Aquest matí m’ha arribat un nou missatge de José Luis Muñoz Jimeno, un escriptor que em sol enviar notícies referents a presentacions dels seus llibres, entrades en el seu interessant bloc…
El correu es titulava “compleixo 40 anys” i m’ha cridat l’atenció. Es refereix a la presentació, aquest dijous, 3 de març, d’Ascens i caiguda d’Humberto da Silva, la seva última novel·la, en una llibreria de Barcelona.
Repàs la seva biografia i veig que és una mica més gran que jo (ell és de 1951). I em dóna la sensació que aquests 40 són els llibres, que no anys, publicats durant la seva carrera literària, que crec va començar el 1985, amb el premi Tigre Juan i la novel·la ‘El cadàver sota el jardí’, que Xúquer li va publicar el 1987 .
En tot cas em sorprèn aquest autor, perquè jo sóc un mer mercenari de l’escriptura des de fa gairebé aquests mateixos anys, dins el periodisme: sé el que costa redactar una notícia, una crònica, una entrevista o un reportatge. I últimament, fins al que significa escriure un llibre.
Tot i que els tràilers dels seus llibres necessitin millorar, aquest Muñoz és un tipus a admirar, si.
Categoria: Llibres (Pàgina 3 de 3)
Textes referits a llibres i escriptors
Com acabo de trobar a internet a un fan de com jo d’escenaris de pel·lícules i estem en les dates indicades, us deixo aquí aquest regalet de Nadal: un fragment del capítol que he dedicat a l’Indiana Jones en el meu llibre Venècia de cinema i el vídeo de Youtube que ho descriu.
Potser recordareu que Indiana Jones i el seu amic Marcus prenen un avió cap a Venècia a la recerca del pare del nostre heroi, Henry Jones. Tots dos prenen un vaporetto del qual desembarquen costat de la Basílica de Santa Maria della Salute i allí es troben amb la doctora Elsa Schneider.
Els tres s’endinsen al barri de Dorsoduro i caminen per la Fondamenta Gherardini, creuen el Ponte dei Pugni i continuen per l’altra part del mateix moll fins arribar al Camp San Barnaba.
Elsa Schneider vol ensenyar-los a Indiana ia Marcus la biblioteca on Henry va desaparèixer mentre buscava pistes del Sant Grial a la secció de mapes de la ciutat. La imponent façana de l’església de San Barnaba, amb la torre de maó darrere d’aquesta biblioteca de ficció.
En efecte, San Barnaba ja no és una església, sinó que exerceix la funció de sala d’exposicions, amb una mostra permanent dedicada a les màquines de Leonardo da Vinci.
Després d’una sèrie de peripècies en el seu interior (tombes, foc, aigua i rates), Elsa i Indiana aconsegueixen escapar a través d’una claveguera, que obren enmig de les taules d’un cafè de la plaça i surten corrent, perseguits pels defensors de la Germandat de l’Espasa Cruciforme.
Diguem que el Camp San Barnaba també ha estat l’escenari de moltes altres pel·lícules, especialment de ‘Locuras de verano’, de la qual hi ha també un altre capítol en el llibre i que podeu fullejar íntegrament i comprar-lo, si us ve de gust, a la web de la editorial Ecos. També el teniu a Amazon, El Corte Inglés, La Casa del Libro, Fnac, Apple i Google Play.
Elsa i Indy apareixen al costat de Carrer de Santa Lucia i els molls industrials de Venècia, deonde s’inicien les escenes d’una persecució en llanxes per uns canals. Ah! … però el viatger no trobarà aquesta localització: la veritable carrer de Santa Llúcia desemboca en el Rio Terà Lista di Spagna i la Ferrovia. En canvi, en la ficció d’Indiana Jones i l’última croada, aquesta escena va ser rodada als esmentats estudis Elstree, dies abans, a Anglaterra.
Després de la baralla entre Indy i Kazim, amb la gran hèlix d’un vaixell darrere de tots dos destrossant una de les barques, l’altra motora torna cap al centre després de passar davant d’algunes localitzacions venecianes reals, com el Canal Lavraneri, un lloc situat a la part del darrere Sacca Fisola, una zona tan allunyades que pràcticament no la trepitgen mai els turistes. Un cop al canal de la Giudecca, la barca llisca davant de l’hotel Hilton Molino Stucky Venice, que ocupa l’imponent edifici d’una antiga signatura farinera.
L’escena finalitza al Gran Canal, a l’altura del Pont de la Accademia. Darrere dels dos homes, que parlen del Grial, van desfilant lentament les façanes d’alguns dels palaus de banda i banda, com el Palazzo Venier dei Leoni, que alberga la Col·lecció Peggy Gugenheim, i la bonica façana del Palazzo Barbarigo. Finalment, Indy deixa desembarcar a Kazim al moll del Palazzo Barbaro, on li explica que el seu pare està retingut pels nazis en un castell fronterer entre Àustria i Alemanya.
La millor manera d’admirar aquests palauets a la vora del Gran Canal és, lògicament, en una embarcació: la més barata, el vaporetto. També es pot accedir als molls més pròxims per observar els edificis des de la riba contrària. Per exemple, el més proper a l’últim lloc és el Ponte dell’Accademia, mentre que la millor perspectiva del Guggenheim pot ser des just davant, a la Fondamente del Traghetto de Sant Maurizio, moll al qual es pot arribar a través del Carrer Dose da Ponte, a prop de la Piazza San Marco.
Aquesta entrada del bloc no és per lloar al recentment desaparegut Gabriel García Márquez ni la seva literatura, sinó per recordar un moment de la meva vida en la qual el vaig conèixer, uns minuts, a l’Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños, en Cuba.
La casualitat fa que la seva mort es produís el passat 17 d’abril i que jo publiqués a El Periódico de Catalunya la notícia d’aquella trobada el 19 d’abril de 1987, dos anys després que s’obrís l’escola, que ell mateix presidia i que dirigia el cineasta argentí Fernando Birri.
No el vaig poder treure més que unes paraules, ja que l’entrevista, si és que n’hi va haver-hi, es va concedir a un equip de TVE que també visitava el centre. I crec que ni així : l’escriptor, que acabava de complir 60 anys, preferia seguir xerrant amb els seus alumnes de l’assignatura de guió (que es titulava Cómo se cuenta un cuento) que amb uns periodistes.
No sabia Gabo que jo, en realitat, havia anat a Cuba per intentar estudiar cinema en aquella escola. Com ho faria Benito Zambrano uns anys després. No m’havia enviat el meu diari, sinó que jo mateix m’havia pagat el viatge i l’estada per fer un parell de reportatges que, d’entrada, ningú m’havia encarregat i que intentaria vendre al meu retorn a Barcelona.
Encara ara penso que m’encantaria haver assistit a les seves classes. Birri, en canvi, va ser un home encantador que va atendre a les meves preguntes, dubtes i curiositats.
