Ara fa 40 anys, ni més ni menys, que vaig debutar de valent (és un dir) a El Dominical d’El Periódico de Catalunya. Va ser el 24 de gener del 1982. Quatre dècades de pràctica del periodisme em separen d’aquella estrena. Ho va propiciar la meva estimada Margarita Rivière.
No va ser el meu primer article com a aspirant a reporter, perquè ja m’havia estrenat al vespertí Tele/eXpres el 1979, gràcies a Josep Maria Huertas Claveria, el meu primer gran mestre, cap i mentor aquell estiu. Després, durant un breu període del 1980, em va repescar Manuel Campo Vidal, fins al tancament definitiu d’aquell diari i del Grupo Mundo.
Aleshores, El Periódico vivia al mateix edifici d’El Noticiero Universal, a la cantonada dels carrers de Llúria i Diputació, i vaig fer un breu reportatge sobre Zoltán Czibor (amb Kocsis i Kubala, els tres grans jugadors hongaresos del FC Barcelona) que em va encarregar, de xiripa, Miguel Ángel Bastenier, aleshores responsable de la secció d’Internacional. No recordo res del tema, ni trobo cap retall d’aquella col·laboració esporàdica.
Vaig seguir amb alguns treballs de subsistència als matins, mentre estudiava a les tardes a la (llavors anomenada) Facultat de Ciències de la Informació de l’Universidad Autónoma de Barcelona. Acabava de començar el cinquè i darrer curs de la carrera de Periodisme quan un dia de tardor vaig coincidir amb Carlos Pérez de Rozas, un dels fundadors d’El Periódico que, aleshores, era un dels meus professors a la facultat.
Li vaig preguntar si creia que hi havia alguna feina possible per a mi al seu diari i, amb el seu habitual optimisme, em va suggerir que anés a veure la Margot Rivière, cap de secció del suplement Dominical. Ella va ser una de les primeres dones periodistes catalanes, una pionera que havia començat al món de la moda i al de la informació cultural. Aviat es va convertir en una magnífica entrevistadora i articulista.
Sense perdre temps, em vaig presentar a la nova i recent estrenada seu d’El Periódico, a la cantonada dels carrers del Comte d’Urgell i de la Diputació. Vaig preguntar per ella, amb l’excusa de venir de part d’en Carlos i la Margot em va rebre al cap d’una estona. Li vaig dir que era estudiant a la recerca de feina i em va preguntar si llegia el diari i si seguia els temes del suplement.
Glups! Vaig ser sincer en la meva resposta: “no”. Però davant la seva mirada de sorpresa –segur que va pensar “quina cara que té aquest noi per venir a demanar feina sense saber què en fem”– vaig decidir explicar-me: “llegeixo els diaris a la universitat, perquè no tinc diners per comprar-los, vaig confessar”. I era cert. La meva economia no donava ni per comprar diaris.
Va tornar a mirar-me i va fer el primer dels molts gestos que va tenir amb mi: “Agafa, llegeix aquests suplements. Quan ho hagis fet, véns a veure’m i em proposes una llista de temes”, va dir amb un puntet d’ironia, alhora que m’entregava un munt d’exemplars. Li vaig donar mil gràcies i li vaig assegurar que em tindria allà mateix el dilluns següent.
La seva generositat va ser enorme. Aquell cap de setmana vaig devorar el Dominical i, després de consultar a la Biblioteca altres suplements d’altres diaris, especialment el d’El País, vaig elaborar una llista de temes possibles que encara no s’havien tocat a El Periódico. D’entre tots ells, Margot em va proposar que escrivís un sobre Andorra, però vista més enllà de les típiques compres.
Al cap d’un parell de dies em vaig dirigir als Pirineus en un Seat 850 de segona mà que fallava més que una escopeta de fira, vaig passar la frontera i vaig dirigir-me al càmping d’Andorra la Vella, on vaig instal·lar una vella tenda de campanya que portava amb mi. En aquell moment, no s’imaginava el fred que passaria aquella nit.
Però aquell dia i el següent vaig fer el reportatge que, unes setmanes després, veuria la llum a l’apartat final del Dominical, anomenat ‘De tot una mica’ ia la zona de ‘Compras’, encara que el títol ja indicava que Andorra era una cosa més que un basar. Dues pàgines que podeu veure en aquesta entrada, amb fotos pròpies.
Era un magnífic suplement que obria un extens reportatge de Gonzalo Pérez de Olaguer sobre els 20 anys de la companyia teatral Els Joglars i que incloïa, a més a més, una entrevista amb Jordi Solé Tura, a càrrec de Marius Carol, més tard director de La Vanguardia; i un reportatge sobre la quarta edició del Ral·li París-Dakar, escrit pel pilot de motos Juan Porcar.
Segueixo amb Andorra. D’entrada, jo oferia al lector elements bàsics i precisos del tema. Com arribar a la destinació: eren 226 quilòmetres des de Barcelona, per carretera, passant per Igualada, Pons i la Seu d’Urgell. Quan costava el viatge: unes 2.000 pessetes en gasolina (12€). La súper de 98 octans, a Andorra i omplint el dipòsit per a la tornada, estava a 54 pessetes el litre (0,32€), gairebé la meitat que a Espanya.
També calia menjar: hi havia menús de migdia de 275 a 400 pessetes (d’1,6 a 2,4 €), iaixò que el menjar no era barat al país pirinenc. Com era lògic, vaig fer un repàs, botiga a botiga, dels preus de productes més comprats pels espanyols: televisors (en color!), vídeos (Beta!), càmeres fotogràfiques, radiocassets, rellotges, joies, licors…
I vaig voler acabar el reportatge amb alguna cosa diferent del tema central, quelcom que jo acabava de descobrir en aquell meu primer viatge a Andorra. Ho reprodueixo: “El que no veuen els turistes de 24 hores en els seus rapidíssims viatges de compres és un clarejar preciós entre els alts cims que envolten les valls andorranes. Tampoc ningú no pot imaginar que, en els seus 472 quilòmetres quadrats, Andorra posseeix la concentració relativa més gran d’esglésies i ermites romàniques de tot Europa”.
I acabava citant-les en aquell últim paràgraf: “Sant Joan de Casella, Santa Coloma, Sant Cerní de Nagol, Sant Martí de la Cortinada, Sant Miquel d’Engolasters són algunes de les més de 60 capelles i campanars escampats entre cases antigues, indrets pintorescos i algun castell en ruïnes”.
Això era fa 40 anys, abans que Andorra promogués un altre tipus de turisme i que els espanyols hi anéssim només de botigues. I també molt abans que jo pensés en el periodisme de viatges, un gènere periodístic que trigaria uns quants anys a reprendre mitjançant nombrosos articles i un parell de llibres.
Per cert: el que vaig cobrar per aquell reportatge inicial amb prou feines va cobrir les despeses que vaig tenir per dur-ho a terme, però no sabeu com vaig gaudir fent-ho. I em va donar l’oportunitat de començar a escriure a El Periódico. Però aquesta és una altra, llarga, molt llarga, història.
Deixa un comentari