El confinament a causa de virus dels nassos no ha suposat en el meu cas un increment excessiu d’hores de televisió tradicional o ‘streaming’, via internet. Però l’estona que li dedico intent picar i descobrir coses. Ahir vaig començar a veure ‘La línia invisible’, de Mariano Barroso, i té una pinta increïble: actors, equip tècnic … Però la història de l’origen d’ETA l’he tingut a pocs quilòmetres de casa meva, al País Basc. I és molt complexa. Esperaré acabar-la. Segur que José López o algun dels col·laboradors d’aquest Nosolocine us parlaran molt aviat d’ella.

Però, al que anava. He descobert ara, gràcies a Filmin, la sèrie ‘Halt and catch fire’ , títol que fa referència a un suposat comando informàtic que faria que un ordinador deixés de funcionar.

Es podria dir en dues paraules que és una història d’informàtics, però em quedaria curt. Us la resumeixo en unes línies: a inicis dels anys 80, un grup de persones va transformar els ordinadors, que eren pures eines empresarials, en els ordinadors personals que coneixem avui dia, primer amb els PC ‘clònics’ dels d’IBM, després amb els xats, els jocs en línia i internet.

Personalment, jo he viscut aquesta època i m’han apassionat els primers ‘trastos’ que van arribar a Espanya: els Commodore, ZX Spectrum, Amstrad, primers clònics … Els ‘apple’ eren molt cars (com ara) i els encantaven als dissenyadors ( com ara). I els primers jocs, des dels marcianets fins a les primeres aventures gràfiques. Doncs tot això apareix en la sèrie.

Però, si a aquesta trama bàsica i amb referències històriques, que potser només li podria agradar a un friki dels ordinadors, li afegeixes elements similars als de ‘Mad men’, per exemple, i col·loques un grapat de personatges amb força, tindràs un producte de qualitat i, a més, tot un èxit.

Això és el que ha passat amb aquesta ficció, emesa per la cadena AMC entre 2014 i 2017, i que posseeix un potent toc femení ( ‘apoderament’ en diuen ara) que la fa especialment atractiva a partir de la segona temporada, especialment per a les noies. Els nois d’aquesta ficció no són ni millors, ni els més llestos, ni els més adults. Elles guanyen en pes.

Els personatges principals són Joe (Lee Pace, altíssim i guapo actor, a qui no li afavoreix el doblatge que li han posat), un tipus arrogant i cregut, que després de treballar a IBM, va a una petita empresa per proposar-los la idea de aquests nous PC; Cameron (Mackenzie Davis), una jove prodigi de la informàtica amb un aire inicial al Lisbeth Salander (tall de cabell, primor, llibertat sexual), que és tot un coco de la programació i de primitius xats i videojocs; Gordon (Scoot McNairy), un enginyer informàtic que va fracassar en el seu dia a la creació d’un ordinador, però tot un geni de l’maquinari, i la seva dona Donna (Kerry Bishé), que és tan bona com ell encara que, per l’època, es vegi relegada a un segon pla, que després canvia.

Tots ells es veuen acompanyats per excel·lents actors secundaris, que completen el magnífic retrat d’una època i un sector avui imprescindible. Avui parlem mediantes notes de text o de veu, i podem fer una videoconferència amb les nostres famílies i amics gràcies a aplicacions que personatges reals van inspirar als creadors de la sèrie, els guionistes Chris Rogers i Christopher Cantwell (també director de la pel·lícula ‘The parts you lose ‘).

Però hi ha un toc més: a el front de la direcció de la sèrie, a cada un dels inicis de temporada, està gens menys que Juan José Campanella, director i guionista d’ ‘El mateix amor, la mateixa pluja’ (1999), ‘ el fill de la núvia ‘(2001),’ Luna de Avellaneda ‘(2004) i’ el secret dels seus ulls ‘(2009). Després, ell cedeix el testimoni a altres realitzadores i realitzadors, com Karyn Kusama, Johan Renck, Ed Bianchi, Larysa Kondracki, Jon Amiel, Daisy von Scherler Mayer i Terry McDonough. Els puc assegurar que aquest equip li aporta un toc de qualitat indubtable. Espero que els agradi.