Com us vaig prometre al capítol anterior, aquest que ara llegiu està centrat en la localització de la botiga de l’antiquari interpretat per Rosanno Brazzi i algunes escenes més. Això sí, serà la darrera entrada de les quatre que he dedicat a la meravellosa ‘Bogeries d’estiu‘, de David Lean.
Ah… I al final del text afegiré un breu apunt personal que us farà entendre el perquè m’agrada tant aquesta pel·lícula, perquè Katharine Hepburn i Brazzi són portada del meu llibre i, en definitiva, perquè segueixo enamorat de Venècia.
Però tornem a la pel·lícula. Quan Jane inicia el seu primer passeig a peu per la ciutat, passant pel pont del Campiello Barbaro coneix el petit Mauro, una criatura la mar d’espavilat que es convertirà més tard en la guia. Després es dirigeix cap a la Piazza San Marco passant pel Campo San Moisé.
Jane s’asseu al Gran Caffe Chioggia de la Piazzetta San Marco, que té vistes al canal, davant del Palau Ducal, i mentre mira i apunta amb la seva càmera, ella mateixa és observada per un atractiu i madur venecià (Brazzi, precisament), que deixa de llegir el diari que té entre les mans per observar la turista.
L’endemà, Jane, passejant, arriba a un pont al costat del qual hi ha una botiga d’antiguitats on descobreix una bonica copa vermella de vidre de Murano (la famosa ‘Summertime’ de la qual us vaig parlar l’altre dia). Però, oh, sorpresa, el seu propietari resulta ser l’home que hi havia al darrere el dia anterior.
En efecte, l’home es presenta com a Renato de Rossi, que li ven la copa de vidre com si fos un exemplar únic. Com us podeu imaginar, la botiga no existia llavors ni existeix ara, però la seva situació com a negoci és privilegiada: està en una cantonada d’accés al popular Campo San Barnaba, la plaça de la qual ja hem parlat a ‘Indiana Jones i l’última croada‘ i a ‘The italian job‘.
Aquesta localització, la segona en importància de ‘Bogeries d’estiu’, és també on es va filmar l’escena tragicòmica més famosa del film. Jane i el petit Mauro arriben junts al Ponte i Campo San Barnaba, on ella descobreix sorpresa que està davant la mateixa botiga del dia anterior: Antichità De Rossi.
En aquell moment, Jane decideix prendre unes vistes de la botiga amb la seva càmera i, quan fa uns passos enrere per obtenir un millor enquadrament, cau d’esquena al canal. Mauro que l’està mirant i s’ensuma el desenllaç, encerta a agafar la càmera al vol i evita la seva caiguda a l’aigua.
L’escena va tenir les seves complicacions ja que les aigües dels canals venecians, als quals els veïns solien llençar directament les escombraries, eren força insalubres. Per pal·liar el problema, els responsables de la pel·lícula van ficar quilos de desinfectant al punt on l’actriu tenia que caure. Tot i això, Katharine Hepburn no es va poder alliberar d’una lleugera infecció ocular que la va seguir molestant al llarg de la seva vida.
Per no cansar-vos més, perquè segur que coneixeu la pel·lícula, Jane i Renato prossegueixen la seva relació amorosa, que David Lean va filmar en escenaris com la Piazza San Marco i zones del districte de Cannaregio, com el famós Ponte Chiodo, l’únic de Venècia que no té baranes, precisament on Jane perd la gardènia que ell li havia regalat una estona abans.
No puc acomiadar aquesta entrada sense una referència a Burano, la petita illa de les puntaires i de les cases de colors, on Renato convida Jane a passar un dia i una nit. La parella hi viatja en una llanxa i amb un parell de maletes. I aquest fotograma que veieu va ser la imatge de portada del meu llibre ‘Venècia de cinema’.
Seguim a Burano: la parella passeja per la Fondamenta di Cavanella, deixa les maletes en una pensió i contempla una preciosa posta de sol, tombats a l’herba. Al fons, retallat a l’ocàs, apareix el perfil del Campanile de la Basílica de Santa Maria Assumpta de Torcello, una excursió agradable si us apropeu a la més allunyada i històrica de les illes de la llacuna.
De tornada a Venècia, Jane és conscient que està a punt d’acabar les vacances i que ha de tornar als EUA. S’ha d’acomiadar de Renato i escull el Campo de l’Abazia per fer-ho. Al pont de fusta, al costat de la paret de la Scuola Grande Della Misericòrdia, ella li anuncia que se’n va en dues hores.
Aquesta escena, perquè veieu la meva predilecció per aquest film, la vaig incloure (vídeo Beta mitjançant) en el meu curtmetratge ‘Potser no sigui massa tard‘, a suggeriment del gran crític i cronista de cinema Jaume Figueras. És la pel·lícula que el meu protagonista, Jaume Sorribas, està veient mentre escriu un guióinterpretar l’Encarregat del programa ‘Filiprim’ de la televisió catalana TV-3.
El següent plànol situa la parella molt lluny d’aquest punt del Cannaregio, al costat del Gran Canal: al Traghetto de Santa Maria del Giglio, on Renato la deixa anar cap a on se suposa que hi ha la Pensione Fiorini per recollir les seves maletes i marxar després cap a l’estació de Santa Lucia. El mateix lloc on, unes escenes abans, s’havien acomiadat també, però després d’una nit d’amor.
L’escena final torna a l’escenari de l’inici, per tancar la pel·lícula de forma gairebé simètrica: al tren, però aquesta vegada amb l’emoció trista del comiat. Renato arriba a l’últim instant i corre per l’andana per intentar lliurar a Jane una gardènia, com la que va caure al canal. I ella comprèn i, enamorada, li diu adéu mentre el tren surt de la ciutat en direcció a Mestre, de tornada a la realitat, amb l’entramat de vies, la llacuna i Venècia, inoblidable, al fons.
Deixa un comentari