No fa gaire us explicava en aquest bloc coses de ‘Venezia minore‘, un meravellós curtmetratge que mostrava com era la Venècia del 1942. I allà citava de passada les primeres imatges de cinema de què es té constància, les d’Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière.
Avui he trobat unes breus imatges d’aquest film, de 48 segons escassos, rodat a bord d’una embarcació al Gran Canal. Era l’any 1896 i el pla, sense talls, consisteix en un tràveling aquàtic. Res estrany, ja que a Promio se’l considera autor del primer travelling de l’història del cinema.
Com és lògic, és una filmació en blanc i negre, i sense so, com correspon a l’època. El més sorprenent és veure com eren alguns dels palauets a finals del segle XIX, que segueixen sent bàsicament els mateixos, si bé les reformes realitzades al llarg dels darrers anys han aconseguit netejar-los la cara a aquestes façanes, que són pura història.
Com us deia, he descobert aquesta meravella en una web que us suggereixo visitar: la dedicada a l’obra dels germans Lumière, els pioners de la cinematografia. Era el 25 d’octubre del 1896, quan Promio, que era un dels principals camarògrafs de la companyia francesa, els va demanar permís als seus caps per filmar aquesta escena a Venècia, ja que eren ells els que pagaven el negatiu i revelaven la pel·lícula. La cinta que s’estrenaria el 13 de desembre d’aquell mateix any.
L’operador va pujar a una barca i va seguir durant uns instants als remers d’una gòndola que es desplaçaven en direcció a Rialto, en una posició lleugerament per sobre d’ells i navegant a més velocitat, i es dedueix que probablement anava en un vaporetto com el que creua davant de la càmera.
Després de veure diverses vegades les imatges, he aconseguit identificar alguns dels palauets d’aquest breu trajecte, que s’inicia a l’alçada de Palazzo Bernardo, seguint el costat esquerre del Gran Canal en direcció al Pont de Rialto. Es tracta d’un edifici gòtic tardà del segle XV, situat a la cantonada del Rio della Madoneta, que té elements similars als del Ca’ d’Oro i que tenia dos portals d’aigua o entrades per a dues famílies diferents.
A continuació se succeeixen el Palazzo Donà Dolcetti, també anomenat Palazzo della Madoneta, a causa d’un baix relleu de la Verge a la façana, i el Palazzo Donà dalle Trezze, un dels edificis més antics del canal.
Just després apareix el Palazzo Coccina Tiepolo Papadopoli, construït a la segona meitat del segle XVI, que va ser llar de les tres famílies que ostenta a la seva
nom, encara que actualment és un hotel de cinc estrelles, l’Aman Venice, que compta amb només 24 (molt luxoses) habitacions. Els salons se solen llogar per a celebracions i el jardí ha estat escenari d’algunes pel·lícules.
El petit Rio dei Meloni separa aquest hotel d’una sèrie de palauets privats, originalment construïts als segles XII i XIII, els palazzi Chiurlotto, Barzizza, Ca Farsetti i Giustinian Businello, que arribarien fins a la parada de vaporetto de Sant Silvestro, que ja no arriba a veure’s en la filmació de Promio. Al Palazzo Businello va viure un temps la famosa ballarina Maria Taglioni, estrella del ballet romàntic del segle XIX i pionera del ball en puntes.
Per cert, a la mateixa web dels germans Lumière hi ha algunes informacions més sobre Promio que són un veritable tresor: una es refereix a una segona filmació veneciana, en aquest cas centrada al Bacino di San Marco, davant del Palau Ducal.
D’aquesta cinta no he trobat material a YouTube. En canvi, sí que hi ha una petita filmació, realitzada en aquest cas per Charles Moisson, un altre dels camarògrafs dels Lumière, a la Piazza San Marco, en què es veu una parella donant menjar als coloms.
I l’altre tresor de què us parlava és la secció espanyola del catàleg Lumière, amb gairebé mig centenar de filmacions, bona part realitzades per Alexandre Promio. La baixada d’un vaixell al port de Barcelona; l’arribada dels toreros a una plaça de bous de Madrid; la Porta del Sol; la Porta de Toledo i diverses escenes militars conformen aquests documentals històrics.
La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes també té un interessant document de Jean-Claude Seguiu sobre les pel·lícules espanyoles dels Lumière i la presència de Promi al nostre país, que us suggereixo consultar si voleu aprofundir en el tema.
Deixa un comentari