Prossegueixo amb el relat del viatge que vam fer a Costa Rica fa deu anys. El text d’avui correspon al dia 16 de juliol de 2008. Va ser una jornada intensa, amb diverses activitats, incloses una passejada a cavall, un bany en aigües termals i una excussió a la falda del volcà Arenal, que continua actiu actualment.
Aquesta impressionant i majestuosa muntanya volcànica, perfectament cònica, té una alçada de 1.633 metres. Les seves erupcions impactants, de caràcter regular, són un extraordinari espectacle natural del qual s’aprofiten, lògicament, totes les empreses turístiques del país. Però anem a pams…
Clarejar a Las Cabañitas
Encara no són les 7 del matí del 16 de juliol del 2008 i el dia surt una mica tristó a l’hotel Las Cabañitas, situat als afores del poble de La Fortuna. Ens creuem amb els nois de Palència, que ens adverteixen que acaben de veure una petita erupció al volcà el volcà Arenal i assenyalen una columneta de fum que encara s’albira lluny, al vessant de la muntanya.
Rebutgem el típic i tòpic esmorzar tic –qui es pot ficar uns fesols amb arròs a aquelles hores del matí?– i optem per prendre fruita i un cafè.
Tenim en perspectiva diverses activitats per a la jornada, que començaran amb un passeig a cavall de cinc quilòmetres fins a una cascada enclavada enmig d’un bosc característic d’aquesta zona.
La cavalcada
Amb la calor que fa, no portem texans, que hagués estat l’ideal per cavalcar, però almenys ens hem posat uns pantalons llargs per no destrossar-nos les cames, encara que, ai, aviat descobrirem que són massa fins per a les rascades amb què acabarem el trajecte.
Ens recull l’autocar d’un altre grup de turistes de la mateixa empresa que està realitzant pràcticament el mateix itinerari que nosaltres, llevat que té hotels una mica millors i perllonguen l’estada a les platges els darrers dies. Això ens despista una mica, perquè arribem a les quadres de l’hípica una bona estona abans que la resta del grup que comanda Germán, el nostre guia.
Com que els responsables de l’assumpte saben que la qüestió principal és que els grups vagin ascendint cap a la cataracta, ens demanen que ens calem uns cascos al cap i que triem corcel. Tots demanem el més tranquil possible, així que, en realitat, acaben per endossar-nos el que ells volen.
Superat el glop de pujar a la cadira de muntar –cosa tan fàcil a les pel·lícules com endimonialment dificultós en la realitat–, el grup s’engega. Unes gotetes de pluja fan que intentem posar-nos la capelina sobre la marxa, en aquest equilibri inestable que és un cavall.
De sobte, els guies, xiulen i fan girar a l’aire fines varetes que embogeixen a les nostres muntures i que els fa passar d’un suau trotet inicial a un galop gairebé desenfrenat a coll, que es transforma en un al pas quan arriba una nova pujada.
Quan arribem a dalt, ha deixat de plovisquejar, però els animals estan suats després d’uns quilòmetres de sotragueig. El meu s’ha portat raonablement bé i la meva entrecuix ha aconseguit arribar gairebé intacta al seu destí. Una amiga, que arriba l’última, a poc a poc i amb un absolut control de l’equí, assegura no haver muntat mai abans, però sí que parlava al cavall, que ha evitat els fuets dels cuidadors i que li anava dient: «Tranquil, no corris».
La cataracta
Ja reagrupats, traiem el cap a una mena de balconada de fusta des d’on s’aprecia, no gaire lluny, la cataracta, que no m’impressiona gaire. Al cap dels anys i amb molts salts d’aigua vists, aquest no és especialment espectacular. Un dels guies inicia la marxa per un camí serpentejant que primer s’ondula sobre uns taulons de fusta perfectament col·locats, després travessa un pont penjant i després baixa fins a la base del riu format per les aigües de la cascada.
Algú no havia avisat que si volíem veure-la de prop era millor portar el banyador posat per acostar-s’hi. Hi ha qui, com jo mateix, opta per quedar-se a la riba, vigilant la roba i les motxilles dels companys, mentre la major part es fiquen al rierol per travessar-lo.
En això, un segon guia que ens acompanyava, em diu que –si vull– pot fer unes fotos espectaculars des d’un promontori proper, al qual només hi pot accedir ell. El miro i dubto, mentre sostinc el meu reflex digital, però el jovenet –gairebé un adolescent– assegura que sap fer-la servir i, després d’agafar-la entre les mans, desapareix entre els arbres.
Cinc minuts després reapareix amb la meva càmera i un grapat de fotos de relativa qualitat, però totes a pocs metres de la cataracta, en una perspectiva inèdita des del lloc on érem nosaltres.
La resta del grup comença a travessar el riu novament per travessar-lo cap a la nostra posició. És el moment de tornar a la balconada, però ara en un prolongat ascens que ens fa suar la gota grossa. Encara sort que en arribar a dalt, els guies han instal·lat un bidó d’aigua fresca que sacia la nostra set.
El descens fins a les quadres ho fem al remolc d’un tractor dotat de seients. Aquesta part de l’excursió ja no necessita cavalls, usats per a nous grups que van arribant al lloc.
El balneari
L’autocar ens torna a recollir i ens trasllada al balnerari d’aigües termals de Tabacón, en unes de les faldes del volcà. Allà ens disposem a gaudir d´unes piscines naturals i petits salts d´aigua calenta… i tan calenta en algunes zones que gairebé crema en entrar-hi.
La nostra idea és recórrer totes les piscines, que estan situades de manera escalonada: com més amunt, més calenta hi ha l’aigua. Les instal·lacions estan molt bé. Pertanyen a un resort anomenat Tabacón Thermal Resort & Spa i els visitants del país, els ticos, s’hi passen mitja jornada o tot el dia. Nosaltres anem a tocar de xiulet i, al cap de poc més d’una hora, ens han programat el dinar. Això sí, el bufet és esplèndid, potser el millor de tot el viatge.
El passeig
Res millor per baixar un copiós dinar com el de Tabacón que un passeig sota el sol de les 3 de la tarda per un dels senders propers als vessants del volcà Arenal. No obstant això, quan vam començar a caminar, precedits pel guia, unes nuvolades van aparèixer en llonganança amb la pelegrina idea de mullar-nos en algun moment de l’excursió.
La meva amiga Asunción m’havia avisat de coses com aquesta, així que vam agafar les capelines i les vam ficar a la motxilla, juntament amb la càmera de fotos i la cartera. La resta de pertinences es va quedar al nostre seient de l’autocar.
Després de passar per entre arbustos i encanyitzades i un bosquet, un mur de pedres fosques es va aixecar davant nostre: era el front de la lava que el volcà va escopir 40 anys enrere. Pugem aquells quatre o cinc metres d’alçada a través de les pedres i, en arribar a dalt, se’ns va aparèixer majestuós el turó. I allà estàvem nosaltres, entre la muntanya i el llac Arenal, a les nostres esquenes, quan el volcà més actiu de Costa Rica va deixar anar un rot. I quin rot!
Va ser un so sord, provinent de la muntanya. Els qui ens vam adonar vam veure, a més, que s’havia obert una escletxa al vessant, de la qual va sorgir una densa columna de fum. Poca broma. Va coincidir, a més, que la nuvolada del principió va decidir que era el millor moment per descarregar un ruixat. Els previnguts ens vam posar la capelina, el guia i algunes senyores van treure uns paraigües plegables i es van resguardar a sota, amb algunes okupes afegides fent pinya.
Fum i lava
Algunes persones, veient el panorama i que el nuvolet que havia escopit el volcà s’acostava cap a la nostra posició, van iniciar un ràpid descens cap al bosquet i el camí de tornada a l’autobús. Una mà imperiosa em va agafar de la mà i va deixar anar: «Deixa de fer fotos. No veus que aquest núvol pot contenir gasos tòxics i que ve cap a nosaltres. Vinga, anem-nos», va dir la meva dona. I com que les dones gairebé sempre tenen raó, vaig començar a caminar darrere d’ella, no sense anar fent clic cada cert temps.
Una mitja hora més tard, quan el guia, Germán Meza (en la foto), va arribar a l’autocar, va assegurar que ell, en totes les vegades que havia visitat el volcà, «no havia vist mai una cosa semblant». Vam ser uns inconscients. A sobre de camises i impermeables hi havia gotes grisenques, prova que les cendres del volcà havien caigut sobre nosaltres, arrossegades per la pluja.
Per acabar la jornada, i animats pel fenomen, el nostre guia ens va portar a un pont, sobre un riu que desaiguava a la llacuna, des d’on es podria observar la lava que escapava d’un crater lateral del volcà un cop fosca. I allà ens vam quedar tots més d’una hora, mentre que altres persones, en cotxes particulars i autobusos turístics, s’acostaven al lloc.
Mig a les fosques, vam veure finalment rodar un o dos pedroscos incandescents muntanya avall, però l’espera va resultar força decebedor. Veient les nostres cares, el guia va optar per tocar a retirada. Era hora de tornar als hotels i sopar alguna cosa. La jornada que ens esperava al dia següent també seria intensa.
Deixa un comentari