El dia de Sant Jordi us vaig regalar el relat curt ‘Ciao amore‘, fruit del primer exercici d’un taller d’escriptura creativa on vaig acudir el darrer trimestre del 2022 i el primer del 2023. Va ser al Centre Cívic de la Casa Golferichs, impartit per la Débora Castillo (1963). Avui us vull regalar un segon relat, mentre planifico la possibilitat d’una cosa molt més difícil: escriure una novel·la.
El segon exercici plantejat per la professora era donar una volta a un conte clàssic, com ara la ‘Caputxeta Vermella‘, i efectuar un ‘plagi creatiu’, és a dir, “agafar una història i desgranar el seu argument principal, analitzar les funcions de cada personatge” i a partir d’aquí, construir el nostre propi relat. I així vaig transformar la nena del conte en un espía.
Plànols, trens i trets
La gran cap estava asseguda al seu despatx quan en Lluís Roig va entrar gairebé corrent. Alt, d’uns quaranta anys, més aviat esquinçat i seriós, es va aturar a dos pams de l’enorme escriptori i va exclamar amb cert aire marcial.
– M’ha cridat, senyora Mombeltran?
– Sí, Roig. Segui.
En Roig es va asseure a la butaca, intentant endevinar què voldria la Roser Mombeltrán, la cara de la qual quedava a contrallum. Tot just eren les 10 del matí, però el sol entrava amb força a l’estada gràcies al gran finestral situat darrere de la directora executiva. Era una dona robusta, de cabells curtíssims i blancs, més a prop dels 60 anys que dels 50.
Mombeltrán es va inclinar cap endavant, recolzant els colzes a taula. Va creuar els dits de les mans en un gest monacal.
– Has de portar els plànols del que tu ja saps al nostre delegat a Madrid, el senyor Grandes. És molt important. No els has de perdre de vista. El futur de l’empresa en depèn. Aquí els tens.
Mombeltrán li va lliurar un sobre blanc tamany foli. L’interior apareixia lleugerament engruixit per aquells plànols que els podien salvar de la ruïna.
– Sí, senyora. Ara mateix me’n vaig cap allà.
– Agafa el tren més ràpid. No t’entretinguis i recorda, Lluís: no els perdis de vista.
***
En Roig es va acomiadar de la seva cap. Va baixar a la segona planta, va passar entre les taules dels seus companys i va entrar al seu despatx, un espai petit al final de l’oficina. Havia ascendit a agent de primera classe feia poques setmanes i, per tant, disposava d’unes dependències pròpies, inclòs un ordinador d’última generació. També li havien lliurat un telèfon mòbil i una targeta de crèdit per carregar les despeses, sempre amb l’obligació de justificar fins a l’últim cèntim.
Va recollir el seu maletí, va ficar-hi el sobre a dins i va introduir una combinació al pany. Es va posar la jaqueta, que estava penjada en un penja-robes, darrere de la porta. Va extreure’n la cartera per comprovar les targetes de crèdit. La personal i la d’empresa. També va mirar que hi hagués algun bitllet. Dos de 20 euros i tres de 10. Bé. N’hi havia prou. Últimament, no solia portar diners en efectiu. Per què, si des de la pandèmia tothom pagava amb targeta? Però sempre hi havia algun petit local que es rebel·lava contra les altes comissions bancàries que els aplicaven per l’ús de datàfons i exigien el cobrament en metàl·lic.
***
Va sortir del despatx mentre els seus companys gairebé no van aixecar la vista dels seus respectius ordinadors. En una cantonada, a prop de la sortida, va fer un lleu gest amb el cap a la Carla Salvador. Era la darrera incorporació del departament i a en Roig li agradava aquella noia de cos atlètic, cames llargues, cabells curts i nas respingona. Havien començat a parlar de futbol, perquè ella jugava com a defensa al club femení de la ciutat. Era un equip d’aficionades, però entre les jugadores havien sortit alguns fitxatges que ara eren professionals al FC Barcelona.
Va detectar un lleu moviment, de reüll, i li va fer la sensació que algú el mirava i feia una trucada telefònica. Però en girar el cap, no va veure res estrany. Va sortir per la porta i, en lloc d’e prendre’agafar l’ascensor, va baixar ràpidament per les escales, sense veure una ombra que l’observava des de dalt.
***
En arribar al carrer, va alçar la mà per cridar un taxi.
– A l’estació de Sants, per favor –va dir, un cop assegut al vehicle.
Quan el taxista va aturar el vehicle, el taxímetre marcava 12,50€.
A l’interior de l’estació en Roig es va acostar a les taquilles de Renfe per adquirir un bitllet de l’AVE.
– Un bitllet a Madrid al proper tren, si us plau.
– Bàsic o Premium? Anada i tornada? –va preguntar l’empleada, una noia amb ulleres de pasta de color.
– No ho sé. Anada i tornada, però amb la volta oberta. –va dir Roig.
– Doncs aleshores, Premium. Són 172,45€, per favor –va indicar la noia–. El tren surt a les 11.30 hi té la seva arribada a Madrid-Atocha a les 14.42 hores.
***
En Roig es va asseure a l’àmplia sala d’espera dels viatgers de l’AVE. Un home que llegia ‘La Vanguardia’ el va mirar des de la dreta, dos seients més enllà. Era un tipus de mitjana edat, una mica rabassut, amb barba i unes entrades que semblaven indicar una incipient calvície, dissimulada gràcies a una gorra grisa. Feia servir ulleres de petxina i tenia l’aspecte d’un professor despistat.
– A Madrid? –li va preguntar l’home.
– Sí, és clar. Al proper AVE. I vostè?
– Jo també. Però viatjo amb la competència, que és més barata.
– Ah, sí? Es refereix a OuiGo?
– En efecte. Un 30% més barat i més ràpid.
– No em digui –va exclamar Roig en to incrèdul.
L’home va mirar un moment a les pantalles que indicaven les sortides i entrades de trens i, amb gran rapidesa, es va aixecar i es va acomiadar de Roig.
– Si arribo abans que vostè, em deu un cafè –va fer broma.
– D’acord, senyor…? –va preguntar alhora.
– Llop. Josep Maria Llop. I vostè?
– Lluís Roig.
– Molt bé, Lluís. Ens veurem a Madrid –va dir en Llop alhora que s’allunyava cap a la seva andana.
***
Tres hores més tard, en Roig va arribar a l’estació d’Atocha i va dirigir-se al despatx de l’Antonio Grandes, el delegat de la seva empresa a Madrid. Era una oficina petita i, per no tenir, no tenia ni secretària. Va trucar a la porta de vidre i una ombra es va aixecar i es va acostar a obrir-la.
– Senyor Grandes? –va preguntar.
– En efecte. I vostè és? –va respondre l’altre, un home de mitjana edat, una mica farcit i amb calba incipient.
A en Roig li recordava algú, però no aconseguia situar-lo.
– Lluís Roig, de la central de Barcelona –es va presentar, alhora que va oferir la mà dreta, que l’altre va estrènyer–. Li porto els plànols de la màquina. És molt important que seguiu les instruccions que ja us deu haver comunicat la senyora Mombeltrán.
– Naturalment, Lluís. No us preocupeu. Doni’m el sobre i marxi tranquil.
Va posar la combinació, per obrir el seu maletí, en va treure el sobre i el va lliurar al Grandes.
– Doncs moltes gràcies, Lluís. Fins a la propera visita a Madrid.
Després d’una nova encaixada de mans, en Roig va sortir del despatx. Tenia gana i pensava menjar en una taverna propera on havia vist un cartell amb un menú molt apetitós.
***
Tot just va haver sortit al carrer, en Roig va tenir una visió sobtada. En Grans no tenia barba ni feia servir ulleres, però s’assemblava a aquell tipus de l’estació anomenat Llop.
Va girar en rodó, va pujar les escales de tres en tres i va obrir la porta del despatx de cop. En Grandes havia desaparegut.
Un gemec apagat li va arribar des del darrere del desgastat sofà que hi havia en un racó. Allà, a terra, lligat de mans i amb la boca tapada per un drap, jeia un homenet rabassut i calb. Un bigotet una mica ridícul treia el cap per sobre de la mordassa. Estava ferit i els seus ulls, aterroritzats, semblaven voler avisar-lo d’alguna cosa.
En Roig va treure-li la bena de la boca, però abans de poder preguntar-li res va sentir un cop al clatell.
Quan es va despertar, va notar que algú li passava un mocador humit per la cara. Va obrir els ulls i va veure la seva companya, la Carla. Portava una pistola a la mà.
Va girar el cap i, allà, a terra, amb un tret al front, hi havia el tal Llop amb qui havia entaulat conversa a l’estació de Sants. I assegut, amb un altre mocador a la mà, hi havia l’homenet del bigoti.
– Lluís, et presento al Grandes. Al difunt ja el coneixes, oi?
Deixa un comentari