El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: novembre de 2021

El llibre, el llibreter i el convidat

Com molts sabeu, una de les meves passions (i obsessions) favorites és Venècia. Aquests dies buscava un llibre de viatges de Jan Morris que és, potser, el millor que s’ha escrit sobre la ciutat dels canals en aquest gènere viatger. A la recerca, vaig estar deambulant diumenge passat entre les parades del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.

De tant en tant, m’acostava al venedor d’un lloc amb textos de viatges, història o arquitectura, i li preguntava si tenia algun llibre sobre Venècia. Però res. No hi havia sort. En una paradeta vaig localitzar un, força il·lustrat, sobre música veneciana, però ho vaig rebutjar per ser molt senzill.

De cop, en un dels passadissos d’entrada al mercat, vaig preguntar sense gaire esperança a l’encarregat. Per sorpresa meva, em va assegurar que en tenia uns quants, però a Premià de Mar. Vaja, vaig pensar. Quina mala sort! Però l’home, que se’m va identificar com a Àlex Pons, em va passar la seva targeta i el seu correu electrònic, perquè li escrivís i recordés la meva petició. Estava una mica desil·lusionat, però en veure el nom de la seva llibreria, oberta el 2019, vaig pensar que era un senyal: L’Illa del Tresor.

Quan vaig arribar a casa i em vaig connectar a l’ordinador, vaig fer un cop d’ulla al seu web. Em va agradar molt la frase “Un espai, molts tresors” sobre una foto en blanc i negre amb la portada del conte il·lustrat ‘ Mil abrazos y un pellizco largo’ (Lumen), d’Albert Arrayás. També la manera de presentar-se: “Documentalistes de formació i llibreters de vocació. Oferim un espai per tafanejar, descobrir i gaudir amb nosaltres de llibres amb moltes històries per explicar”. I el seu lema: “Creiem en el valor dels llibres i gaudim donant-los una altra oportunitat”.

Doncs res, l’endemà vaig escriure a Àlex recordant-li la meva petició i em va respondre al cap de poca estona que no tenia el llibre que jo estava buscant (llàstima!), però sí un altre: “Tinc a mà un exemplar de l”Història de Venècia’ ( Almed editorial, 2009), de John Julius Norwich. És de tapa dura i en perfecte estat, cosit, descatalogat en aquest format”. Em deia el preu (molt correcte) i que també “he de tenir un parell més, antics, en anglès”.

Fill d’un vescomte, títol nobiliari que també heretaria, Norwich (1929-2018) va ser un diplomàtic anglès i un dels millors i més populars historiadors britànics recents, sent autor de nombrosos llibres, programes de ràdio (va presentar fins a un concurs de la BBC , ‘My Word!’) i uns 30 documentals per a televisió. Durant uns anys, a inicis dels anys 70, va ser president de la fundació sense ànim de lucre Venècia a Perill, dedicada a recaptar fons per a diferents projectes de restauració a la ciutat italiana.

Jo ja havia fet servir aquesta ‘Història de Venècia’ (“una obra fonamental i indispensable”, en paraules de la meva admirada Jam Morris) com a referència a les meves guies, ja que la xarxa de biblioteques de Barcelona m’ha permès consultar-la quan la vaig necessitar, però la meva golafreria de col·leccionista bibliòfil em va empènyer a demanar a l’Àlex Pons que me la portés aquest diumenge a Barcelona. I aquest matí, puntual, m’he acostat al Mercat de Sant Antoni per recollir l’obra: més de 700 pàgines d’amena erudició històrica.

Mentre li demanava el llibre, l’Àlex m’ha comentat que el client amb qui parlava en aquell moment també era un gran fan venecià. Ha fet una ullada al volum i, amb un “ah, sí, Norwich”, ha assegurat tenir-lo a la seva biblioteca. Després hem intercanviat unes paraules: ell també ha visitat Venècia més de 15 ocasions, des que tenia 19 anys, quan hi va viatjar per primera vegada..

Era el moment de presentar-nos i explicar-los que havia escrit una recent guia veneciana i el meu ‘Venècia de cine’ (que espero actualitzar aviat). L’home, alguns anys més gran que jo, s’ha presentat com a advocat i professor universitari, de nom Joan Ramón Rodoreda. En efecte, el senyor és ni més ni menys que director honorífic del Màster en Empresa Internacional i Comerç Exterior de l’Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona. Tota una agradable sorpresa.

El llibre, el llibreter i el convidat

Àlex Pons en la seva parada del Mercat de Sant Antoni, amb l’Ada Colau en primer terme, a la dreta

Com molts sabeu, una de les meves passions (i obsessions) favorites és Venècia. Aquests dies buscava un llibre de viatges de Jan Morris que és, potser, el millor que s’ha escrit sobre la ciutat dels canals en aquest gènere viatger. A la recerca, vaig estar deambulant diumenge passat entre les parades del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.

De tant en tant, m’acostava al venedor d’un lloc amb textos de viatges, història o arquitectura, i li preguntava si tenia algun llibre sobre Venècia. Però res. No hi havia sort. En una paradeta vaig localitzar un, força il·lustrat, sobre música veneciana, però ho vaig rebutjar per ser molt senzill.

Continua llegint

Paula Ortiz

Paula Ortiz, directora de ‘De tu ventana a la mía’ (2011) i de la premiada ‘La novia’ (2015), ha estat la tercera cineasta espanyola filmant a Venècia, si bé encara no se sap si serà una sèrie o un llargmetratge: a la tardor del 2020 va estar rodant una adaptació d’ ‘Across the river and into the trees‘ (‘A l’altra banda del riu i entre els arbres’), una de les últimes novel·les d’Ernest Hemingway.

Ortiz va buscar les localitzacions per a aquesta pel·lícula a inicis del 2020, quan l’epidèmia va començar a arribar al nord d’Itàlia i això la va obligar a tornar a casa. El rodatge es va iniciar a l’octubre i l’equip, amb el gran Javier Aguirresarobe com a director de fotografia, va estar bregant amb algunes parades tècniques a causa de la pandèmia.

Continua llegint

Álex de la Iglesia

Com dèiem a l’entrada anterior, Álex de la Iglesia és el segon cineasta espanyol que ha rodat a Venècia: va filmar ‘Veneciafrenia‘ l’octubre del 2020, com a primer lliurament del segell ‘The Fear Collection‘, una sèrie de pel·lícules de terror impulsades per el director basc amb la seva productora, Pokeepsie Films, apadrinat per Sony Pictures España i Amazon Studios. Això li augura una bona distribució en cinemes i en la coneguda plataforma digital de pagament. L’octubre del 2021 la va estrenar al Festival de Sitges.

Continua llegint

Pioner a Venècia

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es redempcio3-1024x585.jpg
Miquel Quer, a una escena de ‘La redempció dels peixos’.

Res millor per posar en marxa un nou bloc dedicat a Venècia i el cinema que obrir-lo amb el rodatge de dos directors espanyols a la ciutat dels canals: Álex de la Iglesia i Paula Ortiz van aprofitar l’absència de turistes durant els darrers mesos del 2020, malgrat les restriccions causades per la pandèmia, per filmar sengles pel·lícules. Una bona notícia que em permet recordar Jordi Torrent, el pioner.

Aquest realitzador català, establert a Nova York, va rodar ‘La redempció dels peixos‘ (2014) durant l’estiu del 2013. La pel·lícula narra el viatge “laberíntic” d’un jove per conèixer el seu pare, que el va abandonar quan era un nen. Miquel Quer i Lluís Soler, encapçalaven el repartiment, ple d’actors venecians

Continua llegint

Lliçó de gravat

L’altre dia vaig anar a veure José Luis Jiménez, un bon amic i antic company d’El Periódico, al igual que la seva dona, la meva estimada Mari Carmen Gonell, filla d’un altre treballador, pioner dels primers temps del diari..

M’havia convidat a visitar El Visor, una escola d’art, dibuix i escultura, situat al passeig de Sant Joan, 142, de Barcelona, ​​que també té un taller dedicat al gravat, situat a un altre local proper, ubicat al carrer de Còrsega , 450. En aquest espai, José Luis s’ha convertit en un bon alumne del professor Manolo López, que fa vuit anys que està al capdavant d’aquest departament.

Com us deia, els vaig anar a veure i em va encantar el que estan fent. Toquen una disciplina emparentada amb la màgia de la impremta, de traslladar al paper (o altres suports) imatges que prèviament han dibuixat, copiat i traslladat a una matriu que, emplenada de tinta, dóna lloc a quadres plens d’art. O si més no, així m’ho semblen a mi. I a mi, que sóc un patós. negat per a aquestes coses, em va omplir d’aquell desig innat que (crec) tots tenim, d’aprendre.

Les imatges que acompanyen aquestes línies no reflecteixen tot el que hi fan, però almenys queden com a testimoni de la visita i d’una generosa atenció que agraeixo.

Antonio Franco

El pasado 25 de septiembre falleció Antonio Franco, el director más emblemático y significativo de El Periódico de Catalunya y todo un referente del periodismo democrático en nuestro país. Dos días más tarde se celebró su funeral, lleno de emoción, y hoy, 8 de noviembre, el Colegio de Periodistas de Catalunya le ha rendido homenaje, otorgándole, a título póstumo, el Premi Ofici de Periodista. El vídeo recoge las intervenciones de diversos compañeros, destacando especialmente la de Emilio Pérez de Rozas.

La foto que ilustra este texto la tomó Albert Bertran durante el acto de despedida del que fue mi tercer director del diario, el 10 de mayo de 2006, cuando Franco cedió la dirección a Rafael Nadal.

Y digo tercero, porque cuando yo entré a trabajar en El Periódico, Franco se había ido a El País Catalunya. El responsable de entonces era Ginés Vivancos, a quien sustituiría Enrique Arias Vega, que fue realmente quien me fichó cuando era director adjunto tras una historia algo rocambolesca que algún día explicaré en mis memorias, si llego a escribirlas.

Cuando Franco volvió a tomar las riendas de El Periódico, tuve mis más y mis menos, más que con él, con algunos de sus hombres de confianza, porque reconozco que él siempre tuvo la puerta abierta para hablar con sinceridad.

Tras dejar el diario, en 2006, coincidimos varias veces en diferentes momentos, y siempre fue muy cariñoso y cordial. De ahí la imagen. Siempre le recordaré así.

Tot sobre Indiana Jones, en un llibre

L’escriptor i guionista Salva Rubio acaba de publicar el llibre que molts hauríem volgut escriure i tots els fans estàvem desitjant llegir: ‘Tras los pasos de Indiana Jones: objetos mágicos, lugares míticos y secretos de la saga‘, editat per Minotauro (Planeta). Una obra que, dividida en dues parts, en una d’elles recull la biografia més extensa i completa de l’heroi creat per George Lucas i Steven Spielberg, i en l’altra, plena de sorpreses i descobriments, explica tot sobre les quatre pel·lícules, la sèrie, les novel·les, còmics i videojocs que omplen l’univers de l’arqueòleg del barret i el fuet.

Per saber més coses sobre el llibre, hem volgut xerrar amb l’autor. Aquesta entrevista la vaig publicar originalment a Nosolocine.net.

Nascut a Madrid i establert a Barcelona des de fa uns anys, Salva Rubio és un llicenciat en Història de l’Art i màster en Guió de Cinema i Televisió, autor de novel·les gràfiques com ‘El Fotógrafo de Mauthausen‘ (d’aquest còmic i de la pel·lícula homònima vaig escriure al Catalunya Plural), ‘Max, los años 20’ i ‘Monet, nómada de la luz’, i acostuma a treballar per a importants editorials de còmic. També va ser un dels guionistes del llarg d’animació ‘Deep’ (2017), de Julio Soto Gurpide.

– Per què i ara un llibre d’Indiana Jones?
– Un cop vaig llegir que si un vol aprendre sobre un tema en concret, el millor és escriure’n un llibre. Així que quan vaig conèixer la meva actual editora de Minotaure, vam parlar de diversos temes sobre els quals podria escriure, i em va indicar que els llibres sobre sagues cinematogràfiques els podien interessar. Després de pensar uns quants dies sobre això i adonar-me que es faria una pel·lícula d’Indiana Jones, em vaig adonar que era el moment ideal per aprendre sobre la meva saga favorita.

Salva Rubio

– No creus que és un mite ja envellit davant d’altres herois de cinema
– És cert que a nivell arquetípic, si ens posem tècnics l’heroi com a personatge sol ser algú jove, com Luke Skywalker o Daniel-san i amb molt a aprendre, a diferència dels mentors, que són els personatges ancians que, com Obi- Wan o el senyor Miyagi, els ensenyen el que deuen. Potser, quan vegem la pel·lícula, ens trobem que han convertit Indy en un mentor, de manera que l’edat de Harrison Ford serà la ideal. D’altra banda, els arquetips literaris i cinematogràfics estan en constant evolució, per la qual cosa podríem trobar-nos que fins i tot una persona de vuitanta anys pot ser un heroi.

– Com vas plantejar-te l’estructura de l’obra?
– Com a historiador i com a guionista, aviat em vaig adonar que hi havia moltes històries per explicar: la dels seus creadors, Lucas i Spielberg, la de la creació d’un personatge que s’anomenaria Indiana Smith, la dels objectes que ha perseguit al llarg dels anys… així que vaig pensar que un capítol sobre cadascuna d’aquestes històries podria donar al llibre una estructura dinàmica i sense reiteracions.

– Més de 25 llibres, 13 articles, una infinitat de webs, les quatre pel·lícules clàssiques, la sèrie juvenil, novel·les, còmics, videojocs… Quants anys portes ficats per veure, llegir i jugar a tot això?
– Quan em fan aquesta pregunta, acostumo a respondre que… tota la vida. Com a conte al llibre, sóc fan d’Indiana Jones des de petit i al llarg dels anys (o dècades) he tingut ocasió de veure una vegada i una altra les pel·lícules, llegir novel·litzacions, comprar els còmics, jugar als videojocs… Pel que per al llibre no vaig haver de començar de zero, va ser més aviat un procés de revisió.

– Series capaç d’assenyalar la teva pel·lícula, llibre i videojoc preferits, d’entre tots?
– Sí: la meva pel·lícula favorita és ‘L’última croada’, que va ser la primera que vaig poder veure al cinema. El llibre que més m’agrada és ‘The Peril at Delphi’, que explica una de les seves aventures de doctorat, i el videojoc, com tants altres de la meva generació, ‘Indiana Jones and the Fate of Atlantis’.

Captura del videojuego Indiana Jones and the Fate of Atlantis.

– És la primera vegada que llegeixo una biografia tan àmplia d’Indiana. Què et va ajudar més de tota aquesta bibliografia?
– Més que la bibliografia en si, en vaig tenir prou de revisar el propi “univers expandit” del personatge: la sèrie explica la seva infància i adolescència, les novel·les la seva vintena, les pel·lícules i videojocs la seva trentena… Encara que per a alguns elements que no van ser publicats aquí (com les novel·les publicades a Alemanya) sí que he tirat de bibliografia i documentació en línia.

– Creus que Lucas/Spielberg tenen clara la vida de ficció del seu personatge, la que has escrit?
– Hi ha una mica de circular en la resposta a aquesta pregunta, ja que per a ells, Indiana Jones va ser una excusa per revisitar els serials cinematogràfics que veien de nens. I amb això, van crear un personatge que molts gaudim a la nostra infància i al qual ara tornem, com ells, des de la nostàlgia. També crec que, com ha passat amb Star Wars o altres franquícies d’antany, ha arribat un moment en què el fandom i les productores se’ls han tret de les mans, i han posat moltes expectatives en allò que per a ells era, originalment, alguna cosa amb molt menys pes.

La serie juvenil de Indiana Jones.

– M’ha agradat especialment l’inclusió d’icones referides a l’origen de cada dada. Et vas fer un mapa gegant, com el de l’obertura del llibre?
– Gràcies! Va ser una idea que va sorgir durant la producció per fer més fàcil trobar dades i títols concrets. Més que un mapa, va ser un document amb referències creuades força difícil de quadrar.

– Com va ser la col·laboració amb l’il·lustrador Fernando López Ayelo en el desenvolupament del mapa?
– Curiosament, Ferran i jo no parlem fins que ho va acabar. L’editorial i jo teníem clara la possibilitat d’incloure un mapa amb tots els tresors, cosa que vam armar amb paciència i documentació. Però la idea d’incloure il·lustracions de molts va ser de Fernando, que va fer un treball excel·lent.

– En tot moment, m’ha semblat veure’t desenvolupar el llibre com els mateixos guionistes de les seves aventures. Cap on creus que van els trets a la propera peli?
– Pot semblar estrany, però estic intentant saber i imaginar el mínim possible de la pel·lícula següent. Encara que hi ha gent a qui encanta seguir de prop cada revelació i “spoiler”, m’agradaria saber el mínim possible del seu argument quan entri a la sala de cinema per veure-la per fi. Però per mullar-me, m’encantaria que desenvolupessin una mica més els mites artúrics.

– A tot això, veig que estàs ficat en una tesi doctoral… se’n pot parlar?
– Sí: atès que un altre dels camps en què treballo és la novel·la gràfica, la meva tesi tractarà sobre el còmic com a mitjà de transmissió i divulgació historiogràfica.

– I a nivell de còmics, sèries, cinema… estàs treballant en alguna cosa que puguem explicar?
– Gràcies pel teu interès! Alguna cosa es pot explicar: acabo de publicar dues novel·les gràfiques a França, ‘Les Zazous’ (amb Danide) i ‘Degas: la dansa de la solitud’ (amb Efa), que seran publicades a Espanya en algun moment. Aviat també inaugurarem una sèrie del cantant belga Jacques Brel amb Sagar i tinc una pel·lícula opcionada per a la qual els productors estan buscant finançament. Per acabar, l’experiència d’escriure el llibre d’Indy ha estat tan bona que estic en plena redacció d’un llibre sobre cinema dels anys 80 del segle passat, que espero tenir aviat llest.

© 2025 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑