Prossegueixo amb el relat del viatge que vam fer a Costa Rica fa deu anys. El text d’avui correspon al dia 17 de juliol de 2008. Després d’un dia tan intens com el dedicat al volcà Arenal, l’empresa que ens traslladava de llarg a llarg de Costa Rica, ens va oferir una d’aquelles jornades de transició, camí de Monteverde.

En cert sentit va ser un dia ximple, gairebé oblidable per diversos motius. Entre altres, per la mala gestió del temps, dels trasllats i dels àpats (ja fossin els inclosos o no al paquet inicial), que va provocar les nostres queixes a l’empresa.

El 17 de juliol de 2008 va neixer ennuvolat. Vam fer les maletes, les vam portar fins a l’autocar que teníem assignat des de Tortuguero, vam saludar el gall de l’hotel que ja anava a buscar alguna gallina i vam anar a esmorzar. Mirem el mapa. Aparentment només teníem uns 160 quilòmetres entre La Fortuna de Sant Carles, el poble on érem, i Santa Elena, la població important més propera al bosc ennuvolat de Monteverde, però totes les guies i referències ens parlaven d’unes quatre hores de viatge.

Fora de l’asfalt

La raó la vam saber aviat: no hi ha carreteres asfaltades a moltes zones del país, i les pujades i baixades i corbes alentien la velocitat a uns 30 o 40 quilòmetres a l’hora. A la zona asfaltada es podia córrer una mica més, però la mitjana es quedava en aquells 40 que us deia.

L’autocar va envoltar tota la llacuna d’Arenal i va sortir de la carretera asfaltada crec que a Tilaran. Així, els darrers 60 quilòmetres els vam fer per una àmplia pista de terra i pedres, on hi va haver algunes parades per fotografiar micos mandrosos, el motiu més recurrent del nostre guia per fer una parada en el camí.

A aquelles alçades, la sensació que jo tenia era que el guia tenia al cap –ignoro si d’acord amb l’empresa, amb els altres guies o en connivència amb els hostalers de la zona– arribar a Santa Elena per menjar i intentar camelar el passatge que mengessin en un restaurant aconsellat per ells.

De fet, en comptes de deixar que dipositéssim les maletes als diferents hotels assignats, l’autocar ens va dipositar a Santa Elena cap a les 12, amb l’ordre de tornar al vehicle al cap d’una hora, moment en què ens aproparien al lloc elegit per menjar.

Un menjar desastrós

En aquests moments no penses en cap altra opció, sinó que acceptes la més senzilla. Així que ens vam recórrer la minúscula població, dotada d´un parell de carrers, un munt de barets, algun restaurant i un gran supermercat, i vam tornar al punt de trobada.

Vam recórrer 500 metres amb l’autocar i ens van dipositar en un ampli restaurant situat davant del primer dels hotels previstos per a un terç de nosaltres. Hi va haver qui se’l va assenyalar al guia i, fins i tot, qui va decidir anar-se’n a descansar sense passar pel menjador. A la sala ja hi havia el passatge de l’altre autocar d’espanyols amb què coincidíem. Feia ja una estoneta que ells menjaven. Era el primer torn, però ningú no ens havia avisat que nosaltres érem el segon. El resultat va ser un retard tal, que fins més enllà de les 4 de la tarda no havíem acabat les postres.

Un grup vam protestar enèrgicament davant el guia: hauria estat més raonable que ens haguessin deixat als hotels i haguéssim menjat al nostre aire… però això hauria suposat que els xofers i guies allà asseguts no haguessin menjat de franc. És l’eterna discussió: sous baixos generen petites corrupteles que perjudiquen els tercers en discòrdia, els viatgers, i no l’empresa, que es renta les mans. L’únic que va evitar l’enuig massiu va ser una torrencial tempesta que va descarregar sobre la zona i que impedia fer una altra cosa que estar a cobert.

L’hotel, finalment

Quan finalment tots vam estar llestos, després d’haver menjat no gaire bé i haver pagat el doble que en un bar semblant del poble, ens van portar als hotels. En un despropòsit més, el que ens havien assignat a nosaltres, l’Hotel Belmar, estava situat al final d’un caminet empinat al qual només podien accedir cotxes i petits autocars, però no grans busos com el nostre. El guia va fer trucar a un parell de taxis per traslladar la dotzena de turistes que estàvem allotjats, perquè ens apropessin des del restaurant.

Almenys era un agradable i acollidor hotelet d’estil suís –encara em pregunto què pintava un edifici així enmig dels ennuvolats boscos costarricencs–, amb una gran habitació i una preciosa vista que s’allunyava sobre un jardí i un verd frondós que es perdia al mar, en un oceà diferent: el Pacífic.