No és habitual trobar un llibre de viatges sobre la ciutat dels canals escrit per un autor espanyol. El periodista i escriptor català Miquel Molina, director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, es va atrevir a fer-ho ja fa dos anys amb ‘Cinc hores a Venècia’ i ha sortit airós de l’intent. D’aquest llibre, el seu origen i el pla mutu de passejar per llocs venecians us escric en aquesta ocasió.
A finals del mes de juliol vam estar conversant sobre diferents aficions compartides, a més de sobre periodisme i literatura. Va ser una xerrada distesa que es va convertir en una entrevista, publicada inicialment a Nosolocine.net i també, en castellà i català, a aquest mateix bloc. La part més veneciana de la mateixa us la descobreixo aquí, ara que Molina està presentant el seu segon llibre de viatges, ‘Set dies a la Riviera‘, editat també per Catedral i Univers.
Vaig confessar a Molina que m’havia agradat especialment la introducció, titulada ‘La consagració d’una illa’: “Prefereixo no saber qui deixa sabatilles de ballarina sobre una tomba determinada de Venècia. Hi ha misteris que ni tan sols el periodisme més audaç no hauria d’investigar. Descobrir-ho no ens convertirà en millors viatgers, ni ajudarà a salvar la ciutat de les crescudes del mar”.
En aquesta introducció descriu l’illa-cementiri de San Michele a partir d’aquestes ballerines dipositades a la tomba de l’empresari teatral Serguéi Diáguilev, a pocs metres de les làpides del compositor Ígor Stravinski i de la seva dona Vera. I després uneix aquests noms els d’altres personatges, com el Nobel de Literatura Joseph Brodsky; la ballarina Martha Graham i la misteriosa princesa russa Catherine Petrovna Troubetzkoy, cosina del poeta rus Aleksandr Puixkin.
Jo mateix, que vaig estar en aquest cementiri i vaig fer nombroses fotos, em vaig haver de fixar bé (a posteriori) en el detall de les sabatilles, mentre que Molina fa literatura amb aquesta imatge que, a més, aconsegueix deixar-nos intrigats. Tot un èxit.
També li vaig confessar admirat la meva sorpresa per la manera d’iniciar el seu passeig venecià fent referència a una escultura situada en un lloc molt cèntric, davant del qual desfilen cada dia milers de turistes amb vaporetto i que, en canvi, passa desapercebuda per a tothom, inclòs jo mateix: l’estàtua de San Giovanni Nepomuceno, a la cruïlla del Gran Canal i el Canal de Cannaregio.
Així que, no sense certa enveja, vaig fer la pregunta a Miquel Molina.
– Com és possible que, sense haver escrit anteriorment cap reportatge o crònica periodística sobre Venècia, has aconseguit que et publiquin aquest llibre?
– Ester Pujol, editora d’Enciclopèdia Catalana, em va citar per parlar sobre la idea d’escriure un llibre d’una nova col·lecció anomenada ‘La joie de vivre’, a Catedral (castellà) i Univers (català). Jo seria el tercer autor, després de Diana Athill [‘Diario de Florencia’] i Rafel Nadal [‘Mar d’estiu. Una memòria mediterrània’]. Jo li vaig proposar escriure sobre l’Antàrtida, on havia viatjat per anar a una biennal d’art, però aquesta idea no el va acabar de convèncer. Quan em va preguntar per la meva última escapada fora de Barcelona i li vaig dir que havia estat al casament d’una amiga a Venècia i que havia fet una passejada de cinc hores, se li van il·luminar els ulls: volia que escrivís sobre el casament i el passeig, volia un pròleg i un epíleg. Això sí, a l’epíleg vaig ficar això de l’Antàrtida.
– Et van convidar a un casament… a Venècia!?
– Sí. Em va convidar una amiga íntima meva, Tatiana, que és russa però viu a Barcelona des de l’any 2000. Es casava amb un italià i va muntar el casament a Venècia. El convit va ser a Venissa, una finca de vinyes autòctones, situada a l’illa de Mazzorbo, amb hotel i restaurant d’una estrella Michelin. Va ser a la primavera del 2019 i vaig escriure el llibre durant els primers mesos del 2020, en plena pandèmia.
– Ets dels que es perden per Venècia?
– És que a Venècia et perds, però et trobes de seguida.
– Alguna zona que no coneguessis?
– Cannaregio era potser la que menys coneixia i la que més gràcia em va fer. La zona de l’Arsenal no tenia tant per mi interès, perquè ja la coneixia de la Biennal. Conec menys la part oest, on atraquen els vaixells més grans… I la zona de la Salute: per poc que t’allunyes de la Fundació Peggy Guggenheim i de l’Acadèmia, ets molt tranquil.
– A mi, personalment, m’ha agradat molt del teu llibre la manera de descobrir detalls que, si bé ja havia vist, em van passar desapercebuts.
– Vaig anar buscant aquells finals de carreró que no et porten enlloc però, en canvi, et sorprenen amb aquestes troballes, sense ningú a la vista i en plena temporada turística. Això és més gratificant encara: escapar-te cent metres d’on és la marabunta i topar amb aquests regals.
– Com vas decidir incloure l’illa-cementiri?
– M’havia parlat molt de San Michele la meva amiga russa, la núvia del casament, que havia anat a veure la tomba de Brodsky, la de Stravinsky… Em va semblar fascinant la idea una illa dels morts.
– I hi ha aquestes sabatilles de ballarina a la tomba de Diàguilev… o és una llicència literària?
– Sí, sí… Estan sempre. No les vaig veure l’estiu passat, el del 2021. De tres vegades que he anat, va ser la primera vegada que no n’hi eren. Però aquest estiu, una amiga em va enviar una foto i hi havia les sabatilles. Crec que són d’alguna escola de ballet que les deixen allà.
– Curiosament, no cites la tomba d’Helenio Herrera.
– La vaig veure, la vaig veure, però no la vaig citar al llibre perquè no m’encaixava del tot en el relat. Ficar-hi una bandera del Barça i una altra de l’Inter, no funcionava. Però hi ha qui va en pelegrinatge a veure la tomba. I un dia, en una presentació, em va venir una senyora que em va dir que era íntima amiga de la vídua d’Helenio Herrera i que havia estat diverses vegades a Venècia amb ella.
Deixa un comentari