Aquests dies s’ha estat parlant molt de Bruce Willis, un actor que sempre m’ha caigut bé i el mig somriure del qual, un punt irònic, animava qualsevol de les pel·lícules en què intervenia, fins i tot les més dolentes. Llàstima que la seva vida i la seva carrera s’hagin vist truncades per la malaltia (afàsia) que pateix.
Buscant a la seva filmografia, he recordat una discreta comèdia romàntica, amb crítiques negatives, en la qual compartia protagonisme amb la meravellosa Michelle Pfeiffer. Es titula ‘Historia de lo nuestro‘ (1999), la va dirigir un Rob Reiner amb menys talent que en les seves anteriors pel·lícules: ‘Compte amb mi’, ‘La princesa promesa’, ‘Quan Harry va trobar la Sally’ i ‘Misery’, per exemple. Però bé, va incloure un parell d’escenes a Venècia, que és de les que tractarem aquí.
La trama del film se centra en la crisi sentimental que es produeix a Katie i Ben Jordan (Pfeiffer i Willis), una parella a la vora dels 40, que fa 15 anys que estan casats i comencen a tenir moltes baralles, poques reconciliacions i massa silencis entre ells. Curiosament, en aquella època, Bruce Willis es trobava a punt de divorciar-se de Demi Moore.
El matrimoni té un fill i una filla de 12 i 10 anys, Erin (Colleen Rennison) i Josh (Jake Sandvig), una casa amb jardí i bones feines (ell era guionista i ella, secretària en una productora), però quan els nois se’n van de campaments, la parella ens posa en evidència que ja no se suporta des de fa temps.
Amb continus flashbacks (anades i vingudes al passat, a l’inici de la seva relació, el casament i els parts dels dos fills), Reiner i els seus guionistes decideixen portar-los a Venècia l’estiu anterior a la delicada situació del present, en què el procés de separació ja és tota una realitat i només falta oficialitzar-la.
El viatge es fa cap al minut 50 de pel·lícula i es mostra la típica postal veneciana: la Piazza San Marco al vespre amb centenars de coloms que alcen el vol i unes góndoles que es bressolen al Bacino di San Marco.
Mentrestant, la veu de Willis afegeix que «una petita trattoria, una posta de sol i un chianti» potser podrien ajudar a arreglar el deteriorament matrimonial. És clar que hagués estat més apropiat per al moment un prosecco de la zona que no pas un chianti, un negre típic de la Toscana, però així són els guionistes.
La parella es disposa a prendre un gelat al Campo San Vio, una plaça amb notables records cinèfils, especialment el de Katharine Hepburn i les seves ‘Bogeries d’estiu’, que també va incloure algunes escenes en aquesta localització.
El contraplà mostra la parella de front, amb el Gran Canal al darrere i el Pont de l’Acadèmia al fons, però molt enganxat als seus caps, fruit de la utilització d’un tele com a objectiu de la càmera. Willis demana a l’home de la gelateria un «gelat italià» i Pfeiffer li comenta que pot eliminar la paraula «italià» de la seva frase, per raons òbvies. Aleshores apareixen en el pla els Kirby.
Aquesta parella, a qui donen vida els actors Lucy Webb i Bill Kirchenbauer, interpreten el típic matrimoni de turistes pesadíssim, que apareix en qualsevol moment amb desitjos de xerrameca, mentre els seus compatriotes intenten evitar-los tant sí com no, desitjosos que els deixin en pau… una cosa que els resultarà gairebé impossible.
Així, mentre es troben en un museu, observant un quadre al sostre mitjançant el truc del mirall (en lloc de torçar el coll cap amunt, pots observar els detalls de la pintura al reflex que tens entre les teves mans), els Kirby tornen a fer acte de presència. Tot un incordi, vaja.
Per cert que l’obra en qüestió és ‘Moisès fa brollar aigua de la roca‘, una enorme tela de Tintoretto de cinc metres i mig d’alçada per gairebé un altre tant d’ample. És una escena bíblica que el gran artista venecià va pintar l’any 1577, al·ludint a la tasca dels confrares de l’entitat on està instal·lada, la Scuola Grande di San Rocco, que acull altres quadres importants del pintor.
Tornant a la pel·lícula, la nostra parelleta ha reservat taula en un bonic local amb vistes a la Basílica de la Salute. Molt probablement, es tracta de la terrassa del restaurant de l’Hotel St. Regis, un establiment de luxe que pertany actualment a la cadena Marriot, de més de mil euros la nit.
Però això no ho puc afirmar amb seguretat perquè, mentre els Kirby els donen la tabarra, la nostra parella s’entreté amb el joc del penjat a una llibreta de l’Hotel Bauer! I aquest, si bé està situat al costat de l’anterior, però separat pel Rio di San Moisè, ofereix una visió més obliqua de l’església de l’altra banda.
La presència dels pesats Kirby funciona gairebé com un «afrodisíac» (Willis dixit) per a ells dos, que acaben per abraçar-se i riure amb la situació. I per acabar la seva estada veneciana, res millor que un romàntic passeig amb góndola i uns passos de ball a la Punta della Dogana a ritme de tarantella.
Deixa un comentari