El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: El Periódico

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Continua llegint

Col·laboradors necessaris

Els meus companys del Comitè d’Empresa de El Periodico acaben de recordar-nos un dels aspectes del quals més ens oblidem els que encara tenim la sort (i el privilegi, en aquests temps) de tenir una feina fixa: els col·laboradors.

No us explicaré batalletes, però quan vaig començar a treballar com a periodista, al segle passat, primer vaig fer suplències d’estiu mentre estudiava la carrera (un becari, però amb salari, que d’això es tractava).

Després, vaig escriure col·laboracions per a El Dominical del diari, gràcies a la meva estimada Margarita Rivière, i a la revista Fotogramas, gràcies al meu estimat Jorge de Cominges.

En aquella època, podia anar a entrevistar Juanmari Bandrés a Donosti prenent un tren de nit, xerrar amb ell pel matí i tornar a Barcelona en el tren de d’aquella mateixa jornada, per arribar a Barcelona l’endemà, transcriure la conversa i presentar-la, perquè es publiqués al cap d’una o dues setmanes. La peça es pagava llavors a 5.000 pessetes (30 euros actuals), dels quals calia descomptar el viatge i el menjar, que pujaven a més de la meitat.
Això ho avançava jo, i la resta es cobrava al cap d’un mes i mig o dos mesos.

Aquesta situació no ha variat, sinó que més aviat ha empitjorat per als col·laboradors del nostre diari, però també d’altres mitjans. Autònoms n’hi ha molts, però crec que aquests es porten el palmell. I tot, perquè els (ens) agrada la nostra feina fins al límit de, de vegades, passar (gairebé literalment) gana. Ja dic que no us vull explicar batalletes.

Un col·laborador pot anar tirant perquè li avança a l’empresa la seva propis viatges, àpats fora de casa i els seus treballs.
Gran part dels bons caps que hi ha al meu diari (sempre hi ha algun desgraciat que qüestiona el que guanya o deixa de guanyar un col·laborador) hem estat al seu costat quan havíem de gestionar el seu treball, però el problema s’ha aguditzat ara amb els responsables econòmics de l’empresa, que no només ens retallen el sou als treballadors fixos, sinó que retenen injustament més temps del que haurien de els pagaments als col·laboradors.

I ells no poden fer vaga, tot i que bona part dels continguts d’un diari com el nostre es deuen a l’esforç d’aquestes persones.

Amb això juguen aquests pocavergonyes que tenim a dalt.

Margarita Rivière

Quan es mor algú conegut, jo me’n recordo de detalls en la seva relació amb mi. Petites coses que em vénen a la memòria d’aquesta persona. No pot ser d’una altra manera. Panegírics ja els fan d’altres.
Vaig conèixer Margarita Rivière quan Carlos Pérez de Rozas, professor de Maquetació a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels 70 i primers 80, em va suggerir que anés a veure-la a El Periódico. Potser va ser a l’inici del meu últim curs de Periodisme, a l’octubre de 1981.
Jo ja havia trepitjat la redacció d’El Periódico a una ocasió, a la seu que tenien a l’edifici d’El Noticiero Universal, al carrer de Roger de Llúria amb Diputació. Però aquesta vegada vaig anar a la seva nova seu, al carrer del Comte d’Urgell, que també feia cantonada amb Diputació.
Recordo que ella era llavors la cap de Dominical i la seva taula estava a l’entrada de la redacció, just a la dreta, en un dels finestrals que donava a Urgell.
Li vaig pegar el rotllo, que Carlos m’havia enviat i que volia treballar en el que fos, reportatges, entrevistes, el que es terciara.
La seva primera pregunta, em va deixar gelat: has llegit el Dominical. Glups. No Però li vaig donar una explicació que no s’esperava: no tenia diners per comprar diaris; els solia llegir a la Facultat de dilluns a divendres, i quan comprava algun era El País, la nostra referència de llavors.
No em va enviar a la porra: em va renyar amb suau ironia i em va deixar anar un grapat de suplements. “Te’ls llegeixes, i si tens alguna idea de reportatge que no estigui aquí, em proposes un tema per fer i vam provar a veure què tal ho fas”.
Això potser era un divendres. Dilluns, a primera hora, li vaig presentar una llista amb unes 20 o 30 propostes. Va riure molt i va ser tan amable d’encarregar un primer reportatge: un retrat d’Andorra, sobre el terreny. Vaig ser en un Seat 850 que s’escalfava, vaig fer jo mateix les fotos, vaig dormir en un càmping i entrevistar a algunes persones, inclòs un ministre andorrà.
L’hi vaig entregar al cap d’uns dies i vaig veure com la brillaven els ulls amb tendresa. Ella no s’havia equivocat en encarregar el reportatge. Em va obrir la porta d’accés al diari en el que porto treballant des de llavors. Va ser la millor cap que he tingut mai.

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑