El despertador va sonar a les 5 del matí, però no importava: havíem descansat vuit horetes d’una tirada. Era el diumenge, 13 de juliol del 2008, avui fa deu anys, i començàvem a no saber en quin dia vivíem. Però eren les nostres vacances, el viatge més llarg que havíem fet mai i ens les mereixíem.
Després de la dutxa, l’esmorzar. A l’oferta va aparèixer el típic esmorzar ‘tico’ (costarricense) , que incloïa l’anomenat ‘gallopinto’ (arròs amb fesolets negres), un plat del qual fugim com la pesta, perquè menjar aquesta bomba energètica matinal podia ser sinònim de no passar per un vàter a tot el circuit. La dieta més racional en aquests viatges passa per no fer excessos i consumir fruita sempre que es pugui (i més ben pelada, per evitar problemes). Hi ha qui es torna boig amb els bufets lliures i acaba amb uns quants quilos (i colesterol) de més.
A les 6 del matí ja és de dia i tothom estava a l’espera de ser distribuït en diversos autobusos amb destinació a Tortuguero, un parc nacional ple de canals situat al nord de la costa del Carib de Costa Rica, que era la primera parada del tour. El repartiment es feia en funció de l’hotel de destinació, que en el nostre cas era el Turtle Beach Lodge. N’havíem contractat un de classe turista, però qui havien pagat la superior anaven a un altre hotel i en un altre autocar.
Els guies
Al nostre bus hi pugen dues guies. Un es diu Ray, té un aire a l’estil Capità Tan intel·lectual, sense salacot i amb barba i bigoti de tres dies. L’altra es diu Ethel i té trets indígenes. Ell es presenta com a naturalista de carrera, no para de parlar i sembla el cap. Ella es mostra més silenciosa i sembla una empleada, encara que demostra coneixements similars que l’home.
Posteriorment informen que cadascun tindrà al seu càrrec un subgrup d’unes 20 o 25 persones cadascun. Sortim de San José i Ray, micròfon a la mà, explica tot allò explicable sobre naturalesa, fauna i flora del país. Com que passem pel Parc Nacional Braulio Carrillo, no hi ha ni un ocell o animal pujat a una branca que Ray deixi d’assenyalar, mostrar o detallar.
Aturades tècniques
Atès que l’arribada a Tortuguero està prevista per a les 2 o les 3 de la tarda, amb dinar inclòs, al cap d’unes tres hores de ruta, cap a les 9 del matí, fem una parada tècnica a un restaurant de carretera on ens fan tornar a esmorzar. És un punt que servirà de trobada també per a la ruta de tornada del parc natural.
No té res especial, però el menjar és correcte i compta amb un petit habitacle de papallones al seu interior. Aquest tipus de aturades tècniques solen servir perquè conductors i guies mengin gratis mentre el passatge menja i paga, o compra alguna ximpleria a la corresponent botiga de records.
Plataners i altres bestioles
Al cap de poc temps de reprendre la marxa, l’autobús deixa l’asfalt i s’endinsa en un camí de terra, flanquejat de plantes bananeres i algunes factories dedicades a la recol·lecció. La pista és plena de sots, que ja no deixarem fins arribar al nostre destí, i travessa alguns pobles, amb cases petites i pobres, enreixades, però obertes de bat a bat, amb algunes persones al seu interior, tombades en hamaques. Abunden les gallines, que corren pels jardins.
En passar davant una casa, el guia ordena frenar el xofer i ens assenyala un arbre, ple d’escarabats gegants. Al costat hi ha un nen amb alguna cosa agafada. Ray li fa senyals que s’hi acosti i la criatura, amb un exemplar a les mans, puja al vehicle i ens mostra l’animal, entre mostres de sorpresa i admiració. La bestiola no fa res; només mou lleument les potes a la mà dreta del nen; a l’esquerra va rebent algunes monedes i caramels dels viatgers.
Caño Blanco
Al capdavall arribem al port de Caño Blanco, un lloc amagat a la desembocadura del riu Reventazón, des d’on salpen les barques amb destinació a Tortuguero. És un dèdal de canals d’aigua dolça que s’allarguen durant quilòmetres i quilòmetres.
Ens distribueixen en tres barques molt rústic i una tercera es fa càrrec de les maletes, que prèviament hem anat passant al barquer en cadena. Aquest és un jove negre, que arrenca abans que nosaltres.
Poc després ens ho trobem al canal. Ha començat a plovisquejar i el noi ha parat amb la intenció de tapar l’equipatge. Però resulta que el gran plàstic amb què sol tapar les maletes ha quedat a baix del tot. Intenta moure-les una a una per treure’l quan arriba la nostra guia, Ethel, que després d’uns moments de dubte li diu que millor que arrenqui i que arribi a l’hotel tan aviat com sigui possible.
Gràcies als déus, la pluja és feble i intermitent, perquè l’excursió fluvial s’allarga diverses hores i les maletes no semblen fetes per surar. Anem navegant per canals estrets i creuant-nos amb altres barques, fins a desembocar en un riu més ampli, amb cases disseminades a la vora i bestiar que pasta en alguns prats. Però aviat aquestes ribes s’omple d’una vegetació espessa que impedeix veure més enllà. Sembla impossible endinsar-se a l’interior.
Tortuguero
Al cap d’una estona arribem al poble de Tortuguero. Ens desembarquen al punt d’informació, en una punta de la llarga llengua de sorra que és la localitat. Ha començat a ploure amb més força i ens col·loquem els impermeables per passejar per l’únic carrer del poble, una mena de senda enfangada amb algun taulell per eludir el fang i amb cases a banda i banda al llarg d’un quilòmetre.
De tant en tant, apareix un magatzem com a supermercat, un baret, una botiga de records o un jardinet amb escultures de ferro en forma d’animals que trenca la monotonia. Un rasta amb bicicleta ens sobrepassa amb la salutació típica del país («pura vida!») i que em fa pensar en Jonàs, el guapo indígena de la novel·la homònima de José María Mendiluce, que hem portat a l’equipatge.
Quan arribem a la platja veiem un paio amb barret i aspecte indolent que ven cocos en una guingueta. Seguim endavant, perquè hem quedat a l’altra punta de Tortuguero, a un altre embarcador, on les nostres barcasses ens recolliran per continuar viatge cap a l’hotel.
Suposem que els guies han optat per efectuar l’excursió al poble, inclosa al circuit i prevista per a un altre moment, abans del dinar i evitar un anar i venir continu amb les motores. De fet, quan tornem a pujar als barques, encara ens falta més de mitja hora per arribar a l’hotel per canals que es van estrenyent a mesura que arribem a la nostra destinació.
El Turtle Beach Lodge
Un cartell arrodonit penjat a la branca d’un arbre indica el camí a l’hotel. Quan atraquem al moll del complex, observem que tot són casetes de fusta, uns petits bungalous situats entre els canals i el mar.
Deixem els equipatges on dormirem i veiem que les finestres són simples bastidors de fusta amb teles mosquiteres, sense cap altra protecció. Fa tanta xafogor que potser és l’única manera de combatre la calor i la humitat, però l’absència de vidres ens inquieta una mica.
Entre el dinar i el sopar, amb un bufet gairebé idèntic, amb amanides molt limitades i on es repeteixen l’arròs, els fesols, el pollastre, passegem per una llarga platja que treu el cap a un embravit Mar Carib. La imatge que ofereix s’allunya de les postals idíl·liques que venen les agències de viatge (sol, sorra daurada i suaus onades).
Aquí, les grans onades, una forta ressaca i uns núvols amenaçadors sobre els nostres caps no conviden per res a banyar-se. A més, els guies han explicat que la fauna marina de la zona no fa aconsellable el bany i l’avís té efecte. Gairebé ningú no es banya, encara que algun valent ho fa i assegura que l’aigua està calenta. Nosaltres esperarem a banyar-nos al Pacífic.
El Carib
Pensant-ho bé, potser sí que hi ha alguna cosa a la platja que recordi les famoses postals: l’espessa vegetació, sobretot palmeres i cocos, s’acosta fins a la sorra i deixa uns quants metres fins a l’aigua per poder passejar per una sorra fosca, plena de troncs secs que el mar ha llançat a la costa. Els crits d’uns micos udoladors ens recorden que estem a plena selva. Aquesta nit els sentirem saltar a pocs metres de la nostra habitació.
L’amplitud i la bellesa dels jardins que envolten els edificis centrals fan que siguem cauts amb els insectes. Per això aquí us deixem un consell si aneu a viatjar a aquest tipus de destinacions: abans de sortir a sopar, nosaltres ruixàvem amb un aerosol l’interior de l’habitació i deixàvem instal·lat un endoll antimosquits.
En tornar, abans de donar la llum, entràvem amb rapidesa i després l’enceniem. Posàvem alguna cosa a terra, tapant la escletxa de separació entre la porta i el terra. Així teníem assegurat en bon percentatge l’absència de picades nocturnes. A nosaltres ens va servir. Hi va haver gent crivellada l’endemà al matí.
0 comentaris
1 retroping