Tinc una devoció especial per Josep Maria Pou, enorme (en tots els sentits) actor de cinema, televisió i teatre i també grandíssim i inquiet director teatral. Aquesta admiració inclou una part d’amistat, forjada des de la primera entrevista que vam mantenir el 1986, quan va tornar a Catalunya, després de 20 anys de carrera a l’escena madrilenya, per gravar per a TVE ‘Vida privada‘, adaptació de la novel·la homònima de Josep Maria de Segarra a càrrec de Francesc Betriu.

Anys més tard, el 2011, jo coordinava un suplement de cap de setmana del meu diari i ell acabava d’estrenar la peça ‘Truca un inspector’, de J.B. Priestley, on a més d’interpretar el personatge principal, l’Inspector Goole, també dirigia l’obra. Un dia ens trobem a la cantonada dels carrers Casanova i Gran Via, molt a prop del teatre Goya, on ell representava la funció.

Retall de la primera entrevista de l’actor a El Periódico, el 1986 (foto de Pepe Encinas).

Després de xerrar una estona i preguntar per amics i familiars, li vaig confessar que m’havia agradat molt la seva policia i li vaig recordar que ell ja havia interpretat altres agents de la llei, especialment el seu Héctor Ferrer, l’inspector en cap de la popular sèrie ‘Policías, en el corazón de la calle‘, emesa a Antena 3 TV.

I llavors li vaig proposar una entrevista per parlar dels inspectors, policies i detectius de ficció que, bé, havia interpretat ell mateix, i també aquells que li agradaven més. El text següent reprodueix part de la nostra conversa. El reportatge complet el podeu trobar a aquest apartat de la web de l’actor.

Portada i pàgina interior del reportatge (fotos de Joan Cortadellas).

– Per què vas escollir aquesta obra de J.B. Priestley?
– L’obra ja la tenia en cartera i estava pensada per fer-la una mica més endavant. Però una nit la vaig agafar per revisar-la i em vaig adonar que no podia esperar més, que l’obra era enormement actual perquè, sota l’aparença d’un drama policíac, d’una obra de teatre de gènere, allò que s’hi amaga és molt més: parla de les justícies i les injustícies socials, de les diferències de classe, de l’abús dels rics amb les classes menys afavorides. És, en definitiva, una lliçó moral. Però tot això, l’autor ho disfressa meravellosament de comèdia policíaca, que pot moure el públic, emocionar-lo i, sobretot, commocionar-lo, que és el que a mi m’agrada del teatre. Així que vaig decidir canviar els plans i col·locar aquesta obra per a aquesta temporada. I crec que va ser un encert, perquè el públic l’ha rebut omplint el teatre cada dia i tothom em comenta que sembla més actual que mai.

Josep Maria Pou a l’obra ‘Llama un inspector’ (foto de David Ruano).

– I aquest personatge?
– Aquest inspector era a l’espectre dels personatges que faig. No és el primer policia que faig. He fet molts inspectors al llarg de la meva carrera, però aquest tenia una característica determinada que no es pot revelar al públic des del principi, ja que guarda un misteri que permet desenvolupar l’interès a la trama.

– T’has inspirat en algun policia?
– No, no absolut. És una obra que m’era molt familiar i que jo, com a espectador de teatre, havia vist diverses vegades, encara que feia 70 anys que no s’interpretava a Catalunya i mai en català. Jo havia vist diversos muntatges, a Nova York i Londres, i diferents actors interpretant el paper de l’inspector. Sí que és veritat que els vaig repassar mentalment a tots ells, vaig repassar fins i tot la versió cinematogràfica, la pel·lícula del 1954 amb un gran actor anglès, Alastair Sim. Però cap d’aquestes feines em convencia. El teatre s’ha de muntar per a l’espectador d’ara mateix, per al de Barcelona d’aquests mesos en concret, potser d’aquí sis mesos ja no serviria aquest inspector que estic fent ara. Volia donar-li un to de complicitat subjacent amb el públic. D’alguna manera és la consciència de tots nosaltres. I vaig intentar des del principi que l’espectador notés que a aquest inspector li passa una cosa rara, que no és del tot normal, però que no entengués què li passa precisament fins al moment que desapareix d’escena.

Carles Canut i Josep Maria Pou, a l’obra (foto de David Ruano)

– Els inspectors són gairebé sempre aquesta consciència…
– D’alguna manera és la materialització del complex de culpa. Si un inspector de policia truca a casa teva a les 11 de la nit, prepara’t per al pitjor. Aquest és una creació literària d’un autor grandíssim, però la realitat sempre és terriblement diferent de la ficció. I gairebé sempre molt pitjor.

Pou, Carles Canut o Victòria Pagès, a l’obra (foto de David Ruano)

– I si parlem de referents literaris? Sherlock Holmes, per exemple…
– Home, Sherlock Holmes és pràcticament el primer i el més important dels investigadors. I aquí cal distingir els que no són pròpiament policies. L’inspector és un càrrec de l’estament del cos policial, però investiga igual que ho fa un detectiu al terreny del privat. Un és un funcionari públic i l’altre no. Així tens investigadors per antonomàsia, com Sherlock Holmes. I Hèrcules Poirot, l’altre gran personatge d’Agatha Christie juntament amb la senyoreta Marple, una deliciosa creació que podria ser l’alter ego de la mateixa escriptora. Agatha Christie. I per descomptat, hi ha el comissari de policia Jules Maigret, una creació fantàstica de Georges Simenon. O el divertidíssim inspector Clouseau, nascut de la mà de Blake Edwards al cinema i interpretat per Peter Sellers. La llista és llarga i després hi ha aquests protagonistes meravellosos de les novel·les i de tot el cinema negre dels anys 30 i 40, com el Sam Spade de Dashiell Hammett o el Philip Marlowe de Raymond Chandler, a qui tots identifiquem amb la imatge d’actors nord-americans com Humprhey Bogart o Robert Michum. És tot aquell cinema que a mi m’apassiona, en blanc i negre, com ha de ser.

Humphrey Bogart com Sam Spade a ‘El halcón maltés’.

– Algun musical policíac?
– Sí, hi ha algun musical del gènere. Un, concretament, que es diu ‘City of Angels’ [no confondre amb la pel·lícula de Nicolas Cage], dirigit per Michael Blakemore el 1989 amb Gregg Edelman i James Naughton, on el protagonista és un escriptor que escriu novel·les policíaques. De sobte, la figura literària d’un famós inspector que ell ha creat es presenta en escena i diu a l’autor que no vol continuar sent com ell l’està conformant.

James Naughton i Gregg Edelman, a ‘City of angels (foto de Martha Swope).

– També al teatre?
– Al teatre hi ha hagut grandíssimes obres del gènere. Aquí tens ‘La ratonera’, d’Agatha Christie, que és una adaptació que ella mateixa va fer d’un relat breu seu, ‘Els tres ratolins cecs’ i que es va estrenar a Londres el 1952. És un fenomen insòlit i segueix angoixant el públic com el primer dia.

– I el teatre policíac a Espanya?
– S’ha perdut una mica, hi va haver una gran tradició d’aquest gènere, pels anys 50. A Madrid, concretament, hi havia un teatre, l’Infanta Isabel que dirigia Arturo Serrano, que estava pràcticament dedicat al gènere policíac. Recordo haver vist en aquella època grans policíacs al teatre i era un gènere que agradava moltíssim. Després s’ha perdut completament, potser perquè l’aparició de la televisió ha generat sèries i telefilms sobre el món de la investigació i l’hampa tan reals, creïbles i perfectes que contrasten amb allò que es reprodueix en un escenari. Hi va haver una obra de teatre policíac que, si algú té ocasió de veure-la o llegir-la, la recomano especialment: ‘Trampa per a un home sol’, de l’autor francès Robert Thomas, un títol preciós que va ser tot un èxit als anys 60 i 70 i és un clàssic del teatre policíac. ‘Crimen perfecte’, del dramaturg britànic Frederick Knott, va ser també primer una obra teatral, abans de ser adaptada al cinema per Alfred Hitchcock.

Una escena de la sèrie ‘Brunetti’.

– Hi ha un parell de policies més actuals, com el comissari Brunetti, de Donna Leon, que treballa a Venècia, o l’inspector Wallander, creat per Henning Mankell i que opera a la fictícia ciutat sueca de Ystad. Què et semblen?
– D’aquests he llegit menys novel·les. Donat el meu treball, amb prou feines em queda temps per llegir literatura de ficció i d’evasió, que és el que em diverteix. Però recordo una novel·la de Dona Leon, que es titulava ‘Mort a la Fenice’, sobre el món de l’òpera, que a mi m’entusiasma, ia Venècia, que és una ciutat fantàstica. Però a tots aquests els podríem afegir el Pepe Carvalho, de Manuel Vázquez Montalbán, i el Salvo Montalbano, d’Andrea Camilleri. Fixa’t que són autors que s’admiren mútuament i parlen molt bé els uns dels altres i de les seves creacions literàries. I tots s’acosten una mica a aquest inspector de Prisley que estic representant, perquè tots ells tenen una enorme consciència crítica i social. Són molt més que investigadors: fan crònica i crítica social, reflectint la situació sociopolítica del moment. Tots estan molt compromesos.

– He llegit que el teu primer personatge a la televisió va ser un policia…
– Repassant l’altre dia el meu currículum per a un programa de televisió em vaig endur la sorpresa de descobrir que vaig fer de policia en un espai dramàtic de l’època del blanc i negre a TVE. Potser va ser una certa predestinació cap al gènere. [va ser ‘Matar dos ocells’, el 1970]. El protagonista era un inspector interpretat per Tomás Blanco, un grandíssim actor que era com el policia oficial del cinema espanyol dels anys 50 i 60. Amb gran sorpresa em van trucar a mi, que era un pobre chiquilicuatre debutant de tot just 23 anys, per interpretar ajudant de l’inspector. Després vaig anar pujant i vaig interpretar dos o tres inspectors més. El meu primer paper al cinema va ser una pel·lícula que es deia ‘Una mujer prohibida’ (1974), protagonitzada per Esperanza Roy i dirigida per José Luis Ruiz Marcos, on també feia de policia. I així, fins a l’inspector Ferrer de la sèrie Policies, al cor del carrer.

Josep Maria Pou, com inspector Ferrer, i Adolfo Fernández, a ‘Policías’.

– El teu personatge més popular, potser…
– Hi ha persones del públic que, quan acabo la funció i m’esperen a la sortida del teatre, em parlen de l’obra i em recorden que per ells segueixo sent la figura de l’inspector Ferrer. Sempre es parla de la televisió com una cosa ràpida, lleugera i que es crema, amb menys profunditat que la novel·la o els guions de les pel·lícules. Però he de dir que, gràcies als guionistes, als realitzadors ia tot l’equip responsable d’aquesta sèrie, l’inspector Ferrer és un dels millors personatges que he fet mai. Estic entusiasmat i encantant d’haver fet aquesta sèrie. Continua sent una sèrie de referència i, encara que han passat molts anys des que va acabar, hi ha gent que em segueix aturant pel carrer i preguntant si tornaran ‘Policías’ i l’inspector Ferrer.

– Pots fer una petita selecció de pel·lícules del gènere que més t’agradin?
– ‘La jungla d’asfalt’, de John Huston, que és una pel·lícula meravellosa on apareix Marilyn Monroe al seu primer paperet i un actor amb qui, al principi de la meva carrera, em comparaven moltíssim per la seva estatura i potser per alguns trets de cara, Louis Calhern. També em comparaven amb Vincent Price. ‘Crim perfecte’ és una altra gran cinta de referència en aquest tipus de cinema. I hi ha un film que potser no figura mai a les llistes dels millors del gènere, ‘El detectiu’, dirigida per Gordon Douglas i amb Frank Sinatra. Jo crec que és una de les millors interpretacions de Sinatra al cinema.

Antonio Casal i Alfonso del Real (com don Lotario), a la sèrie ‘Plinio’.

– I novel·les?
– Doncs pràcticament totes les de Dashiell Hammett i les clàssiques. I vull citar dos autors espanyols que més han contribuït al gènere: Francisco González Ledesma i Francisco García Pavón. Aquest darrer va ser professor meu a l’Escola d’Art Dramàtic de Madrid, era crític de teatre i també dirigia l’editorial Taurus. Jo vaig fer moltíssima amistat amb ell. El seu Plini era un guàrdia municipal de Tomelloso, un poble de la Manxa. Va ser molt popular en una sèrie de televisió, interpretat per Antonio Casal.

– I què em dius del teu Orson Welles?
– És veritat. És una figura que sempre admirava des de la distància com a espectador des que vaig tenir la sort d’interpretar el text que em va acostar Esteve Riambau, el director de la Filmoteca de Catalunya. Em vaig capbussar pràcticament a les aigües d’Orson Welles ia partir d’aquí no el vaig poder separar de la meva vida i de la meva carrera. He estat dos anys interpretant-lo per tot Espanya, dos anys viatjant amb aquest volum enorme de 200 quilos. La seva policia a ‘Sed de mal’ és una pedra de toc, un referent meravellós.