El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Cinema (Pàgina 5 de 5)

Venècia, un passeig de cinema

Arran de la publicació del meu llibre ‘Venècia de cinema’, els col·legues de Viajes National Geographic em van demanar un reportatge sobre la capital del Vèneto, que van publicar en el número de novembre de la revista.
Ara l’acaben de penjar a la seva web en obert, on la podeu consultar i gaudir de les meravelloses imatges de la ciutat dels canals que acompanyen al meu text i que el fan més atractiu. No saben com s’ho agraeixo.
Amb el seu permís, us deixo aquí també el text íntegre, però amb alguna de les meves pròpies fotos, per no restar-protagonisme.

Venècia, un passeig de cinema

Escapada de cap de setmana a la bella ciutat italiana dels canals

Deia Thomas Mann, autor de ‘Mort a Venècia’, que a la ciutat dels canals cal arribar per mar, que fer-ho d’una altra manera és com entrar per la porta del darrere d’una casa. Ja no hi ha vaixells de vapor com des del qual Gustav von Aschenbach (Dirk Bogarde, al cinema) descobreix la ciutat entre la boira. Existeix, però, una forma més senzilla per fer realitat els desitjos de l’escriptor: en sortir de l’aeroport Marco Polo, és qüestió d’abordar el Alilaguna, el ferri que creua la llacuna i permet albirar el perfil de Venècia amb els campanars retallats al horitzó.
Venècia és una de les ciutats més literàries del món, però també una de les més cinèfiles. Per això, si no es fa cas a Thomas Mann, es pot optar pel glamur de Hollywood i arribar en tren, com Katharine Hepburn a ‘Bogeries d’estiu’, la pel·lícula que David Lean va dirigir fa just 60 anys i que va posar de moda la ciutat com a destinació romàntic.
Tant si el viatger ja ha visitat altres vegades Venècia com si no ha estat mai, que no dubti a imitar aquella gran actriu: pujar a un vaporetto de la línia 1 a la Ferrovia en direcció a Sant Marc i, si pot, prendre seient a la part davantera de la barcassa, perquè gaudirà del plaer de lliscar per la Història, així en majúscules. Estem al Gran Canal, la principal artèria de la ciutat, que dibuixa un enorme 2 (o una gran S invertida) al llarg de gairebé quatre quilòmetres. A aquest mirall es treuen el cap al voltant de mig centenar de palaus que ensenyen les seves millors gales sobre façanes gòtiques, barroques, renaixentistes i neoclàssiques.
Durant el llarg trajecte, l’inconfusible autobús aquàtic passa sota tres dels quatre grans ponts que uneixen les dues ribes del canal: el dels Descalços, el de Rialto i el de l’Acadèmia. El quart, el de la Constitució, el més modern i polèmic, va ser construït per l’arquitecte espanyol Santiago Calatrava i enllaça la Piazzale Roma i l’estació de tren.
Rialto és el pont més bonic i conegut de tots, i també un dels eixos de la vida comercial veneciana. Punt de trobada, de negocis i conspiracions, és el lloc on Al Pacino, en el paper del jueu Shylock, rep el escopinada de Jeremy Irons, l’aristocràtic Antonio d”El mercader de Venècia’ (2004), en l’última adaptació per al cinema de l’obra de Shakespeare. Rodada en ple hivern per Michael Radford, els especialistes que eren llançats des del pont vestien vestits de neoprè sota les vestidures medievals per aguantar les gelades aigües del Gran Canal.
El mercat de Rialto és una parada obligada. A primera hora del matí, els venecians van a comprar peix i marisc de la llacuna, hortalisses de l’illa de Sant’Erasmo i bolets del Friuli. Els carrerons situades entre el pont i la Fondamenta Riva Olio, especialment el Camp de la pescaria, acullen les multicolors parades. L’edifici de maó vist i tendals vermells que alberga els llocs de peix està coronat per una terrasseta des de la qual Johnny Depp es llança sobre els tendals de les parades de fruita i verdura per fugir dels pinxos que el persegueixen a ‘The tourist’ ( 2010).
Depp i Angelina Jolie també arribaven amb tren a Venècia, però després de sortir per la porta de l’estació de Santa Llúcia, abordaven un taxi-motora que els deixava al costat del Danieli, el luxós hotel situat a pocs metres de la plaça de Sant Marc on solen allotjar tot tipus de celebritats. Dickens, Balzac, Proust i Wagner van dormir a les seves habitacions i, diuen, que aquí l’escriptora francesa George Sand va viure els seus amors amb Alfred de Musset. En tot cas, el seu espectacular vestíbul i el seu restaurant, situat a la terrassa i amb una panoràmica magnífica, mereixen una visita.
Quan el vaporetto arriba a l’altura d’aquest hotel, després de sobrepassar la dàrsena del Palau Ducal, descendim de la barcassa. A l’altre costat de la Piazzeta, després de passar entre les columnes del Lleó i San Teodoro, ens vam plantar a la famosa plaça de Sant Marc per admirar la Torre del Rellotge i els seus autòmats, la façana bizantina de la Basílica i la Porta della Carta, l’entrada principal del Palau Ducal.
En els dies d’hivern aquest conjunt té un encant especial gràcies al fenomen del acqua alta (de mitjans de tardor fins a la primavera), quan les aigües de la llacuna inunden de manera pacífica però inexorable les parts baixes de la ciutat. A primera hora del matí, la negada plaça de Sant Marc sembla un mirall que reflecteix les arcades de les Procuraduries, amb les cadires i taules dels cafès i els coloms voleiant sota Campanile.
Després d’haver dedicat tot un dia a la Venècia essencial (Rialto, Gran Canal i plaça Sant Marc), ens vam llançar a descobrir l’altra Venècia, la de les placetes amb esglésies i els palaus mig amagats i abocats a canals estrets. El ‘sestiere’ del Castello, potser el barri de sabor més autèntic, es troba un parell de parades de vaporetto més endavant de la Piazzetta.
Creuant el pont que uneix la Riva Cà di Dio amb la Riva San Biagio, s’arriba davant de la bella entrada de l’Arsenal, la caserna on l’actriu italiana Alida Valli buscava la seva amant Farley Granger a ‘Senso’ (1955), la primera pel·lícula de Luchino Visconti ambientada a la ciutat, diversos anys abans del seu ‘Mort a Venècia’ (1972).
Per endinsar-nos al barri cal travessar el pont de la Cadene i seguir la Via Giuseppe Garibaldi, flanquejada per comerços i tavernes tradicionals. Igual que Corto Maltès a la ‘Faula Veneciana’ dibuixada per Hugo Pratt en 1977, seguim per la Fondamenta Santa Anna i creuem el llarg pont de fusta de Quintavalle per admirar la bonica i poc coneguda Basílica de San Pietro di Castello.
El segon dia a Venècia recomano començar davant de la basílica de Santa Maria della Salute, a l’entrada del Gran Canal. A finals de novembre, precisament durant la festa dedicada a la Mare de Déu de la Salut, s’instal·la un pont provisional per permetre un accés més directe a l’església, ja que el de l’Accademia queda una mica lluny.
Just al costat, la Punta della Dogana di Mare regala una increïble vista de la sortida del Gran Canal, amb la torre del Campanile i el Palau Ducal emergint a l’esquerra, i la Basílica de Sant Giorgio Maggiore a l’altra banda de l’ampli canal que separa Venècia de l’illa de la Giudecca. Durant la Biennal d’Art -de maig a finals de novembre-, algun any a la Punta s’han instal·lat obres, com l’escultura del nen que agafa una granota de Charles Ray, el 2013.
El museu que alberga la Col·lecció Peggy Guggenheim, imprescindible per als amants de l’art modern, està molt a prop d’aquí. En la seva terrassa, Woody Allen va filmar escenes de ‘Tots diuen I love you’ (1996). Enamorat de la ciutat, el famós director novaiorquès es va casar al Palazzo Cavalli, un edifici pròxim a Rialto on se celebren els casaments civils de la ciutat.
Passejant prop del Gran Canal per al mateix barri de Dorsoduro, arribarem al Camp de Sant Va veure. Aquesta àmplia plaça va servir com a decorat de la terrassa de la fictícia Pensione Fiorini, on s’allotjava Katharine Hepburn a ‘Bogeries d’estiu’; una miqueta més endavant, al Camp de San Barnaba, l’actriu queia a les aigües del canal mentre feia una fotografia.
En aquesta mateixa plaça, a la pel·lícula ‘Indiana Jones i l’última croada’, Harrison Ford penetrava a l’església de San Barnaba a la recerca de pistes per localitzar al seu pare (Sean Connery) desaparegut. Uns minuts després sortia a través d’una claveguera situada enmig de la plaça davant l’atònita mirada dels turistes. El temple, erigit cap al segle VIII, reconstruït en el XVIII i avui desconsagrado, acull una exposició permanent de Leonardo da Vinci.
Els carrerons que desemboquen al Gran Canal condueixen fins a un dels palaus venecians més bonics, Ca ‘Rezzonico, que alberga un museu d’art del segle XVIII. A la riba oposada s’alça l’edifici de marbre blanc del palau Grassi, el Museu d’Art Contemporani de la ciutat, que ocupa una part del Camp San Samuele. Un tercer palau imprescindible es troba en aquesta mateixa plaça: el de Malipiero, en les sales Giacomo Casanova va seduir a desenes de dames.
De nou rumb a Rialto, creuem places tan encantadores com Santa Margherita, Sant Pantaló i Sant Tomà fins a sortir al Camp Sant Pol. Aquest és el cor del barri on viu el comissari Guido Brunetti, el personatge creat per la nord-americana Donna Leon, que resideix a Venècia des de fa dècades. Cada matí el policia surt de casa i es dirigeix fins al pont de Rialto, el seu lloc preferit per fer una aturada al migdia i prendre una copeta de vi blanc acompanyada d’una tapa en algun bar o restaurant de la zona.
Però Brunetti sol prendre el cafè a l’altra banda del pont de Rialto, al Camp Sant Bartolomio. La seva creadora viu per aquesta zona, en les rodalies de l’animat Camp Santa Maria Formosa, a prop del conjunt arquitectònic de la Basílica dei Santi Giovanni e Paolo i la Scuola Gran di San Marco, que alberga l’hospital de la ciutat.
Corto Maltès, un altre personatge de ficció cèlebre, també està present en aquesta zona. Al carrer del Rio Terà dei Birri es troba la Casa de Corto Maltese, el museu dedicat al personatge de còmic creat pel dibuixant italià Hugo Pratt.
Estem a poques travessies del bonic barri de Cannaregio, fragmentat per tres canals paral·lels i ple de racons suggerents. La plaça del Ghetto jueu, l’Fondamenta della Misericòrdia i el Camp de l’Abazia són els meus preferits, encara que molts venecians suggeririen seguir el carrer de la Cort Vecchia fins a l’església de la Madonna dell’Orto, que apareix bellament retratada en la pel·lícula ‘ Retorn a Brideshead ‘(2008), basada en la novel·la d’Evelyn Waugh de 1945. Un final de pel·lícula per aquest passeig per la Venècia més literària i cinematogràfica.

Signar un llibre digital

Des de fa ja diverses setmanes que m’estic tornant boig amb la petició d’amics i coneguts que els dediqui el meu llibre Venècia de cinema.

Em passa també amb el tema de les presentacions públiques. Parlar d’un llibre que físicament no pots tocar. Bé, sí, a la tauleta o el mòbil, però ja m’enteneu. Al final crec que optaré per un PowerPoint, encara que diuen que està una mica demodée.

Què puc fer? He mirat alguns articles, inclòs ¿Cómo se firma un libro electrónico?, de Fernando García Mongay, que al seu torn es refereix a aplicacions com ara Autography i altres solucions pal·liatives.

Crec que al final faré còpies de la portada i la hi lliuraré al lector que adquireixi el llibre. O em faré un autoretrat amb ell i s’ho signaré digitalment amb el Photoshop. Si teniu suggeriments, estic més que disposat a fer-vos cas.

 

Un Storify sobre 007

Fa uns dies, en una classe de periodisme digital, el professor va citar Storify com a eina de treball a la web.

Clasesdeperiodismo.com ho expliquen així:

“És una manera d’explicar històries fent servir contingut dels anomenats mitjans socials. Permet compartir tuits, actualitzacions a Facebook, fotos (també de Flickr i Instagram), sons i vídeos. Les històries que es creen són interactives i fàcils de compartir i inserir en llocs web”.

En efecte, he fet aquesta prova i és fàcil. No deixa de ser un copiar-i-enganxar que adquireix forma d’imatge embeguda a la teva web o al teu blog. Bonic i barat. L’originalitat està en el que expliquen els altres en les retallades que incorpores al teu lloc.

Daniel Craig passeja per Venècia a ‘Casino Royale’

Aquesta nit, aprofitant que Spectre ja està als cinemes, Antena 3 emetCasino Royale, la primera pel·lícula ambDaniel Craig com James Bond… i l’última vegada que 007 es va passejar per Venècia.

En el meu llibre Venècia de cinema parlo dels escenaris reals de la ciutat on es va rodar aquest film. Us explicaré alguns llocs que podreu reconèixer veient les aventures del personatge.

Per començar, Bond, per no ser menys, entra per la porta gran a la ciutat: en veler! La seva nòvia, Vesper, maneja el timó del vaixell, el Spirit, i deixa Murano a estribord per encarar la Fondamenta Nuove per babord. El vaixell llisca des del pont dels Scalzi cap al de pont de Rialto, en paral·lel al Mercat, on Vesper entreveu el dolent de la pel·lícula i prossegueix en direcció al pont de l’Acadèmia a través del Gran Canal.

Incís: cap veler pot passar per sota de cap pont venecià, llevat que talli, doble o abati el pal …

Fem un tall, per no revelar massa la trama.

Bond ha de perseguir a la seva noia des de l’hotel on estaven allotjats cap a Sant Marc. Per cert: la de problemes que van tenir per rodar aquesta escena, en ple estiu i amb centenars de turistes a la famosa plaça.

007 mira a banda i banda dels porxos de la plaça i la creua corrent a la recerca d’una sucursal bancària: el Basel Bank.En realitat, és la Banca Commerciale Italiana, situada a la cantonada nord-est de la plaça i amb un típic caixer automàtic al seu interior.

Però la noia s’allunya amb un maletí a la mà a través del Sotoportego del Cavalletto, pujant les escales del pont homònim. No ha canviat res en aquest carreró, inclòs un hotel de la cadena Best Western el cartell anunciador es pot veure perfectament en la pel·lícula.

Vesper s’allunya de la zona, travessa el Sotoportego de li Colonne i el pont annex i arriba a les portes d’un vestusto palazzo, on es desenvolupa l’escena culminant de la pel·lícula, que ja no us explicaré.

Només us diré que l’exterior de l’edifici té una semblança més que raonable amb la façana del Palazzo Pisani, seu del Conservatori Estatal de Música Benedetto Marcello, aixecat en 1876 en honor d’aquest compositor venecià, contemporani d’Antonio Vivaldi.

Si llegir més coses d’aquesta i les 36 pel·lícules que integren el llibre, podeu passar-vos per l’editorial Ecos o Amazon, i amb només un clic baixarà a la vostra tableta o telèfon intel·ligent.

 

Orson Welles i els llibres

Tots els homenatges que se li estan fent aquests dies a Orson Welles, geni i figura del cinema, m’ha recordat les tres paginetes que fa 20 anys (sí, 20 anys! ja) li vaig dedicar en un llibret que vaig escriure sobre la història del cinema.
Era un petit llibre, que em va encarregar el desaparegut Ricardo Gil, qui va ser director de Màrqueting de l’exhibidora Cinesa durant un munt de temps, coincidint amb el centenari del setè art i el destí eren els nens que acudien a les sales de la seva empresa.
Vist amb aquesta perspectiva, crec que el llibre era útil per al que es pretenia. Res comparable a qualsevol estudi dels col·legues que es passen mesos i anys per donar a llum nous textos sobre el cinema i els seus creadors.
Parir un llibre no és fàcil. No sé com s’ho fan els que escriuen (i publiquen) tant. Ara mateix estic ficat en un que vaig començar fa més d’un any, i entre mig he acabat un altre, que veurà la llum d’aquí a uns dies, de moment en format digital, i que m’ha portat gairebé sis mesos de treball intens.
Ja us explicaré molt aviat de què va i on el podeu adquirir, si us interessés.
De moment, us deixo aquí aquelles tres pàgines que li vaig dedicar al mestre Welles.

L’entrevista amb Nosolocine

I aquí us deixo la segona entrega, més curta i concrecta que l’anterior, de l’entrevista que em va fer José López Pérez per a la seva web Nosolocine.net.

Aquesta vegada vam parlar de l’època en que vaig col·laborar amb Fotogramas, El Dominical d’El Periódico i alguna pincellada més de l’actualitat. Espero que us agradi.

Carlos Benpar

M’envia Carlos Benpar l’anunci de la vuitena projecció d’Al final de la vida, una pel·lícula documental en homenatge a la seva mare, Victorina Para, morta el 1993. Només ho fa els dies 26 de febrer.

A la seva nota, Benpar adjunta un text d’Àngels Piñol, publicat El País, el 2006, que explica aquesta projecció insòlita que realitza cada any.

“La data no és casual. Aquest mateix dia de 1964 Victorina i el seu fill Carlos van veure junts El procés, d’Orson Wells. El llavors adolescent no va entendre res però li va agradar tant -Kafka no es prodigava a les llibreries i li van enviar un exemplar des Argentina- que per aquesta pel·lícula va decidir dedicar-se al cinema (…) Des de llavors, tots els 26 de febrer, mare i fill tenien una cita fixa amb el malson rodada per Wells fins que ella va morir el 1993.

El 2006, Benpar, “amb un nus a la gola, es va atrevir a mirar una altra vegada la cinta rodada amb Victorina quan ell sabia que li quedaven mesos de vida i va muntar Al final de la vida. La pel·lícula és un emotiu homenatge a aquesta modista que va enviudar molt aviat, i que, sense ser cinèfila ni futbolera, va acompanyar al seu fill en les seves dues passions: el Barça i el cinema. “Vull que la pel·lícula es vegi un cop l’any en una ciutat espanyola, encara que sigui en un centre cívic”, li deia Benpar a Piñol.

Aquest dijous, 26 de febrer, ho fa a Múrcia, a la Filmoteca Regional Francisco Rabal.

 

García Márquez a Cuba

Gabo y Fernando Birri, en la escuela. / Foto de la revista ‘Chispa’.

Aquesta entrada del bloc no és per lloar al recentment desaparegut Gabriel García Márquez ni la seva literatura, sinó per recordar un moment de la meva vida en la qual el vaig conèixer, uns minuts, a l’Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños, en Cuba.

La casualitat fa que la seva mort es produís el passat 17 d’abril i que jo publiqués a El Periódico de Catalunya la notícia d’aquella trobada el 19 d’abril de 1987, dos anys després que s’obrís l’escola, que ell mateix presidia i que dirigia el cineasta argentí Fernando Birri.

No el vaig poder treure més que unes paraules, ja que l’entrevista, si és que n’hi va haver-hi, es va concedir a un equip de TVE que també visitava el centre. I crec que ni així : l’escriptor, que acabava de complir 60 anys, preferia seguir xerrant amb els seus alumnes de l’assignatura de guió (que es titulava Cómo se cuenta un cuento) que amb uns periodistes.

No sabia Gabo que jo, en realitat, havia anat a Cuba per intentar estudiar cinema en aquella escola. Com ho faria Benito Zambrano uns anys després. No m’havia enviat el meu diari, sinó que jo mateix m’havia pagat el viatge i l’estada per fer un parell de reportatges que, d’entrada, ningú m’havia encarregat i que intentaria vendre al meu retorn a Barcelona.

Encara ara penso que m’encantaria haver assistit a les seves classes. Birri, en canvi, va ser un home encantador que va atendre a les meves preguntes, dubtes i curiositats.

Entrades més recents »

© 2025 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑