Aquest diumenge, dia 22, Jaume Figueras rebrà el premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català. A aquest admirat mestre, company de la crònica cinematogràfica i amic vaig poder entrevistar-lo diverses vegades per al diari ‘El Periódico de Catalunya’ i per al suplement d’oci i televisió ‘Idees-Teletodo’ que vaig coordinar durant uns anys, fins a quedar reduït a ‘Teletodo ‘.
Com durant aquesta setmana s’han publicat un munt d’entrevistes amb ell a diversos mitjans, començant per una a ‘El matí de Jordi Basté’, a RAC-1, i seguint per La Vanguardia, El Periódico, Ara, El Punt-Avui i el digital Crític, entre d’altres que segurament oblido, us he volgut rescatar una que li vaig fer ara fa 10 anys, quan ja preveia el seu retir i em va regalar el titular: “Sóc un pringat”.
“Sóc un pringat”
Jaume Figueras (Barcelona, 1940) és el millor crític espanyol de cinema en actiu, encara que ell sempre aclareixi que el que és seu no és la crítica, sinó la crònica de cinema. És l’únic professional de TV-3 que segueix a la pantalla des del principi de la televisió autonòmica catalana, explicant als espectadors quines pel·lícules mereixen la pena veure, quins actors i actrius estan de moda. Cada dijous presenta i dirigeix ‘Cinema 3’ a El 33, a les 22.00 hores.
–Fa 30 anys que està en pantalla…
–En l’emissió pilot del 10 de setembre del 1983, jo ja sortia presentant un film que s’emetria aquella mateixa tarda, Tràfic, de Jacques Tati. Em van gravar al cine Casablanca. I jo, seriós com un tremolor. Més endavant em van proposar de presentar les pel·lícules que s’emetien, un dia a la setmana. I quan va arribar el Festival de Cannes del 1984, vam fer la prova d’un programa lligat al certamen. Va sortir a barraques i barranques, però el llavors cap de programes, Lluís Maria Güell [director de la recent Olor de colònia], em va dir que per què no provàvem. I així ho hem continuat fent fins ara. Anem prorrogant-ho any a any i mira, ja estem el 2013.
-Tenia clar com havia de ser l’estructura de l’espai?
–Al principi era molt simple: era fer una mica de cartellera i ensenyar imatges del que s’estrenaria. D’aquesta manera, TV-3 ha aconseguit 30 anys d’arxiu de pel·lícules, cosa que ara és molt útil. També hi havia entrevistes, reportatges de festivals. Aquell primer programa va quedar una mica patxanguer, però ja hi havia aquest to una mica irònic de fer les coses…
–Vostè va arribar a la tele i va crear estil.
–Físicament, no he estat mai el típic presentador. De fet, fins que no em vaig deixar la barba, jo em veia cara de palet. Si em veus en enregistraments del 1984, amb un bigoti ridícul, et preguntes però què fa aquest oncle aquí.
–Vostè no fa mai sang…
–No. És millor parlar entre línies. Crec que per parlar malament d’una pel·lícula val més no parlar-ne. De vegades em demanen que vagi a una estrena i surto per la porta falsa. Si veig que allò no m’interessa, que no interessa al nostre públic, que és una ximpleria, no en parlo. Per això, bona part del programa, quan hi ha una cartellera amb una sèrie d’estrenes, es dedica a triar allò que creus que més pot interessar, des del més popular fins al més selecte, i que has de recomanar d’alguna manera.
–Creu que ajuda el toc crític?
–Crec que sí. Sobretot quan, de vegades, veus que hi ha una pel·lícula que és una nova versió d’una cosa que ja s’ha fet quatre vegades i la compares amb les pel·lícules anteriors. O extrapoles d’alguna manera. Per exemple, aquests dies, Alfonso Cuarón ha presentat Gravity; vam muntar una petita antologia del director, des que feia cinema a Mèxic, fins a les seves grans produccions, com ara Harry Potter i el presoner d’Azkaban. És recordar una mica la gent d’on ve aquesta persona.
–Una crítica és només la seva opinió?
–És que jo no faig crítica, sinó crònica de les coses. I en aquesta sí que introdueixo una mica del meu criteri.
-‘Cinema 3’ és un programa d’autor?
–No tant. Jo presento i fabrico algun reportatge, però darrere de tot hi ha un equip. Estic molt a sobre del programa, sí, i sobretot ara, perquè ens hem quedat sense un element essencial a la producció, que era subdirector, Oriol Esteve, que ha passat a una altra àrea. Estava sempre al tregui, encara que jo estigués fora o cobrint un festival.
-Com veu el futur de l’espai?
–A El 33 sempre ets al límit de l’abisme. Tenim una audiència fidel però limitada. A mi m’agradaria tenir més difusió… No ho sé: passar a TV-3 i en una altra franja horària. Per això, més que consolidat, penso que es veu des de la direcció com una rutina agradable. La meva feina també ho és. Per això, des del punt de vista personal, crec que és una mica vergonyós, entre cometes, que jo estigui fent el mateix ara que fa 30 anys, mentre veig que hi ha gent que va començar llavors i, ara, la majoria ja són unes celebritats. .. No sé si per falta d’ambició o per què, però jo no dono més de si…
–Però si vostè és tota una institució…
–Què va! Si trobo gent pels passadissos de TV-3 que ni em saluden, perquè no saben qui sóc. Sóc una institució que ha de seguir pencant, perquè sóc autònom i si no treballo, no cobro. En el fons, sóc un pringat: he estat fent el mateix durant 30 anys ia sobre cobro menys que fa temps. Ja tens el titular: “Sóc un pringat”.
Deixa un comentari