Remenant entre els meus articles d’arxiu, he descobert un dels meus primers escrits viatgers, aquest que vaig dedicar a Puerto Rico i que va sortir el maig de l’any 1984 en una publicació mèdica, ‘Jano’, i no en una revista de viatges, gràcies a la generositat del seu director, Carles Esteban, a qui coneixia de l’època Tele/eXpres, un diari vespertí que va ser el meu primer treball professional.
Estem parlant de fa 40 anys, quan, entre moltes altres coses, Apple va presentar el seu primer Mac, Michael Jackson va llançar la seva famosa ‘Thriller‘; ‘Amadeus‘ va arrasar als Oscars i l’Athletic Club va guanyar 1-0 al Barça a la Final de la Copa del Rei. I jo, que acabava d’entrar en plantilla al meu diari, vaig guanyar per xiripa un viatge pagat a Puerto Rico, Estat Lliure Associat als Estats Units.
Aquell viatge va ser el premi d’un sorteig celebrat a la meva empresa, El Periódico de Catalunya, durant la festa pel cinquè aniversari de la seva fundació. Va ser pura loteria, ja que jo havia entrat a treballar com a redactor fix feia relativament poc temps (no compto els dos o tres anys previs com a col·laborador). No m’havia tocat mai res i mai més em va tornar a tocar, i menys un premi així.
No us penseu que la meva empresa va posar un duro: no li va costar ni una pesseta (per als més joves, un euro eren 166 pessetes). Aquest viatge per a dues persones, amb hotel i avió inclòs, era la manera com el departament de Turisme de Puerto Rico compensava un ampli publireportatge. Aquest tipus d’intercanvi sol ser de tipus econòmic per a la publicació en què s’insereix aquesta publicitat. Aquesta vegada incorporava el meu premi, sense necessitat d’incloure més reportatges a posteriori.
Aquesta va ser la raó per la qual vaig poder gaudir del viatge amb total tranquil·litat, sense haver d’haver de pensar a publicar cap text a la tornada. Però Puerto Rico mereixia de per si mateix un bon reportatge periodístic, al marge de la publicitat, i això és el que vaig acabar fent per a una revista que no entrava en conflicte d’interessos ni amb el meu diari ni amb cap altre mitjà del Grupo Zeta.
Així que, la meva dona i jo vam anar a aquest país del Carib, situat a escassos quilòmetres a l’est de la República Dominicana i molt a prop de les Illes Verges. De fet, vam fer una excursió d’un dia en una avioneta a una de les illes d’aquest últim arxipèlag, concretament a Saint Thomas, la més propera d’aquelles illes pertanyents als Estats Units (n’hi ha diverses que són colònies angleses).
Tornant a Puerto Rico, vam arribar en un avió d’Iberia que ens va perdre les maletes: se les va emportar fins a Bolívia i van tornar al cap d’un parell de dies. Vam tenir una bronca monumental amb els empleats de la companyia a l’aeroport de San Juan, que al final van accedir a avançar-nos una petita quantitat de diners amb què ens vam poder comprar els bàsics: una muda de roba i raspalls de dents.
Després vam agafar un taxi que ens va acostar a l’hotel on l’oficina de Turisme ens allotjava i que, la veritat, estava molt bé. No només per l’habitació, que era enorme, sinó perquè vam descobrir que també ens convidaven als àpats dels diferents restaurants que hi havia a l’hotel. Va ser la primera vegada que vam provar llagosta del Carib, una mica més densa que l’europea, però igual de rica.
Com que havíem arribat a la tarda-nit, no ens vam apropar al nucli històric de Puerto Rico fins al dia següent. Ens vam dirigir a l’Oficina de Turisme principal i ens vam presentar com els periodistes espanyols a qui –teòricament– esperaven. No ens esperava ningú!
Bé. En aquestes circumstàncies, era qüestió de presentar-se davant d’algun directiu present i explicar-li que estàvem convidats pel país i que si ens podien organitzar l’estada de manera que poguéssim veure el més important de la capital, Sant Joan, i de la resta del país. Una senyora, molt amable, ho va solucionar amb eficàcia i en un plis plas ens va organitzar les visites dels quatre dies següents. Vam haver de llogar un cotxe per a algunes, però què menys.
Així, vam poder passejar pel nucli antic de Sant Joan de la mà d´una guia local; visitar l’impressionant Radiotelescopi d’Arecibo (clausurat el 2020); conduir fins a Ponce, la segona ciutat en importància de la illa; veure un poblat taí reconstruït al Centre Cerimonial Indígena de Tibes; banyar-nos a la bonica platja de Boquerón i, fins i tot, mullar-nos sota una pluja càlida a la impressionant zona boscosa i muntanyosa del Yunque.
A la tornada a Barcelona, per compensar les despeses extres que vam tenir al viatge, vaig oferir el reportatge a algunes publicacions, per finalment recalar a Jano. Naturalment es van quedar amb les millors imatges (feia fotos en color, en format diapositiva) del viatge, que mai no vaig poder recuperar. Les dues de dalt i aquesta altra són una mostra de les que no em van comprar la revista. Les que va reproduir la publicació les teniu a les pàgines escanejades.
Deixa un comentari