El príncep dels lladres

Res millor per al dia de Reis (i donar per acabat el Nadal) que una cinta d’aventures juvenils, una cinta relativament recent, del 2006, amb què he gaudit com un nan: ‘El príncep dels lladres’, que com us podeu imaginar, incloc al meu apartat de pel·lícules de ‘Venècia de cine’.

Titulada originalment ‘The Thief Lord’ i emesa per les televisions convencionals en alguna ocasió, ara no l’he vist en cap catàleg de plataformes de streaming i només l’he trobada en format DVD.

Atents, perquè Google ens sol portar a confondre aquesta pel·lícula amb el Robin Hood de Kevin Costner de 1991, subtitulada a Espanya Príncep dels lladres. La cinta de què avui escric està basada en la novel·la ‘El senyor dels lladres‘, de l’escriptora alemanya Cornelia Funke (1958), autora d’èxits sèries literàries, com les de ‘Hugo, el fantasma’, ‘Les gallines boges ‘ i ‘Reckless’.

‘El senyor dels lladres’ va ser publicada l’any 2000 i Ediciones Destino la va traduir al castellà tres anys més tard. El guionista, director i productor Richard Claus la va portar al cinema sis anys després. Claus és, a més, l’artífex de films d’animació tan interessants com ‘El pequeño vampiro’ (2017) i la recent ‘Ainbo: la guerrera del Amazonas’ (2021), codirigida amb Jose Zelada i guardonada com a millor pel·lícula d’animació als Premis Platí 2022.

La trama del film segueix força fidelment la literària. A Hamburg, l’adolescent Pròsper (Aaron Johnson, ara més conegut com Taylor-Johnson i un dels ferms candidats a ser el nou James Bond) fuig de l’orfenat a què havia enviat la seva tia. Aquesta, germana de la seva morta mare, només va voler adoptar el germà petit, Bonifaci (Jasper Harris), desentenent-se del seu nebot gran. Però com tots dos volen estar junts, Pròsper va a buscar Bonifaci i tots dos s’escapen i viatgen fins a Venècia, la ciutat de la qual la seva mare estava enamorada.

Ocults en un tren i després en una barcassa que els trasllada ocults pel Gran Canal, aconsegueixen saltar a un moll i eludir el barquer. Sense diners ni lloc on dormir, un jovenet ocult després d’una típica màscara veneciana, els condueix fins a un cinema abandonat on s’allotja una colla juvenil liderada pel misteriós noi, anomenat Scipio (Rollo Weeks), a qui anomenen ‘El Senyor dels Lladres ‘.

Tots ells són orfes i, completen el grup, Caterina ‘Vespa’ Grimani (Alice Connor), l’única noia de la banda; Mosca (Lathaniel Dyer), un noi negre, i el entremaliat Riccio (George MacKay). Però en les seves aventures es creuarà el peculiar detectiu Victor Getz (Jim Carter), contractat per la tieta de Pròsper i el seu marit, Esther i Max Hartlieb, que no deixen en el seu esforç de voler rescatar Bonifaci.

Sense esbudellar-vos més la història, us diré que els nois viuen de peces procedents de suposats robatoris, que venen a un antiquari anomenat Barbarossa (Alexei Sayle). Un misteriós client els encarrega, a més, recuperar una ala de fusta que forma part d’un grup de figures d’un cavallets màgics, que tenen una gran importància a la part final de l’aventura.

De tots els joves actors del film, potser el que ha tingut una carrera posterior més destacable sigui George MacKay. Nascut el 1992, va debutar amb 11 anys com un dels nens perduts al ‘Peter Pan’ (2003) de P. J. Hogan.

Després de nombrosos petits papers al cinema i la televisió, a partir del 2016 va encadenar diversos papers interessants: el fill gran de Viggo Mortensen a ‘Captain Fantastic‘; un dels quatre germans de ‘El secreto de Marrowbone‘ (2017), de Sergio G. Sánchez; Hamlet a la ‘Ophelia‘ (2018) de Claire McCarthy; i el caporal Schofield, protagonista de la immensa ‘1917‘, de Sam Mendes. ​Des de llavors no ha parat.

Entre els intèrprets adults destaca Jim Carter, veterà actor britànic d’àmplia carrera que s’ha fet famós en encarnar Míster Carson, el majordom de la sèrie i les pel·lícules de Downton Abbey. I amb ell hi ha Caroline Goodall, una coneguda actriu de repartiment que encarna Ida, una fotògrafa amiga del detectiu; i Vanessa Redgrave al paper d’una monja que els ajuda.

Per cert, la façana de l’abandonat Cinema Stella, on es refugien els nois, correspon al Teatre Itàlia de la ciutat dels canals, situat al Campell de l’Anconeta, no gaire lluny de les úniques multisales de cinema de la ciutat, les Giorgione del carrer Rio Terà dei Franceschi, també a Cannaregio. Però mentre l’interior de l’Stella en realitat és un plató, el teatre és ara un supermercat.

Entre les zones més utilitzades a la pel·lícula hi ha les properes a la Col·lecció Peggy Guggenheim, a Dorsoduro, inclòs el jardí del propi museu, el pont, carrers i molls del voltant. En definitiva, un film que ofereix un bon recorregut per la ciutat dels canals, des-de la Piazza San Marco i la Piazzetta, amb la Basílica i el Palau Ducal de fons, fins els ‘vaporetti’ de les Fondamente Nove.