Entre les diferents sèries i pel·lícules que ha estrenat aquests dies la plataforma Netflix, m’ho estic passant d’allò més bé amb la titulada ‘Lupin’. Hi ha diverses raons: remet a un detectiu literari clàssic, té a l’simpàtic actor negre Omar Sy com a protagonista i és molt entretinguda.
La trama se centra en les aventures de Assane Diop, un tipus tan hàbil a l’hora de disfressar-se o camuflar-se, que és capaç de planejar i executar el robatori d’un valuós collaret de l’interior del Museu de Louvre sense que li enxampin. Algunes escenes retrospectives mostren la infantesa de el personatge i la raó que l’ha portat a convertir-se en un lladre de guant blanc, a el mateix temps que veiem altres escenes domèstiques amb el seu fill i la mare de l’infant, de la qual sembla estar separat.
Al llarg dels primers cinc episodis en què Netflix ha volgut dividir la primera temporada, que consta de 10, l’espectador comprova de manera explícita d’on li ve la inspiració a l’protagonista, una mica del que un inspector de la policia aviat comença a sospitar: Arsène Lupin, el personatge creat pel novel·lista francès Maurice Leblanc (1864-1941), un escriptor coetani d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), autor de les aventures de l’famós detectiu de ficció Sherlock Holmes.
I si la primera novel·la d’aquest últim va ser ‘Estudi en escarlata’ (1887), el debut d’el francès es va produir 20 anys més tard amb ‘Arséne Lupin, cavaller lladre’ (1907), si bé el personatge ja havia aparegut en una sèrie de relats publicats en 1905. de fet, Leblanc era un reconegut escriptor de contes curts des de 1890. La saga completa de novel·les de l’Lupin de Leblanc consta de 20 volums, més diverses seqüeles autoritzades escrites per Pierre Boileau i Thomas Narcejac.
Com el Lupin literari, una mena de Robin Hood que havia estudiat Dret i Medicina, expert en llengües clàssiques i il·lusionisme, en boxa i esgrima, el protagonista de la sèrie ha estat creat amb elements similars pel guionista George Kay, co-creador de ‘Criminal’, una altra sèrie de Netflix, i prèviament, d’un parell d’episodis de la sensacional ‘Killing Eve’.
Així, Assane Diop és un home conreat i expert en art, que es fica en la pell d’un adinerat col·leccionista però que també pot aparentar ser un treballador de la neteja i fins i tot un xoriço d’estar per casa, capaç també de desempallegar d’un malvat sense contemplacions, entrar en una presó i sortir indemne d’ella, a més de mostrar la tendresa d’un pare amb un nen de curta edat.
Un personatge així no podia ser adjudicat a qualsevol actor francès. I el gran encert dels responsables de la sèrie ha estat canviar de raça a l’Lupin d’inicis de segle XX per vestir-lo amb els trets d’Omar Sy, el coprotagonista de l’film ‘Intocable’, al costat François Cluzet, un paper que li va proporcionar un César el 2012 i el salt a la fama, després d’anys en els quals havia format duo còmic amb el també humorista Fred Testot.
L’actor, d’origen maurità-senegalès, trets inconfusibles i metre noranta d’alçada, aporta frescor i simpatia a el personatge, amb tocs d’acció, drama i comèdia. Després d’haver participat en petits papers en films de producció internacional ( ‘X-Men: dies de el futur passat’, ‘Jurassic World’, ‘Inferno’), ara es consagra amb aquesta sèrie, de la qual surt bé airós. Ara caldrà esperar que Netflix s’estreni la segona tanda de cinc episodis que competarán la primera temporada de les peripècies d’aquest Lupin modern.
M’estranya que en un país com el nostre, on el futbol ocupa hores i hores de televisió, no s’hagi publicitat molt més del que és habitual en les produccions de Netflix una sèrie com ‘Un joc de cavallers’, que narra els orígens d’aquest esport. Potser és perquè ‘The english game’ (el seu títol original) va de molt més que de el futbol.
Anem per parts. En l’origen de la sèrie està el britànic Julian Fellowes, l’oscaritzat guionista de ‘Gosford Park’ (2001), autor del llibret de pel·lícules com ‘La fira de les vanitats’ (2004), ‘La reina Victoria’ (2009) i ‘The Tourist’ (2010), a més de creador de l’exitosa sèrie ‘Downton Abbey’ (2010-2015). Es coneix menys que Fellowes, també novel·lista, productor i realitzador, posseeix un títol de baró i que pertany a el partit conservador, aspectes de la seva vida que segur ha sabut aplicar a les seves històries. Netflix va fitxar perquè creés i produís aquesta estupenda ficció, que fa gaudir no només als aficionats a el futbol.
La història se situa en 1879, pocs anys després de l’naixement de la Football Association anglesa, que en 1863 havia proposat unes primeres regles per practicar-lo, més enllà de donar puntades a una pilota i ficar-lo en una porteria. Aquesta associació va instaurar la FA Cup, una competició d’eliminació directa, com l’actual Copa de Rei, per exemple.
Era una època en què tots els jugadors eren aficionats, en la qual equips de joves aristòcrates gaudien d’allò més amb aquell ‘joc de cavallers’ i en què noves formacions, integrades per treballadors, aspiraven a guanyar als senyorets.
La trama se centra en la rivalitat entre l’equip favorit de la classe alta, Old Etonians, format per antics alumnes de l’famós col·legi Eton, d’on han sortit sempre les elits del Regne Unit, i el Darwen, propietat de l’petit industrial cotoner James Walsh i integrat per treballadors de la seva fàbrica. L’empresari, un home fet a si mateix i procedent de la classe baixa, desitjós de guanyar la copa, decideix fitxa d’amagat i pagant-los (cosa prohibida llavors) a dos jugadors escocesos, que donaran la sorpresa als estirats cavallers d’Eton.
Al capdavant d’aquests últims està Arthur Kinnaird, el capità i jugador estrella dels Old Etonians, un personatge amb un interessant desenvolupament al llarg de la trama. Aquí és on Fellowes aplica els seus coneixements: aquest jove aristòcrata, fill de banquer, passa d’un cert menyspreu cap a la classe treballadora a una progressiva comprensió de les seves necessitats, a el mateix temps que veiem com millora la relació amb la seva jove esposa, malmesa arran d’un trist succés.
Lord Arthur Fitzgerald Kinnaird va existir realment. Va ser una de les primeres estrelles de el futbol anglès, va guanyar cinc vegades la FA Cup i va ser president de l’Associació de Futbol anglès durant 33 anys, des de 1890 fins a la seva mort, el 1923, quan tenia 75 anys. I certament, com apunta en diversos moments la ficció de la sèrie, va desenvolupar una posterior tasca filantròpica, finançant la creació de diversos orfenats. Li encarna l’atractiu actor anglès Edward Holcroft (1987), fins ara un secundari en films com ‘Kingsman: servei secret’ i ‘Kingsman: el cercle daurat’, així com en la sèries ‘London Spy’ (2015), ‘Alias Grace ‘(2017) i ‘Gunpowder ‘(2017).
De la mateixa manera, Fellowes aposta també per un bon desenvolupament (amb diverses llicències narratives, com és lògic) de l’altre personatge protagonista (l’antagonista), Fergus ‘Fergie’ Suter, un dels primers futbolistes professionals. Nascut a Glasgow, el 1857, fill d’un borratxo maltractador, va deixar la paleta pel futbol per ajudar la seva família a sortir de la pobresa. Va començar en el Partick escocès abans de viatjar cap al sud, per jugar, cobrant un petit sou, amb el Darwen, l’equip d’aquesta localitat anglesa de l’comtat de Lancashire.
La narració avança a el temps que mostra la difícil relació de Suter amb els altres jugadors de l’equip, uns aficionats que no cobraven per això, encara que sí per treballar a la fàbrica de cotó de l’propietari i la seva ambigua postura davant d’una vaga plantejada pels operaris quan el gremi de cotoners decideix retallar unilateralment els sous i que Fellowes dibuixa amb traç gruixut i esbiaixat (la postura dels obrers, és clar).
La sèrie incideix també en les complicades relacions amb el seu pare i el seu desig de protegir la seva mare i germanes, així com els seus dubtes a l’hora de fitxar per un altre equip que, com passa encara en aquests dies, quan la lleialtat a una samarreta es topa amb una oferta econòmica més gran. L’actor escocès Kevin Guthrie (1988), conegut pel seu bon fer en les pel·lícules ‘Es fa de dia a Edimburg’ (2014), de Dexter Fletcher, i ‘Sunset Song’ (2015), de Terence Davies, és l’encarregat d’interpretar, i molt bé, a Fergie Suter.
En conclusió, ‘Un joc de cavallers’ és una d’aquelles produccions angleses perfectament produïda, dirigida, ambientada i interpretada que val la pena tenir en compte.
Volien vostès un titular cridaner. Doncs aquí ho tenen: jo, un veterà periodista cultural, antic crític de cinema i fins a director d’un curtmetratge (pecats de joventut), ja no vaig (gairebé) a les sales. Va, admeto aquest ‘gairebé’ davant de la ‘boutade’.
I suposo que aquesta provocació serà ‘castigada’ per bona part dels meus amics i col·legues, que començaran a tirar-me de tot (de manera figurada, espero). I per afegir més llenya a el foc els confessaré que el que faig jo ara ja no és ‘Cinema Paradiso’, sinó ‘streaming’: veure pel·lícules i sèries a través d’una pantalla connectada a internet.
Permeteu-me recordar unes paraules d’Álex de l’Església quan era president de l’Acadèmia de Cinema, a la gala dels Premis Goya de 2011: “Fa 25 anys, els que es dedicaven al nostre ofici mai haguessin imaginat que una cosa anomenada internet revolucionaria el mercat de cinema d’aquesta forma i que el que es veiessin o no les nostres pel·lícules no anava a ser només qüestió de portar a el públic a les sales. Internet no és el futur, com alguns creuen. Internet és el present “.
I seguia així: “Internet és la manera de comunicar-se, de compartir informació, entreteniment i cultura que utilitzen centenars de milions de persones. És part de les nostres vides i la nova finestra que ens obre la ment a el món… [Els usuaris d’Internet] són el nostre públic. Aquest públic que hem perdut i que no va a el cinema, perquè està davant d’una pantalla d’ordinador (…) No tenim por a internet, perquè internet és, precisament, la salvació del nostre cinema”.
El director basc, que acaba d’estrenar la seva primera sèrie per a una gran plataforma, ’30 monedes ‘, en HBO, va ser clarivident. Fa gairebé 10 anys d’aquestes paraules i el que va dir ja és una realitat. Recordem que el vídeo sota demanda (VOD) de Netflix per a ordinadors va començar l’any 2007 i que el servei de ‘streaming’ d’HBO data de 2010 (com a cadena de cable va néixer el 1966). I aquest mateix 2010 va ressorgir la catalana Filmin en la forma que ara la coneixem, amb una tarifa plana, aplicacions per a tauletes i la difusió en ‘streaming’ en alta definició.
Torno al titular inicial. Sento confessar que ara vaig molt poc a una sala de cinema, i no és per ganes, perquè segueix sent el millor lloc per veure una pel·lícula, sense cap dubte. I no només superproduccions d’estrena, sinó els clàssics en blanc i negre que exhibeix la Filmoteca.
Una sala de cinema segueix tenint quelcom de comunitari i misteriós, i més quan la gran pantalla blanca, abans, es descobria darrere d’unes cortines gegantines, generalment vermelles, com solien ser-ho també les butaques i les catifes que poblaven passadissos i vestíbuls.
Hi va haver una època en què coneixia i saludava a gairebé tots els porters de cinema de Barcelona. I ells a tots els periodistes culturals que anàvem a les sessions de premsa matinals i, després, a les projeccions de tarda i nit. Eren altres temps.
En part estic d’acord amb el que deia el col·lega Toni Vall, fa uns dies, pel que fa a la iniciativa d’algunes de les grans ‘majors’ d’estrenar les seves pel·lícules en les seves plataformes digitals: “No tinc cap mena d’interès a veure pel·lícules NOMÉS a casa meva. La dinàmica de les distribuïdores i les productores va cap aquí. Continguts on line per ser vistos a casa, inexorablement. Així el cinema s’està convertint per mi en una cosa molt menys interessant, seductora i suggestiva, molt més formulària. No tinc cap interès a veure pel·lícules interrompudament, a haver d’encabir-les entre el sopar, el fill i tal i qual sèrie. Cap interès, ni el més mínim interès. M’estic sentint expulsat del cinema. I és una sensació terrible, molt dolorosa”.
Jo tinc altres raons per quedar-me a casa. Us explico quines.
La primera, evidentment, la pandèmia. Els cinemes i teatres han fet un gran esforç per adequar-se a la situació sanitària però tota precaució és poca i, si un és població de risc, prefereix abstenir-se. Tinc molts amics que van cada dia a les sales i cap d’ells ha enxampat la malaltia. Quan he anat a veure una pel·lícula em sento en silenci més segur en una de les butaques que al súper de la cantonada o el centre comercial més proper.
Una altra raó: m’he tornat gandul. Sempre havia somiat amb tenir una petita sala de cinema, com feien els directors i actors de Hollywood en les pel·lícules. Una cosa només possible per a potentats amb molta pasta fins fa poc. Això ha canviat amb les noves i enormes pantalles dels televisors intel·ligents, que converteixen cada saló en una somiada sala de cinema.
Uns mesos abans de la pandèmia vaig decidir aprofitar una oferta i vaig comprar una tele de 55 polzades, que la meva dona va veure molt per sobre de les possibilitats de la mida de la meva sala d’estar. Però aquí està i ja no sembla tan gran. Amb la meva col·lecció de pel·lícules en DVD i Blu-ray, i amb un trio de plataformes el contingut no m’ho acabaré mai sóc una mica més feliç.
I una tercera raó: l’econòmica. Una entrada de cinema d’estrena costa entre 4,9€ del dia de l’espectador i els 9€ d’un festiu, 6€ una matinal i 8€ un dia laborable. Multipliquin vostès per dos, si són una parella, i afegeixin si van amb nens. També hi ha un magnífic abonament anual de la Filmoteca de Catalunya per 90€ (un talonari de 10 entrades surt per 20€).
Qualsevol família amb nens que s’apunti a Disney+ pagarà 6,99€ a l’mes o 69,99€ a l’any. Jo mateix estic subscrit a diverses plataformes i comparteixo altres amb familiars. La subscripció anual a Filmin, l’única íntegrament espanyola, és de 84€ a l’any (la mensual bàsica costa 7,99€), i després es poden ‘comprar’ estrenes per uns 4€, com fan la resta d’empreses de ‘streaming’ llevat de Netflix, que ho fa sense cost addicional (el seu pla bàsic costa 7,99€). Evidentment, amb aquesta competència, no hi ha color. La balança familiar es decantarà sempre cap a aquest costat.
Vol dir això que ens encaminem inexorablement cap a la desaparició de les sales de cinema? Espero que no. Fa uns anys, quan el món de la premsa escrita va començar a decaure enfront de la naixent digital, molts periodistes no volíem creure que el paper pogués desaparèixer. I anem camí d’això, amb algunes excepcions (diaris de cap de setmana amb els seus suplements; algunes revistes especialitzades) per les quals el lector encara està disposat a pagar una mica més.
Una cosa similar pot passar amb els cinemes, convertits en refugi de cinèfils militants. Sobreviuran un grapat de grans sales per exhibir espectaculars ‘blockbusters’ i, també, si saben jugar les seves cartes, petits locals on s’exhibiran produccions independents (¿potser baixant els preus de les entrades?). Un tipus de cinema que està trobant el seu refugi i major visibilitat a les plataformes digitals.
Vull citar precisament a Filmin, que no només dóna suport i potencia el nostre cinema, sinó que ofereix pel·lícules i sèries europees independents de gran qualitat, ha rescatat una meravellosa biblioteca de clàssics i, en aquests temps difícils de pandèmia, ha exhibit ‘on-line’ els continguts de nombrosos festivals la programació presencial era impossible desenvolupar. Aquesta solució provisional no vol dir que els molts certàmens que hi vagin a desaparèixer, però són fórmules que en un futur potser hauran de coexistir.
Provi el lector a fer l’exercici d’elaborar una llista de les sèries que més li han agradat aquest any i veurà lo difícil que resulta ser equànime. Cada vegada més resulta pràcticament inabastable poder seguir la pista del que es produeix anualment a les televisions tradicionals i, encara més, en les plataformes digitals de pagament, on l’abundància és tal que necessites una bona brúixola per orientar el rumb i trobar la ficció adequada als teus gustos.
Com sempre, triar és optar per fílies i fòbies personals i intransferibles, encara que les de l’lector puguin coincidir amb les pròpies. El cronista o el crític, aporta a més elements d’informació que decanten aquestes preferències cap a un costat o un altre.
Per començar, he fet una divisió entre sèries espanyoles i estrangeres. Tot i que les primeres són moltes menys que les segones, també he volgut incloure el meu propi Top Ten. Potser hauria d’haver inclòs algunes de les últimes produccions nacionals, com les ’30 monedes ‘(HBO), d’Álex de l’Església, o’ Digues-me qui sóc ‘(Movistar +), amb Irene Escolar, però encara no he pogut veure-les.
Produccions espanyoles
‘Antiavalots‘ (Movistar +). Poc més es pot dir d’aquesta magnífica sèrie policíaca amb molt de denúncia social per part de Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña, el seu coguionista habitual. El primer episodi és una meravella i el repartiment a l’complet, amb Vicky Luengo al capdavant, està sensacional.
‘HIT‘ (RTVE). El bomba juvenil d’aquesta tardor. Les peripècies d’un professor atípic en un institut amb un grup d’alumnes d’empenta. Els protagonistes són Daniel Grao, excel·lent, i uns joves actors que donaran molt que parlar.
‘Pàtria‘ (HBO). Sensible adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu, amb Elena Irureta i Loreto Mauleón encarnant Bittori i Arantxa, les dues amigues enfrontades per la mort de l’marit d’una d’elles a mans d’ETA.
El Ministeri del Temps ‘(RTVE). Segueix sent la ficció més original de l’panorama audiovisual espanyol, amb les seves voltes de rosca a la Història. L’esperada quarta temporada no va defraudar en el seu retorn a TVE al maig, després de dos anys i mig d’absència, amb tots els seus principals intèrprets.
‘Inés de l’ànima meva‘ (RTVE i Amazon Prime Vídeo). Apassionant adaptació de la novel·la d’Isabel Allende. Ambientada en la conquesta de Xile, recrea la vida d’Inés Suárez de Plasencia, amb una estupenda i apassionada Elena Rivera.
La Unitat ‘(Movistar +). Més que interessant mostra de la feina de la Policia Nacional contra l’islamisme radical, de la mà de Dani de la Torre i amb Nathalie Poza com la comissària Carla Torres.
‘Mira el que has fet‘ (Movistar +). L’última entrega de la sèrie creada i interpretada per Berto Romero és la millor de les tres que integren aquesta comèdia en clau de autoficció, dirigida amb habilitat (com la segona temporada), per Javi Ruiz Caldera.
‘La línia invisible‘ (Movistar +). Interessant retrat de el naixement d’ETA, de la mà de Mariano Barroso (excel·lent també la seva prèvia ‘El dia de demà’), i amb Àlex Monner com el primer assassí i després ‘màrtir’ etarra Txabi Etxebarrieta.
‘Caronte‘ (Telecinco i Amazon Prime Vídeo). Les peripècies d’un expolicia que va passar per la presó, reconvertit a més en advocat penalista, val la pena només per veure de nou en acció a Roberto Álamo (també, fantàstic, a ‘Antiavalots’).
‘La casa de paper‘ (Netflix). La penúltima temporada de la sèrie dels atracadors de bancs vestits de vermell i amb careta de Dalí va ser tan entretinguda com frustrant: s’han allargat el xiclet fins a la propera i última entrega, segons asseguren. Però no la podíem deixar fora d’aquest llistat.
Produccions internacionals
https://youtu.be/w-fJaQitvS8
‘Gambito de dama‘ (Netflix). És la sorpresa de la temporada, creada per Scott Frank i Allan Scott i protagonitzada per la fascinant Anya Taylor-Joy, tot un descobriment … i el desig irrefrenable de tornar a jugar a escacs.
‘El col·lapse‘ (Filmin). Durant i impressionant minisèrie francesa, creada pel col·lectiu Les Parasites (Jérémy Bernard i Guillaume Desjardins), que planteja un futur distòpic tan factible com a pròxim. Els vuit episodis, amb històries independents entre si, encara emparentades, van ser rodades en plans seqüència.
‘Unorthodox‘ (Netflix). Una altra minisèrie imprescindible, com l’anterior, basada en les memòries de Deborah Feldman, que narra la fugida d’una noia jueva de l’interior d’una asfixiant comunitat jasídica de Brooklyn. El treball de la baixeta protagonista, Shira Haas, és gegantí.
‘The Mandalorian‘ (Disney +). Les peripècies d’el guerrer de la màscara i un petit Yoda són el millor retorn que es podia demanar a l’explotat univers de ‘Star Wars’ de la mà de Jon Favreau. Fins al penúltim episodi no hem pogut veure (per fi) la cara de Pere Pascal.
‘The Crown‘ (Netflix). La quarta temporada de la vida dels Windsor ha suposat la irrupció del personatge de Diana de Gal·les (estupenda Emma Corrin) a la família reial britànica i de Margaret Thatcher (una Gillian Anderson una mica passada de voltes) com a primera ministra.
‘Totes les criatures grans i petites‘ (Filmin). Una minisèrie britànica de la de bon rotllo, amb les històries d’un trio de veterinaris d’un bonic poble del camp anglès. Basada en uns populars llibres de James Herriot, la protagonitzen Nicholas Ralph i Samuel West.
‘Halt and catch fire‘ (Filmin). La apassionant història d’un grup d’informàtics que, a inicis dels anys 80 de segle passat, va transformar els pesats computadors empresarials en els ordinadors personals actuals.
‘Little Fires Everywhere‘ (Amazon). De nou Reese Witherspoon, en la doble paper de productora i intèrpret, serveix un potent drama familiar, amb duel actoral amb Kerry Washington, una fotògrafa afroamericana que recorre els EUA amb la seva filla adolescent i un misteri a l’esquena.
‘Adult Material‘ (Filmin). Una dramèdia sobre el món de cinema porno, centrat en la vida quotidiana d’una ja veterana (trenta!) Estrella de cinema X que ha de reconvertir-se. Hayley Squires, a qui vam veure a ‘Yo, Daniel Blake’ és la curiosa protagonista.
‘La ruta dels diners‘ (Filmin). Fantàstic ‘thriller’ financer escandinau, que compta amb Jeppe Gjervig Gram, un dels responsables de la prestigiosa ‘Borgen’, com cocreador d’aquesta sèrie sobre els draps bruts dels directius d’una empresa d’energies renovables.
Entre les noves sèries que arriben a les nostres cases a través de la televisió tradicional en obert o mitjançant les plataformes de pagament via internet (‘streaming’), avui els escric d’una sèrie de les de bon rotllo, de les que et fan gaudir amb seus personatges i històries i acabar cada capítol amb un somriure. Es titula ‘Totes les criatures grans i petites‘ i l’acaba d’estrenar la plataforma catalana Filmin.
Es tracta d’una ficció anglesa actual, ambientada a finals dels anys 30 de segle XX i amb totes les característiques de les millors produccions britàniques: bons guions, realitzacions més que correctes, estupenda recreació de l’època i amb un grapat d’actors que saben treure suc als seus personatges. A més, els puc assegurar que farà les delícies dels amants dels animals, grans i petits, com diu el títol. També té aquest to agradable i càlid que ja posseïa ‘Els Durrell‘, que també acull Filmin.
D’esquerra a dreta, AnnaMadeley, Samuel West, Nicholas Ralph, Rachel Shenton y Callum Woodhouse.
Però anem a pams. Primer, la trama, que és una nova adaptació dels llibres de James Herriot (1916-1995), pseudònim de l’escriptor James Alfred Wight, que va exercir durant dècades com a veterinari rural al comtat de Yorkshire de el Nord, a la meitat d’Anglaterra.
Es tracten d’històries semiautobiográficas que l’autor va escriure en una dotzena de llibres a partir de l’any 1969. Van ser tan populars, que van aconseguir incrementar el nombre de joves estudiants de Veterinària, a més de donar lloc a un parell de telefilms i una telesèrie.
El protagonista és el mateix James Herriot jove, acabat de sortir de la Universitat i que viu a Glasgow amb els pares. Un dia li arriba una oferta de treball a la zona de parc nacional de Yorkshire Dóna’ls per part d’un, més aviat excèntric, veterinari anomenat Siegfried Farnon. Aquest viu en un casalot, Skeldale House, amb una majordoma, la senyora Hall, i posteriorment el germà menor de Farnon, anomenat Tristan, un bala perduda.
Les peripècies de tots ells i les seves relacions amb els veïns, grangers i ramaders de l’comtat, més les cures que proporcionen des gats i gossos domèstics a cavalls i vaques a punt de parir, conformen el simpàtic nucli argumental.
Els veterinaris i la governanta.
La primera adaptació dels llibres d’Herriot va ser una pel·lícula per a la televisió, rodada el 1975, només sis anys després de la publicació de l’obra literària original. Va ser dirigida per Claude Whatham i interpretada per Simon Ward (com James) i Anthony Hopkins (com Siegfried), acompanyats de Lisa Harrow, Brian Stirner i Freddie Jones.
La seva seqüela, amb altres actors, va ser menys interessant, però la BBC va decidir impulsar una sèrie, que es va mantenir en pantalla de 1978 a 1990, al llarg de set temporades i 90 episodis, amb Christopher Timothy, Robert Hardy i Peter Davison al capdavant del repartiment.
La minisèrie actual de sis capítols que arriba ara a Filmin part del mateix material, però amb nova saba, amb un repartiment encapçalat pel jove actor escocès Nicholas Ralph (1990), com el jove, ingenu però eficaç James Herriot, el seu primer paper de importància.
El veterà Samuel West (1966) encarna Siegfried Farnon, la dura aparença amaga a un tipus noble i generós. West és fill de el llegendari Timothy West i un rostre molt popular en el cinema i la televisió anglès, amb treballs que van des de ‘Retorn a Howards End’ a ‘The Crown’. El tercer en concòrdia és Callum Woodhouse, que ja va interpretar a Leslie Durrell, el germà aficionat a les armes en la sèrie de ‘Los Durrell’, li proporciona el toc amant de la gresca a Tristan Farnon.
Callum Woodhouse, el Leslie de ‘Els Durrell’, és aquí Tristan Farnon.
A destacar que aquesta nova adaptació ofereix notables tocs d’igualtat de gènere i un major pes dels personatges femenins de la trama, començant per Anna Madeley, com la senyora Hall, la mestressa de claus, i Rachel Shenton, com l’atractiva grangera Helen Alderson .
Com gairebé sempre en les produccions angleses, el grapat d’actors secundaris ofereix recitals notables que aporten brillantor als seus personatges, encara que siguin de curta durada. I aquí destaca amb llum pròpia la gran Diana Rigg, morta el passat mes de setembre: aquí va fer un dels seus últims treballs, encarnant a la senyora Pumphrey, una adinerada dama a la qual grassonet i emmurriat gos pequinès ha de tractar el jove veterinari Herriot.
Diana Rigg, com la senyora Pumphrey, i el seu pequinès.
Finalment, en l’apartat tècnic, cal assenyalar que els dos primers episodis estan dirigits pel britànic Brian Percival, conegut pel seu treball en la sèrie ‘Downton Abbey’, la minisèrie ‘Nord i Sud’ i les pel·lícules ‘A boy called tat ‘i’ La lladre de llibres ‘.
Ah … i no es perdin els bonics títols de crèdit, uns dibuixos o pintures animades que recorden algunes de les portades dels llibres originals i també a l’estil dels crèdits de la sèrie ‘Los Durrell’, si bé en aquest cas van ser dissenyats per Alex Maclean mentre que en les ‘criatures’ la direcció d’art es deu a Thomas Goodwin.
Les aventures de l’veterinari anglès ja tenen continuació: el Channel 5 britànic estrenarà la segona temporada de la sèrie el proper mes de gener. Filmin l’emetrà a l’octubre de de 2021, segons ha avançat el seu director editorial, Jaume Ripoll.
Ja estan a Amazon Prime Vídeo tres de les quatre temporades de ‘The Bold Type’, una de les sèries que va ser tota una sorpresa fa tres anys, bé qualificada per la crítica i situada entre les millors del 2017, però de la qual jo no havia sentit a parlar fins que … Bé, millor us ho explico des del principi, perquè aquesta producció de canal Freeform no sembla la més idònia per a la meva ‘target’, però l’estic gaudint en família.
La cosa va començar amb una xerrada entre amics sobre la llista de sèries que li han agradat més a José López aquests últims mesos (http://www.nosolocine.net/8-grandes-series-de-tv-que-he-visto -en-els-darrers-mesos /) i va seguir amb el comentari de la filla de trenta anys d’un de nosaltres, que estava enganxada a ‘The Bold Type’.
El primer que em va venir al cap va ser la paraula ‘bold’ usada en tipografia, que no és sinó la ‘negreta’ de tota la vida, amb la qual es ressalten termes i es destaquen frases i paràgrafs.
La noia ens va explicar de què anava la trama: la vida personal i laboral i les relacions de tres amigues de vint ( ‘millennials’) que viuen a Nova York i treballen per a una revista femenina fictícia de tiratge mundial, anomenada ‘Scarlet’.
Amb certa desconfiança no exempta de curiositat, pensant que m’anava a enfrontar a una versió renovada de ‘Sexe a Nova York’, vaig començar a veure el capítol pilot al costat de la part femenina de la família que, reconec, es va enganxar a la sèrie a els pocs minuts.
La trama segueix els passos de Jane Sloan (Katie Stevens), Kat Edison (Aisha Dee) i Sutton Brady (Meghann Fahy), encara que també s’incideix en la vida de la directora de la revista, Jacqueline Carlyle (Melora Hardin), una presència notable al llarg de la ficció.
Té la seva raó de ser: aquesta ‘dramèdia’ (comèdia dramàtica) està creada per Sarah Watson, la guionista de ‘Parenthood’, inspirada en la vida i carrera de la premiada periodista Joanna Cols, que va ser responsable de la revista Cosmopolitan (2012- 2016) i directora de continguts de la companyia Hearts. Com a curiositat, el marit de Melora Hardin en la realitat, Gildart Jackson, encarna esporàdicament a l’espòs de ficció de Jacqueline.
Filmada a Toronto, Mont-real ia Nova York, la història s’inicia amb les tres amigues vestides de festa i a punt de cridar com boges a el pas d’un metre per desfogar-se. Un ‘flashback’ explica que Jane acaba de passar d’ajudant de redacció a redactora de la revista; que Sutton és la secretària d’una executiva que aspira a treballar en el departament de moda; i que Kat és la responsable de xarxes socials de la publicació.
Les tres actrius principals, que també són estupendes cantants segons els seus currículums, tenen 27, 26 i 30 anys respectivament. Stevens tan sols havia rodat una sèrie prèvia, ‘Faking It’, mentre que l’australiana Dee protagonitzat algunes més, destacant en ‘Chasing Life’. Fahy, la major, ha passat per Broadway i ha intervingut en papers episòdics de diferents sèries i telefilms, amb ‘One Life to Live’ com la més llarga, fins arribar a ‘The Bold Type’, on el seu personatge és potser el més complex .
Producció de bon rotllo, d’aquestes que no deixen mal gust de boca, en la qual les tres amigues s’ajuden sense competir, pot enganyar d’entrada: els seus protagonistes són guapes i viuen bé gràcies al seu treball en un entorn laboral sofisticat, però toca tot tipus de temes, des dels problemes laborals i de desigualtat salarial, fins a les reivindicacions feministes sense complexos (el tema de el càncer de mama està molt ben tractat) i l’assetjament sexual, que es desenvolupa en el sensible desè i últim episodi de la primera temporada.
La sexualitat està tocada des del punt de vista de les noies: elles són les que estimen, manen, dubten, prenen i deixen a les seves parelles. Mentre una inicialment apocada Jane comença una apassionada relació amb un col·lega, Sutton manté un idil·li en secret amb Richard Hunter (Sam Page), un advocat de la revista. Al seu torn, Kat coneix Adena El-Amin (Nikohl Boosheri), una fotògrafa àrab que li planteja dubtes sobre la seva pròpia identitat sexual. Que la primera sigui mulata i la segona sigui musulmana i lesbiana a el mateix temps (no recordo un personatge així en una sèrie americana) facilita (lleugeres) referències la racisme als EUA i els problemes dels immigrants.
Estem doncs davant d’una entretinguda sèrie que agradarà a la part femenina i més jove de les famílies, i que pot fer pensar i reflexionar a la part masculina. És molt entretinguda, una cosa a tenir en compte, però menys superficial del que podria semblar … I a l’estar ambientada en el món de la premsa (la de paper i la digital) suposa un ‘bonus track’ per als que professem l’ofici del periodisme.
Amb tot això de la pandèmia, se m’havia oblidat comentar per aquí l’estrena de la quarta temporada d’una d’aquestes sèries que molen als més joves i ens escandalitzen (alguns) els més grans.
Es tracta de ‘Oh My Goig!’, De la productora Camille Zonca de Barcelona, que s’emet al canal Betevé de la capital catalana, però que podeu veure a Youtube.
Encara que hi ha molt bons exemples d’aquest tipus de sèries (Netflix està plena i en PlayZ de RTVE està l’excel·lent ‘Drama’), ‘Oh My Goig!’ «Va ser pionera a la tele pública a l’hora de tractar l’educació sexual per a joves i adolescents amb una mirada feminista, que combina ficció, contingut pedagògic i debats entre joves », com expliquen els seus responsables.
Entre d’altres premis, el Festival Zoom d’Igualada els va guardonar l’any passat. I de què van els temes? Doncs de l’poliamor, l’embaràs no desitjat, la violència masclista en la parella, el món ‘queer’, la transfòbia, la precarietat laboral o el fenomen de les influencers.
A tenir en compte, a més, que els seus creadors compten amb l’assessorament de psicòlegs i terapeutes d’entitats com el Casal Lambda, el BCN Checkpoint, la Fundació Althaia o el centre SPOTT de la Diputació de Barcelona.
Entre els més de 30 actors i actrius, destaquen els joves Ricard Balada, Jingjing Zhu, Berta Cascante, Enrique Martín, Iker Montero, Tania Tor, Laura Solé, Lara Oliete, Clara Moraleda, Soribah Cessay i els nouvinguts Lídice Gura i Abdi Cherbou .
Aída Torrent ha dirigit bona part de la sèrie, escrita per Pau Serracant i Camilo Villaverde.
El confinament a causa de virus dels nassos no ha suposat en el meu cas un increment excessiu d’hores de televisió tradicional o ‘streaming’, via internet. Però l’estona que li dedico intent picar i descobrir coses. Ahir vaig començar a veure ‘La línia invisible’, de Mariano Barroso, i té una pinta increïble: actors, equip tècnic … Però la història de l’origen d’ETA l’he tingut a pocs quilòmetres de casa meva, al País Basc. I és molt complexa. Esperaré acabar-la. Segur que José López o algun dels col·laboradors d’aquest Nosolocine us parlaran molt aviat d’ella.
Però, al que anava. He descobert ara, gràcies a Filmin, la sèrie ‘Halt and catch fire’ , títol que fa referència a un suposat comando informàtic que faria que un ordinador deixés de funcionar.
Es podria dir en dues paraules que és una història d’informàtics, però em quedaria curt. Us la resumeixo en unes línies: a inicis dels anys 80, un grup de persones va transformar els ordinadors, que eren pures eines empresarials, en els ordinadors personals que coneixem avui dia, primer amb els PC ‘clònics’ dels d’IBM, després amb els xats, els jocs en línia i internet.
Personalment, jo he viscut aquesta època i m’han apassionat els primers ‘trastos’ que van arribar a Espanya: els Commodore, ZX Spectrum, Amstrad, primers clònics … Els ‘apple’ eren molt cars (com ara) i els encantaven als dissenyadors ( com ara). I els primers jocs, des dels marcianets fins a les primeres aventures gràfiques. Doncs tot això apareix en la sèrie.
Però, si a aquesta trama bàsica i amb referències històriques, que potser només li podria agradar a un friki dels ordinadors, li afegeixes elements similars als de ‘Mad men’, per exemple, i col·loques un grapat de personatges amb força, tindràs un producte de qualitat i, a més, tot un èxit.
Això és el que ha passat amb aquesta ficció, emesa per la cadena AMC entre 2014 i 2017, i que posseeix un potent toc femení ( ‘apoderament’ en diuen ara) que la fa especialment atractiva a partir de la segona temporada, especialment per a les noies. Els nois d’aquesta ficció no són ni millors, ni els més llestos, ni els més adults. Elles guanyen en pes.
Els personatges principals són Joe (Lee Pace, altíssim i guapo actor, a qui no li afavoreix el doblatge que li han posat), un tipus arrogant i cregut, que després de treballar a IBM, va a una petita empresa per proposar-los la idea de aquests nous PC; Cameron (Mackenzie Davis), una jove prodigi de la informàtica amb un aire inicial al Lisbeth Salander (tall de cabell, primor, llibertat sexual), que és tot un coco de la programació i de primitius xats i videojocs; Gordon (Scoot McNairy), un enginyer informàtic que va fracassar en el seu dia a la creació d’un ordinador, però tot un geni de l’maquinari, i la seva dona Donna (Kerry Bishé), que és tan bona com ell encara que, per l’època, es vegi relegada a un segon pla, que després canvia.
Tots ells es veuen acompanyats per excel·lents actors secundaris, que completen el magnífic retrat d’una època i un sector avui imprescindible. Avui parlem mediantes notes de text o de veu, i podem fer una videoconferència amb les nostres famílies i amics gràcies a aplicacions que personatges reals van inspirar als creadors de la sèrie, els guionistes Chris Rogers i Christopher Cantwell (també director de la pel·lícula ‘The parts you lose ‘).
Però hi ha un toc més: a el front de la direcció de la sèrie, a cada un dels inicis de temporada, està gens menys que Juan José Campanella, director i guionista d’ ‘El mateix amor, la mateixa pluja’ (1999), ‘ el fill de la núvia ‘(2001),’ Luna de Avellaneda ‘(2004) i’ el secret dels seus ulls ‘(2009). Després, ell cedeix el testimoni a altres realitzadores i realitzadors, com Karyn Kusama, Johan Renck, Ed Bianchi, Larysa Kondracki, Jon Amiel, Daisy von Scherler Mayer i Terry McDonough. Els puc assegurar que aquest equip li aporta un toc de qualitat indubtable. Espero que els agradi.
És una de
les actrius més respectades de la professió i, a el mateix temps,
menys coneguda pel gran públic, potser perquè no s’ha prodigat a la
tele o el cinema. Ha trepitjat molts escenaris, ha estat professora
de l’Institut de Teatre durant tres dècades, és productora i acaba
de ficar-se en la pell del jueu Shylock a ‘El mercader de Venècia’.
Ara que podria estar jubilada, Mercè Managuerra ha iniciat l’arriscada aventura d’obrir i dirigir un nou teatre, el Dau al Sec, on acull companyies joves amb ambició i rigor. És la primera actriu que ha estat capaç d’interpretar Shylock en una recent versió per a quatre actors d’ ‘El mercader de Venècia’ i, per això, va rebre el 45è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, el guardó de teatre més antic d’Espanya. Qui això escriu la va dirigir en el curtmetratge ‘Potser no sigui massa tard’, fa més de 30 anys. Llavors, com ara, va ser molt generosa: “Si ho podia fer, no tenia un ‘no’ per a gairebé res“, assegura humil en aquesta entrevista, que originalment vaig publicar al Catalunya Plural.
-Com potser alguns dels nostres lectors no la coneguin, expliqui com va arribar vostè a ser actriu.
-Sempre em va agradar molt el teatre,
des de molt joveneta. I la literatura catalana. El meu pare em llegia
poemes de Josep Carné, Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit.
Després, vaig estudiar Romàniques a la Central [Universitat de
Barcelona], perquè volia conèixer també la literatura castellana.
Vaig acabar la carrera el 1975, just l’any de la mort de Franco.
També freqüentava als Tarot de Quinze, un grup de joves poetes com
Vicenç Altaió i Jaume Creus. Un dia, per casualitat, em vaig trobar
a la Rosa Novell i a la Isona Passola (aquesta havia fet teatre
aficionat amb mi) i em van dir que els faltava un actriu a l’obra
‘Les troianes’, que anaven a representar a la Universitat Catalana
d’Estiu de Prada de Conflent. I així vaig començar.
-Bon inici…
-Sí, perquè per allà estaven el Joan
Lluís Bozzo, l’Anna Rosa Cisquella i gent així. Poc després, el
Fabià Puigserver ens va dir si volíem anar amb el seu grup a fer
‘Terra Baixa’, d’Àngel Guimerà, i més tard el ‘Quiriquibú’, de
Joan Brossa. Era abans del Teatre Lliure, on jo no hi vaig ser. En
canvi, vaig anar al Romea, a la tele…
-Va estudiar interpretació en algun lloc?
-Sí, vaig anar a l’Institut de Teatre
a estudiar mim i pantomima. Volia aprendre a treballar primer el cos
i, després, la veu. Vaig sol·licitar una beca Fulbright i vaig
poder anar a estudiar interpretació als EUA, durant dos anys, amb la
famosa Uta Hagen, que era molt bona mestra.
-Crec recordar que el retorn no li va ser fàcil.
-És que jo tenia 35 anys quan vaig
marxar i vaig tornar amb 37. No hi havia molts papers per a la meva
edat: encara era jove per fer de mare i ja era una mica més gran per
fer de joveneta. Se’m va complicar la cosa i se’m va tallar la
carrera. Potser feia una mica de por que hagués estat als EUA i que
potser demanés més diners o preguntés massa.
-Però vostè havia fet força televisió.
-Sí, sobretot obres de teatre per al
circuit català de TVE. I fins i tot havia produït i dirigit la
sèrie de TV3 ‘A escena: 100 anys de teatre català’. Va tenir 16
capítols i, en origen, era diferent. Prenia obres conegudes del
teatre universal i director i actors en parlaven i les assajaven.
Finalment, per coses de TV3, en vaig haver de centrar només en
autors catalans.
-Va tornar a la tele?
-No com a actriu. Vaig estar com a
directora d’actors a ‘La granja’, la telenovel·la de Joaquim Maria
Puyal que es feia abans de ‘La vida en un xip’. Vaig fer papers de
repartiment en un parell de pel·lícules ( ‘L’amor és estrany’ i
‘Una ombra al jardí’) i en el teu curt ‘Potser no sigui massa tard’.
-Llavors, va deixar d’actuar?
-Va ser quan em van proposar donar
classes a l’Institut de Teatre. Jo venia d’una didàctica, d’una
formació pedagògica estructurada. La d’Uta Hagen, la de Lee
Strasberg, amb qui havia estudiat a París. I Jordi Coca, el director
del centre, em va trucar per impartir Tècniques d’improvisació,
Tècniques d’interpretació, Tallers, Interpretació davant de la
càmera… He estat més de 30 anys fent de professora.
-És aquest contacte amb joves actors el que l’ha portat a comprar un teatre?
-Sí. Per a ells i per a companyiess
que vulguin investigar i fer un teatre social i artesanal. El meu
primer intent va ser el Teatre Akadèmia. El nostre ‘star system’ té
una forma de fer entrar als joves actors al món professional, que
era i és TV3. Quan algú comença a despuntar en les telenovel·les
de la tarda, aviat salta al Teatre Nacional o al Lliure. Són cares
que la gent coneix i posar-los en un repartiment t’assegura una
miqueta més d’èxit. Això ho hem notat també nosaltres.
-De quina manera?
-Bé… Els nois de ‘Qüestió d’honor’
–una obra de l’alemany Lutz Hübner, dirigida per Carla Torres Danès
i interpretada per, entre d’altres, Candela Antón, una de les joves
actrius de la sèrie ‘Merlí’–, que han estat al Dau al Sec, han fet
quatre vegades més taquilla que nosaltres, els adults que fèiem ‘El
mercader de Venècia’ al Versus Glòries.
-Vostè és, crec, la primera actriu que interpreta Shylock a ‘El mercader de Venècia’. Com se li va acudir?
-Va ser Konrad Zchiedrich, el director
de l’obra, que va apostar per mi. Havia treballat amb ell en, al
menys, sis muntatges durant molts anys. Em volia rescatar del
realisme psicològic que jo havia estudiat als EUA. No li agradava
Uta Hagen. Als EUA no tenen teatre clàssic i eduquen per fer papers
molt situacionals. A Europa, en canvi, la realitat és diferent, hi
ha teatre clàssic i pel·lícules d’autor. Konrad deia que allà
sempre estan amb el ‘sentimentet’ en un món petit que no representa
la realitat humana.
-Quan el va conèixer?
-Quan em vaig convertir en productora.
Hi va haver una època en què, com ningú em trucava ni contractava,
vaig començar a produir i interpretar aquelles obres que
m’agradaven, amb directors que a mi m’interessaven. El vaig conèixer
gràcies a l’actor Jaume Valls, amb qui havíem estat amb la Uta a
Nova York. Jo havia ‘El camí de la Meca’, que va tenir molt èxit, i
després ens vam posar a buscar una obra amb la idea estúpida que
pogués agradar al gran públic i, per primera vegada a la meva vida,
vaig produir una obra així, ‘Anuncis classificats’, una comèdia
simpàtica de bulevard que Konrad va dirigir. Després de diverses
col·laboracions junts, quan va sorgir la idea del ‘Mercader’, em va
insistir perquè fes el Shylock. Va estar amb nosaltres fins que es
va posar molt malalt –va morir aquest agost– i vam seguir sols, amb
l’ajuda de Mingo Ràfols.
-I com va afrontar el personatge?
-Bé, hi ha actors que tenen
l’habilitat de copiar molt bé l’extern i imiten a un policia, un
carnisser o un fuster. Jo no la tinc. M’he d’organitzar internament:
és la meva dinàmica, el meu aprenentatge. Però amb Shakespeare
tens només les paraules i m’estava resultant molt difícil compondre
el personatge fins que, un dia, Konrad, que em veia assajar, em va
dir que pensés en algú que té els peus plans, que això potser
m’ajudaria. Amb aquesta inspiració, a poc a poc, vaig començar a
moure els peus d’aquesta forma, després les cames, encorbar la
columna… I després de perdre la por, va ser cosa de llançar-me
amb el text per descobrir què sortia.
-Però l’esforç ha valgut la pena, oi? Li han donat el premi Margarida Xirgu.
-És genial, però no et canvia res la
vida. És un reconeixement. No com un Oscar, en que tothom et vol
contractar i puja la teva cotització. Però m’he alegrat també per
en Konrad, perquè va insistir tant i tant, que ha d’estar content,
allà on es trobi.
-Em parlava abans de Teatre Akadèmia.
-Sí, sí. Com jo veia que a les
classes de l’Institut del Teatre hi havia molt bons alumnes, vaig
pensar que era necessari fer visible la seva feina. Per això, quan
vaig entrar a dirigir el Teatre Akadèmia l’any 2007, un dels meus
objectius principals va ser donar a conèixer a aquests joves actors
amb talent, però invisibles i desconeguts, en obres d’autors que els
permetessin treballar el llenguatge i amb directors que fossin també
pedagogs. Aquesta va ser una de les meves primeres apostes. Vam
programar laboratoris d’interpretació amb mestres internacionals
(Anatoly Vasilev, Casa de Clerk, Zaedine Zadeck, Philipe Nguyen i
Thomas Richards), a més a més de produir una desena d’espectacles,
com ara diverses obres de Shakespeare (‘Romeu i Julieta’, ‘Com us
plagui’, ‘Falstaff’); ‘Electra’, de Sòfocles; ‘Ritter, dene voss’,
de Bernhard; ‘La gavina’, de Txékhov, i ‘La vida perdurable’, de
Comadira, entre d’altres.
-Vostè ha adquirit un teatre, el Dau al Sec. Ha de tenir una hipoteca enorme.
-Jajaja. Doncs no. L’he pogut comprar
amb els estalvis de la meva vida i els deu anys del Teatre Akadèmia.
El 2007, Elsa Peretti, una gran amant del teatre, que m’admirava
molt, va decidir comprar l’Akadèmia i em va oferir dirigir-lo. Vaig
tenir una llibertat total, fins els dos últims anys. Va ser el
moment de marxar i que cadascuna seguís el seu camí.
-Encara sort.
-Sí. Vaig tenir la sort de que, en
aquell moment, els Vol Ras van decidir vendre el seu teatre, al Poble
Sec. I com tenia moltes ganes de seguir fent teatre independent, vaig
decidir fer el pas.
-Que està produint ara?
-Bé, ara no puc produir gairebé res.
Tinc diversos projectes al cap, però s’han de dosificar. Després
del ‘Mercader’ m’he quedat sense diners per a produir. Ara vull
facilitar la sala a aquells grups que no tenen teatre per assajar i
estrenar, com hem fet amb ‘Qüestió d’honor’. El millor d’aquesta
obra és que pot arribar a nois com els que representa, amb problemes
similars.
-Em deia que té altres projectes entre mans.
-M’agradaria crear un Premi Dau al Sec
per a companyies que intenten funcionar de forma menys piramidal
(autor, director, actor). Tenir alguna subvenció ens ajudaria, és
clar. El ‘Mercader’, tal com l’hem muntat, ens ha costat 8.000 euros,
però perquè no hem cobrat cap de nosaltres. Ho farem ara, quan
haguem acabat les funcions i els bolos. Però això també els passa
als joves actors de ‘Qüestió d’honor’, que porten quatre mesos
entre assajos i representacions, i cobraran una mica ara, a l’acabar.
-Però vostè podria estar jubilada i viure tranquil·lament.
-Estic jubilada de l’Institut del
Teatre, i no cobro de cap altre lloc. Però el meu futur passa pel
Dau, on fem moltes coses, fins i tot un curs de filosofia i teatre
sobre Shakespeare i la seva visió de món, a càrrec de Jordi
Feixas. I també m’agradaria fer inclusió social al barri, veure com
puc ajudar millor. Aquest estiu vam fer un taller de cinema amb nens
que no tenien diners per pagar-se colònies d’estiu. I també
m’agradaria fer una coral de nens i gent gran.
Quan el meu amic Jose López Pérez em va demanar la meva llista de pelis de l’any, em va donar un tremolor. Em resulta molt difícil explicar que vaig menys a el cinema del que hauria i que, a més, no podria estar a l’altura dels meus amics de la crítica, capaços de devorar tres o quatre pel·lícules (algun, més) cada dia, la majoria en les sales de cinema.
Per això, des de la humilitat d’espectador televisiu, us cito les deu sèries estrangeres (i dues espanyoles de postres) que he vist aquest any i m’han agradat especialment. La visió més professional ja us la va escriure l’amic Natxo Torres Zenarrutzabeitia fa uns dies, tot i que en algunes coses no estic d’acord amb el seu criteri, com veureu.
Aquestes sèries són una selecció de les que més m’han agradat aquest any, no les millors ni pitjors. Segur que cada espectador té les seves preferides, com cada crític. I recordin, amigues i amics lectors, que la crítica és un gènere d’opinió, no una veritat absoluta.
Som-hi:
A Amazon Prime Vídeo:
‘Fleabag’, meravellosa barreja de comèdia i drama a càrrec de la fràgil, divertida, emocionant i sensible Phoebe Waller-Bridge, que es va dur l’Emmy d’aquest any. Millor Veieu en versió original: la veu d’aquesta dona val un potosí.
‘La meravellosa senyora Maisel’. A Natxo no li ha agradat gens la tercera temporada, però segueix valent molt la pena veure el naixement i progressió d’una pionera dels monòlegs còmics als EUA. L’equip Amy Sherman-Palladino (guió) i Rachel Brosnahan (actriu).
En Filmin
-‘The Virtues ‘, magnífica minisèrie dramàtica britànica amb un Stephen Graham que sap transmetre el dolor d’un home ferit des de la seva infància.
-‘Home ground / Heimebane ‘, una sèrie sobre la primera entrenadora de futbol d’un equip masculí de primera divisió noruega que agrada fins i tot als no aficionats. Ane Dahl Torp encapçala el repartiment, en què hi ha John Carew, futbolista que va jugar a la Lliga espanyola.
-‘En l’ombra ‘, una estupenda’ Borgen ‘a la francesa per a amants de les intrigues polítiques.
En Netflix
-‘El mètode Kominsky ‘, segona temporada d’aquesta comèdia de Chuck Lorre, amb uns vellets interpretats per uns sensacionals Michael Douglas i Alan Arkin.
-‘The Crown ‘: tercera temporada de la vida i miracles de la reina Isabel II d’Anglaterra. De la més dolça Claire Foy a la més dura, però creïble, Olivia Colman.
-‘Broadchurch ‘, amb precisament Olivia Colman com a policia anglesa d’un poble costaner on es produeixen un parell de crims investigats pel turmentat David Tennant.
En HBO
-‘Juego de Trons ‘. Impossible no citar la temporada final d’aquesta sèrie, que ha marcat tota una dècada, agradin o no les fantasies èpic-medievals.
-‘Killing Eve ‘, la segona temporada d’aquesta peculiar relació entre una assassina professional i una policia, escrita precisament per Phoebe Waller-Bridge a partir de les novel·les de Luke Jennings. I Jodie Menjar també es va emportar un Emmy.
En Movistar +
-‘Hierro ‘: una intriga policíaca, amb jove assassinada, ambientada en la més petita de les illes canàries. Supèrbia Candela Peña en duel actoral amb un Darío Grandinetti d’alçada.
En BTV (i Filmin)
-‘El mort viu ‘, una sèrie gamberra i llenguda, el pilot es va emportar un premi Ondas.
Acabats de lliurar els premis Emmy, amb ‘Joc de Trons‘ com a millor sèrie dramàtica, no està de més reflexionar sobre el moment actual, en què gegants com Netflix, HBO i Amazon es disputen la tele de pagament via ‘streaming’. Per això parlem amb el mallorquí Jaume Ripoll (1977), cofundador i director de Filmin, la primera plataforma íntegrament espanyola de vídeo a la carta a través d’internet. És, a més, l’única que ofereix la possibilitat de veure tots els seus continguts en català. Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al Catalunya Plural.
A més de dirigir Filmin, crec que també imparteix classes de cinema a la prestigiosa ESCAC, on vostè va estudiar… Bah… Unes poques hores, res més. Aquest any, donaré classes de producció i potser algun que un altre màster. Però deixeu-me dir-li que el cinema hauria d’estar en el batxillerat com a activitat curricular.
Expliqui, si us plau… Avui en dia, qualsevol xaval amb un mòbil és capaç de crear coses fascinants. Tots estem sobreexposats a l’audiovisual, però no estaria gens malament que als joves se’ls ensenyés certs paràmetres, alguns fonaments i cultura base de l’audiovisual. Estaria bé que sàpiguen qui és Charles Chaplin, Orson Welles o Sidney Lumet, per exemple. Perquè el cinema t’obre altres camins i, fins ara, s’imparteix de forma extracurricular per professors voluntariosos que estimen el cinema. Ja sé que proposar ara això, amb el panorama electoral que tenim i la reforma educativa, pot semblar estúpid, perquè és una cosa de ciència ficció. Però, d’altra banda, com fem que aquestes noves generacions, acostumades al que visualment ràpid, puguin assaborir pel·lícules de tempo lent? Doncs com amb el menjar: s’han d’acostumar. La primera vegada que menges un espàrrec potser no t’agradi, però a la tercera o la sisena vegada penses que està deliciós. Aquesta tasca formativa s’ha de fer. La nostra obsessió és buscar nous públics, però sense dogmatitzar, perquè hi ha diferents gustos i ja decidiràs el que t’interessa o no. Com més àmplia i variada sigui la dieta cultural de l’ésser humà, millor serà.
I vostè, com va arribar a agradar-li el cinema? En el meu cas va ser molt fàcil. Al meu pare sempre li va agradar molt el cinema. Amb 30 anys va ser programador de moltes sales de Mallorca i després va tenir diversos videoclubs i fins i tot una sala a Alaró, a l’interior de l’illa. I jo, des que tenia 6 o 7 anys, quan acabava les classes els divendres al poble i durant els caps de setmana, anava a les botigues i posava i treia les etiquetes de ‘llogada’ a cada pel·lícula. A casa meva teníem unes 3000 cintes en VHS. Lo nostre era parlar de cuina i de cinema. El meu pare va arribar, inclús, a participar en la creació d’un concurs de cinema a la televisió balear!
Sembla lògic que anés a estudiar a l’ESCAC. Nooo. Gairebé va ser una tragèdia grega. Jo era un bon estudiant que no hi havia suspès mai. Quan estava estudiant primer d’Informàtica, que era una carrera amb molt de futur, un dia, de sobte, li vaig dir al meu pare que no m’agradava la informàtica, que no m’agradava aquella carrera i que volia estudiar cinema. Però, és clar, fa 23 anys, ningú estudiava cinema. Els meus pares pensaven que era una cosa que no tindria sortida, pensaven que era un capritx. “Però, que vols? Ser crític?”, em deien. A més, era una escola privada, que era molt cara. Al final, al cap d’insistir durant dies, la meva mare va acceptar.
I va anar a les Escoles Pies de Sarrià, on hi havia la primitiva ESCAC i hi era JA Bayona! Jo sóc de la tercera promoció, i Jota, de la primera. A la meva hi eren el director de fotografia Arnau Valls (‘Eva’, ‘Anacleto’, ‘Superlópez’), la muntadora Elena Ruiz (‘El orfanato’, ‘Lo imposible’) i el director Javier Ruiz Caldera (‘Superlópez’, ‘Anacleto’, ‘Tres bodas de más’, ‘Promoción fantasma’), entre altra gent. Javi i jo vam fer alguns guions junts.
Quina branca va escollir? Direcció. I tenia molt bones notes. Però, a meitat de tercer i a falta del treball de fi de carrera de quart, el meu pare va morir d’un infart i vaig d’haver de tornar a Mallorca d’un dia per l’altre, per fer-me càrrec de la seva feina: la representació de Manga Films a Balears i els diferents videoclubs que tenia. Així que estudiava a Barcelona i treballava a Mallorca. Vaig acabar els estudis, però el meu projecte de fi de carrera com a director no va ser triat entre els que s’havien de produir. Em van proposar fer-ho igualment, amb menys pressupost, però vaig dir que no. No tenia ganes de rodar i no ho he fet mai més.
Però sí que va fer coses els primers anys… Hi havia fet alguns curts, una mica de publicitat i videoclips amb Pau Freixas i altra gent com a ajudant de direcció i en producció, però ja no vaig voler fer més cinema. Vaig rodar fins i tot un documental sobre Gil de Biedma amb testimonis molt interessants del cercle del poeta, com Ana Maria Moix, Fabià Estapé, Goytisolo, el majordom i la germana de Gil de Biedma. Llàstima que s’hagi perdut, perquè vam rodar en U-matic, un format de vídeo analògic de qualitat molt baixa. Va ser de les últimes coses que vaig rodar i, per sort, ho va poder veure el meu pare. Però ja no vaig tornar a dirigir. Vaig tornar a Mallorca a portar els negocis del meu pare, on vaig estar 5 o 6 anys.
Com va sorgir la idea de Filmin? Jo treballava amb Juan Carlos Tous, que havia estat el meu cap a la divisió de vídeo i DVD de Manga Films quan jo era a Mallorca. El 2003, Tous va fundar la distribuïdora de cinema independent Cameo i, com que sabia que m’agradava i havia estudiat cinema, em va demanar que anés a la seva empresa per portar la web, el comerç electrònic, la revista electrònica… Jo vaig entrar al 2005 i hi he anat creixent, però des del principi vaig tenir molt clar que Cameo havia de ser, a més a més, una plataforma de cinema on line. De fet, la idea de Filmin neix a l’estiu del 2006. Era el moment.
Però tenia algun referent? No. Cap. Però sabia que s’havia de fer. Existia DvdGo, que venien DVD per correu, però encara no havia arribat Amazon. Netflix, en aquell moment, encara no feia res (llogava DVD als EUA), i iTunes començava a llogar i vendre pel·lícules per Internet. La gent es baixava les pel·lícules de les webs pirates. Això era així. Sabíem que el camí a seguir era internet però havíem de trobar la forma de fer-ho. Havíem de combatre el pirateig d’una forma legal. De la mateixa manera que es va crear Cameo amb una mentalitat molt clara, la d’oferir cinema independent, que té el seu nínxol de mercat, aquesta va ser la idea amb Filmin. El cinema independent pot quedar diluït en una tele més generalista, però si ofereixes una plataforma dedicada en exclusiva a aquesta parcel·la, pots arribar a més públic i aquest pot escollir més títols. Aquesta era la funció que volíem aconseguir i implementar.
Va haver-hi problemes? Quan vam començar els problemes eren clars: tecnològics, de mercat i de públic. El 2007, l’ample de banda, la capacitat de codificar pel·lícules i la usabilitat, en aquell moment, eren molt limitades. I tot això, amb ordinadors. No hi havia els dispositius d’ara. Els distribuïdors van ser molt atrevits i generosos a l’hora de cedir títols. I eren per llogar. Durant un parell d’anys només llogàvem pel·lícules: vam ser un videoclub on line i amb un catàleg encara curt. El tercer escull, el públic, que si podia veure gratis pel·lícules a internet, no les pagaria. Aquells dos anys van ser la prova de foc. Quan vam tenir a punt la tecnologia, ja teníem prou contingut. Era qüestió d’arribar al públic. I això va començar al maig de 2010, amb la tarifa plana. Aquest, per a mi, va ser el veritable naixement de Filmin.
Amb tot el que hi ha al mercat, cal Filmin? És clar. Jo era un cinèfil adolescent que vaig tenir la sort que el meu pare tenia una videoteca impressionant, amb clàssics de tota mena. Per a un jove cinèfil actual és una benedicció poder tenir en Filmin des del més nou a clàssics com Pasolini, Visconti, Fellini, Bergman, Rohmer o Haneke. Aquesta funció que fem nosaltres és necessària, perquè s’ha de lluitar i conrear la diferència i el risc, i no oferir només pur entreteniment.
No li agrada l’entreteniment? Sí, sí, estic molt a favor de l’entreteniment. Però també és important veure un altre tipus de cinema i dedicar esforç i diners perquè es mantingui i arribi a més públic.
Fa dies, deia a Twitter que “la combinació Filmin + Netflix + Amazon + HBO + Disney surt per uns 35 € al mes. Menys que si veus el futbol”. Segur que el futbol surt més car que tots nosaltres junts. Les nostres tarifes no les hem pujat mai. De fet, l’hem baixat un cèntim. De 8€, que costava a l’inici, a 7,99 € que costa ara. Si calcules la inflació, doncs veuràs.
Que hi ha de diferent en Filmin? Tot tipus de pel·lícules i sèries independents, bàsicament europees, però també algunes americanes. Aquest tipus de cinema que arrisca i inicia nous camins en la ficció i documental. I oferim diferents vies per a aquesta espècie de selva audiovisual contemporània: cinema europeu premiat; cinema clàssic; documentals de música, política o pintura; telesèries europees guardonades de qualitat, i producció infantil diferenciada.
Veu les altres plataformes? Jo sóc usuari de totes. Pago totes. És clar que també ho faig per raons professionals.
I cal veure tot? Per descomptat que no. Hem de diferenciar. I en algun moment hem de parar i decidir si el que veiem és per plaer o per aquesta falsa obligació de veure l’última sèrie del moment pel fet de mantenir una conversa al dia següent. Això és un error.
Ara, tothom parla de la sèrie ‘Txernòbil’. Sí, però hi ha alternatives. En Filmin tenim una docuficció molt bona, ‘Veus de Txernòbil’, basada en el llibre de 1997 de la periodista i premi Nobel bielorussa Svetlana Aleksiévich.
Millor o pitjor que la sèrie d’HBO? Són diferents, compatibles i complementàries. Una és una aproximació més artística i poètica i l’altre un documental de 80 minuts.
Hi ha un excés d’oferta? És clar. La clau és saber gestionar l’abundància. Si no ho fem bé, estarem permanentment frustrats. Però aquest excés no ho corregiràs: hi és i no ho canviaràs. Quan arribes a casa, a la nit, has de pensar què vols veure sense sentir-te ofegat per l’excés.
A més de Filmin, HBO, Netflix, Prime Video, Rakuten, arribaran Disney i Apple, i les telefòniques ofereixen un munt de canals de pagament. Hi ha clients per a tanta oferta? No hem tocat sostre i ens queda molt camí per recórrer. Estem molt lluny. Hi ha centenars de milers de persones que encara es poden subscriure a les plataformes, sobretot per dos motius: no té el dispositiu adequat (televisions, ordinadors, tauletes o mòbils desfasats) o no saben com fer-ho.
Diria que la tercera edat es connecta menys? No, no. La gent de més de 65 anys cada vegada es connecta més. Perquè tenen televisions noves i més temps lliure. És el públic amb més potencial de creixement. A més, són persones que disposen de coneixements de cinema i televisió de molts anys i el mateix repesquen una sèrie antiga que veuen una pel·lícula actual.
Aguantaran totes aquestes companyies? La inversió que estan assumint i aconseguint aquestes grans companyies és per quedar-se amb un gran percentatge de mercat, no un tros petit del pastís, perquè no arribaries a cobrir les despeses de producció. Ara hi ha una guerra molt clara per convertir-se en la plataforma hegemònica. I el que s’intueix que passarà, tard o d’hora, són fusions. En el món del cinema ja ha passat i en les plataformes ho veurem també aviat. Hi ha mercat, però no diners perquè cadascuna d’elles inverteixi 15.000 milions d’euros a l’any en producció i sigui rendible. Això no és possible.
Llavors, estem davant d’un boom o bluff? No. Un bluff no serà. Si mires enrere, veus que el camí va per aquí. Et pots subscriure a diverses plataformes i pagues menys del que costava Canal + fa 20 anys.
I les telefòniques? Hi ha teleoperadores que t’ofereixen paquets, com el que passa ara, i altres que t’ofereixen un accés a internet més econòmic, on tens una tarifa plana d’internet sense futbol ni sèries ni res, però on tu pagues allò que vols utilitzar. No hi ha marxa enrere.
Netflix està invertint moltíssim. Pot mantenir aquest ritme? No només Netflix, sinó totes la resta de grans plataformes estan invertint molts diners en producció. I això ho celebro pels creadors, que poden rodar pel·lícules i sèries de gran qualitat. Però a cinc o sis anys vista, em sembla inviable. Qui serà la primera a parar? Això no ho sé.
Hi ha sèries més progressistes ara que abans? No crec que sigui necessàriament així. Ho era el famós episodi ‘Isaac i Ismael’ de ‘L’ala oest de la Casa Blanca’, en què Aaron Sorkin, el seu creador, reflexionava sobre l’atemptat a les Torres Bessones. Són progressistes les sèries que tracten sobre homosexualitat? Penso a ‘Els joves’ i era una sèrie més arriscades que moltes de les d’ara. Ho era ‘Sí, ministre’ o la ‘House of cards’ original anglesa, que era molt més radical que la dels EUA, rodadad just després del relleu de Margaret Thatcher. Potser l’oferta actual sigui més àmplia, però no per això són més progressistes.
Quins títols recomanaria? Un recent article del diari ‘The Guardian’ cita les -per ells– 100 millors sèries del segle XXI: ‘Los Soprano’, ‘The Wire’, ‘Mad Men’, ‘Breaking Bad’ i ‘Joc de Trons’ estan entre les 10 primeres. Però jo afegiria, per exemple, ‘Buffy, cazavampiros’ (1997-2003), una revolució a molts nivells quan va néixer i la llavor de tot el que fa la Marvel amb els seus superherois.
I de Filmin, en concret? ‘Inside number 9’ (2014), que també la citava ‘The Guardian’, una sèrie britànica molt brillant, gamberra, ocurrent, d’humor negre, amb episodis autoconclusius de 25 minuts, que tenen en comú que en cada un dels capítols passa alguna cosa amb el número 9. Van per la quarta temporada i estrenarem la cinquena al festival Serializados (divendres, 25 de setembre), amb col·loqui posterior a càrrec del seu co-creador, Steve Pemberton. També ‘The Virtues’, una minisèrie amb un nivell de qualitat tècnica, artística i dramàtica molt potent. I ‘Home Ground’, una ficció noruega que tracta el tema del futbol d’una manera molt diferent: la protagonista és la primera dona entrenadora d’un club masculí, amb tot el que això significa, i també el tema de l’homosexualitat en aquest esport i de la qual cosa gairebé ningú parla. Si aquesta sèrie estigués en una d’aquestes grans plataformes, ara mateix tothom n’estaria parlant.
Jordi Ojeda, a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB.
“Estem envoltats de robòtica i no ens en adonem“, explica aquest conegut enginyer català, expert en còmics, robòtica i ciència ficció. Aquí l’entrevistem per parlar d’éssers artificials, reals i imaginaris, arran de la recent publicació del llibre ‘Robots de cine. De Maria a Alita‘ (Diábolo Ediciones). Aquest texte ha estat publicat en primer lloc al diari digital Catalunya Plural.
Jordi Ojeda (Barcelona, 1966) és dels pocs especialistes en ciència ficció que sap realment de què parla i escriu: és enginyer industrial amb un Màster en Producció Automatitzada i Robòtica per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fa una dècada va crear l’empresa Rational Time, centrada en una cosa tan actual com l’organització del temps del treball, que manté en standby. Responsable des de fa anys del projecte ‘Còmic, Ciència i Tecnologia‘, en què fa servir la historieta com a instrument pedagògic i divulgatiu, també és professor del Departament d’Empresa de la Universitat de Barcelona i ha comissariat diverses exposicions, les més populars, al Saló Internacional del Còmic de Barcelona i al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
-Vostè és una raresa: enginyer, expert en gestió del temps i ‘comiquer’ de pro. D’on surt? -Jo vaig néixer a Barcelona, el 1966. Sóc fill d’emigrants andalusos. El meu pare era paleta i la meva mare, mestressa de casa. Pencaires que han treballat tota la vida perquè els seus fills poguessin estudiar i viure bé. De petit era molt bon estudiant i un dia vaig descobrir que existia la carrera d’Enginyeria Industrial, una formació que em permetia dedicar-me a gairebé qualsevol cosa.
-La va descobrir, així, sense més? -M’agradava la ciència. De petit deia que volia ser físic. Quan estava a l’institut, donava classes particulars de Matemàtiques i Física a altres nois, fins i tot de classes superiors, la qual cosa suposava una petita font d’ingressos. Els professors van saber-ho i el meu profe de Física, amb el qual tenia una bona relació, em va proposar anar a uns seminaris nocturns que ell donava a la Universitat.
Jordi Ojeda és professor de la Facultat d’Economia de la UB.
-I això, amb només 15 o 16 anys? -Sí, però encara que m’esforçava molt, no entenia res, perquè eren temes molt avançats: Física quàntica, Teoria de la Relativitat i similars. Un dia, aquest profe em va preguntar si m’ho estava passant bé. Li vaig respondre que m’estava costant molt seguir-lo, però que no es preocupés, perquè jo m’esforçaria, amb la idea de ser físic, com ell. I ell, que ja començava a ser amic meu, em va mirar i em va dir que moltes gràcies, però que ell no era físic, sinó enginyer industrial.
-Vaja, quin desengany! -Sí. Gairebé em va deixar fet pols. Però em va explicar bé en què consistia la carrera i on estudiar-la, i vaig decidir que això era el que volia fer. L’Enginyeria Industrial de fa 30 anys et permetia formar-te per a moltes coses. Allà es donaven les Matemàtiques més difícils després d’Exactes, la Química més difícil després de Químiques i la Física més difícil després de Físiques. Et formaves de manera més generalista i et preparaves per a tot el que vindria després: jo vaig estudiar Informàtica amb cartolines perforades!
-Caram, què diu! -Jo vaig entrar a la Universitat el 1984 i em vaig convertir en becari de l’Escola d’Enginyers el 1987, amb 20 anys. Anècdota: jo vaig ser qui va treure de les caixes i muntar els primers ordinadors personals que es van comprar a la Universitat Politècnica (UPC)! Ara pot semblar ridícul, però en aquell moment, gairebé ningú sabia el que era un ordinador. Fins i tot vam organitzar visites de professors per ensenyar-los què era un PC. Tinc correu electrònic des de 1988, un dels primers.
-Com van entrar els robots en la seva vida? -En aquella època vaig assistir a un màster de robòtica que dirigia Gabriel Ferraté, que era el rector de la UPC. Llavors era l’Institut de Cibernètica, que després canviaria de nom. Era tot molt nou, amb els primers robots, les primeres computadores industrials… I com destacava molt, em van demanar que coordinés el màster l’any següent. Sóc enginyer, especialitzat en organització industrial. Per aquest motiu m’interessen els grans projectes d’aquesta parcel·la, l’automatització en general, més que la robòtica.
-Què llegia de petit? -Sóc el tercer de quatre germans. La meva germana és un any més jove que jo però els meus germans són més grans: quan tenia 10 anys, ells ja eren uns joves de 18 i 23 anys. Per aquest motiu vaig créixer amb els còmics i llibres que llegien i amb la música que escoltaven, ens portaven al cinema… Així que tota la meva vida he vist, llegit i escoltat coses que no eren les pròpies de la meva edat. I de totes elles, a mi m’interessava molt la ciència ficció, no només la tecnològica, sinó la sociològica, la que reflexionava sobre societats del futur, d’escriptors com Aldous Huxley o HG Wells. Entre els 12 i els 15 anys, els divendres i dissabtes anava de ‘caça’ per les biblioteques de Barcelona a la recerca de llibres rars. Si em parlaven d’un llibre d’Isaac Asimov, per exemple, mirava quins altres llibres havia escrit i on els podia consultar.
Portada i contraportada del llibre.
-I la seva afició pels còmics? -Com li deia, llegia molts còmics gràcies als meus germans, ja que no tenia diners per comprar-los. Especialment, gràcies a un d’ells, que es va casar molt jove, als 20 anys. Els seus sogres tenien un quiosc i durant molts anys ens passàvem la nit de divendres a dissabte llegint totes les novetats de la setmana. Això sí, a les 6 del matí, tornàvem a deixar tot el material ben col·locat i en perfecte estat.
-Quina sort! -Doncs sí. Fins que vaig anar a la Universitat i ja no ho podia fer, perquè havia d’estudiar. Però jo, amb 18 anys, estava al dia de tots els còmics que es publicaven i venien als quioscos: recordo especialment el primer número de la revista ‘Totem’, perquè hi sortien en Corto Maltés d’Hugo Pratt, la Valentina de Guido Crepax, el millor de Moebius… Espectacular! I jo només tenia 11 anys!
-Llegia gratis, però no tenia còmics propis… -No. Fins que vaig començar a treballar d’enginyer i vaig poder comprar els meus propis còmics i anar fent la meva biblioteca. Però aquestes lectures em van ajudar a tenir una cultura de la qual encara ara me n’aprofito. Quan vaig acabar la carrera, el 1990, vaig entrar a treballar a l’Institut Català de Tecnologia i vaig començar a encarregar-me especialment de projectes de formació i divulgació. M’interessava com podia explicar millor la ciència perquè la societat l’entengués millor. I el 1997 va sorgir el projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’, és a dir, divulgar la ciència i la tecnologia utilitzant com a instrument pedagògic les historietes.
-Què en pensaven els seus caps? -En aquell moment, ningú tenia ni idea del que estava fent, perquè haurien pensat que em passava tot el dia llegint ‘Mortadelo i Filemón’. Dels 22 anys que porto en aquest projecte, excepte la meva família i amics, fa només set o vuit anys que ho saben els meus caps; quan vaig començar a sortir a la premsa, la ràdio i la tele.
-I l’han ajudat? -Sempre m’he buscat la vida. A la UPC hi ha hagut gent que m’ha ajudat i caps que m’han posat totes les traves del món, que no sabien què són els còmics ni entenien la importància que poguessis captivar i animar a estudiar carreres científiques a la gent jove a partir de la lectura dels còmics. Fixa’t que, als anys 60, en plena guerra freda, el Govern dels EUA va demanar a les editorials que introduïssin motius científics i tecnològics a les historietes, sobretot en les dels superherois. Aquest va ser un dels motius pels quals Stan Lee va desenvolupar en Marvel personatges que eren científics. Així, Reed Richards, el líder dels Quatre Fantàstics, és un científic; Spiderman és estudiant de Química; IronMan és enginyer… Quan llegies que Hulk era un físic que investigava els raigs gamma, t’interessava saber què eren.
cof
-Pura miopia d’aquests caps seus… -És no veure que la cultura popular, com són els còmics, enfocats a qualsevol edat, però especialment als joves, pot ajudar no només al fet que estudiïn ciències, sinó simplement per adquirir l’hàbit de la lectura. Jo corregeixo molts exàmens i veig que la gent no sap llegir, no sap escriure, no sap expressar-se. Tenen problemes de comprensió lectora.
-I vostè creu que la historieta pot ajudar? -Per a mi, el còmic té quatre usos: com una lectura, un llibre de text, temàtic, històric, genèric; com a recurs pedagògic, que t’ajuda a explicar una lliçó; com a plataforma per a estudiar altres disciplines artístiques, i com a eina de comunicació, perquè un dibuix et permet transmetre o expressar emocions o sentiments.
-Tornem al projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’. -Va sorgir el 1996 després d’una xerrada sobre el tema a càrrec de Francesc Solé Parellada, un catedràtic d’Economia que és un gran amant i col·leccionista de còmics, a la qual únicament vaig assistir jo. Solé, que havia estat professor meu, em va convidar a anar a casa seva per ensenyar-me els còmics que tenia. Vaig anar-hi i vaig al·lucinar amb la seva col·lecció. ¡Brutal! Jo li vaig proposar fer un llibre entre tots dos amb tota aquella documentació.
-No recordo un llibre seu així … -No, no, espera. Com que allò era una feina colossal (anàvem amb fotocòpies, no hi havia ordinadors), vaig proposar-li canviar el projecte de llibre per quelcom més senzill, com una exposició. Així podíem convèncer a algunes institucions perquè ens ajudessin, com el Col·legi d’Enginyers Industrials, la UPC i l’Institut Català de Tecnologia. I al 1997 vam exposar a la UPC, en la que seria l’última mostra exhibida a la seva sala d’exposicions.
-D’aquesta exposició sí que me’n recordo! -Sí, perquè a l’any següent, el 1998, va estar al Saló del Còmic, i va viatjar a set o vuit llocs més de Catalunya, gairebé sempre acompanyada d’una conferència que donava jo. I després, va estar a Pamplona, Logronyo, Madrid, Castelló, València… 25 llocs diferents fins a l’any 2006 o 2007.
-També ha organitzat altres mostres… -Quan vam portar l’expo a Cantàbria, el 2006, entre els assistents s’hi trobava el cap de cultura del Port de Santander, i ens va proposar un projecte on expliquéssim la contribució dels ports al desenvolupament històric, econòmic i sociològic dels territoris i ciutats on n’hi havia. I aquest seria el germen de ‘Còmics a port’ i ‘Fars de paper’. Del 2007 al 2011 em vaig dedicar a aquest projecte, del qual van sortir exposicions, llibres, conferències, articles, congressos.
oznor
-I després van arribar els robots… -En el 2011, Carles Santamaría, director del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, em va demanar organitzar una gran exposició central sobre els robots en el món del còmic, que s’acabaria titulant ‘Robots en la seva tinta‘. Vaig acceptar amb la condició que el marc no fos únicament la historieta, perquè els robots en la ficció sorgeixen especialment de la literatura i s’han fet molt populars en el cinema i la televisió, però són residuals en el còmic. Vaig estar treballant en això tot un any i l’exposició es va inaugurar en la 30ena edició del saló, el 2012, any que va superar per primera vegada els 100.000 assistents. Va ser un espectacle, la major exposició sobre robòtica que s’havia fet a Espanya fins llavors.
-I va ser el germen de més exposicions sobre robots. -Sí, arran de ‘Robots en la seva tinta’, vaig realitzar l’exposició ‘Robots de pel·lícula: de Maria a Eva’. Totes dues són el germen del meu llibre, al costat d’una tercera, pendent de muntatge, que s’exhibirà al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia (MUNCYT) d’Alcobendas (Madrid) al llarg del 2020. És un projecte que vaig iniciar el 2017, però que té vuit anys d’investigació i feina al darrere, des del 2011, i que, en retardar-se la seva posada en marxa, m’ha permès traslladar el treball de recerca elaborat a aquest llibre.
-Tot sobre robots? -En realitat, sobre l’ésser artificial. No em podia referir només a robots com R2D2 i C3PO, de ‘La guerra de les galàxies’, sinó que havia de parlar del tema de manera global. Per això, començo pels autòmats del segle XVIII i la literatura de ciència ficció i éssers artificials del segle XIX (la paraula androide s’inventa en una novel·la francesa). Ja al segle XX passo pel teatre, on es va inventar la paraula robot (encara que referida al ‘treball esclau’) en una obra de Karel Capek, el 1921, i el cinema, amb la Maria de ‘Metròpolis’, així com la literatura d’Isaac Asimov. Fins als anys 80 escric de robòtica de forma cronològica, però després parlo també de ciborgs, exosquelets, drons, la realitat augmentada…
-Per a vostè, quin és aquest primer ésser artificial? -El que marca l’inici de la ciència ficció moderna és la criatura de Frankenstein el 1818, el primer robot biològic, perquè tal com apareix en la novel·la de Mary Shelley, es crea a partir de trossos de diversos cadàvers. Fixa’t que a ‘Avatar’ (2009), una pel·lícula tan interessant com taquillera, els cos blaus dels na’vi que fan servir els protagonistes no deixen de ser unes fundes amb el cervell d’aquests humans. En el fons, són robots biològics.
-Al seu llibre hi ha totes les pel·lícules del gènere? -No. El llibre no és completista, sinó que destaco les pel·lícules que jo crec que són interessants per al lector amb un seguit d’excepcions: no surten molts títols orientals ni d’animació perquè és probable que escrigui una segona part sobre el cinema asiàtic i l’anime japonès. Com que no es tracta d’un encàrrec, faig servir un llenguatge divulgatiu per a tots els públics. I ho he dividit en molts capítols per facilitar la lectura i consulta posterior.
-En el llibre hi ha títols bons i d’altres, més regulars. -És que no faig crítica de cinema, sinó que parlo de robots de pel·lícula. Podria estar tot un dia parlant de ‘2001’ (de fet, l’any passat vaig impartir un curs de 20 hores sobre aquesta pel·lícula de Kubrick), però en el llibre només parlo d’HAL.
-El pròleg el signa Kike Maíllo, el director de les pel·lícules ‘Eva’ i ‘Toro’. -Quan Kike estava a punt d’estrenar ‘Eva’ al Festival de Sitges del 2011, jo era jurat en aquella edició. Ens coneixem i hem anat coincidint en diferents conferències i presentacions. Li vaig comentar que havia escrit el llibre, li vaig enviar el text i em va dir que li havia agradat molt i que no tenia cap problema en escriure’n el pròleg. Que ho hagi fet li dóna un punt de qualitat, que hagi confiat en mi. També va ser important per a l’editor i per a la promoció del llibre, és clar.
-Podem treure alguna conclusió del seu llibre? -Que cada vegada més estem envoltats de robòtica i no ens en adonem. Mira el teu mòbil: funciona amb intel·ligència artificial. Per això, aquest no és només un llibre sobre robots al cinema, sinó una reflexió sobre tecnologia i el concepte de criatura artificial. Tot el nostre entorn, fins al nostre oci, té relació amb la robòtica. És fàcil imaginar que d’aquí a uns anys puguem fer una rèplica del nostre cervell i tenir una còpia de seguretat a internet. O podríem tenir una impressió en 3D del nostre cos, una funda, com a ‘Avatar’. Doncs potser això passi d’aquí a 20, 50 o 100 anys. I tot això, en la ficció, ja ho ha plasmat algú d’alguna manera, com Richard K. Morgan, a ‘Altered Carbon’ (2002) i Netflix ho ha convertit en una sèrie (2018).
Estrenada enmig del Mundial de Futbol a Movistar +, la minisèrie ‘El día de mañana’ s’ha guanyat, sense massa publicitat, el fervor de la crítica i, en menor mesura, d’un públic cada vegada més diversificat. Dirigida per Mariano Barroso a partir d’un guió escrit per Alejandro Hernández i basat en la novel·la homònima de Ignacio Martínez de Pisón, la ficció narra la vida i miracles d’un xaval de poble que arriba a Barcelona a mitjans dels anys 60 acompanyat de la seva mare malalta. Les seves relacions, especialment amb una jove i un inspector de policia, així com amb diversos membres de la burgesia catalana i l’ultradreta durant la Transició, retraten un personatge que és molt més que el xivato al que li redueixen algunes sinopsi. El magnífic repartiment d’actors està format per Oriol Pla i Aura Garrido.
He anat a la biblioteca del meu barri i no queden exemplars de ‘El día de mañana’.
No em digui!
He hagut de apuntar-me a una llista d’espera. Li confesso també que he intentat mirar si hi havia alguna manera de llegir-lo a Internet.
Ja, ja sé que hi ha webs pirates on apareixen els meus llibres.
No es cregui. Estan tancant moltes. Només he vist un fragment del seu llibre a un lloc. Però ha estat més fàcil: la novel·la està a la venda en la majoria de llibreries digitals i a un preu raonable.
Encara sort. Ja estic acostumat a rebre alertes digitals sobre el tema.
Tornem a ‘El día de mañana’, si li sembla. Heu vist la sèrie?
Sí, sí, és clar.
I què li sembla?
Jo crec que han construït una bona història, que té ritme, que els personatges funcionen, mantenen la seva complexitat. A vegades et cauen malament i de vegades et cauen bé, però sempre t’interessen…
Tenint en compte la seva experiència prèvia ( ‘Carreteras secundarias’, ‘Las 13 rosas’, ‘Chico & Rita’), per què no ha participat en el guió de la sèrie?
Quan em van contactar els productors Fernando Bovaira i Guillem Vidal-Folch, jo estava amb altres històries i ni em vaig proposar jo ni em van proposar ells redactar el guió. A més, quan em van dir que tenien a Mariano Barroso i que el guionista era Alejandro Hernández, no vaig tenir dubtes. És un escriptor cubà que porta ja temps a Espanya i que ja havia fet amb Barroso ‘Todas las mujeres’. També ha escrit ‘Caníbal’ i ha adaptat la novel·la de Javier Cercas ‘El autor’. No el conec personalment, però pel que he vist és un molt bon professional. El mèrit que la sèrie funcioni és que el guió està molt ben construït.
Creu que han respectat l’esperit de la seva novel·la?
Jo no parlaria tant de respectar-la, sinó que han fet seva la història. Algunes de les trames les han suprimit, perquè no cabien, i altres les han modificat i enriquit, perquè era necessari tenir dos fils narratius forts. I ho han aconseguit a través de la relació de Justo Gil amb la noia, Carme Román, i amb el policia, Mateo Moreno. En la novel·la són moltes les persones que parlen i que, a la vegada que expliquen les seves vides, estan explicant la història d’aquest que mai parla, que és en Justo. És una visió plural amb moltes perspectives sobre el personatge. En la sèrie han hagut de reduir-les a una perspectiva central. Però han aconseguit treure d’una novel·la bastant escampada dos fils narratius centrals que se segueixen molt bé. Jo crec que és un guió fantàstic.
Tornant a la novel·la, quin és el seu origen?
Encara que la novel·la la vaig publicar el 2012, jo ja tenia abans al cap explicar alguna cosa sobre la Brigada Político Social (BPS) des del punt de vista policial. Hi ha molts llibres de persones que van ser torturades per [comissari Antonio Juan] Creix i la seva gent a la Via Laietana [seu de la Prefectura Superior de Policia, a Barcelona] o per policies de la Puerta del Sol, a Madrid. Em faltava el punt de vista d’aquesta altra gent. A través de Pere Costa em vaig posar en contacte amb Xavier Vinader i aquest em va facilitar el contacte d’un policia jubilat de la BPS, que va ser qui em va explicar com eren les coses a Via Laietana els anys 60. Això era el que m’interessava, perquè ningú d’aquesta brigada t’explicarà obertament tot el que van fer. Aquest home, que vivia a Múrcia, i al que vaig veure diverses vegades i vaig parlar després molt per telèfon, em va ajudar molt.
Què li va explicar aquest policia?
Que a partir de 1968, quan Creix va ser destinat al País Basc, després de l’assassinat de Melitón Manzanas, i aquí –segons aquesta font que jo tenia– la cosa es va suavitzar una mica. I encara que seguia havent maltractaments, la repressió sembla que no era va ser fort com els anys previs. Però bé, ell m’explicava algunes coses que demostren que el respecte cap a l’ésser humà era mínim o nul.
Recorda alguna anècdota en especial?
Recordo una història que vaig ficar a la novel·la i a la sèrie surt una mica canviada: com fan desaparèixer un cadàver al Garraf. Em va explicar que hi havia una manifestació contra la guerra del Vietnam a prop del Consolat Nord-americà i que estava prenent alguna cosa en un bar. Quan va sortir, va xocar contra un manifestant, i a aquest li van caure unes octavetes que portava ocultes. Total, que el va detenir, el va portar a Via Laietana, el va emmanillar a un radiador i va tornar a sortir de direcció per vigilar la manifestació. Quan va tornar, al cap d’un parell d’hores, es va trobar amb que el noi s’havia mort. Com no havien parlat amb ell, ningú sabia qui era, no sabien si era espanyol o estranger, i no portava documentació, ja que van decidir despatxar el cadàver per un penya-segat del Garraf. I per allà han d’estar encara els seus ossos. Potser era cert el que deia: que començaven a suavitzar les coses, ja no estava Creix. I probablement s’ensumaven que s’estava acostant un canvi a Espanya. Però, al mateix temps, seguien comportant-se com la policia d’una dictadura.
A la novel·la, el protagonista, Justo Gil, surt més malparat que a la sèrie…
La història d’en Justo és la d’un tio que es degrada moralment des del moment en què s’ofereix a fer de confident, perquè una cosa és comerciar amb objectes i una altra, fer-ho amb les persones que l’envolten. L’únic objectiu de cada amistat que té és vendre-la a la policia. I el que aconsegueix la sèrie és que el tipus et caigui bé encara que sàpigues que les coses que fa estan malament. En la novel·la, en canvi, no necessàriament es produeix aquesta identificació i hi ha moments en què detestem al personatge.
En Justo reacciona així perquè prèviament l’han maltractat?
Ell en el fons creu que els mèrits que fa li poden obrir camí. I el que estem veient és que estem en una Espanya on els mèrits no t’obren cap porta. El noi a qui coneix i que és fill d’un empresari franquista aquest sí que té totes les portes obertes. Però ell, que ve d’un poblet aragonès, amb una mare malalta a sobre, ell serà qui rebi totes les hòsties. A més també té una visió molt mercantilista de la vida que, en cert moment, traspassa una barrera moral: passa de vendre productes per catàleg a vendre als seus amics i a les persones que t’envolten. I, a més, a la policia, en una dictadura, on les informacions afecten gent que estan exercint el que ara són drets, però que en aquella època eren delictes i eren perseguits.
Què opina de l’actor que l’interpreta?
Oriol Pla ho fa molt bé. És molt bon actor. El personatge està molt ben construït. Han aconseguit donar-li molts matisos i complexitat, i ell els capta i els expressa molt bé. I té la complicitat de l’espectador, que s’identifica amb ell tot i saber que les coses li van a anar malament.
En la dècada que esdevé la trama, es veu com es passa de la dictadura a una democràcia incipient.
I l’inici d’un antifranquisme que va començar a sacsejar les consciències a partir del Procés de Burgos, el 1970. Estem parlant que encara li queden cinc anys de vida a Francisco Franco, però que seran molt durs i de gran regressió, precisament perquè comença a haver-hi una major organització obrera i estudiantil. Per això, el règim, que en aparença pretenia fer un esforç aperturista, es bunqueritza i es protegeix molt més. La qual cosa és realment cridaner, perquè si en els anys 60 hi havia hagut poques condemnes a mort, en canvi, en els últims anys de Franco hi ha un rebrot violent i comença a haver-hi moltes més i culminen el 1975 quan maten cinc activistes només uns mesos abans de la mort del dictador.
La novel·la acaba gairebé amb la legalització del Partit Comunista.
Una mica més tard, en l’època en què la ultradreta era molt fort a Barcelona, quan van posar la bomba a ‘El Papus’ [setembre de 1977].
Els primers anys de la Transició…
Sí, una època, i sempre s’ha dit i crec que és veritat, en la qual des Govern Civil s’encoratjaven aquestes activitats. I una part d’aquest terrorisme i activisme de la ultradreta estava protegit o afavorit per la policia, com a forma de contraatacar i fer front a l’activisme revolucionari, d’esquerres. Aquest terrorisme ultra gaudia de certa protecció, com em va donar a entendre Xavier Vinader. No sé si saps que Vinader va arribar a tenir un carnet de Fuerza Nueva per colar-se a la reunions d’aquell grup, a les quals acudien policies. Al principi, quan encara no era molt conegut, es colava a tot arreu. Després va haver de marxar per evitar que li empresonessin per aquells reportatges de ‘Interviú’. Més endavant, a la Policia ja no li va interessar protegir aquesta gent, va tancar l’aixeta i aquí es van acabar els atemptats d’ultradreta.
De fet, el personatge de Mateo Bruno acaba sortint-se de la policia, muntant un bar i al PSOE…
És que pertany a aquest grup de policies que no tenen ideologia, que igual treballen per al Règim de Franco que per al partit que governi a la democràcia. Ells treballen per a l’Estat, amb submissió al poder, que en un moment donat és una dictadura i després una democràcia, amb Martín Villa i després amb Felipe González. No tenen ideologia, però tampoc escrúpols… En efecte: si han de estomacar en nom de la dictadura, ho fan, i si han de fer-ho en el de la democràcia, també.
Però això també passa amb els Mossos, que el 15-M van desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya…
Van fer el que els digués el conseller de torn. Si els ordena desallotjar la plaça de Catalunya, l’evacuen, és clar.
Veu vostè algun paral·lelisme entre la situació actual i la que esdevé en la novel·la i la sèrie?
Encara que ens sembli que aquests moments són molt convulsos, i la tardor passada ens semblés molt calent, cal tenir una mica de memòria per recordar com de convulsos eren els anys posteriors a la mort de Franco. Realment hi havia morts en les manifestacions, hi havia molta violència, hi havia la sensació que en qualsevol moment els militars podien, com de fet van intentar l’any 1981, tornar a prendre el timó de la situació. En aquells moments, el terrorisme, de diferents signes, matava centenars de persones cada any. Ens hem acomodat en una realitat tan confortable, com és la de la democràcia i la Unió Europea, que ja ens hem oblidat de com d’agitats i convulsos van ser els anys de la Transició. Moria molta gent i les manifestacions i la repressió eren molt dures, i la tortura seguia existint durant molt temps en els calabossos. I les condicions dels presos a les presons eren terrorífiques. Per això, qualsevol paral·lelisme és sempre forçat, perquè les circumstàncies són molt diferents.
Com viu un escriptor com vostè, que escriu en castellà, en aquesta societat que prima tant als autors en català?
La societat catalana sap que té un patrimoni bestial en la llengua i la literatura castellanes i crec ningú en el seu seny renunciarà a això. Caldria ser molt fanàtic per renunciar a aquesta altra part que és molt enriquidora. Seria absurd. És cert, d’altra banda, que hi ha una ultraprotecció del català que fa que els escriptors en castellà doncs estiguem una mica ‘marginats’… vaja, que no tinguem la protecció que tenen els altres. Tampoc és que em sembli malament: l’obligació de les autoritats d’aquí és protegir aquesta cultura, que és més feble.
Des d’un punt de vista estrictament cultural, em sembla bé que es doni suport a la literatura i el cinema en català, perquè han d’existir i, a més, perquè s’estan fent coses molt bones. No hi ha hagut un moment tan bo del cinema en català com ara. I el mateix passa amb la literatura en català, on diverses generacions d’autors en català conviuen i escriuen bons llibres. I al final, en definitiva, aquest suport està molt bé. El que passa és que a vegades aquest suport s’ha polititzat i sembla com si, a canvi d’aquest suport, a aquests autors se’ls hagués demanat una lleialtat a una certa idea, al ‘Procés’ o al que sigui.
Sortirem del carreró polític actual?
Jo crec que sí. Hem tingut molta sort amb aquesta estranya jugada de Pedro Sánchez que, crec, va tranquil·litzar bastant les coses. Espero que ni Puigdemont ni Torra vagin a bunqueritzar. La societat està desitjant que les coses s’arreglin. Hem viscut amb gran tensió aquests últims mesos, però s’ha de recordar que no hi ha hagut cap mort, cap esclat de violència. No hi ha hagut grans ferides que no es puguin cicatritzar. La societat està desitjant tranquil·litat. Quan una revolució funciona, ho fa perquè les coses estan molt malament, perquè la gent de mor de fam, perquè hi ha una opressió molt seriosa. Les revolucions les protagonitzen gent desesperada i jo crec que ara no hi ha tanta gent desesperada a Catalunya. Vivim en un estat de dret i en un dels nuclis més pròspers de la Unió Europea.
Els integrants de la família Durrell, al complet, amb la serventa inclosa.
Abans de deixar ‘El Periódico’ havia escrit un petit article sobre les sèries que emet la plataforma Filmin, i que no es va arribar a publicar.
Aquesta empresa nacional, pionera al vídeo sota demanda, va néixer fa ja 10 anys i ha estat capaç de distribuir la seva oferta tant en castellà com en català (a través de Filmincat)
Menys poderosa econòmicament que Netflix, HBO, Movistar +, Rakuten o Amazon, per posar alguns exemples, Filmin s’esforça per oferir als seus abonats el millor cinema independent, especialment l’espanyol, i compra drets d’emissió de sèries ‘menors’, però gens menyspreables , que no solen entrar en els catàlegs de les citades abans.
En el seu particular ‘Top ten’ destaquen tres sèries britàniques que han entusiasmat els espectadors del Regne Unit i han seduït els espanyols: ‘Els Durrell‘, ‘Endeavour‘ i ‘La casa de les miniatures‘, dirigida ni més ni menys que pel català Guillem Morales.
1. ‘Els Durrell‘ és una divertida adaptació de la ‘Trilogia de Corfú’, la simpàtica autobiografia del naturalista, conservacionista i zoòleg britànic Gerald Durrell, integrada pels llibres ‘La meva família i altres animals’, ‘Ocells, bestioles i altres parents’ i ‘El jardí dels déus ‘.
En to de comèdia costumista, i tocs de drama, la sèrie -la tercera temporada està en marxa- està ambientada a l’illa grega de Corfú, on la mare de l’autor, ja vídua, es va refugiar amb els seus quatre fills, amb el llavors jove escriptor en potència Larry Durrell, a més dels mitjans Leslie i Margo. Els actors Vernon Dobtcheff, James Cosmo i Jeff Rawle, entre d’altres, encapçalen l’elenc.
Per cert: els encantadors i premiats títols de crèdit d’aquesta sèrie s’han del director artístic Àlex Maclean. No deixeu de passar per la seva pàgina web per gaudir-ne.
2. ‘Endeavour‘ és la sèrie d’intriga més vista actualment a Gran Bretanya: acaba de finalitzar la seva cinquena temporada i ja s’ha anunciat la sisena per al 2019. Filmin té a disposició dels seus abonats quatre entregues, i està traduint la cinquena ( siemper en versió original subtitulada).
Sorgida com una preqüela de la veterana ‘Inspector Morse’, ficció policial basada en unes populars novel·les de Colin Dexter, que va tenir set temporades però va estar en antena 13 anys, des de 1987 fins al 2000 a la cadena ITV, Endeavour és el nom de pila de Morse. Un nom que (gairebé) mai pronuncia.
La sèrie està exquisidament ambientada en els anys 60 i explica la vida del jove Morse, des que deixa els seus estudis a la Universitat d’Oxford (les seves raons i relacions es van descobrint al llarg de la trama) poc abans d’acabar la carrera però sense arribar a titular-, el seu curt pas pel Reial Cos de Senyals on es va especialitzar en missatges xifrats i la seva posterior ocupació com a agent de policia i el seu pas a detectiu en el Departament d’Investigació Criminal d’Oxford, on intenta ascendir a sergent inútilment. El jove actor Shaun Evans (Liverpool, 1980), molt poc conegut fins ara, s’ha convertit en un fenomen al seu país.
Després d’un pilot que va recollir elogis i bona audiència, Endeavour ha seguit una acurada línia de només quatre episodis d’hora i mitja per temporada. A cada lliurament es desenvolupa un cas, ple de puzles, així com una trama central que es va desenvolupant i que marca la vida, amors i relació del protagonista amb el seu cap i amic l’inspector Fred Thursday (Roger Allam); el sergent Jim Strange (Siguin Rigby), el forense Max DeBryn (James Bradshaw) i el superintendent en cap Reginald Bright (Anton Lesser), entre d’altres personatges.
3. ‘La casa de les miniatures‘ consta de només tres meravellosos episodis i és una adaptació de l’exitosa novel·la homònima de Jessie Burton, guardonada amb el National Book Award i que ha aconseguit vendre més d’un milió d’exemplars a tot el món.
Ambientada a Amsterdam al segle XVII, explica la història d’Nella, una jove òrfena de pare i aclaparada pels deutes, que accepta contraure matrimoni amb Johannes Brandt, un comerciant que supleix la seva falta d’afecte amb un misteriós regal: una casa de miniatura que a poc a poc revelarà secrets ocults de la seva família.
El seu protagonista és Anya Taylor-Joy, actriu de pel·lícules com ‘La bruixa’, ‘Múltiple’ i ‘El secret de Marrowbone’, a qui veurem a ‘X-Men: Nous mutants’ l’any que ve. I al costat d’ella destaca la gran actriu Romola Garai.
Les set ficcions restants de la llista de les 10 més vistes durant el 2017 a Filmin són ‘Churchmen‘, ‘Wolf Hall‘, ‘La fi d’un imperi’, ‘Charité‘, ‘El estrangulador de Rillington Place‘, ‘Young and Promising‘ i ‘The Living and the Dead‘. Totes elles tenen una excel·lent pinta i també mereixen ser descobertes.
Ferran Monegal retratat a La Rambla per Julio Carbó (EL PERIÓDICO)
Des de fa molts anys, admiro la ironia que desenvolupa el meu company (i no obstant amic) Ferran Monegal des de fa gairebé 25 anys a ‘El Periodico‘.
Em divertia molt aquest personatge de vellet rondinaire que s’ha fabricat al llarg dels anys i que va consolidar en el seu programa de Betevé ‘Telemonegal’.
Més d’una vegada vaig assistir al seu plató per poder xerrar amb personatges als quals ell convidava i aconseguia entrevistar abans que jo, noi de premsa. Coses de la tele: primer les càmeres, després els micròfons i finalment els periodistes del paper.
Quan edito les seves columnes, li col·loco bé els accents, que ell escampa amb anàrquica generositat. I estima la forma de ficar el dit a moltes nafres amb humor i ironia en els seus articles per al diari.
No agrada a tothom, perquè l’home té el seu caràcter, però jo li aprecio i per això em vaig alegrar que aparegués un parell de vegades a ‘La Sexta noche’, programa que ha acabat fitxant-lo.
Convertir les nostres converses en aquesta entrevista ha estat més plaer que feina. Aquí us deixo l’enllaç a la notícia en el diari i el text pla. La foto és del meu amic Julio Carbó.
Cinc anys després d’haver de tancar el seu programa a Barcelona Televisió (Betevé), el periodista i crític de tele Ferran Monegal torna a la petita pantalla per fer «crítica de tele des de la tele». Des d’aquest dissabte, i un parell de vegades al mes, un ressuscitat ‘Telemonegal’, més polític, apareixerà com una secció dins del programa ‘La Sexta noche’ (La Sexta, cap a les 22.30) amb el títol de ‘Monegal sin filtro’. I el seu últim convidat de llavors, Xavier Sardà, serà qui li donarà la benvinguda aquest dissabte (aquí, l’instant de la trobada).
Expliqui, expliqui. ¿Com és que l’ha fitxat La Sexta? A l’octubre, em van demanar intervenir dos dissabtes [els dies 7 i 28] per parlar de la situació de les televisions a Catalunya i Espanya, i vaig tenir una molt bona resposta de l’audiència. Els va agradar com va quedar, i m’han demanat que hi torni un parell de vegades al mes.
¿Per quant temps? De moment, vuit intervencions al llarg de quatre mesos. Tant La Sexta com jo estem oberts a seguir, segons com vagi la cosa. Aquest mes de desembre hi seré aquest dissabte, dia 16, i el pròxim, dia 23.
¿És com ressuscitar Telemonegal? En certa forma faré una espècie de Telemonegal, el programa que vaig fer durant 10 anys a BTV i que em vaig veure obligat a tancar en fa cinc, però més inclinat a com toquen el tema polític les diferents televisions.
¿Es va veure obligat a tancar-lo? Telemonegal era el programa líder de la cadena municipal. Però des que va entrar Xavier Trias a l’alcaldia l’espai no interessava, entre altres coses, perquè temien que fes ombra a TV-3. No s’atrevien a tancar-lo, però m’anaven arraconant, em van canviar de dia, van treure el públic (al qual no pagàvem, que hi anava gratuïtament) i vaig decidir marxar. Així que vaig aprofitar que es complien 10 anys per tancar-lo. Com deia Alfonso Guerra, més val girar full que no que te’l girin.
¿A qui molestava, vostè? És que la meva manera de mirar la televisió és molt incòmoda. Un programa sobre tele, en un món tan endogàmic com el dels periodistes de televisió, molesta. No interessa una reflexió crítica sobre la televisió que s’està fent ara.
Sobretot, a Catalunya… Donada la meva interpretació de com està treballant TV-3 i la megafonia de la parròquia independentista, des del punt de vista televisiu se m’han tancat les portes a Catalunya. Tinc sort que EL PERIÓDICO publica la meva columna diària: vaig començar el 1993 i aviat compliré 25 anys, i no m’han tocat mai ni una coma. I també d’estar en el programa de Júlia Otero a Onda Cero, on col·laboro diàriament des de fa 11 anys.
¿De què anirà ‘Monegal sin filtros’? D’analitzar des del punt de vista televisiu quines notícies obren els informatius, què silencien, què manipulen… Una reflexió sobre la nostra pròpia feina. Una cosa que no agrada aquí ni a fora. És una cosa que cap directiu de tele accepta. Menys a La Sexta, que ha acceptat les meves condicions sense límits. Aquesta cadena és l’única que s’ha convertit en un referent informatiu i la que a nivell de tot Espanya ha donat visibilitat a tot el conflicte del procés. I últimament s’acosta a TV-3 en les audiències de Catalunya. Si abans la tendència era posar els informatius de TVE-1 com a exemple, ara la referència és La Sexta. I he de dir que hi ha sintonia tant amb Antonio García Ferreras, director de la cadena i artífex del meu fitxatge, com amb César González Antón, cap d’informatius, i amb Eva Cabrero, la directora de La Sexta noche.
¿I podrà criticar La Sexta? És clar. El meu serà un espai de 30 o 35 minuts, dins d’un programa consolidat, com és La Sexta noche. I em donen tota la llibertat. A més, la meva relació amb Iñaki López, el presentador, és excel·lent: hi ha feeling. Jo explicaré la meva mirada sobre com tracten la política les diferents cadenes públiques i privades, incloses les autonòmiques. I no només TV-3, sinó, per exemple, Canal Sur i com està tocant el tema dels ERO.
Dimarts 24 vaig acudir a una taula rodona sobre ‘Les fronteres del documental‘, a la seu de la Filmoteca de Catalunya. Els ponents eren molt interessants: Mercedes Álvarez, Neus Ballús, Carles Bosch i Albert Solé, amb Jordi Balló com a moderador.Aquest últim és l’impulsor del Máster en Documental de Creación de la Universitat Pompeu Fabra.
El col·loqui s’emmarcava en unes jornades que la Filmoteca catalana dedica a Joaquim Jordà, mort fa 10 anys.
En el debat es va veure aviat l’existència de dos corrents bàsiques: una, procedent d’una base periodística, a la qual pertanyen tant Bosch com Solé, i una altra, més experimental, més propera a la realitat ficcionada o ficció amb base documental, defensada per Álvarez i Ballús.
Els seus propis treballs evidencien aquestes diferències: mentre el primer procedeix del reporterisme televisiu i és l’autor de l’excel·lent ‘Balseros‘,candidata al Goya i l’Oscar, i el segon va recuperar la figura del gran Jordi Solé Tura, el seu pare, a ‘Bucarest, la memòria perduda‘, que va guanyar el Goya i el Gaudí, el 2009; Ballús va guanyar el Gaudí amb ‘La plaga‘, y Álvarez, diversos premis amb ‘El cielo gira‘.
Els quatre convidats eren totalment diferents entre si. Així, Solé incidia, i molt en que escriu, produeix i roda amb la idea del públic al cap.
Al seu torn, Ballús apostava per l’atreviment formal i explicar com el seu film, ‘La plaga’, va ser millor acceptat com a ficció en nombrosos festivals normals que en certàmens específicament dedicats al documental.
Bosch es va mostrar lleugerament ofès pel fet que els seus documentals no entrin en la categoria de “creació” per Balló i la UPF: “Nosaltres ens hem partit el coco a ser creatius. Puc seguir sent periodista i creatiu”, va afirmar. I va incidir en la falta de llibertat actual: “Érem més lliures el 1984, quan fèiem el 30 minuts a TV-3, que ara”.
Balló es va defensar lloant la ruptura creativa que va suposar, per exemple, el reportatge en primera persona que Carles Bosch va realitzar a Txecoslovàquia, just durant la caiguda del Mur de Berlín.
Mercedes Álvarez va voler allunyar el documental-reportatge del de creació: “Una cosa és la informació i una altra el cinema; aquest aporta una altra concepció, transmet emocions; hi ha una seqüenciació. Els canvis, al cinema, provenen des del costat artesanal, de la experimentació “, va afirmar. “És la necessitat de llibertat de discurs, d’estar a la frontera, de trencar amb la forma”.
Les casualitats existeixen i de vegades fan que descobrim alguna cosa que coneixíem, que ens sonava, però que en realitat ignoràvem.
L’atzar ha combinat les seves infinites possibilitats en variades formes: les meves companyes de treball parlant de música i del minut a minut de Eurovisió, en particular; un amic que va acudir ahir a la nit a veure a Bruce Springsteen en directe per celebrar el 35è aniversari de l’aparició de ‘The River’ i homenatjar el seu germà Jean Pierre, un amic ja desaparegut; uns familiars que et anuncien una actuació musical gratuïta en un parc proper i la pròpia curiositat, aquesta innata tendència que tenim els periodistes per conèixer el que passa al nostre voltant i el desig de comunicar-ho.
Aquestes quatre coses, musicals totes elles, combinades, han fet que m’acostés amb la meva dona i la meva sogra a veure qui era el cantant. “Sí, aquest que fa versions”, m’han dit els meus familiars.
¿Versions? En efecte, un noi alt, ros, cabells llargs i barba, de clar aspecte nòrdic, estava ja cantant. Cançons superconocidas, la major part catalanes i de la Nova Cançó, però interpretades en anglès. Així, ‘Small country’ era el ‘País petit’, de Lluís Llach, i ‘With no voice’ era ‘Amb la boca tancada’, de Ramon Muntaner …
Hi havia cadires buides, sobretot les que estaven al sol, perquè la caloreta estrenyia al migdia. I el noi, després identificat com Halldor Mar, feia broma amb la seva pell i el fet de tenir un para-sol a sobre per aconseguir no semblar-se a una gamba.
Ja asseguts, ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, de Jaume Sisa, sonava ‘The sun could rise tonight’.
I de sobte, una referència a una peça pròpia: ‘Stranger in my own town‘ (‘Estranger en la meva pròpia ciutat’), la cançó que -deia des de l’escenari- ha compost per a la sintonia del programa ‘El foraster ‘, de TV-3.
Com? No pot ser que allà davant, al parc de Joan Miró, estigui l’autor de la preciosa sintonia del programa d’ Quim Masferrer.
I sí que ho és. Comencen a sonar les notes i la primera estrofa, i agafo el telèfon i començo a gravar un trosset perquè em pugueu creure.
I segueix el recital i els que estem allà vam aplaudir d’allò més, perquè hi afegeixi alguna cançó més abans d’acomiadar-se.
No és el millor lloc, i el mateix ho sap, que cita la nit en diverses ocasions, però cal aplaudir els programadors, Camí Amic , un regal com aquest, enmig d’un pont festiu, amb Barcelona mig deserta, excepte els milers de culers que esperaven a la rua que a la tarda omplirà el Paral·lel per veure el Barça, ja campió de Lliga.
La televisió sempre ha tingut molt més poder de difusió que la ràdio i aquesta, que la premsa de paper, tot i que la premsa escrita es porti la fama de perdurar en el temps i de tenir més influència. Uf.
Per exemple: el tema de la conciliació laboral i familiar ho hem tractat molts periodistes de premsa escrita. Va ser, per exemple, el primer número del Dominical, quan jo mateix coordinava aquest suplement ja extint i ara limitat a televisió. Curiosament, en aquell moment, interessava molt a un dels meus caps, pare recent. Uns anys enrere, quan jo ho era, més d’un cap et mirava malament quan jo volia conciliar i veure el meu fill petit abans d’anar a dormir. Quants individus preferien (i alguns prefereixen) allargar la jornada per arribar a casa quan els nens estan adormits!
Però al que anava: la repercussió del programa d’ahir a la nit de Jordi Évole, amb tres milions de persones veient ‘Salvados’, redueix el que era nostre abast en el paper a 20 vegades menys que l’impacte del seu programa: 20 vegades menys !
I no diguem l’entrevista d’Ana Pastor amb Edward Snowden, que va tenir gairebé dos milions enganxats a la pantalla veient La Sexta.
Per això està bé citar que també altres periodistes fan bones entrevistes, com aquesta altra, molt interessant, que ahir mateix publicava Marta Peirano a Eldiario.es.
També era de paper, encara que fos de tinta digital.
“És una manera d’explicar històries fent servir contingut dels anomenats mitjans socials. Permet compartir tuits, actualitzacions a Facebook, fotos (també de Flickr i Instagram), sons i vídeos. Les històries que es creen són interactives i fàcils de compartir i inserir en llocs web”.
En efecte, he fet aquesta prova i és fàcil. No deixa de ser un copiar-i-enganxar que adquireix forma d’imatge embeguda a la teva web o al teu blog. Bonic i barat. L’originalitat està en el que expliquen els altres en les retallades que incorpores al teu lloc.
“L’estratègia de Tele 5, consensuada amb la productora Zeppelin, que elabora el concurs de telerealitat, ha tornat a donar fruit: ‘Gran hermano vip’ es va col·locar com a líder dels espais més vistos aquest dijous a la nit, amb 4.343.000 espectadors de mitjana al llarg de tres hores llargues de programa, sense comptar el resum previ ‘GH vip express’, de poc menys d’una hora, que també va ser el segon espai més vist.
I es pot parlar de pura estratègia quan es munta un escàndol sobre el to racista, homòfob i masclista de dos concursants, els germans Juan i José Salazar, més coneguts com Los Chunguitos, es proclama als quatre vents la seva expulsió i en un moment, després de demanar perdó (lògic) van ser immediatament convidats per Jordi González, presentador del ‘reality’, a incorporar-se a les tasques de comentaristes de les aventures dels seus companys, encara a la casa.
És evident que Los Chunguitos volien sortir de la gàbia de Guadalix de la Sierra i ho han aconseguit. Però sigui per tenacitat pròpia o per la feina dels guionistes, la seva expulsió va fer augmentar l’expectació (en la qual es van veure implicats, de manera involuntària, els mitjans que es van fer ressò de les queixes de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals i les Joventuts Socialistes) i l’audiència del concurs.
Naturalment, l’entrada de Paquirrín, la festa sorpresa a Víctor Sandoval, les picabaralles entre Belén Esteban i Olvido Hormigos i el canvi de senyors per criats, entre altres coses, van animar una mica més l’ambient, però no es pot parlar més que d’estratègia d’un espai que havia perdut força davant altres opcions.
Va ser un nou triomf per a Mediaset”.
I segueix sent una fórmula que li surt bé a Telecinco. I barateta: paga una pasta gansa a aquests senyors que li omplen hores i hores de televisió que molta gent veu. Ara, el pobre Kiko Rivera ha decidit abandonar. No sabeu la pena, penita, pena que em fa, déu meu.
Perquè, encara que no us ho cregueu, encara que a mi personalment no m’agradi, aquest tipus de programes són líders d’audiència. Si no, que li tussin al resum diari que presenta Raquel Sánchez Silva, que està escombrant a la resta de competidors amb un muntatge, ben editat, de les ximpleries que han fet els habitants d’aquesta casa durant 24 hores prèvies.
Necessary cookies help make a website usable by enabling basic functions like page navigation and access to secure areas of the website. The website cannot function properly without these cookies.
We do not use cookies of this type.
Marketing cookies are used to track visitors across websites. The intention is to display ads that are relevant and engaging for the individual user and thereby more valuable for publishers and third party advertisers.
We do not use cookies of this type.
Analytics cookies help website owners to understand how visitors interact with websites by collecting and reporting information anonymously.
We do not use cookies of this type.
Preference cookies enable a website to remember information that changes the way the website behaves or looks, like your preferred language or the region that you are in.
We do not use cookies of this type.
Unclassified cookies are cookies that we are in the process of classifying, together with the providers of individual cookies.
We do not use cookies of this type.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user's experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
