Quan es mor algú conegut, jo me’n recordo de detalls en la seva relació amb mi. Petites coses que em vénen a la memòria d’aquesta persona. No pot ser d’una altra manera. Panegírics ja els fan d’altres.
Vaig conèixer Margarita Rivière quan Carlos Pérez de Rozas, professor de Maquetació a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels 70 i primers 80, em va suggerir que anés a veure-la a El Periódico. Potser va ser a l’inici del meu últim curs de Periodisme, a l’octubre de 1981.
Jo ja havia trepitjat la redacció d’El Periódico a una ocasió, a la seu que tenien a l’edifici d’El Noticiero Universal, al carrer de Roger de Llúria amb Diputació. Però aquesta vegada vaig anar a la seva nova seu, al carrer del Comte d’Urgell, que també feia cantonada amb Diputació.
Recordo que ella era llavors la cap de Dominical i la seva taula estava a l’entrada de la redacció, just a la dreta, en un dels finestrals que donava a Urgell.
Li vaig pegar el rotllo, que Carlos m’havia enviat i que volia treballar en el que fos, reportatges, entrevistes, el que es terciara.
La seva primera pregunta, em va deixar gelat: has llegit el Dominical. Glups. No Però li vaig donar una explicació que no s’esperava: no tenia diners per comprar diaris; els solia llegir a la Facultat de dilluns a divendres, i quan comprava algun era El País, la nostra referència de llavors.
No em va enviar a la porra: em va renyar amb suau ironia i em va deixar anar un grapat de suplements. “Te’ls llegeixes, i si tens alguna idea de reportatge que no estigui aquí, em proposes un tema per fer i vam provar a veure què tal ho fas”.
Això potser era un divendres. Dilluns, a primera hora, li vaig presentar una llista amb unes 20 o 30 propostes. Va riure molt i va ser tan amable d’encarregar un primer reportatge: un retrat d’Andorra, sobre el terreny. Vaig ser en un Seat 850 que s’escalfava, vaig fer jo mateix les fotos, vaig dormir en un càmping i entrevistar a algunes persones, inclòs un ministre andorrà.
L’hi vaig entregar al cap d’uns dies i vaig veure com la brillaven els ulls amb tendresa. Ella no s’havia equivocat en encarregar el reportatge. Em va obrir la porta d’accés al diari en el que porto treballant des de llavors. Va ser la millor cap que he tingut mai.