Dimarts 24 vaig acudir a una taula rodona sobre ‘Les fronteres del documental‘, a la seu de la Filmoteca de Catalunya. Els ponents eren molt interessants: Mercedes Álvarez, Neus Ballús, Carles Bosch i Albert Solé, amb Jordi Balló com a moderador.Aquest últim és l’impulsor del Máster en Documental de Creación de la Universitat Pompeu Fabra.
El col·loqui s’emmarcava en unes jornades que la Filmoteca catalana dedica a Joaquim Jordà, mort fa 10 anys.

En el debat es va veure aviat l’existència de dos corrents bàsiques: una, procedent d’una base periodística, a la qual pertanyen tant Bosch com Solé, i una altra, més experimental, més propera a la realitat ficcionada o ficció amb base documental, defensada per Álvarez i Ballús.

Els seus propis treballs evidencien aquestes diferències: mentre el primer procedeix del reporterisme televisiu i és l’autor de l’excel·lent ‘Balseros‘,candidata al Goya i l’Oscar, i el segon va recuperar la figura del gran Jordi Solé Tura, el seu pare, a ‘Bucarest, la memòria perduda‘, que va guanyar el Goya i el Gaudí, el 2009; Ballús va guanyar el Gaudí amb ‘La plaga‘, y Álvarez, diversos premis amb ‘El cielo gira‘.

Els quatre convidats eren totalment diferents entre si. Així, Solé incidia, i molt en que escriu, produeix i roda amb la idea del públic al cap.
Al seu torn, Ballús apostava per l’atreviment formal i explicar com el seu film, ‘La plaga’, va ser millor acceptat com a ficció en nombrosos festivals normals que en certàmens específicament dedicats al documental.

Bosch es va mostrar lleugerament ofès pel fet que els seus documentals no entrin en la categoria de “creació” per Balló i la UPF: “Nosaltres ens hem partit el coco a ser creatius. Puc seguir sent periodista i creatiu”, va afirmar. I va incidir en la falta de llibertat actual: “Érem més lliures el 1984, quan fèiem el 30 minuts a TV-3, que ara”.
Balló es va defensar lloant la ruptura creativa que va suposar, per exemple, el reportatge en primera persona que Carles Bosch va realitzar a Txecoslovàquia, just durant la caiguda del Mur de Berlín.
Mercedes Álvarez va voler allunyar el documental-reportatge del de creació: “Una cosa és la informació i una altra el cinema; aquest aporta una altra concepció, transmet emocions; hi ha una seqüenciació. Els canvis, al cinema, provenen des del costat artesanal, de la experimentació “, va afirmar. “És la necessitat de llibertat de discurs, d’estar a la frontera, de trencar amb la forma”.

Evidentment, pel·lícules que han marcat fites del documental de creació, com ‘El sol del membrillo’, de Víctor Erice; ‘Innisfree’, de José Luis Guerín, i ‘Monas como la Becky’, de l’enyorat Joaquim Jordà van ser ampliament citats.
Un respectuós debat que, lògicament, no es va acabar en finalitzar el col·loqui.