Costa Rica (2): més de 12 hores d’avió

El títol d’avui reflecteix el que mai t’expliquen clarament a les agències. Fa deu anys, el nostre avió d’Air Europa cap a Madrid sortia de Barcelona a les 7 del matí del dissabte 12 de juliol del 2008 i el que ens portaria a Costa Rica, pertanyent a la companyia Air Comet (aerolínia en fallida un any després, el 2009, quan va tancar), tenia prevista la sortida a les 11.45 hores.

Calia ser a l’aeroport del Prat cap a les 5.30 hores del matí, així que ens vam haver d’aixecar cap a les 4.30. Ens vam donar una dutxeta per aclarir-nos i vam agafar un taxi. No hi havia gaire gent al nostre taulell, però l’aeroport bullia de gent. Sembla mentida, però hi ha molta més gent del que pensem que vola a aquelles hores.

Vam haver de facturar les maletes. Era la part més pesada, perquè les havies de recollir després, a Madrid, per tornar a facturar-les cap a l’altre avió. Millor així, perquè si te les perden abans de començar el viatge és un pal. I això li va passar a un passatger, a qui van extraviar l’equipatge durant una estona i vam sortir amb un quart d’hora de retard. Encara sort que el sol començava a brillar i no es veia ni un núvol a l’horitzó.

Ja a Barajas

A l’aterrar a Madrid ens despertem del dormevela que iniciem després de l’enlairament a Barcelona. Esperem el típic i tòpic (llarg) estona per recollir les maletes a la terminal 2 de Barajas i ens dirigim cap a la terminal 1, des d’on sortia la companyia Air Comet.

En arribar davant de les taquilles, ens van indicar que podíem facturar ja el nostre equipatge. Vam anar cap a la cua, que semblava escarida… Falsa alegria: la resta de passatgers havien deixat una bretxa entre la filera, llarguíssima, i els taulells d’embarcament per no dificultar el pas d’altres passatgers de l’aeroport. Una hora més tard vam poder desempallegar-nos de les maletes i anar a esmorzar.

Amb les targetes d’embarcament al nostre poder, ens acostem a la porta designada, però en comptes de l’hora prevista, acabaríem sortint cap a les 13.30. Vaig fer uns quants càlculs mentals i vaig començar a sospitar que la meva previsió inicial de veure el centre de San José aquella mateixa nit potser no seria possible, malgrat que les set hores de diferència jugaven a favor nostre.

Dins l’avió

A l’envellat aparell portàvem les cames encongides per uns seients força justets. Vam menjar un parell de vegades i vam passejar amunt i avall pels passadissos de l’aeronau. Els pipís, els necessaris, perquè un dels lavabos es va encallar al cap de tres hores i calia fer cua.

Després de vuit o nou hores de vol, el comandant va anunciar que havíem de fer una breu escala tècnica a Jamaica per proveir combustible. Vaig fer una ullada a la revista de la companyia, on apareixien els diferents models d’avió d’Air Comet i, malgrat que havien dit que era un vol directe, sembla que l’aparell en què volem no tenia autonomia per fer el trajecte d’un estirada.

A tot això, el pilot va afegir, com a causa de la parada, que havíem hagut d’esquivar la cua d’un huracà i que, en aquell moment, hi havia una forta tempesta sobre Sant Josep de Costa Rica, la capital tica. Vaja! Un huracà! I una tempesta! Però si abans de sortir d’Espanya havíem mirat les previsions de la meteo de diferents països de la zona i no n’hi havia cap notícia!

Fumigats

Abans d’efectuar l’aterratge a Jamaica, els tripulants de cabina ens van fumigar a tots: eren ordres del Govern jamaicà per a tots els aeroplans que arribaven a l’illa, no fos cas que els portéssim alguna plaga en forma d’insectes. No ens van deixar aixecar dels seients, encara que sí descordar els cinturons de seguretat: i és que, si s’incendiés el combustible que ens estaven posant als dipòsits de l’avió, caldria sortir xiulant… si donés temps.

Aterratge

Bé, el passatge ens vam agafar la parada amb humor i, quan finalment vam aterrar a l’Aeroport Internacional Juan Santamaría, vam aplaudir la tripulació. Eren les 5 de la tarda hora ‘tica’ (1 de la matinada hora espanyola, en horari d’estiu) i havíem estat unes 12 hores a l’interior de l’avió.

Quan finalment vam sortir de l’aparell, una glopada d’aire càlid i humit ens va donar la benvinguda a Costa Rica. Potser havia plogut, perquè hi havia alguns bassals, però la calor ambiental semblava incompatible amb la pluja com l’entenem a Espanya, generalment més freda.

Després de la recollida d’equipatges –bé, no ens van perdre les maletes!–, diversos empleats de Mundicolor ens van dirigir cap a un autocar que ens esperava a l’exterior de l’aeròdrom i ens acostaria a un hotel situat a mig camí entre l’aeroport i la capital, Sant Josep.

L’hotel

L´hotel de la primera nit va ser el Best Western Irazu, un establiment asèptic i funcional. En baixar de l’autobús ja era de nit. A Costa Rica fan vida seguint el seu horari solar. Així, a les 6 del matí ja és de dia i tothom s’engega. I a les 6 de la tarda ja és de nit i la gent sopa i es retira a casa seva. La diferència horària amb Espanya era aleshores de vuit hores (set si haguéssim estat a l’hivern).

Preguntem per la possibilitat de visitar la capital tica, però algú va assenyalar que era força lletja i poc segura en caure el sol, així que, cansats, descartem acostar-nos a Sant Josep. No era gaire lluny, a uns sis quilòmetres, però calia agafar un taxi i estàvem cansats del viatge.

Això sí, teníem gana i, com que el restaurant de l’hotel destil·lava certa aroma de burger gringo, vam travessar el carrer i vam agafar un emparedat i una amanida en un altre local més acollidor. Eren només les 9 de la nit hora tica (5 de la matinada a Espanya), però vam caure rendits al llit.