Venècia, fa 80 anys

Si a l’anterior entrada us parlava de pel·lícules ambientades, però no rodades a Venècia, com ‘Sombrero de copa‘, avui em referiré a les primeres pel·lícules amb imatges reals de la ciutat. Naturalment, són primitius documentals.

Diuen que el pioner va ser Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière que va filmar uns plans del Gran Canal ¡pujat a bord d’una góndola! No és estrany, perquè aquest home és considerat l’autor del primer travelling de la història del cinema. Aquí va inventar el tràveling aquàtic, i això passava cap a l’any 1896.

Però si realment us ve de gust descobrir com era aquesta ciutat abans de la Segona Guerra Mundial, no deixeu de veure ‘Venezia minore (Venècia menor’), un preciós documental que mostra com era la ciutat el 1942, abans del conflicte bèl·lic. Ara fa 80 anys.

El va dirigir Francesco Pasinetti (1911-1949), un important cineasta italià dels anys 30 i 40 del segle passat, notable crític, historiador de cinema, guionista i realitzador, així com promotor d’exposicions i conferències, col·laborador de nombrosos diaris i docent del Centre Experimental de Cinematografia, del qual va arribar a ser director.

Era, a més a més, germà gran del periodista i novel·lista Pier Maria Pasinetti (1913-2006), prestigiós professor de literatura als Estats Units després de la segona guerra mundial.

Nascuts a Venècia al si d’una família acomodada, fills d’un metge i orfes de mare a la seva infància, van tenir un avi i una tia carnal artistes: Guglielmo Ciardi i Emma Ciardi, pintors de prestigi. No és extrany que els inculquessin el seu amor i passió pel món del teatre, el cinema, la fotografia i la pintura.

Francesco es va graduar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Pàdua amb una tesi sobre “La realitat artística del cinema. Història i crítica’, va rodar un llargmetratge (‘Il canale degli angeli’, el 1934), i nombrosos documentals. Concretament en 1942 va filmar-ne tres per a l’Institut Luce, un d’ells el citat ‘Venècia Menor’.

Tot i les circumstàncies, són pel·lícules molt allunyades del to populista i pamfletari dels noticiaris cinematogràfics feixistes de l’època. Pasinetti mostrava seqüències de la vida quotidiana veneciana, a través de nens que juguen als seus carrers i veïns que viuen i treballen als diferents barris, travessen els seus carrers i ponts o naveguen pels seus canals. Una petita meravella, vaja.