Juan Luis Cebrián, Pedro Sánchez i Antonio Caño, a un acte organitzat per ‘El País’.
Dies enrere, el meu amic Andreu Farràs, col·lega de ‘El Periódico‘ y administrador del bloc ‘Paios‘, va veure que havia escrit un textet a Facebook en el qual feia referència al fet que acabava de cancel·lar la meva subscripció al diari El País, alguna cosa que milers d’altres lectors estaven fent aquests dies, i em va demanar que l’ampliés una mica més per donar-lo a conèixer de forma més pública. Això mateix que escric aquí és el que hi vaig publicar.
Feia temps que rumiava deixar de comprar el diari ‘El País‘, feia molt temps que ho volia fer, i al final m’he decidit: he cancel·lat la meva subscripció.
No ha estat una decisió fàcil: he estat lector d’aquest diari des del seu naixement, quan encara vivia al País Basc i ‘El País’ oferia una visió diferent de l’actualitat, en els anys encara negres de l’immediat postfranquisme.
Per a molts aspirants a periodistes, com jo ho era en aquell moment, ‘El País’ era un referent, el diari en el qual ens hagués agradat treballar. Durant anys, ser fitxat per ells era un somni recurrent. I si el periodista en qüestió, com era el meu cas, se sentia orientat cap a l’esquerra, més encara.
Després, cada un troba el seu lloc al món periodístic. En el meu cas, a ‘El Periódico‘, on, com a tot arreu, couen faves.
Però la qüestió és una altra. Com a lector habitual, com a subscriptor, jo seguia llegint ‘El País’. Vaig començar a tenir dubtes quan es va produir el primer acomiadament massiu de periodistes i col·laboradors crítics cap als canvis que s’estaven produint dins de la redacció.
Hi havia bons amics i excel·lents periodistes als que perdia, però vaig seguir comprant el diari. En altres parts vaig seguir llegint a Maruja Torres i Enric González, per citar només dos noms. Fa un parell d’anys em vaig passar al format digital, a través de Kiosko y Más (en un ‘pack’ amb la revista ‘Cinemanía‘, per cert). Les ofertes d’aquest tipus abunden, no són molt cares i resulten còmodes.
Però la progressiva deriva conservadora del diari m’estava posant dels nervis feia ja temps. El dels ‘papers de Panamà‘ i la reacció furibunda del grup Prisa cap als que van informar de la possible relació de Juan Luis Cebrián amb el tema (com la prohibició als seus periodistes de col·laborar amb La Sexta) ja em va semblar que era passar-se de castanyer fosc.
El posicionament posterior d’ ‘El País’ i la SER cap a les esquerres del PSOE i els atacs directes a Pedro Sánchez (a ‘Salvar al PSOE’, per exemple, i que obligaria a un comentari posterior de Lola Galán, defensora del lector), així com l’actitud cap al exsecretari general del PSOE (amb les idees del qual no combrego, per cert), ha estat l’excusa perfecta per deixar definitivament de comprar el diari de Cebrián.
I mira que em sap greu, perquè segueixo sent lector d’altres parts molt interessants d’aquest diari, on encara queda bona gent, grans professionals i alguns amics. Això sí, els editorials del seu director, Antonio Caño (que es va disculpar per carta amb els subscriptors!), els llegirà Rita, la bailaora. Editorials tan poc decents com la resposta a les denúncies de Sánchez, i titulat ‘Opiniones y presiones‘.
I com faré per llegir als col·legues que sí m’interessen? Doncs perquè resulta que els nostres diaris són gratuïts a internet. El que el lector paga cada matí al quiosc en paper o en digital, el pot trobar gratis a la web del mateix diari la nit anterior. Se suposa que algú (potser la publicitat?) Ho està pagant. L’avantatge és que llegeixo només el que vull. El mitjà, el diari, la ràdio o la tele, ha deixat d’interessar en el seu conjunt. Ara llegeixo aquí i allà. Ara bé, si la meva actitud és la general, tenen poc futur, crec. Veurem.
