Durant un temps, al diari El Periódico, on vaig estar treballant més de tres dècades, vaig poder escriure també de viatges. Aquest reportatge sobre Noruega, en concret, va ocupar una pàgina sencera de l’agost del 2006. Vist ara, em sembla que el text va ser molt petit per a l’esforç (també econòmic) que em va suposar: ho vaig escriure durant les vacances i no durant les meves jornades laborals .
El vam titular ‘Noruega, la ruta dels fiords’, amb un antetítol molt descriptiu: ‘Una meravella de la natura’. És la pàgina que veieu més avall, el text del qual he transcrit per a una millor lectura.
Noruega és sinònim de fiords, aquesta meravella de la natura en forma d’enormes muntanyes de mil i escaig metres d’alçada banyades per llengües de mar que s’endinsen terra endins al llarg de desenes de quilòmetres. Per això, no és estrany que el viatger que arriba a aquest meravellós i acollidor país surti xiulant cap a l’oest, per recórrer aquesta retallada costa d’esmolats sortints.
El més habitual és arribar amb avió a l’aeroport de Gardermoen, a uns 50 quilòmetres de la capital, Oslo, i allà llogar un cotxe. Una possibilitat, gens menyspreable, és anar directament amb avió a Bergen, la capital dels fiords, per estalviar-se els 500 quilòmetres de distància… i les més de 10 hores de conducció: la majoria de les carreteres nacionals tenen com a límit de velocitat els 80 quilòmetres per hora; s’ha de conduir amb molta precaució i paciència. El transport públic és bo, encara que no barat, i els trens són de caràcter radial.
Bergen és la segona gran ciutat noruega. És molt agradable i el centre històric es recorre en unes hores. Un bon inici és passejar per l’abarrotat mercat del peix, al port, en diversos llocs dels quals es parla també espanyol i fins i tot català. Just al costat hi ha el barri hanseatàtic, amb les seves acolorides cases de fusta. Un funicular permet accedir còmodament a la muntanya Floyen, amb panoràmica de tota la ciutat.
Una ruta habitual pels fiords d’aquesta zona, amb Alesund i Andalnes com a ciutats més al nord, passaria per Voss (amb un llac encantador), Flam (el famós tren del qual no n’hi ha per tant) i Vik, que alberga una de les esglésies de fusta més antiga del país. Una mica més al nord, encaixat en una vall preciosa, hi ha Brikdalsbreen, un dels braços de la glacera Jostedalsbreen, la més gran d’Europa.
Travessant mitjançant ferris les nombroses llengües d’aigua que el viatger es troba al camí, s’arriba al més famós fiord: el de Geiranger. No és el més bonic, però sí el més estret i impactant, ja que alguna de les muntanyes que el voregen superen els mil i escaig metres.
Es pot abandonar aquest fiord per la famosa carretera dels Trolls, endimoniada i amb unes corbes vertiginoses que porten fins a Andalnes, o bé en un ferri que ens pot deixar a Hellesylt. Des d’aquí es pot arribar a Oye, on es pot trobar des d’un dels hotels històrics més famosos i cars fins a algun encantador bed & breakfast. El retorn cap a Oslo (450 quilòmetres) se sol fer per Lillehamer i Hamar.
Si se’n va amb cotxe, cal pagar un petit peatge per entrar a la ciutat. El millor és aparcar i passejar, segons em va aconsellar Jaume Arisa, un català de Moià que era al capdavant de la consergeria del cèntric Hotel Clarion Royal Christiania. També podeu comprar un passi (25 euros el d’un dia) que permet viatjar en tot tipus de transport i entrar gratis a tots els museus.
A l’hora de visitar Oslo, hi ha diversos indrets imprescindibles: el parc Vigeland, ple d’escultures a l’aire lliure; l’Ajuntament, on es lliuren els Nobel; el passeig de Karl Johans Gate; els cinc museus de la península de Bydgoy i la Galeria Nacional (gratuïta). El més actual és la zona d’Akkerbrygge, a tocar del port, plena d’animació i turistes; el barri de Grünerlokka, ple de botigues i bars de moda; i l’àrea de Gronland, amb petits restaurants de cuines de tot el món.
Deixa un comentari