Italià per a principiants

Nooo. Estigueu tranquils, que no us faré classes d’italià. Encara que, ves per on, us deixaré algunes frases i paraules en aquest idioma al final d’aquest text. Em refereixo avui a la pel·lícula danesa ‘Italiano para principiantes‘, una deliciosa comèdia dramàtica i romàntica, dirigida amb sensibilitat i suau ironia per la realitzadora Lone Scherfig, i que també es va filmar parcialment a Venècia.

Va ser, a més, la pel·lícula número 12 i la més popular i comercial de l’anomenat moviment Dogma 95, impulsat pels directors danesos Lars von Trier i Thomas Vinterberg, consistent a rodar les històries de la forma més natural possible, sense efectes especials, amb càmeres en mà i il·luminació natural. Rodada l’any 2000, es va estrenar i va obtenir nombrosos premis el 2001 (als festivals de Berlín i Valladolid, entre ells) i va optar a millor pel·lícula europea a la gala dels Goya i dels Félix del 2002, ja fa 20 anys .

La trama se centra en diverses persones que acudeixen a uns cursos d’italià per a principiants en un barri perifèric de Copenhaguen com a manera d’evadir-se dels seus problemes quotidians. Un d’ells és Andreas (Anders W. Berthelsen), un jove i amable pastor protestant que ha enviduat i és enviat a una petita parròquia de la capital danesa com a substitut del seu rector, tot un rondinaire.

Els altres dos personatges masculins d’importància són Jorgen (Peter Gantzler, premiat com a millor actor a la Seminci de Valladolid), un conserge d’hotel, tan gran com tímid; i el seu amic Finn (Lars Kaalund), un cambrer del bar de l’establiment, fanàtic del futbol i amb un gran mal geni.

Jorgen està enamorat de Giulia (Sara Indrio Jensen), una cuinera italiana d’armes prendre, que també treballa al bar i no sap una paraula de danès. Al film hi ha dues dones més, amb les quals Jorgen i Finn coincideixen a les classes d’italià: Olympia (Anette Støvelbæk), una noia que treballa en una pastisseria (com va fer la mateixa Lone Scherfig de joveneta), la mare de la qual era italiana, i la seva amiga Karen (Ann Eleonora Jørgensen), una perruquera que té cura de la seva mare malalta.

El film va filant comèdia i drama al llarg d’una hora i 22 minuts, deixant la part final i algun desenllaç de la trama per a aquest viatge de final del curs: Venècia, naturalment. I amb una primera imatge que no podia ser més turística: el grup de danesos (nou en total, els sis intèrprets principals més tres senyores que també assisteixen a les classes d’italià) arriben amb les maletes des de la Riva degli Schiavoni i s’aturen davant al Palazzo Ducale.

Allà, al costat de l’embarcador de góndoles de la Piazzeta San Marco, Jorgen demana a un cavaller italià que els faci una foto de grup amb la Basílica di San Giorgio Maggiore al fons. I a continuació, una altra estampa típica: un passeig amb góndola de les tres senyores grans, amb músic inclòs cantant ‘O sole mio’, lliscant pel Gran Canal en direcció a la Basílica de Santa Maria della Salute.

Mentrestant, Olympia i Karen els miren divertides des d’un punt situat a prop del Ponte dell’Accademia: un petit moll situat davant del Palau Cavalli-Franchetti i el Palazzo Barbaro, a l’altra riba del canal. Probablement es tracti del Palau Contarini Dal Zaffo, un edifici renaixentista que pertany a la família Polignac, on s’allotjava sovint el compositor Igor Stravinsky i l’escriptor Ezra Pound.

Mentrestant, Andreas i Giulia es troben amb Jorgen sota una pluja fina en un altre punt de la ciutat, a Canareggio. Un rètol indica que es tracta del Campo dei Mori, una placeta ben conegut per tres estàtues col·locades a la paret d’una de les cases, davant del pou. Una quarta escultura és a la cantonada i una altra més al costat de la Casa de Tintoretto, situada a escassos metres.

Aquestes escultures representen els germans Rioba, Sandi i Afani, mercaders que van arribar a Venècia l’any 1112 i que van edificar el Palazzo Mastelli, ubicat al canal paral·lel, el Riu della Madonna dell’Orto. El nom de ‘mori’ (moros) no es deu, pel que sembla, que fossin comerciants àrabs, sinó que procedien de Morea (antic nom del Peloponès, a Grècia).

La quarta escultura, que porta un fardell a l’esquena, situada just a la cantonada de l’edifici que ara acull l’Osteria L’Horto dei Mori, té la peculiaritat que el nas és una peça de ferro. Se la coneix com Sior Antonio Rioba i se’n desconeix l’origen, però és citat en acudits i bromes pels venecians.

Tornant a la pel·lícula, mentre el bo d’Andreas deixa sola la parella per anar a fer una postal al correu, Giulia i Jorgen s’allunyen cap al Ponte della Madona de l’Orto i es protegeixen de la pluja al costat d’una porta. Si el lector s’acosta a aquest pont, hi podrà observar l’església homònima (que no surt al film), una de les més belles de Venècia, emblema de l’arquitectura gòtica veneciana i façana de maó. No deixeu d’entrar: al seu interior hi ha diversos quadres de Tintoretto.

Mentrestant, Olympia i Karen passegen a la vora d’un canal i es troben amb Finn, que les espera amb un paraigua a la mà. El noi, abans més aviat descurat, s’ha tallat els cabells i porta un aspecte més modern. Olympia s’allunya discretament mentre Karen s’acosta i fa un petó a Finn, portant-lo cap a un discret atzucac, on –oh, sorpresa– hi ha un matalàs abandonat. Per a què creieu que servirà?

I el que us havia promès: algunes paraules bàsiques en italià (per a principiants, és clar).

Bon dia / tarda-nit / nit (última hora)
Buongiorno / buonasera / buonanotte

Hola / Adéu
Ciao / Ciao

Adéu / Fins aviat
Arrivederci / Arriveder-la

Perdoni (com a pregunta).
Excusi

Perdoni (com a disculpa).
Mi dispiace

Cerco aquest hotel. Sap vostè on és?
Sto cercando questo hotel. Sai dov’è?

Quina és la meva habitació?
Qual è la mia stanza?

A quin pis està?
A che piano si trova?

Té vistes al canal?
Hai una vista sul canale?

Té llit de matrimoni? Té llits individuals?
Hai un letto matrimoniale? Hai letti singoli?

I per acabar la lliçó d’avui, una cosa bàsica en aquests temps:
Quina és la clau wifi?
Qual è la chiave wifi?