Miquel Molina

El periodista i escriptor Miquel Molina és autor de dues novel·les i de diversos assajos, entre ells un sobre l’Everest i un altre sobre l’anomenat Negro de Banyoles. Director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, on publica un article dominical sobre cultura i ciutats, és un home discret i poc donat a les tertúlies radiofòniques o televisives.

Amb 59 anys i dos fills, és un periodista de raça que ha passat per diferents diaris i seccions, fins i tot la seva responsabilitat actual, que compagina amb la literatura. Premi al periodisme no sexista, també és autor dels llibres de viatges ‘Cinc hores a Venècia’ i el recent ‘Set dies a la Riviera’, que sortirà a la venda els propers dies.

– He vist i llegit algunes, molt poques, entrevistes amb tu. He seguit les teves carreres periodística i literària, que m’agradaria descobrir els lectors. Si et sembla, podem començar pel principi. Com vas arribar al periodisme?
– Per dos factors. Un, que el meu pare és un lector de diaris compulsiu. A la meva etapa de joventut eren el Correu Català i després El Periódico. I segon, que volia escriure novel·les i vaig pensar que Periodisme era la carrera que més m’acostava a això. Després va passar el que sol passar: que em va agradar tant el periodisme que vaig oblidar de ser escriptor fins fa relativament poc. El meu primer llibre publicat, que són una sèrie de cròniques sobre l’Everest, és del 2007, quan ja tenia 44 anys.

– Ningú de la teva família tenia relació amb el periodisme?
– En absolut. El meu pare era auxiliar de Farmàcia, però llegia molt.

– Quines lectures us van portar cap a l’escriptura?
– No n’hi va haver una en concret, però sí que era un lector inquiet. Novel·les d’aventures, Julio Verne sobretot. Enid Blyton em va influir força… Eren autors que van augmentar les meves ganes d’escriure. I vaig tenir la sort que en aquella època el sistema escolar incloïa uns continguts de literatura espanyola, catalana i universal molt potents. I ja a l’etapa de secundària, vaig fer el salt als existencialistes francesos, als nostres Marsé, Mendoza, Goytisolo… A més, vaig tenir la sort d’haver tingut professors molt bons. A un li vaig dedicar un homenatge a ‘Una flor del mal‘ a través d’un dels personatges protagonistes: Guillermo Jiménez està basat en un personatge real, que es deia José Carlos Menéndez i va morir fa poc. Era un home polèmic perquè tenia uns mètodes poc ortodoxos. Se saltava les normes, com el de la novel·la. Però va aconseguir inculcar-nos, a diversos dels que vam anar a aquell curs, l?afició a la literatura. Et feia viure la literatura molt intensament.

– Suposo que també Gustave Flaubert i el seu ‘Madame Bovary’, que és un eix d’aquesta novel·la teva…
– Sí, és clar, Flaubert… i Stendhal… i ‘El Quixot’. En aquella època era obligatori com a lectura, encara que no tothom ho llegís. Recordo haver-me’l llegit, instigat a més pel meu avi patern, que era un gran lector del Quixot.

– No seria manxec, per casualitat…
– No. La família del meu pare és de Jaén. Eren de Mancha Real, encara que el meu pare ja va néixer a Barcelona. El pare de la meva mare era de Tarragona i la meva àvia materna, de Saragossa.

– O sigui, que la referència a Bonansa amb què finalitzes un dels teus llibres no es refereix a cap lloc o origen familiar…
– Nooo. És que ho vaig acabar d’escriure a l’hotel d’uns amics periodistes, la Mercè Gili i el Javier Ricou, que són molt amics meus des que vam ser al diari Segre de Lleida. I tenen aquest hotel a Bonansa (Osca), que està molt bé.

– Ja que cites el diari ‘Segre’, tornem doncs als teus inicis com a periodista.
– Vaig començar com a col·laborador d’una agència de reportatges, que es deia Avant Press, que van crear dos argentins, Alicia Gallotti i Alberto Speratti. Ella va acabar dirigint el Playboy España, crec, i especialitzant-se en sexualitat. Em van encarregar diversos reportatges. Un d’ells, sobre energia solar, ja es va publicar llavors, el 1982, a ‘La Vanguardia’. Un altre sobre el debut sexual dels adolescents que es va publicar a Gaceta Ilustrada. També vaig començar a publicar a una revista de vídeo amb l’arribada i el boom del vídeo. Videostar, crec que es deia. Feia allò que m’encarregaven.

– I això que encara estaves estudiant…
– Quan vaig acabar la carrera el 1986, vaig enviar cartes a tots els directors de diari que vaig trobar. I de tots aquells, només em va contestar el del Segre de Lleida. I allà me’n vaig anar, al novembre d’aquell mateix any.

– Ni més ni menys que a Lleida.
– Sí, sí. Vaig anar a provar i em vaig quedar sis anys. Vaig tenir la sort de coincidir amb una redacció molt potent en aquell moment. Hi havia els directors actuals, però hi havia redactors com Carles Porta (“Crims”), amic de la taula del costat; Anna Gómez, ara subdirectora de Segre que també és a RAC1; Glòria Farré, també subdirectora; Lluís Caelles, que també és a TV-3.

– Després vas passar a ‘El Periódico’.
– Em va fitxar Juancho Dumall per a ‘El Periódico de Aragón’, que necessitava un cap d’economia. Jo havia fet Economia a Segre i me’n vaig anar a Saragossa una setmana abans dels JJOO de Barcelona 92. I allà vaig estar dos anys de cap dEconomia. En aquella època, la meva dona vivia a França (havia anat a muntar l’Escola d’Idiomes de la Cambra de Comerç de Montpeller) i jo a Saragossa, i vam decidir reagrupar-nos a Barcelona. Durant uns quants mesos vaig estar col·laborant al suplement d’Economia d’El Periódico de Catalunya.

– Com vas arribar a La Vanguardia?
– L’estiu del 1995 em va fitxar Carles Esteban per al Tancament i després vaig passar a Política amb José Antich, encara que la idea era posar en marxa les pàgines de la secció Vivir juntament amb Enric Juliana i Lluís Uria, i amb Marta Ricart. Mentre es prenia la decisió de posar-ho en marxa, vaig anar passant per diferents àrees. Després del període de subcap del Viure, es va produir el relleu de Joan Tapia per José Antich, aquest em nomena subcap de Política, juntament amb Lluís Uria, amb Jordi Barbeta com a redactor en cap. Vaig estar-hi dos anys, durant l’època dura del Comando Barcelona d’ETA, ia finals del 2002, Antich em va fer cap de Societat, on vaig estar cinc anys.

– El fet de tenir càrrecs de responsabilitat, fa que escriguis menys?
– Bé, sí. Però, a més de gestionar, em vaig buscar les meves àrees, aquells temes que no controlava ningú, com ara la muntanya. A mi m’agradava i no hi havia al diari una persona que s’hi dediqués. Així que vaig decidir obrir un espai nou i m’hi vaig dedicar.

–I per això el teu primer llibre…
– Hi va haver un moment el 2005 que vaig dir a Alfredo Abián [llavors, director adjunt] que potser estaria bé que anéssim al camp base de l’Everest i explicar tot aquell embolic de la comercialització de la muntanya, amb agències que fan pujar gent inexperta. I em va dir: “endavant”.

– Però tu estaves preparat. Has fet molta muntanya i, fins i tot, has corregut maratons…
– Bé. No per pujar a l’Everest. Jo camino, faig muntanya, però no escalo. D’acord, sí, he pujat a l’Aneto ia altres cims, però sempre caminant.

– De totes maneres, has de tenir certa resistència…
– És clar, és clar. Eren com deu dies de pujada fins arribar al Camp Base. Però després, el fet més complicat, era quedar-s’hi un parell de setmanes, com em vaig quedar, perquè allà l’alçada et condiciona molt.

– El famós mal d’alçada.
– Primer la pujada és una mica agònica, perquè et vas trobant malament. Aleshores has de tornar a baixar en el que s’anomena ‘pujada en dents de serra’. T’acabes aclimatant. Quan arribes a dalt, al camp base, veus que de punta a punta pots estar mitja hora caminant, perquè és ple de roques, d’esquerdes… I jo, que anava com a periodista, m’havia programat un horari com el que faries aquí, amb dues entrevistes al matí i un altre parell a la tarda i t’adones que no pot ser, que t’has de ficar al sac a mitja tarda…

– Tan dur era?
– És que estàs fet pols. Qualsevol moviment, qualsevol desplaçament suposa un esforç que t’esgota.

– Veient-ho amb perspectiva, aquest viatge i aquesta sèrie de reportatges van costar un dineral.
– Eren altres temps i altres pressupostos. El viatge el vam ajustar força i va sortir relativament barat, però les transmissions des d’allà van haver de costar una fortuna. Anava amb telèfon via satèl·lit, amb panell solar. I havia d’enviar cròniques, fotos… Enviar una foto suposava una connexió de 15 minuts. Jo també ho veig com el final d’una època.

– Com vas arribar a convertir aquesta aventura en un llibre?
– Vaig conèixer casualment els responsables de l’editorial Viena i els vaig comentar que, si en algun moment els interessés publicar un llibre sobre l’Everest, podien comptar amb mi. I m’ho van publicar.

– Al pròleg indiques que hi ha variacions pel que fa als textos originals…
– Sí, perquè quan vaig tornar i vaig llegir les meves pròpies cròniques em vaig adonar que hi havia algun error, frases maldestres… Quan escrius en aquestes condicions de fred i alçada et surten cròniques una mica precàries. Per això tenia la necessitat de deixar allò ben escrit al llibre.

– Curiosament, sense haver escrit cròniques prèvies sobre Venècia, vas i publiques un llibre…
– Ester Pujol, editora d’Enciclopèdia Catalana, em va citar per parlar sobre la idea d’escriure un llibre d’una nova col·lecció anomenada ‘La joie de vivre’, a Catedral (castellà) i Univers (català). Jo seria el tercer autor, després de Diana Athill i Rafael Nadal. Li vaig proposar escriure sobre l’Antàrtida, on havia viatjat per anar a una biennal d’art, però aquesta idea no el va acabar de convèncer. Quan em va preguntar per la meva última escapada fora de Barcelona i li vaig dir que havia estat al casament d’una amiga a Venècia i que havia fet una passejada de cinc hores, se li van il·luminar els ulls: volia que escrivís sobre el casament i el passeig, volia un pròleg i un epíleg. Això sí, a l’epíleg vaig ficar això de l’Antàrtida.

– Com et van convidar a un casament a Venècia?
– Em va convidar una amiga íntima meva, Tatiana, que és russa però viu a Barcelona des de l’any 2000, que es casava amb un italià i va muntar el casament a Venècia. El convit va ser a Venissa, una finca de vinyes autòctones, situada a l’illa de Mazzorbo, amb hotel i restaurant d’una estrella Michelin (crec que no la te). Va ser a la primavera del 2019 i vaig escriure el llibre durant els primers mesos del 2020, en plena pandèmia.

– Vas viatjar sol?
– Sí, sí. Vaig anar sol. Si hagués anat acompanyat el llibre potser no hagués existit. I el passeig ho vaig fer sol, sense saber que escriuria un llibre. Tot i que és veritat que tot el que faig saps que acabes aprofitant-ho. Alguna nota vaig prendre i sabia per on anava i cap on volia anar. Però no concretament aquest llibre.

– Per escriure un llibre de viatges, és millor fer-ho sol?
– Jo crec que sí. Estàs més obert a les sensacions. Si no, acabes tancat a una bombolla. De totes maneres, al meu següent llibre, Siete días a la Riviera’, hi ha una part que faig sol i una altra, amb una amiga italiana. En aquest cas, també li interessava molt el tema.

– Un llibre de viatges és periodisme?
– És periodisme més reposat, més reflexiu.

– I el periodisme és un succedani de la literatura?
– No ho ha de ser. Per mi no ho és. És un gènere literari.

– Em parlaves abans d’un llibre sobre la Riviera.
– Comença a la Riviera italiana i té una segona part a la Riviera francesa [la Costa Blava]. El fil conductor és Toscana i Ligúria, Byron i el matrimoni Shelley. Hi ha alguna aparició més, com Eugenio Montale, Italo Calvino… però l’eix és aquest: el triangle amorós/d’amistat, perquè tot era molt vaporós, entre poetes maleïts guarint les ferides al sol del Mediterrani. I tot això té una rèplica, 150 anys després, amb l’arribada dels Rolling Stones a Villefranche-sur-Mer, on van enregistrar l’àlbum ‘Exile on Main Street’ (1971). I és una rèplica força aproximada, fins i tot la relació Mick Jagger – Keith Richards pots interpretar-la com la de Byron i Shelley. Hi ha també triangles amorosos: Anita Pallenberg, que era la dona de Richards, va tenir pel que sembla una relació amb Jagger. La fascinació per la Mediterrània i la seva influència a les seves obres. I jo jugo amb aquests paral·lelismes. I també cito personatges que hi eren en aquell moment, com Patti Smith, Jean Cocteau, que va tenir una presència llarga a Villefranche.

– Alguna d’aquelles cases ara ha de ser d’algun ric ric…
– Sí. La que va tenir llogada Keith Richards el 1971, és ara d’un oligarca rus, Viktor Rashnikov, a qui se l’han ‘congelat’ arran de la invasió d’Ucraïna.

– Cap referència cinèfila al llibre, atès que tenies Canes a un pas?
– Deixa’m que me’n recordi, perquè ja fa uns mesos que vaig entregar el llibre, encara que es publicarà aquesta tardor. Cito força coses de Cocteau, que va rodar una part del seu ‘Orfeu’ a Villefranche, en un carrer fosc sota la muralla. I després faig referència a les pel·lícules rodades allà. Joc amb la idea que el technicolor l’haguessin inventat allà: el blau de la costa i del mar, el to entre violeta i rosat de les buguenvíl·lies. El rodatge de ‘Atrapa un lladre’; el de ‘Les sabatilles vermelles’, que es va filmar en una mansió, Villa Leopolda, que ara és d’una vídua brasilera i està considerada una de les propietats més cares del món. Com veus, són referències cinèfiles de la part francesa. De la italiana no en recordo haver-ne inclòs cap.

– En quin moment et planteges escriure ficció?
– Cap al 2009, durant la festa del 40è aniversari de Tusquets. Allà vaig conèixer Anna Soler-Pont, que ara és el meu agent, i li vaig explicar que estava preparant un reportatge sobre un misteriós quadre de Gustave Courbet. I em va dir que no escrivís un reportatge, que fes una novel·la. I aquesta va ser ‘Una flor del mal’ (2014).

– Quin bon consell!
– Em van ajudar. Vaig escriure un primer esborrany. Ho vaig enviar a l’agència. Em van suggerir alguns canvis, que semblen petits, però t’alteren tota l’arquitectura original i t’has de reescriure la novel·la. I a través d’ells he publicat també la meva segona novel·la, Tenia al cap escriure una tercera, però van començar a sorgir idees, com els llibres de viatges i els temes de Vanguardia, a més d’un altre llibre relacionat amb el meu passat periodístic, sobre l’anomenat Negro de Banyoles. Un tema que vaig recuperar gràcies al meu amic Daniel Fernández, editor d’Edhasa, que em va dir que si mai volia publicar la història en un llibre, ja que li ho digués. I li vaig comentar que ja ho tenia escrit, que és ‘Natura morta’ (2020).

– A la teva primera novel·la utilitzes diverses veus narratives. Va ser una decisió pròpia o te la van aconsellar?
– M’ho vaig plantejar jo d’origen i els meus agents em van donar algun consell perquè la història funcionés millor. La pròpia Anna; Ricard Domingo, que és a l’agència; Marina Penalva, que ara és a Casanovas & Lynch i era l’agent que m’ajudava. Jo em vaig deixar ajudar. Fins i tot després, el llibre va caure en mans de Silvia Sesé, quan encara era a Destino, abans d’anar-se’n de directora a Anagrama, i em va fer una sèrie de propostes que també les vaig incorporar.

– Eren propostes de contingut, estil, estructura?
– Sempre hi ha un moment en què tu no te n’adones i el llibre decau. I això t’ho diuen. Compte aquí. Desenvolupa més aquesta part. O m’ha interessat molt aquest personatge i en dóna més de si. Potser estaria bé que tingués una mica més de desenvolupament. Aleshores poses l’accent més en aquest personatge. T’adones també que has de fer un cas relatiu, perquè a la pròpia agència oa la mateixa editorial hi pot haver gent que et dóna consells contradictoris. Tu has de decidir.

– A la teva segona novel·la, ‘La sonámbula’, vas canviar de gènere al protagonista, d’home a dona. I vas ficar el fosc món de les nines sexuals.
– Havia quedat content amb la veu femenina d’“Una flor del mal”, el personatge que escriu un diari. I vaig voler insistir a l’experiència. Pel que fa a la idea del canell ve de Tatiana, la meva amiga russa, que està ficada al món de l’art. Ella em va ensenyar unes fotos d?una artista danesa que es dedica a fotografiar propietaris de nines. Eren unes fotos molt impressionants a partir de les quals em va sorgir la idea d’incloure-la a la trama. Pel que fa al xat que apareix a la novel·la, hi ha molt real, hi ha moltes frases textuals d’aquesta gent.

– Últimament estàs escrivint de temes relacionats amb Barcelona, ​​la cultura i el futur de la ciutat. Estàs pensant a entrar en política?
– Nooo!! A l’espai que escric els diumenges, que és un article d’opinió, em permeto la gosadia de veure les coses i suggerir projectes i tal.

– T’han fet cas?
– En alguna cosa, sí.

– L’actual consistori?
– A la seva primera etapa, van entrar donant l’esquena a la cultura. Però la incorporació a mig mandat de Joan Subirats ha canviat molt la sensibilitat del consistori.

– I no t’ha temptejat algun partit?
– Tinc bona relació amb tots els partits. Tots són sensibles a aquest tipus de temes, no només als que jo suggereixo, sinó al mateix món cultural. Per culpa de la pandèmia i de la crisi, el sector s?ha unit molt més que abans i coordinen accions. Ara mantenen comunicació entre sectors que abans eren molt més estancs. Això fa que l’administració sigui molt més sensible a les vostres demandes.

– Tens temps de veure sèries?
– Sèries en veig poques, perquè he estat molt embolicat escrivint. Intento veure almenys el primer capítol d’algunes per estar informat si surt en alguna conversa, perquè si no et perds. De les que he seguit, m’agradava ‘Billions’, ‘Sex education’, que era molt divertida…

– I cinema?
– És al que menys vaig, i em sap greu. Tinc la sort de viure a prop del Phenomena, una mena de sala que em sembla el futur del cinema.

– Alguna novel·la en perspectiva?
– Uf… ara he acabat diverses coses i encara no he pensat en res. M’agradaria escriure una novel·la, però encara no la tinc clara. D’alguna manera, però no com a eix principal, sí que hi entrarà el tema del meu viatge a l’Antàrtida. Almenys un personatge tindrà relació amb aquest viatge.