En les últimes setmanes he anat a veure dos espectacles molt diferents, dels quals he sortit amb sentiments molt contradictoris.

Si hagués de dir-ho amb una primera frase, segurament seria injust: molt embolcall per a tan poca chicha.
Però la chicha, la carn, el contingut hi és. En cas contrari, aquests artistes no tindrien tants seguidors fidels que van a veure’ls una i altra vegada.

Sóc doncs excessivament crític? Potser. Potser espero més del que realment donen … o poden donar.
En el cas de l’espectacle de Joaquín Cortés, ‘Gitano’, dividit en dues parts, i que a la meva veïna de seient la entusiasmar, hi havia molt embolcall, gresca, la rotllana de cantaores, tocaores, balladores i mitja dotzena de ballarines que creuaven alades l’escenari. Però del protagonista, el gran Joaquín Cortés, molt poc. La cosa va canviar en la segona part, on el ballarí i bailaor va posar tota la carn i els seus zapateados a l’escenari.

En el xou del Mag Lari em va passar una cosa similar. A veure: els seus números són bons, indubtablement, i compta amb un ajudant que és bàsic en els trucs d’escapisme: el primer, d’entrada, per deixar-te amb la boca oberta, els dos de baguls del medi i la traca final.

Però no sé: abusa Lari del contacte amb el públic en un estil de certa presa de pèl que no m’acaba d’entusiasmar. És una fórmula que allarga i allarga el temps de l’espectacle fins arribar al final de l’escassa hora i mitja d’espectacle. En cert moment, ell mateix ho va dir en to autoparòdic.

Potser és que li he vist moltes vegades a la tele, a ‘El gran gran dictat’ de TV-3, i això el fa semblar repetitiu als meus ulls, però tal com està el pati de la competència, el xou del Mag Lari em va saber una mica vell. Necessita piles noves.