Aquests dies en que sento la nostàlgia viatgera i en què els cinemes segueixen tancats a Barcelona, he volgut tornar a fer anar l’aigua cinèfila a la sardina viatgera i tornar-vos a parlar de Venècia. Hi ha diverses raons. La primera, la mort, ahir deJan Morris, la millor escriptora de viatges: el seu llibre sobre Venècia és tot un referent (podeu llegir aquí el que ha escrit el col·lega Jacinto Antón, que la va entrevistar fa uns anys). L’altra és que dos directors espanyols (dos, i en plena pandèmia!), Álex de la Iglesia i Paula Ortiz, estan rodant a la ciutat dels canals. Una bona notícia que em permet recordar a un tercer, el pioner, fa uns anys: Jordi Torrent. Aquest article es va publicar originalment en Nosolocine.net
Anem pel primer: Álex de la Iglesia està filmant ‘Veneciafrenia‘. És el primer lliurament del segell ‘The Fear Collection‘, una sèrie de pel·lícules de terror impulsades pel director basc amb la seva productora, Pokeepsie Films, apadrinat per Sony Pictures Espanya i Amazon Studios. Això li augura una bona distribució en cinemes (si la pandèmia ho permet) i en la coneguda plataforma digital de pagament.
Pel que sembla, la història se centra en un grup de turistes espanyols que viatgen a Venècia amb la intenció de divertir-se i acaben ficats en un malson i lluitant per salvar la vida. Ingrid García Jonsson encapçala un repartiment que inclou a Silvia Alonso, Goize Blanco, Alberto Bang, Cosimo Fusco, Enrico ho Vers, Caterina Murino i Nico Romero, entre d’altres actors.
La primera volta de maneta (usant terminologia analògica) es va donar el passat 5 d’octubre a la ciutat italiana i es prolongaran durant set setmanes en localitzacions venecianes (carrerons estrets, placetes no massa transitades, el mercat de Rialto i algunes parades de vaporetto del Gran canal) ia Madrid (bàsicament en estudi). El mateix De la Iglesia s’acomiadava aquesta setmana d’aquests exteriors amb un tuit en què deia “últims dies a Venècia”.
L’original d’aquest film és que els exteriors s’han rodat a la capital del Vèneto, cosa inusual a la cinematografia espanyola. De fet, únicament un director espanyol ho havia fet abans: Jordi Torrent, un realitzador català establert a Nova York que va rodar a la ciutat, el 2014, ‘La redempció dels peixos’. De seguida em centraré en ella. Ho dic, perquè, curiosament, la realitzadora saragossana Paula Ortiz també està filmant allà un altre projecte internacional.
La directora de ‘De la teva finestra a la meva’ (2011) i de la premiada ‘La núvia’ (2015) està a Venècia rodant una adaptació de ‘Across the river and into the trees (A l’altre costat del riu i entre els arbres ) ‘, una de les últimes novel·les d’Ernest Hemingway. El gran Javier Aguirresarobe és l’encarregat de la direcció de fotografia.
Ortiz va buscar les localitzacions per a aquesta pel·lícula a inicis de 2020 i l’epidèmia que va començar a arribar a el nord d’Itàlia va fer que tornés a casa. El rodatge es va iniciar a l’octubre, fa unes setmanes, i l’equip està bregant amb la situació, que tornava a estar complicada a Itàlia per culpa de la pandèmia. La directora ho comentava així en el seu Instagram: “lockdown / quarantine / venice / tots quiets fins a veure / standby / seguim remant des de casa / across the river and into the trees / hemingway”.
El protagonista masculí és l’actor nord-americà Liev Schreiber, que també ha deixat constància a Instagram que li encanta la ciutat (“la més bella del món, al marge de Nova York”) i la seva gent. Mitjans locals li han fotografiat menjant pizza i fumant al balcó del seu apartament.
El digital Deadline va ser el primer a anunciar aquest projecte durant el Festival de Venècia i va citar com altres membres del repartiment a Matilda De Angelis, Laura Morante, Giancarlo Giannini i el nostre Javier Camara, que el gener del 2019 va estar filmant algunes escenes de la sèrie ‘ The New Pope ‘a Roma i a Venècia.
Publicat a 1950, el llibre narra les peripècies d’un veterà coronel d’l’exèrcit dels EUA, amb problemes de salut, que acudeix a Venècia a caçar ànecs i per trobar-se amb la seva jove i aristocràtica amant veneciana. La novel·la inclou clars elements autobiogràfics, ja que Hemingway, cinquanta anys com el seu personatge, va viure una temporada a la ciutat dels canals juntament amb la seva quarta esposa, Mary Welsh, i es va enamorar (diuen que de forma platònica) durant una partida de caça de Adriana Ivancich, una joveníssima comtessa de només 18 primaveres.
A més d’aquest film, Paula Ortiz tenia entre mans un guió sobre santa Teresa de Jesús, coescrit amb Juan Mayorga que adaptava l’obra d’aquest últim ‘La llengua en trossos’. El projecte ha patit una ensopegada, al haver-se denegat la subvenció de l’Institut de Cinematografia i Arts Audiovisuals, ja que s’ha “esgotat la dotació pressupostària” de què disposen a l’ICAA per a aquest any. Un problema que ha afectat a molts altres coneguts realitzadors. No hi ha diners.
Però tornem al pioner, al primer cineasta espanyol que es va atrevir a anar a rodar a la ciutat dels canals: Jordi Torrent, que va filmar ‘La redempció dels peixos‘ durant l’estiu de 2013 a Venècia. La pel·lícula narra el viatge “laberíntic” d’un fill per conèixer el seu pare, que el va abandonar quan era un nen. Miquel Quer i Lluís Soler, encapçalaven el repartiment, ple d’actors venecians. Jose López va comentar el film en el seu dia a Nosolocine.
Torrent, que resideix a Nova York, va respondre amablement a les meves preguntes per videoconferència, quan li vaig indicar que desitjava incloure en una nova edició de la meva guia ‘Venècia de cinema’ (2015). Em va explicar que havia fet servir com a teló de fons la caòtica i laberíntica trama urbana de la ciutat dels canals per descriure el procés intern de el jove després de descobrir la identitat del seu pare, que amaga aspectes poc clars del seu passat i present.
En la decisió de el director va pesar també el seu amor per la capital veneciana, al fet de que la seva dona, Flavia Galuppo, fos novaiorquesa d’ascendència italiana (a més de directora artística de la pel·lícula) i al fet de que tots dos tenen molts amics a la regió. També em va explicar alguns detalls més, que deixo per a incloure en el llibre i que podreu llegir en punt es publiqui.
CODA. Després de publicat aquest text, en Jordi m’ha deixat un amable comentari al final de la versió castellana, que diu el següent: “Gràcies, Txerra, per incloure’m en aquest bonic article. Com nota a peu de pàgina et farà gràcia saber que l’escena de l’estudi d’artista que es veu a ‘La Redempció dels Peixos’ la vam rodar a l’estudi de pintor venecià Bobo Ivancich, nebot de la Ivancich que va enamorar a Hemingway”.
La veritat és que Venècia segueix sent un imant per al cinema. Recordo que a l’hora d’afrontar la meva ‘Venècia de cinema‘ vaig arribar a comptar més d’un centenar de pel·lícules allà rodades. D’elles, vaig decidir eliminar de la llista inicial més de la meitat que únicament tenien algun pla purament venecià, i em vaig decantar finalment per una trentena llarga. La majoria corresponen a produccions filmades àmpliament a la ciutat o la importància a nivell internacional em ‘obligava’ a incloure-les.
Quan vaig acabar de redactar el text, vaig decidir finalitzar-lo amb ‘Effie Gray’ (2014), el melodrama d’època rodat per Richard Laxton, amb Dakota Fanning, Emma Thompson, Tom Sturridge i Greg Wise. En aquell moment, els meus editors em van suggerir un límit de pàgines, però ara em veuré obligat a superar-lo, perquè no puc deixar d’incloure a aquests directors espanyols en una propera edició de el llibre: Jordi Torrent, Álex de la Iglesia i Paula Ortiz.
“Viatjar és barat si no et planteges dormir en hotels de quatre o cinc estrelles”, diu aquest muntanyenc i autor de documentals, pare de Kilian Jornet, que estrena canal a Youtube
Eduard Jornet va néixer la vigília de la nit de Nadal de 1951, a Badalona, perquè el seu pare, que era d’Aitona (Segrià), va començar a treballar a Ferrocarrils de Catalunya. Ell va ser el primer de la seva família en convertir-se en muntanyenc, una afició que va convertir en professió i que el seu fill Kilian ha seguit i elevat a nivell de mite esportiu. Aquesta entrevista es va publicar originalment al Catalunya Plural.
– D’on li ve aquesta afició a la muntanya? – De l’escoltisme. Del grup d’escoltes de la Floresta, que era on vivíem. Si em preguntes quan vaig començar a prioritzar l’afició a la muntanya sobre altres coses, va ser cap als 17 anys. I als 25 vaig trencar del tot amb Barcelona i m’en vaig anar a viure a un refugi, al Mallafré de Sant Maurici.
– Va deixar els estudis? La feina? – No, no. Vaig estudiar el batxillerat i sóc serigrafista d’ofici des dels 14 anys. A través de la meva padrina, que era molt amiga de l’Ángel Camacho, que feia els cartells de cinema de Barcelona, vaig aconseguir entrar a treballar a la secció de serigrafia dels seus tallers. També vaig fer una diplomatura en Màrqueting, però ho vaig deixar per la muntanya. Evidentment, aquests estudis m’han servit per a tot el que he fet després, en els refugis i com a pister-socorrista a La Molina.
– Això de ser encarregat d’un refugi s’aconsegueix fàcilment? – No. No t’ho donaven així com així. Et parlo ara de l’any 1977 i jo vaig sol·licitar gestionar un refugi a la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanya. Vaig haver de demostrar al comitè encarregat d’aquestes concessions que jo coneixia la muntanya, que havia fet travesses pel Pirineu, que havia pujat a diverses cimeres… I em van donar la gestió de l’Ernest Mallafré, el refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici .
– No li feia por la solitud? – Gens. Tot i que sóc una persona molt sociable, m’agrada estar sol i caminar per la muntanya sol sense cap problema.
– Vostè és guia de muntanya des de 1978, però també pot tenir un accident si va sol… – Has d’assumir la part de risc que tens, però has de controlar molt bé on vas, com vas i de quina manera. Has de conèixer bé el terreny.
– I no és millor anar acompanyat? – Sí, sí. És millor anar amb algú. Ho aconsello sempre.
– A inicis dels anys 80 va trobar a la seva parella, Núria Burgada, que va decidir acompanyar-lo… – Ella també venia del món de la muntanya i vam coincidir a La Molina. Vam estar uns quants anys junts i vam tenir als nostres fills, Kilian i Naila.
– Si el pare és músic, el fill és ballador, diuen… – No, no. Nosaltres els vam donar a triar què volien ser. Kilian va escollir la muntanya, com a professional, i Naila va decidir ser fisioterapeuta, però també vinculada a la muntanya, perquè a ella també li agrada, i escala, fa parapent… No s’ho inculquem, sinó que va sortir d’una forma natural. De petits anàvem a la muntanya i fins on arribaran. No era qüestió de fer cim perquè sí, perquè calia arribar-hi, sinó que hi anem i si arribem a dalt, doncs molt bé, i si no, no passa res. No els vam forçar mai a continuar.
– No li fa por cada aventura de Kilian? – És clar que em preocupa, com a vostè si el seu fill surt de nit i ha de conduir per una carretera que no coneix per anar a una discoteca. La qüestió és conèixer els teus límits i conèixer el terreny que trepitges. I en esports de risc, cal saber prendre la decisió correcta en el moment crític. No passa res per no arribar al cim. L’important és el nostre esforç per intentar-ho.
– Com porta no poder veure a Kilian, a Emelie i a la seva néta, amb això de la pandèmia? – És dur, perquè havia d’haver anat a Noruega al març, quan va començar tot, i tal com estan les coses no sé quan podré veure’ls …
– Tornem a la seva faceta de fotògraf i documentalista. Quan li va entrar el cuquet? – És una afició que em ve de les meves primeres excursions pel Pirineu amb tres amics ‘escoltes’ més. Havia de tenir 16 o 17 anys quan preparem una travessia des de Setcases cap a La Molina i després cap a Berga. I li vaig demanar a la meva mare una càmera molt senzilla, amb la qual vaig fer les meves primeres fotos en blanc i negre.
– Aquelles d’estil Werlisa o reflex tipus Praktica? – No recordo. Era molt senzilla, de plàstic, tipus Instamatic de Kodak o Agfa. Amb el temps, en cada sortida, portava una càmera, que cada vegada va ser sent més bona. La primera vegada que vam anar a Benasc, el meu germà em va deixar una Yashica!
– Em parlava de l’origen de la seva afició… – Com li deia, quan vaig començar com serigrafista feia el revelat de les fotografies. I l’encarregat, a més, era aficionat a la fotografia i al cinema, i això em va ajudar. Més tard, un any que anàvem a estar de vacances a Benasque, vaig llogar una càmera de cinema de 8 mm i vaig fer una primera pel·lícula, que no em va sortir molt bé, amb veladures i tal. Però em va agradar tant, que em vaig comprar una d’aquelles de tres objectius, que em va servir per filmar una excursió als Alps i la pujada a el Mont Blanc.
– Quina edat tenia en aquesta ascensió? – 20 anys.
– Era molt jove … – Sí. En aquella època érem així. A la colla de Sant Cugat hi havia tres xavals amb 17 o 18 anys. I vam pujar tots junts. Doncs el que et deia, que em vaig aficionar a el cinema, i de l’8mm vaig passar a l’Super 8mm, amb una Sanyo. I també una empalmat, per tallar i muntar plans. En realitat era més fotografia que cinema. No tenia gaire idea.
– Bé, com tots els aficionats quan vam començar … – Feia meus primers passos i, fins i tot, vaig gravar una de les classes de la meva dona, la Núria, que estudiava Magisteri, i va incloure la pel·lícula en el seu treball de fi de carrera. Però em faltava alguna cosa. Veia els documentals de Jordi Pons i tenien una forma molt atractiva d’explicar una història. I vaig saber que necessitava aprendre una mica més.
– De quin any parla, més o menys? – Cap a 1993 i 1994. Un dia vaig veure un anunci de Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i vaig decidir a apuntar-me a uns cursos de muntatge i fotografia.
– Es va apuntar a una escola de cinema amb 40 anys? – I per què no? Havíem deixat la Molina i m’havien donat la gestió de l’refugi de Cap de Rec. I al CECC vaig conèixer a professors fantàstics, com el muntador Manel Almiñana, amb el vaig col·laborar després en diversos curtmetratges, i el director de fotografia Gerard Gormezano. I José Luis Guerín ens va donar alguna classe de direcció. A partir d’aquí vaig fer diversos curtmetratges més en super 8 mm i també em vaig embolicar amb una càmera de 16 mm.
– Aquests són paraules majors … – Sí. Vaig fer un parell de coses, ‘La Vall de la Llosa’ i ‘La processar de Meranges’, però el 16mm era carísmo i ho vaig deixar. Vaig tornar a la fotografia analògica i pel que fa aparèixer la digital em vaig passar a ella. Després vaig començar amb el vídeo digital. Així he rodat en HD ‘La Gran Volta al Toubkal’, ‘Aladaglar’, ‘Muntanyes de Llum’ i ‘La casa dels Esperits, 238 km en solitari en territori Mapuche ‘, sobre el volcà Rukapillan, a Xile. També he col·laborat en alguns dels documentals de Kilian, com ‘El comptador de llacs’ [que es pot veure a TV-3 a la carta].
– A més d’efectuar grans voltes a la Cerdanya (amb llibre inclòs), al Toubkal africà i al Rukapillan xilè, ara està acabant un altre documental. – Jo gravo petits documentals que em serveixen per a il·lustrar les conferències que dono per tot el món. Però aquest és un projecte molt xulo: la gran volta al Mongun-Taiga, un massís muntanyenc a la zona oriental de Sibèria, tocant a Mongòlia. Vaig estar vivint allà diversos mesos, abans de la pandèmia. Ja tinc un primer muntatge i només em falten algunes veus i detalls.
– Per què Sibèria? – És que vam anar amb una idea doble: la ruta al voltant de l’Mongun-Taiga en si, en què també van participar un grup d’excursionistes catalans, i un projecte d’una amiga, Anna Panchischeva, per elaborar formatge a partir de llet de iac. Quan ho vam explicar, els va semblar molt interessant a la gent d’allà i, fins i tot, a les autoritats locals, que ens van ajudar amb els dos temes.
– Podrem veure el documental en alguna tele? – No crec. Estic molt desencantat amb les televisions. No les veig interessades en el que jo faig. Ara mateix, en Filmin està ‘Amazigh’, un treball que vaig codirigir amb Alicia Almiñana, al Marroc, sobre dos joves berbers que es preparen per participar per primera vegada en una cursa ultra trail. Si alguna cadena o alguna plataforma vol emetre el de Sibèria, bé. Si no, es podrà veure en el meu canal de Youtube.
– A Youtube! – Sí, sí. Uns amics ho estan preparant perquè es puguin veure tots els meus documentals en un canal propi de Youtube, probablement vinculat a la meva pàgina web: EduardJornet.com
– Encara que vostè està jubilat com a guia de muntanya, no para de viatjar per serralades de tot el món descobrint nous llocs. I, a més a més, col·labora amb la Fundació Itinerarium, una entitat que compleix ara 10 anys. – Col·laboro en el disseny dels seus Circuits Inclusius, uns itineraris que poden ser recorreguts per totes les persones, incloses aquelles les capacitats físiques o intel·lectuals estiguin minvades. Són unes rutes senyalitzades de forma permanent en diferents ciutats i pobles. El primer va ser a Llívia i ja hi ha més de 40 a tot Catalunya, Madrid, Venècia, Xile i els Estats Units. El proper, abans de final d’any, serà a Tiana.
– Vaja, que no s’està quiet. I segur què té algun projecte més al cap. – Teníem previst haver anat aquest any a Oceania, a fer la gran volta al Tarawera, un volcà actiu a Nova Zelanda, però la pandèmia ho ha parat tot.
– Donat que viatja contínuament, com ho fa per viure fora diversos mesos sense arruïnar-se? – Viatjar és barat si no et planteges anar a dormir a hotels de quatre o cinc estrelles. Mira, jo tinc un pressupost de 900 euros a el mes i sé que no em puc passar. Hi ha jornades que estic de ruta i dormo en una tenda, a la muntanya, i no tinc cap despesa. Així, un altre dia puc baixar a la ciutat més propera i quedar-me en un hotelet on dutxar-me. A més, sempre hi ha amics que t’acullen a casa i et deixen un llit on dormir.
Lluís Segura (Barcelona, 1973) és un cineasta sorgit de l’ESCAC, la prestigiosa Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. En ella va ser professor de direcció i guió durant sis anys, i va coordinar i va produir dos dels primers films col·lectius dels seus alumnes, la simpàtica ‘Puzzled love’ (2011) i ‘Els innocents’ (2013), de el gènere de terror.
El que se sap menys és que Segura pertany a la primera promoció de centre, la mateixa en què es van formar JA Bayona, Kike Maíllo, Roser Aguilar i Guillem Morales, entre d’altres. Amb els dos primers va col·laborar en els guions dels seus curtmetratges ‘Les meves vacances’ i ‘L’home esponja’, de JA, i ‘Els gossos de Pavlov’, de Kike. Director de diversos curts i un llargmetratge, realitzador d’anuncis publicitaris i guionista d’altres treballs, fa un parell d’anys va escriure un divertit ‘Diccionari sexual suprem’. Ara s’estrena a la literatura de ficció amb ‘Contagiats d’amor‘, una novel·la “romàntica i canalla en temps de la covid-19”, com assegura a la portada.
– Director de cinema ficat a escriptor. Quin canvi! – No, no. Jo faig el que sempre he fet: explicar històries. I pots fer-ho amb imatges o amb un text. I si sabés fer-ho d’una altra manera, amb altres arts, ho faria. Si sabés fer teatre, ho faria amb una obra de teatre, per exemple. M’agrada anar canviant, perquè m’avorreixo molt ràpid. Sempre estic escrivint guions, de manera que aquí tampoc hi ha molta diferència.
– I una història ‘romàntica i canalla! – És que volia explicar alguna cosa ràpid. Havia d’actuar amb urgència, perquè no em donava temps a convertir-lo en alguna cosa audiovisual.
– Ho diu, perquè la centra en una convivència durant els dos mesos de confinament. – Sí. La història d’amor que es desenvolupa entre un solter empedreït i una dona per culpa de l’estat d’alarma. I el que, en principi, era una relació ocasional es transforma en una altra cosa.
– Utilitza el ganxo de ‘basat en fets reals’. – La novel·la està dins de l’apartat de ‘ficció biogràfica’ d’Amazon. Unir biografia i ficció sembla un contrasentit, però és així. El llibre està basat en el que ens ha passat a la meva parella i a mi durant aquests mesos, cosa de la qual jo anava prenent notes cada dia. Els esdeveniments van fer que l’estada de la meva noia s’allargués setmanes quan en principi només havia de passar la nit a casa. Fets dramàtics i complicats, males notícies que ens han anat unint més. Una cosa que també et mostra com són les persones realment. I a la fi, el que era un rotllo d’una nit es converteix en moltes nits més, coneixes més a la persona i et vas enamorant … o no. Si els lectors compren la novel·la, ja ho veuran [riu].
– On es pot trobar la novel·la? – A Amazon, tant en el seu format digital com en paper. En el primer cas, la novel·la costa 2,99 € i en el segon, 10,38 €. Ara està d’oferta, és a dir, que s’animin els lectors, perquè aviat hauré de pujar una mica el preu.
– Com l’ha editat? – Doncs me l’he autoeditat, perquè les editorials estaven una mica reticents a fer-ho. Amb una amiga, Esther Fernández, que em va ajudar a publicar el meu anterior llibre, ‘Diccionari Sexual Suprem’, hem creat un segell, Le Book, i ens hem llançat a la piscina per autoeditar llibres. Jo ja tinc tres més en marxa i hi ha amics que s’han interessat en la idea perquè publiquem els seus.
– Esther Fernández? Procedent també de l’ESCAC, com vostè? – Sí. Ella va estudiar a l’ESCAC i m’ha ajudat en la producció de diversos curts meus. És molt creativa i fa moltes coses.
– Vostè també és director de cinema i guionista. Com ho porta? – El cinema el tinc una mica deixat de la mà de déu. He preferit posar-me a escriure, perquè amb tot aquest aturada de virus i m’he dedicat molt a l’escriptura. Ja tinc preparades tres o quatre històries que es convertiran en llibres, alguns més avançats que altres, però que van a sortir ja.
– I que es poden transformar en una pel·lícula o en una sèrie, perquè aquest ‘Contagiat d’amor’ té tot per ser un guió de cinema o de tele. – Sí, sí. Aquests llibres són molt susceptibles de convertir-se en una pel · li o una sèrie. Tant de bo.
– Diu que té el cinema una mica abandonat, però vostè, que va estar involucrat en els primers guions dels curts de JA Bayona, segueix sent un dels seus assessors. – He estat l’assessor creatiu d’un parell de pel·lícules de JA, si. De ‘Un monstre em ve a veure’ i de ‘Jurassic World: El regne caigut’.
– En què consistia la seva feina? – És com un ajudant de direcció, però abans de l’rodatge. Assessores també sobre el guió i també sobre el muntatge posterior. És com una mà en la qual es recolza el director per no estar sol en la preparació d’una pel·lícula i / o en la postproducció de la mateixa.
– I a l’última? – A ‘El senyor dels anells’ no he col·laborat. Era un encàrrec d’Amazon, va començar a rodar, van haver per per la pandèmia i fa una setmana han tornat a reiniciar el rodatge.
– Vostè va dirigir dos curts, ‘Doroteah’ (1999) i ‘Nena!’ (2008) abans de debutar en el llargmetratge, amb ‘El club dels bons infidels’ (2017). – En efecte. La podeu veure a Netflix.
– Hi va haver crítiques que la van titllar de “masclista”. – Cadascú pot interpretar el que vulgui d’una obra, però no és masclista. A l’inrevés. Critica als homes d’una manera divertida i còmica. Exposa les seves debilitats, pors i defectes, i això no crec que es pugui definir com masclista. Va ser mal vista de manera injusta. A l’equip hi havia moltes dones i agradar a moltes espectadores. En cap moment la meva intenció era fer una pel·lícula masclista sinó ensenyar a tothom que, de vegades, els homes tenim actituds ridícules i cal canviar-les. En la pel·lícula, els homes són inicialment d’una manera i acaben d’una altra manera; han evolucionat com a persones. Era una pel·lícula sobre la infidelitat masculina? Sí, però no era masclista. Era un tema complicat i em vaig ficar en un embolic. Però jo necessito pel·lícules que toquin temes difícils.
– Algun projecte nou? – Vaig escriure el guió d’un curtmetratge anomenat ‘Beef’, dirigit per Ingride Santos, que ha tingut un munt de guardons nacionals i fins i tot va guanyar el premi a millor curt d’prestigiós Festival de Cinema de Miami. Amb la seva realitzadora estem escrivint la versió llargmetratge de la història, una trama molt realista sobre una adolescent que vol triomfar en la música trap.
– ¿I alguna pel·lícula pròpia al cap? – Tinc moltes al cap, però ara vaig a escriure aquests llibres i després intentaré que es converteixin en pel·lícules. Aixecar projectes cinematogràfics avui dia és molt complex. I he descobert que escriure un llibre és igual de difícil però molt més ràpid … I molt més barat, i més assequible. Això em permet anar traient idees d’aquesta espècie d’embut de projectes que tinc en el meu cervell, perquè si no serien coses que no trauria mai. Són pel·lícules en format llibre. I com sol dir que el llibre sempre és millor que la pel·lícula, aquí ja tenen el llibre.
– L’amor (o el terror o el crim) en els temps del coronavirus. – Crec que cal fer art, cinema, llibres, sobre el que estem vivint, la pandèmia i tot el que ens està passant. Hi ha poques coses i cal fer molt, perquè del que passa només sabem el que diuen els polítics, els metges i els periodistes. Ara mateix, de virus i la pandèmia tenim informació d’aquest calibre. Però, i de l’amor? On ho hem après abans? En els llibres, en les pel·lícules, al teatre. I ara? Ens falta el punt de vista artístic i hauríem de fer més coses sobre aquest tema. Em poso a veure pel·lícules i està tot desactualitzat. I jo necessito que s’actualitzi tot. Ja sé que s’estan rodant coses, però necessito que hi hagi més. Per exemple, veus ‘Febre de dissabte nit’ i la discoteca abarrotada i penses, ‘però què fa tota aquesta gent ballant en sense mascareta !!
Des de mitjans de maig, els aficionats al cinema poden trobar a les llibreries, i en castellà, ‘A propòsit de res’, l’autobiografia de Woody Allen.
Segurament, hi ha pocs cinèfils que no l’hagin llegit i gaudit ja, i pocs col·legues que no hagin fet la seva crítica, amb la paraula “polèmiques” incrustada en gairebé tots els titulars que he vist.
Doncs bé: aquí NO vaig a referir-me al TEMA de què tothom ha parlat o escrit, les seves relacions amb Mia Farrow. No em dóna la gana.
Aquestes memòries són tan àmplies (i disperses), abasten altres aspectes de la vida i carrera de l’petit còmic jueu, que resulta difícil fer un comentari poc extens. Segur que els meus amics de Nosolocine (on he publicat aquest article originalment) escriuran sobre el llibre en algun moment, perquè sé que els ha agradat tant com a mi. Hi ha tal la infinitat de dades, personatges i anècdotes (no deixin de llegir el que explica sobre Diane Keaton, ‘Annie Hall’ i els premis Oscar), que resulta gairebé inabastable.
Per aquesta raó, em vull centrar en una cosa molt cinèfil, cosa que moltes vegades ens intriga i que els periodistes solem preguntar als cineastes quan els vam entrevistar: què directors i pel·lícules els han influït a ells a l’hora de posar-se darrere de la càmera. Així, en els primers capítols de el llibre hi ha una pàgina en la qual Woody Allen cita els films que ha vist i els que no, els que li agraden i els que no. I el que escriu no em deixa de sorprendre…
“No he vist ‘Armes a l’espatlla!’ ni ‘El circ’, de Chaplin; tampoc ‘El navegant’, de Buster Keaton. Mai he vist cap de les versions de ‘Ha nascut una estrella’ (…), ni ‘Que verda era la meva vall!’, ‘Cims borrascosos’, ‘Margarita Gautier’, ‘La dama de les camèlies’, ‘Ben- Hur’, ‘El secret de viure’, ‘Cavaller sense espasa’, ni moltes altres “, assegura el realitzador. I hi afegeix: “No és la meva intenció menysprear cap d’aquestes obres, sinó posar de manifest la meva ignorància i el fet de portar ulleres no converteix a ningú en una persona especialment culta, ni molt menys en un intel·lectual”.
I de la mateixa manera, també diu haver vist “una bona quantitat de pel·lícules” i bastants films estrangers, tot i que segueix creient que el seu gust “us sorprendria”. Per exemple: “Prefereixo Chaplin a Keaton. Això no encaixa amb les preferències de la majoria dels crítics i estudiants de cinema, però a mi Chaplin em sembla més graciós, encara que Keaton era millor director”. I per a ell, Chaplin és més graciós que Harold Lloyd: “Aquest executava grans gags visuals de manera brillant, però mai va aconseguir entusiasmar-me”.
No es considera un fan del famós Lenny Bruce ni tampoc li agradava en excés Katharine Hepburn: “Estava estupenda a ‘Llarga jornada cap a la nit’ ia ‘De sobte, l’últim estiu’, però moltes vegades em resultava massa artificial. Quan es veia en dificultats sempre recorria a el plor. En canvi, adorava Irene Dunne i a Jean Arthur. Spencer Tracy sempre em semblava molt creïble, excepte a ‘La impetuosa’ “, amb Hepburn, precisament.
I Allen afegeix poc després: “Em limito a assenyalar uns pocs productes culturals icònics que sorprenentment no van representar tant per a mi com per al públic en general. Com ‘Ningú i a la babalà’ o ‘La fera de la meva nena’, que no em van fer gràcia. Tampoc m’agrada ‘Que bonic és viure!’ Francament, m’encantaria escanyar a aquest cursi àngel de la guarda. Mai vaig poder creure ‘Tu i jo’. Adorava a Hitchcock, però no hi ha manera que pugui veure ‘Vertigen’. Estic boig per Lubitsch, però ‘Ser o no ser’ no em sembla gens divertida. No obstant això, ‘Un lladre a l’alcova’ em sembla una meravella, un ou de Fabergé “.
El cineasta confessa que li encanten els musicals, però no li agrada ‘Un americà a París’. “Mai vaig riure amb Eddie Bracken, Llorer & Hardy ni amb, Déu no ho permeti, Xarxa Skelton. Per descomptat que els germans Marx i W. C. Fields són el millor del millor (…). ‘El gran dictador’ i ‘Monsieur Verdoux “no em semblen ni remotament gracioses. Per descomptat a veure a Chaplin patejant aquest globus terraqüi per l’aire no em sembla de cap manera un exemple de genialitat còmica. Però a qui li importa el que jo pensi: tot és qüestió de gustos “.
Hi ha qui es durà les mans al cap, però jo entenc a Woody Allen: a tots no ens agrada el mateix. Moltes vegades, els crítics ens esforcem per animar la gent a veure certes pel·lícules que ens entusiasmen, però a les el públic tot just va a veure. En canvi, tendim a destrossar aquelles que sumen èxits de taquilla, com passa amb les de Santiago Segura. Recordeu el lector, que la crítica (cinematogràfica, teatral, literària) és un gènere d’opinió amb elements informatius.
No vull acabar aquest article sense referir-me a una reflexió que fa Woody Allen sobre el fet de rodar, de dirigir, elogiant sempre als seus col·laboradors, que -assegura– van salvar més d’una vegada alguna de les seves pel·lícules: “Quan miro a través d’ la càmera, sé si estic veient el que havia previsto. Si no, corregeixo alguna cosa (…) Si el personatge que estic filmant camina en direcció a algun lloc, ho seguim amb la càmera, ja que té rodes. Poso a un substitut en el meu lloc i, quan l’il·luminador acaba de preparar els focus, ja estem preparats per rodar. Li dic a l’substitut que es vagi a prendre una cervesa i em poso al seu lloc. Interpreto l’escena que he escrit i la dic com vull sentir-la. La càmera roda i jo crit: «Bé, ho tenim?». Si no estic content amb alguna cosa, ho repeteixo “, escriu.
El que diu sembla de sentit comú. Sembla senzill de fer, però aquest senyor baixet i amb ulleres ha rodat mig centenar de pel·lícules. Alguna és fluixa, però cap es pot considerar un fracàs en taquilla i entre elles hi ha un grapat d’obres mestres. Què més se li pot demanar?
Aquesta és la història d’un curtmetratge titulat ‘Potser no sigui massa tard’, de què es compleixen 30 anys de la seva exhibició en cinemes de Barcelona. El va rodar l’autor d’aquest bloc i qui signa aquestes línies. El text s’ha publicat originalment en Nosolocine.net
Aquest matí, l’amic José López Pérez m’ha parat una emboscada, aprofitant l’assumpte est de l’confinament: “Per què no ens escrius el del teu curtmetratge?” ¡Cels! És que no sé ni on tinc una còpia, maleïda sigui, li asseguro.
Però Jose, que de tant en tant em demana veure el curt en qüestió, insisteix: “Sí, home. El que recordis de l’rodatge i els actors i tal i tal “.
Em deixa amb l’embolic al cap i començo a rebuscar entre vells papers i arxivadors. La major part de l’material utilitzat està a la casa de la vila, on fins i tot guardo una còpia en Betamax i una altra en VHS, més alguns fullets … En algun lloc conservo un CD o un DVD, però ves a saber. Una còpia en 35 mm està guardada en els soterranis de la Filmoteca, i suposo que TV-3 ha de conservar una altra còpia, que al seu dia va usar per emetre’l per televisió.
Tot d’una, entre els cinc o sis discos durs en què guardo coses (fotos i arxius, moltes vegades repetits), trobo una carpeta amb algunes fotos i retalls de premsa escanejats. I quina sorpresa: fa 30 anys el meu curt ‘Potser no sigui massa tard’ s’acomiadava de l’Cinema Casablanca de Barcelona, després d’haver estat 15 mesos en cartell, tot un rècord! Tampoc us vull enganyar: la qual va estar tot aquest temps era la pel·lícula de la que el meu curt era un simple teloner, però això us ho explico després. Em poso doncs a rebuscar en la memòria per escriure aquesta petita història.
Des que tinc ús de raó m’ha fascinat el cinema. I recordo les sessions matinals a Portugalete (Biscaia), el meu poble, i les passades dobles en cinemes de Barcelona quan vaig venir a estudiar Periodisme amb 20 anys.
Durant aquesta dècada, a més d’acabar la carrera i treballar de periodista, vaig ser estudiant cursos de cinema on i com podia. La trobada amb un bon amic, Armand Rodríguez, fotògraf i laboratorista, ens va portar a plantejar-nos escriure un guió d’un curtmetratge, un dels pocs mètodes que, a mitjans dels anys 80, tenien els joves cinèfils de passar a la indústria. Encara faltaven uns quants anys perquè nasqués l’ESCAC.
Entre aquells aspirants coetanis era Jesús Font, que rodava ‘Per molts anys’, un curt amb Ramoncín, i Javier Arazola, que feia el mateix amb ‘Un assassinat’. Javier estaria després en el meu equip, com a ajudant de direcció.
A el cap de diverses setmanes de donar voltes a el guió, ens vam posar a la tasca de buscar diners per rodar-ho. La història era senzilla, i incloïa un flash back, un retorn a l’passat dels protagonistes que podia encarir la producció: 1 guionista de quaranta anys, casat i amb filles, rep la trucada inesperada d’una dona divorciada, que va ser el seu amor de joventut, encara que ella mai ho sabés. Tenia un cert to nostàlgic i romàntic, tenyit amb un lleuger toc d’humor.
Amb l’ajuda desinteressada de molta gent, especialment Norberto Rebecchi (1949-1994), crític del diari que va assumir la direcció artística, vam posar en peu un equip tècnic amb professionals com Mitxel Casado (fotografia), Mamen Boué (producció), Fina Sensada ( script), Joan Benet (càmera) i Jordi Puig (muntatge), entre d’altres.
Vaig demanar consell al meu company Gonçal Pérez de Olaguer, crític teatral d’El Periódico, que em va suggerir diversos noms. Després d’alguns contactes, vam escollir a Mercè Managuerra i Jaume Sorribas com a protagonistes adults. Tots dos van ser absolutament amables: no només no van voler cobrar res sinó que van acceptar anar a un parell d’assajos abans de l’rodatge i a utilitzar el seu propi vestuari.
Per elegir els protagonistes quan eren uns joves estudiants i als seus amics, havíem posat un cartell demanant actors a l’Institut de Teatre i en algunes acadèmies d’interpretació privades. Vam fer unes proves de selecció a la casa de Norberto a la qual van acudir unes 60 noies i nois.
Finalment, vam escollir als quals es veuen en la fotografia de grup: Núria Badia i Marc Cases eren els ‘protas’, mentre els avui ben coneguts Àgata Roca i Jordi Mollà eren els seus amics. Si els seus papers s’haguessin invertit potser el curt també seria diferent. En aquell moment jo no vaig saber veure les seves possibilitats, tot i que Jordi ja prometia en el seu paper de murri.
I al costat d’ells, alguns actors que encara veig de tant en tant, com Sergi Calleja, Pepa Lavilla, Emilià Carrilla, Maria Tresaco, Lamin Cham, Marc Montserrat i Robert Govern, fins a completar el repartiment de 19 intèrprets, més unes 30 nenes de l’ col·legi de l’Sagrat Cor de Sarrià, que ens va cedir el pati de l’escola. Entre les petites, Laia Rodríguez, filla menor del meu coguionista.
Jaume Figueras i Àlex Gorina, magnífics periodistes de cinema i programadors de el llegendari Cercle A, ens van cedir amablement el seu despatx. Un xiringuito de la platja de Castelldefels seria, a més, escenari i zona de càtering.
Tot va estar a punt per als primers mesos de 1988. Comptàvem amb l’ajuda promesa d’un conegut director i productor, que aquells dies també anava a filmar un llargmetratge. Ell ho faria entre setmana i ens prestaria una càmera i cues de negatiu per poder rodar el curtmetratge en cap de setmana, que és quan tothom podia currar gratis a la peli.
I de cop i volta, cinc dies abans de començar, el productor es va despenjar. Un drama. Què fer? Paràvem tot, quan tot estava a punt per al dissabte següent. Amb la meva dona vam decidir fondre els estalvis i tirar endavant.
Vam rodar hores i hores durant dos caps de setmana, amb algunes dificultats afegides en exteriors: un dia de sol esplèndid la primera jornada i totalment ennuvolat la següent. Director de fotografia i càmera van ajustar filtres perquè no es notés.
Els actors van estar sensacionals, i els nois van aguantar el fred d’un matí assolellat d’hivern a l’escena en què juguen un partidet de futbol a la platja.
Van passar setmanes des del rodatge, muntatge de negatiu amb la veterana Mercè Casas i deixar-ho tot a punt per poder presentar el curt al festival de referència, el d’Alcalà de Henares, i després a Barcelona i fins i tot en una secció molt alternativa de Sant Sebastià. No vaig obtenir cap premi. Mecachis.
Tocava intentar estrenar la pel·lícula i vaig acudir de nou a l’mestre Jaume Figueres. Em va facilitar un buit a finals de desembre, per acompanyar un dels dos llargmetratges que s’anaven a estrenar per Nadal al Casablanca, llegendari cinema d’art i assaig dels Jardinets de Gràcia.
Entre els dos títols, em va caure bé el de Marianne Sägebrecht, una actriu alemanya grassoneta, de qui havia vist una comèdia prèvia, titulada ‘Sugarbaby’ (1985), de el mateix director, Percy Adlon. I vaig apostar per aquell nou film d’aquesta parella: Bagdad Cafe (1987).
El 21 de desembre de 1988 es va estrenar aquesta pel·lícula que, més tard, arribaria a ser un seguit als EUA sense Marianne ni el gran Jack Palance, que també intervenia, però amb la coprotagonista negra, CCH Pounder. La comèdia va tenir tant èxit, que va aguantar ni més ni menys que 15 mesos en cartell (cosa impensable en l’actualitat). La van retirar de cartell amb tots els honors el 18 de març de 1990, fa ara 30 anys. I el meu curtmetratge, va aguantar amb ella.
Més tard vaig aconseguir que TV-3 la emetés un parell de vegades. No em vaig fer ric, però vaig poder cobrir la meitat dels deutes generats, però no vaig seguir en el cinema. Vaig continuar fent el el que, crec, millor sabia fer: periodisme. I escriure de cinema quan em deixaven.
A la secció dedicada als viatges cinèfils que vaig publicant al web de Nosolocine.net no vaig poder deixar de comentar un llibre que porta precisament per títol ‘Viatges de cinema‘ i, com a subtítol, ‘La volta a el món en gairebé 80 pel·lícules.
Encara que no sigui un llibre de rabiosa actualitat (data de 2011, fa vuit anys) el seu contingut segueix sent molt vàlid. A més, la possibilitat de trobar algun exemplar a Amazon i en altres botigues digitals, em porta a parlar d’ell mateix, per l’interès que crec pot suscitar i donada la desaparició de l’editorial Raima, que el va publicar en el seu moment.
D’entrada, les 260 pàgines dedicades a 76 pel·lícules i mig centenar de països dels cinc continents parlen de l’esforç de l’autor: Sergi Ramis, periodista viatger i amant de el cinema, que ha col·laborat en nombroses publicacions de primer ordre ( ‘El País’, ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, ‘National Geographic’) i ha estat director de les revistes ‘Altaïr’ i ‘El món dels Pirineus’). Actualment és co-editor de Ecos Travel Books.
Explica Ramis a la presentació del seu text que, veient a John Wayne “lacear rinoceronts per la sabana africana”, va saber que voldria viatjar i que sempre li agradaria el cinema. Per això, en aquesta tornada a el món en 76 pel·lícules viatja “des de la sabana africana i el desert australià, fins a les interminables planes americanes, les muntanyes de l’Himàlaia i les paradisíaques platges polinèsies”, diu.
Afegeix Ramis a la contraportada que aquests films i viatges són “trobades [literaris] amb Cary Grant, Ava Gardner, Robert Redford, Marilyn Monroe, John Wayne, Ingrid Bergman, Peter O’Toole, Humphrey Bogart, Sigourney Weaver, Marlon Tou, Jeanne Moreau, Clint Eastwood … en els millors escenaris de la planeta “.
Ah … també apareix la Costa Blava francesa de ‘Atrapa a un lladre’, el film d’Alfred Hitchcock, un títol indirectament d’actualitat gràcies a la sèrie homònima de Paramount Channel, dirigida per Pablo Vásquez. Es tracta d’una ficció que compta amb guió de Jordi Calafí i Javier Olivares (el creador de ‘El Ministeri de l’Temps) a partir de l’film original de Hitchcock, amb Pablo Echarri i l’encantadora Alexandra Jiménez com a protagonistes.
Que aquest llibre compti amb el pròleg de Sebastián Álvaro, el creador de la sèrie documental ‘A l’filo de lo impossible’, ho avala encara més. Però el seu autor insisteix: “Aquest no és un llibre de cinema. És un llibre d’un viatger aficionat a el cinema “. Avisats quedem.
Sense estendre més, perquè el possible lector pugui assaborir-lo, diré que aquest itinerari de cinema l’obre ‘El bosc animat’ i Galícia, segueix amb ‘Jamón, jamón’ i Aragó, i circula per les ‘Carreteres secundàries’ de la Costa Brava , abans de penetrar a França i prosseguir per Anglaterra, Irlanda i una desena de països europeus més.
Àfrica i la hitchockiana ‘L’home que sabia massa’ tanquen aquesta aventura, que inclou detalls de cada pel·lícula i breus requadres informatius sobre els llocs on es van rodar les mateixes, així com detalls útils de com viatjar als mateixos.
Andrea Segre, director de ‘La pequeña Venecia’, en plena ‘acqua alta’.
Aquests dies, Venècia torna a ser notícia a causa de les greus inundacions que estan provocant les ‘acqua alta’. El mal temps ha donat lloc a unes condicions meteorològiques propícies per a l’arribada d’aquestes marees altes extraordinàries, que solen donar-se amb freqüència en la llacuna veneciana, afectant sobretot a la famosa ciutat i a Chioggia. Curiosament, entre les moltes pel·lícules rodades a Venècia, hi ha molt poques que reflecteixin aquest fenomen.
Cap dels grans títols filmats a la ciutat dels canals, com ‘Summertime’ (1955), ‘Anònim venecià’ (1970), ‘Mort a Venècia’ (1971), ‘Amenaça a l’ombra’ (1973), ‘Moonraker’ (1979), ‘El plaer dels estranys’ (1990), ‘Tots diuen I love you’ (1996) o ‘The tourist’ (2010), reflecteixen l”acqua alta’.
Que jo recordi, només una petita i encantadora pel·lícula ha sabut oferir (en algunes poques escenes) una mirada malenconiosa, romàntica i dramàtica de l’ ‘acqua alta’: ‘Io sono Li’ (2011), d’Andrea Segre, també traduïda com ‘Shun Li i el poeta ‘i’ la petita Venècia ‘, nom que sol donar-se precisament a Chioggia, una encantadora localitat situada a uns 50 quilòmetres de Venècia, a l’extrem sud de la llacuna.
Tao Zhao i Rade Serbedzija, a una escena de la pel·lícula.
Si podeu, trobeu aquest film, protagonitzat per l’actriu xinesa Tao Zhao i l’actor croat Rade Serbedzija. Narra la relació que s’estableix entre ella, una immigrant irregular, que treballa com a cambrera en un bar d’aquesta població, i un pescador eslau (anomenat el Poeta), que intenta ajudar-la davant la incomprensió dels vilatans i la sospita dels caps de la noia.
També us convidaria a anar a Chioggia i a altres illes menors. Sovint ens oblidem que, a més de Venècia, hi ha altres llocs a la llacuna veneciana que mereixen la nostra visita.
Per arribar a Chioggia -si es disposa de temps- esculli a l’mínim un cop l’opció marítima: prendre el vaporetto des de la parada de San Zaccaria i arribar fins al Lido; agafar l’autobús fins a l’extrem sud d’aquesta illa; passar amb el transbordador fins Pellestrina; recórrer amb autobús aquesta llarga i estreta illa, i finalment, prendre un últim ferri fins Chioggia. Un cop visitada aquesta localitat, potser és millor, això sí, tornar a Venècia amb autobús, que el deixarà a la plaça de Roma.
Aquest mateix divendres, per exemple, l’actor i director italià Stefano Accorsi aprofitava la situació per rodar a la plaça de Sant Marc unes escenes de la pel·lícula que protagonitza l’actriu Valeria Golino, però sembla que aquest tipus d’imatges no és una cosa que li agradi a l’Ajuntament de la ciutat. Potser hagi de incloure-la en la propera revisió del meu llibre ‘Venècia de cinema’.
Nota: originalment vaig publicar aquest article a Nosolocine.net.
Acabats de lliurar els premis Emmy, amb ‘Joc de Trons‘ com a millor sèrie dramàtica, no està de més reflexionar sobre el moment actual, en què gegants com Netflix, HBO i Amazon es disputen la tele de pagament via ‘streaming’. Per això parlem amb el mallorquí Jaume Ripoll (1977), cofundador i director de Filmin, la primera plataforma íntegrament espanyola de vídeo a la carta a través d’internet. És, a més, l’única que ofereix la possibilitat de veure tots els seus continguts en català. Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al Catalunya Plural.
A més de dirigir Filmin, crec que també imparteix classes de cinema a la prestigiosa ESCAC, on vostè va estudiar… Bah… Unes poques hores, res més. Aquest any, donaré classes de producció i potser algun que un altre màster. Però deixeu-me dir-li que el cinema hauria d’estar en el batxillerat com a activitat curricular.
Expliqui, si us plau… Avui en dia, qualsevol xaval amb un mòbil és capaç de crear coses fascinants. Tots estem sobreexposats a l’audiovisual, però no estaria gens malament que als joves se’ls ensenyés certs paràmetres, alguns fonaments i cultura base de l’audiovisual. Estaria bé que sàpiguen qui és Charles Chaplin, Orson Welles o Sidney Lumet, per exemple. Perquè el cinema t’obre altres camins i, fins ara, s’imparteix de forma extracurricular per professors voluntariosos que estimen el cinema. Ja sé que proposar ara això, amb el panorama electoral que tenim i la reforma educativa, pot semblar estúpid, perquè és una cosa de ciència ficció. Però, d’altra banda, com fem que aquestes noves generacions, acostumades al que visualment ràpid, puguin assaborir pel·lícules de tempo lent? Doncs com amb el menjar: s’han d’acostumar. La primera vegada que menges un espàrrec potser no t’agradi, però a la tercera o la sisena vegada penses que està deliciós. Aquesta tasca formativa s’ha de fer. La nostra obsessió és buscar nous públics, però sense dogmatitzar, perquè hi ha diferents gustos i ja decidiràs el que t’interessa o no. Com més àmplia i variada sigui la dieta cultural de l’ésser humà, millor serà.
I vostè, com va arribar a agradar-li el cinema? En el meu cas va ser molt fàcil. Al meu pare sempre li va agradar molt el cinema. Amb 30 anys va ser programador de moltes sales de Mallorca i després va tenir diversos videoclubs i fins i tot una sala a Alaró, a l’interior de l’illa. I jo, des que tenia 6 o 7 anys, quan acabava les classes els divendres al poble i durant els caps de setmana, anava a les botigues i posava i treia les etiquetes de ‘llogada’ a cada pel·lícula. A casa meva teníem unes 3000 cintes en VHS. Lo nostre era parlar de cuina i de cinema. El meu pare va arribar, inclús, a participar en la creació d’un concurs de cinema a la televisió balear!
Sembla lògic que anés a estudiar a l’ESCAC. Nooo. Gairebé va ser una tragèdia grega. Jo era un bon estudiant que no hi havia suspès mai. Quan estava estudiant primer d’Informàtica, que era una carrera amb molt de futur, un dia, de sobte, li vaig dir al meu pare que no m’agradava la informàtica, que no m’agradava aquella carrera i que volia estudiar cinema. Però, és clar, fa 23 anys, ningú estudiava cinema. Els meus pares pensaven que era una cosa que no tindria sortida, pensaven que era un capritx. “Però, que vols? Ser crític?”, em deien. A més, era una escola privada, que era molt cara. Al final, al cap d’insistir durant dies, la meva mare va acceptar.
I va anar a les Escoles Pies de Sarrià, on hi havia la primitiva ESCAC i hi era JA Bayona! Jo sóc de la tercera promoció, i Jota, de la primera. A la meva hi eren el director de fotografia Arnau Valls (‘Eva’, ‘Anacleto’, ‘Superlópez’), la muntadora Elena Ruiz (‘El orfanato’, ‘Lo imposible’) i el director Javier Ruiz Caldera (‘Superlópez’, ‘Anacleto’, ‘Tres bodas de más’, ‘Promoción fantasma’), entre altra gent. Javi i jo vam fer alguns guions junts.
Quina branca va escollir? Direcció. I tenia molt bones notes. Però, a meitat de tercer i a falta del treball de fi de carrera de quart, el meu pare va morir d’un infart i vaig d’haver de tornar a Mallorca d’un dia per l’altre, per fer-me càrrec de la seva feina: la representació de Manga Films a Balears i els diferents videoclubs que tenia. Així que estudiava a Barcelona i treballava a Mallorca. Vaig acabar els estudis, però el meu projecte de fi de carrera com a director no va ser triat entre els que s’havien de produir. Em van proposar fer-ho igualment, amb menys pressupost, però vaig dir que no. No tenia ganes de rodar i no ho he fet mai més.
Però sí que va fer coses els primers anys… Hi havia fet alguns curts, una mica de publicitat i videoclips amb Pau Freixas i altra gent com a ajudant de direcció i en producció, però ja no vaig voler fer més cinema. Vaig rodar fins i tot un documental sobre Gil de Biedma amb testimonis molt interessants del cercle del poeta, com Ana Maria Moix, Fabià Estapé, Goytisolo, el majordom i la germana de Gil de Biedma. Llàstima que s’hagi perdut, perquè vam rodar en U-matic, un format de vídeo analògic de qualitat molt baixa. Va ser de les últimes coses que vaig rodar i, per sort, ho va poder veure el meu pare. Però ja no vaig tornar a dirigir. Vaig tornar a Mallorca a portar els negocis del meu pare, on vaig estar 5 o 6 anys.
Com va sorgir la idea de Filmin? Jo treballava amb Juan Carlos Tous, que havia estat el meu cap a la divisió de vídeo i DVD de Manga Films quan jo era a Mallorca. El 2003, Tous va fundar la distribuïdora de cinema independent Cameo i, com que sabia que m’agradava i havia estudiat cinema, em va demanar que anés a la seva empresa per portar la web, el comerç electrònic, la revista electrònica… Jo vaig entrar al 2005 i hi he anat creixent, però des del principi vaig tenir molt clar que Cameo havia de ser, a més a més, una plataforma de cinema on line. De fet, la idea de Filmin neix a l’estiu del 2006. Era el moment.
Però tenia algun referent? No. Cap. Però sabia que s’havia de fer. Existia DvdGo, que venien DVD per correu, però encara no havia arribat Amazon. Netflix, en aquell moment, encara no feia res (llogava DVD als EUA), i iTunes començava a llogar i vendre pel·lícules per Internet. La gent es baixava les pel·lícules de les webs pirates. Això era així. Sabíem que el camí a seguir era internet però havíem de trobar la forma de fer-ho. Havíem de combatre el pirateig d’una forma legal. De la mateixa manera que es va crear Cameo amb una mentalitat molt clara, la d’oferir cinema independent, que té el seu nínxol de mercat, aquesta va ser la idea amb Filmin. El cinema independent pot quedar diluït en una tele més generalista, però si ofereixes una plataforma dedicada en exclusiva a aquesta parcel·la, pots arribar a més públic i aquest pot escollir més títols. Aquesta era la funció que volíem aconseguir i implementar.
Va haver-hi problemes? Quan vam començar els problemes eren clars: tecnològics, de mercat i de públic. El 2007, l’ample de banda, la capacitat de codificar pel·lícules i la usabilitat, en aquell moment, eren molt limitades. I tot això, amb ordinadors. No hi havia els dispositius d’ara. Els distribuïdors van ser molt atrevits i generosos a l’hora de cedir títols. I eren per llogar. Durant un parell d’anys només llogàvem pel·lícules: vam ser un videoclub on line i amb un catàleg encara curt. El tercer escull, el públic, que si podia veure gratis pel·lícules a internet, no les pagaria. Aquells dos anys van ser la prova de foc. Quan vam tenir a punt la tecnologia, ja teníem prou contingut. Era qüestió d’arribar al públic. I això va començar al maig de 2010, amb la tarifa plana. Aquest, per a mi, va ser el veritable naixement de Filmin.
Amb tot el que hi ha al mercat, cal Filmin? És clar. Jo era un cinèfil adolescent que vaig tenir la sort que el meu pare tenia una videoteca impressionant, amb clàssics de tota mena. Per a un jove cinèfil actual és una benedicció poder tenir en Filmin des del més nou a clàssics com Pasolini, Visconti, Fellini, Bergman, Rohmer o Haneke. Aquesta funció que fem nosaltres és necessària, perquè s’ha de lluitar i conrear la diferència i el risc, i no oferir només pur entreteniment.
No li agrada l’entreteniment? Sí, sí, estic molt a favor de l’entreteniment. Però també és important veure un altre tipus de cinema i dedicar esforç i diners perquè es mantingui i arribi a més públic.
Fa dies, deia a Twitter que “la combinació Filmin + Netflix + Amazon + HBO + Disney surt per uns 35 € al mes. Menys que si veus el futbol”. Segur que el futbol surt més car que tots nosaltres junts. Les nostres tarifes no les hem pujat mai. De fet, l’hem baixat un cèntim. De 8€, que costava a l’inici, a 7,99 € que costa ara. Si calcules la inflació, doncs veuràs.
Que hi ha de diferent en Filmin? Tot tipus de pel·lícules i sèries independents, bàsicament europees, però també algunes americanes. Aquest tipus de cinema que arrisca i inicia nous camins en la ficció i documental. I oferim diferents vies per a aquesta espècie de selva audiovisual contemporània: cinema europeu premiat; cinema clàssic; documentals de música, política o pintura; telesèries europees guardonades de qualitat, i producció infantil diferenciada.
Veu les altres plataformes? Jo sóc usuari de totes. Pago totes. És clar que també ho faig per raons professionals.
I cal veure tot? Per descomptat que no. Hem de diferenciar. I en algun moment hem de parar i decidir si el que veiem és per plaer o per aquesta falsa obligació de veure l’última sèrie del moment pel fet de mantenir una conversa al dia següent. Això és un error.
Ara, tothom parla de la sèrie ‘Txernòbil’. Sí, però hi ha alternatives. En Filmin tenim una docuficció molt bona, ‘Veus de Txernòbil’, basada en el llibre de 1997 de la periodista i premi Nobel bielorussa Svetlana Aleksiévich.
Millor o pitjor que la sèrie d’HBO? Són diferents, compatibles i complementàries. Una és una aproximació més artística i poètica i l’altre un documental de 80 minuts.
Hi ha un excés d’oferta? És clar. La clau és saber gestionar l’abundància. Si no ho fem bé, estarem permanentment frustrats. Però aquest excés no ho corregiràs: hi és i no ho canviaràs. Quan arribes a casa, a la nit, has de pensar què vols veure sense sentir-te ofegat per l’excés.
A més de Filmin, HBO, Netflix, Prime Video, Rakuten, arribaran Disney i Apple, i les telefòniques ofereixen un munt de canals de pagament. Hi ha clients per a tanta oferta? No hem tocat sostre i ens queda molt camí per recórrer. Estem molt lluny. Hi ha centenars de milers de persones que encara es poden subscriure a les plataformes, sobretot per dos motius: no té el dispositiu adequat (televisions, ordinadors, tauletes o mòbils desfasats) o no saben com fer-ho.
Diria que la tercera edat es connecta menys? No, no. La gent de més de 65 anys cada vegada es connecta més. Perquè tenen televisions noves i més temps lliure. És el públic amb més potencial de creixement. A més, són persones que disposen de coneixements de cinema i televisió de molts anys i el mateix repesquen una sèrie antiga que veuen una pel·lícula actual.
Aguantaran totes aquestes companyies? La inversió que estan assumint i aconseguint aquestes grans companyies és per quedar-se amb un gran percentatge de mercat, no un tros petit del pastís, perquè no arribaries a cobrir les despeses de producció. Ara hi ha una guerra molt clara per convertir-se en la plataforma hegemònica. I el que s’intueix que passarà, tard o d’hora, són fusions. En el món del cinema ja ha passat i en les plataformes ho veurem també aviat. Hi ha mercat, però no diners perquè cadascuna d’elles inverteixi 15.000 milions d’euros a l’any en producció i sigui rendible. Això no és possible.
Llavors, estem davant d’un boom o bluff? No. Un bluff no serà. Si mires enrere, veus que el camí va per aquí. Et pots subscriure a diverses plataformes i pagues menys del que costava Canal + fa 20 anys.
I les telefòniques? Hi ha teleoperadores que t’ofereixen paquets, com el que passa ara, i altres que t’ofereixen un accés a internet més econòmic, on tens una tarifa plana d’internet sense futbol ni sèries ni res, però on tu pagues allò que vols utilitzar. No hi ha marxa enrere.
Netflix està invertint moltíssim. Pot mantenir aquest ritme? No només Netflix, sinó totes la resta de grans plataformes estan invertint molts diners en producció. I això ho celebro pels creadors, que poden rodar pel·lícules i sèries de gran qualitat. Però a cinc o sis anys vista, em sembla inviable. Qui serà la primera a parar? Això no ho sé.
Hi ha sèries més progressistes ara que abans? No crec que sigui necessàriament així. Ho era el famós episodi ‘Isaac i Ismael’ de ‘L’ala oest de la Casa Blanca’, en què Aaron Sorkin, el seu creador, reflexionava sobre l’atemptat a les Torres Bessones. Són progressistes les sèries que tracten sobre homosexualitat? Penso a ‘Els joves’ i era una sèrie més arriscades que moltes de les d’ara. Ho era ‘Sí, ministre’ o la ‘House of cards’ original anglesa, que era molt més radical que la dels EUA, rodadad just després del relleu de Margaret Thatcher. Potser l’oferta actual sigui més àmplia, però no per això són més progressistes.
Quins títols recomanaria? Un recent article del diari ‘The Guardian’ cita les -per ells– 100 millors sèries del segle XXI: ‘Los Soprano’, ‘The Wire’, ‘Mad Men’, ‘Breaking Bad’ i ‘Joc de Trons’ estan entre les 10 primeres. Però jo afegiria, per exemple, ‘Buffy, cazavampiros’ (1997-2003), una revolució a molts nivells quan va néixer i la llavor de tot el que fa la Marvel amb els seus superherois.
I de Filmin, en concret? ‘Inside number 9’ (2014), que també la citava ‘The Guardian’, una sèrie britànica molt brillant, gamberra, ocurrent, d’humor negre, amb episodis autoconclusius de 25 minuts, que tenen en comú que en cada un dels capítols passa alguna cosa amb el número 9. Van per la quarta temporada i estrenarem la cinquena al festival Serializados (divendres, 25 de setembre), amb col·loqui posterior a càrrec del seu co-creador, Steve Pemberton. També ‘The Virtues’, una minisèrie amb un nivell de qualitat tècnica, artística i dramàtica molt potent. I ‘Home Ground’, una ficció noruega que tracta el tema del futbol d’una manera molt diferent: la protagonista és la primera dona entrenadora d’un club masculí, amb tot el que això significa, i també el tema de l’homosexualitat en aquest esport i de la qual cosa gairebé ningú parla. Si aquesta sèrie estigués en una d’aquestes grans plataformes, ara mateix tothom n’estaria parlant.
Jordi Ojeda, a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB.
“Estem envoltats de robòtica i no ens en adonem“, explica aquest conegut enginyer català, expert en còmics, robòtica i ciència ficció. Aquí l’entrevistem per parlar d’éssers artificials, reals i imaginaris, arran de la recent publicació del llibre ‘Robots de cine. De Maria a Alita‘ (Diábolo Ediciones). Aquest texte ha estat publicat en primer lloc al diari digital Catalunya Plural.
Jordi Ojeda (Barcelona, 1966) és dels pocs especialistes en ciència ficció que sap realment de què parla i escriu: és enginyer industrial amb un Màster en Producció Automatitzada i Robòtica per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fa una dècada va crear l’empresa Rational Time, centrada en una cosa tan actual com l’organització del temps del treball, que manté en standby. Responsable des de fa anys del projecte ‘Còmic, Ciència i Tecnologia‘, en què fa servir la historieta com a instrument pedagògic i divulgatiu, també és professor del Departament d’Empresa de la Universitat de Barcelona i ha comissariat diverses exposicions, les més populars, al Saló Internacional del Còmic de Barcelona i al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
-Vostè és una raresa: enginyer, expert en gestió del temps i ‘comiquer’ de pro. D’on surt? -Jo vaig néixer a Barcelona, el 1966. Sóc fill d’emigrants andalusos. El meu pare era paleta i la meva mare, mestressa de casa. Pencaires que han treballat tota la vida perquè els seus fills poguessin estudiar i viure bé. De petit era molt bon estudiant i un dia vaig descobrir que existia la carrera d’Enginyeria Industrial, una formació que em permetia dedicar-me a gairebé qualsevol cosa.
-La va descobrir, així, sense més? -M’agradava la ciència. De petit deia que volia ser físic. Quan estava a l’institut, donava classes particulars de Matemàtiques i Física a altres nois, fins i tot de classes superiors, la qual cosa suposava una petita font d’ingressos. Els professors van saber-ho i el meu profe de Física, amb el qual tenia una bona relació, em va proposar anar a uns seminaris nocturns que ell donava a la Universitat.
Jordi Ojeda és professor de la Facultat d’Economia de la UB.
-I això, amb només 15 o 16 anys? -Sí, però encara que m’esforçava molt, no entenia res, perquè eren temes molt avançats: Física quàntica, Teoria de la Relativitat i similars. Un dia, aquest profe em va preguntar si m’ho estava passant bé. Li vaig respondre que m’estava costant molt seguir-lo, però que no es preocupés, perquè jo m’esforçaria, amb la idea de ser físic, com ell. I ell, que ja començava a ser amic meu, em va mirar i em va dir que moltes gràcies, però que ell no era físic, sinó enginyer industrial.
-Vaja, quin desengany! -Sí. Gairebé em va deixar fet pols. Però em va explicar bé en què consistia la carrera i on estudiar-la, i vaig decidir que això era el que volia fer. L’Enginyeria Industrial de fa 30 anys et permetia formar-te per a moltes coses. Allà es donaven les Matemàtiques més difícils després d’Exactes, la Química més difícil després de Químiques i la Física més difícil després de Físiques. Et formaves de manera més generalista i et preparaves per a tot el que vindria després: jo vaig estudiar Informàtica amb cartolines perforades!
-Caram, què diu! -Jo vaig entrar a la Universitat el 1984 i em vaig convertir en becari de l’Escola d’Enginyers el 1987, amb 20 anys. Anècdota: jo vaig ser qui va treure de les caixes i muntar els primers ordinadors personals que es van comprar a la Universitat Politècnica (UPC)! Ara pot semblar ridícul, però en aquell moment, gairebé ningú sabia el que era un ordinador. Fins i tot vam organitzar visites de professors per ensenyar-los què era un PC. Tinc correu electrònic des de 1988, un dels primers.
-Com van entrar els robots en la seva vida? -En aquella època vaig assistir a un màster de robòtica que dirigia Gabriel Ferraté, que era el rector de la UPC. Llavors era l’Institut de Cibernètica, que després canviaria de nom. Era tot molt nou, amb els primers robots, les primeres computadores industrials… I com destacava molt, em van demanar que coordinés el màster l’any següent. Sóc enginyer, especialitzat en organització industrial. Per aquest motiu m’interessen els grans projectes d’aquesta parcel·la, l’automatització en general, més que la robòtica.
-Què llegia de petit? -Sóc el tercer de quatre germans. La meva germana és un any més jove que jo però els meus germans són més grans: quan tenia 10 anys, ells ja eren uns joves de 18 i 23 anys. Per aquest motiu vaig créixer amb els còmics i llibres que llegien i amb la música que escoltaven, ens portaven al cinema… Així que tota la meva vida he vist, llegit i escoltat coses que no eren les pròpies de la meva edat. I de totes elles, a mi m’interessava molt la ciència ficció, no només la tecnològica, sinó la sociològica, la que reflexionava sobre societats del futur, d’escriptors com Aldous Huxley o HG Wells. Entre els 12 i els 15 anys, els divendres i dissabtes anava de ‘caça’ per les biblioteques de Barcelona a la recerca de llibres rars. Si em parlaven d’un llibre d’Isaac Asimov, per exemple, mirava quins altres llibres havia escrit i on els podia consultar.
Portada i contraportada del llibre.
-I la seva afició pels còmics? -Com li deia, llegia molts còmics gràcies als meus germans, ja que no tenia diners per comprar-los. Especialment, gràcies a un d’ells, que es va casar molt jove, als 20 anys. Els seus sogres tenien un quiosc i durant molts anys ens passàvem la nit de divendres a dissabte llegint totes les novetats de la setmana. Això sí, a les 6 del matí, tornàvem a deixar tot el material ben col·locat i en perfecte estat.
-Quina sort! -Doncs sí. Fins que vaig anar a la Universitat i ja no ho podia fer, perquè havia d’estudiar. Però jo, amb 18 anys, estava al dia de tots els còmics que es publicaven i venien als quioscos: recordo especialment el primer número de la revista ‘Totem’, perquè hi sortien en Corto Maltés d’Hugo Pratt, la Valentina de Guido Crepax, el millor de Moebius… Espectacular! I jo només tenia 11 anys!
-Llegia gratis, però no tenia còmics propis… -No. Fins que vaig començar a treballar d’enginyer i vaig poder comprar els meus propis còmics i anar fent la meva biblioteca. Però aquestes lectures em van ajudar a tenir una cultura de la qual encara ara me n’aprofito. Quan vaig acabar la carrera, el 1990, vaig entrar a treballar a l’Institut Català de Tecnologia i vaig començar a encarregar-me especialment de projectes de formació i divulgació. M’interessava com podia explicar millor la ciència perquè la societat l’entengués millor. I el 1997 va sorgir el projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’, és a dir, divulgar la ciència i la tecnologia utilitzant com a instrument pedagògic les historietes.
-Què en pensaven els seus caps? -En aquell moment, ningú tenia ni idea del que estava fent, perquè haurien pensat que em passava tot el dia llegint ‘Mortadelo i Filemón’. Dels 22 anys que porto en aquest projecte, excepte la meva família i amics, fa només set o vuit anys que ho saben els meus caps; quan vaig començar a sortir a la premsa, la ràdio i la tele.
-I l’han ajudat? -Sempre m’he buscat la vida. A la UPC hi ha hagut gent que m’ha ajudat i caps que m’han posat totes les traves del món, que no sabien què són els còmics ni entenien la importància que poguessis captivar i animar a estudiar carreres científiques a la gent jove a partir de la lectura dels còmics. Fixa’t que, als anys 60, en plena guerra freda, el Govern dels EUA va demanar a les editorials que introduïssin motius científics i tecnològics a les historietes, sobretot en les dels superherois. Aquest va ser un dels motius pels quals Stan Lee va desenvolupar en Marvel personatges que eren científics. Així, Reed Richards, el líder dels Quatre Fantàstics, és un científic; Spiderman és estudiant de Química; IronMan és enginyer… Quan llegies que Hulk era un físic que investigava els raigs gamma, t’interessava saber què eren.
cof
-Pura miopia d’aquests caps seus… -És no veure que la cultura popular, com són els còmics, enfocats a qualsevol edat, però especialment als joves, pot ajudar no només al fet que estudiïn ciències, sinó simplement per adquirir l’hàbit de la lectura. Jo corregeixo molts exàmens i veig que la gent no sap llegir, no sap escriure, no sap expressar-se. Tenen problemes de comprensió lectora.
-I vostè creu que la historieta pot ajudar? -Per a mi, el còmic té quatre usos: com una lectura, un llibre de text, temàtic, històric, genèric; com a recurs pedagògic, que t’ajuda a explicar una lliçó; com a plataforma per a estudiar altres disciplines artístiques, i com a eina de comunicació, perquè un dibuix et permet transmetre o expressar emocions o sentiments.
-Tornem al projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’. -Va sorgir el 1996 després d’una xerrada sobre el tema a càrrec de Francesc Solé Parellada, un catedràtic d’Economia que és un gran amant i col·leccionista de còmics, a la qual únicament vaig assistir jo. Solé, que havia estat professor meu, em va convidar a anar a casa seva per ensenyar-me els còmics que tenia. Vaig anar-hi i vaig al·lucinar amb la seva col·lecció. ¡Brutal! Jo li vaig proposar fer un llibre entre tots dos amb tota aquella documentació.
-No recordo un llibre seu així … -No, no, espera. Com que allò era una feina colossal (anàvem amb fotocòpies, no hi havia ordinadors), vaig proposar-li canviar el projecte de llibre per quelcom més senzill, com una exposició. Així podíem convèncer a algunes institucions perquè ens ajudessin, com el Col·legi d’Enginyers Industrials, la UPC i l’Institut Català de Tecnologia. I al 1997 vam exposar a la UPC, en la que seria l’última mostra exhibida a la seva sala d’exposicions.
-D’aquesta exposició sí que me’n recordo! -Sí, perquè a l’any següent, el 1998, va estar al Saló del Còmic, i va viatjar a set o vuit llocs més de Catalunya, gairebé sempre acompanyada d’una conferència que donava jo. I després, va estar a Pamplona, Logronyo, Madrid, Castelló, València… 25 llocs diferents fins a l’any 2006 o 2007.
-També ha organitzat altres mostres… -Quan vam portar l’expo a Cantàbria, el 2006, entre els assistents s’hi trobava el cap de cultura del Port de Santander, i ens va proposar un projecte on expliquéssim la contribució dels ports al desenvolupament històric, econòmic i sociològic dels territoris i ciutats on n’hi havia. I aquest seria el germen de ‘Còmics a port’ i ‘Fars de paper’. Del 2007 al 2011 em vaig dedicar a aquest projecte, del qual van sortir exposicions, llibres, conferències, articles, congressos.
oznor
-I després van arribar els robots… -En el 2011, Carles Santamaría, director del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, em va demanar organitzar una gran exposició central sobre els robots en el món del còmic, que s’acabaria titulant ‘Robots en la seva tinta‘. Vaig acceptar amb la condició que el marc no fos únicament la historieta, perquè els robots en la ficció sorgeixen especialment de la literatura i s’han fet molt populars en el cinema i la televisió, però són residuals en el còmic. Vaig estar treballant en això tot un any i l’exposició es va inaugurar en la 30ena edició del saló, el 2012, any que va superar per primera vegada els 100.000 assistents. Va ser un espectacle, la major exposició sobre robòtica que s’havia fet a Espanya fins llavors.
-I va ser el germen de més exposicions sobre robots. -Sí, arran de ‘Robots en la seva tinta’, vaig realitzar l’exposició ‘Robots de pel·lícula: de Maria a Eva’. Totes dues són el germen del meu llibre, al costat d’una tercera, pendent de muntatge, que s’exhibirà al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia (MUNCYT) d’Alcobendas (Madrid) al llarg del 2020. És un projecte que vaig iniciar el 2017, però que té vuit anys d’investigació i feina al darrere, des del 2011, i que, en retardar-se la seva posada en marxa, m’ha permès traslladar el treball de recerca elaborat a aquest llibre.
-Tot sobre robots? -En realitat, sobre l’ésser artificial. No em podia referir només a robots com R2D2 i C3PO, de ‘La guerra de les galàxies’, sinó que havia de parlar del tema de manera global. Per això, començo pels autòmats del segle XVIII i la literatura de ciència ficció i éssers artificials del segle XIX (la paraula androide s’inventa en una novel·la francesa). Ja al segle XX passo pel teatre, on es va inventar la paraula robot (encara que referida al ‘treball esclau’) en una obra de Karel Capek, el 1921, i el cinema, amb la Maria de ‘Metròpolis’, així com la literatura d’Isaac Asimov. Fins als anys 80 escric de robòtica de forma cronològica, però després parlo també de ciborgs, exosquelets, drons, la realitat augmentada…
-Per a vostè, quin és aquest primer ésser artificial? -El que marca l’inici de la ciència ficció moderna és la criatura de Frankenstein el 1818, el primer robot biològic, perquè tal com apareix en la novel·la de Mary Shelley, es crea a partir de trossos de diversos cadàvers. Fixa’t que a ‘Avatar’ (2009), una pel·lícula tan interessant com taquillera, els cos blaus dels na’vi que fan servir els protagonistes no deixen de ser unes fundes amb el cervell d’aquests humans. En el fons, són robots biològics.
-Al seu llibre hi ha totes les pel·lícules del gènere? -No. El llibre no és completista, sinó que destaco les pel·lícules que jo crec que són interessants per al lector amb un seguit d’excepcions: no surten molts títols orientals ni d’animació perquè és probable que escrigui una segona part sobre el cinema asiàtic i l’anime japonès. Com que no es tracta d’un encàrrec, faig servir un llenguatge divulgatiu per a tots els públics. I ho he dividit en molts capítols per facilitar la lectura i consulta posterior.
-En el llibre hi ha títols bons i d’altres, més regulars. -És que no faig crítica de cinema, sinó que parlo de robots de pel·lícula. Podria estar tot un dia parlant de ‘2001’ (de fet, l’any passat vaig impartir un curs de 20 hores sobre aquesta pel·lícula de Kubrick), però en el llibre només parlo d’HAL.
-El pròleg el signa Kike Maíllo, el director de les pel·lícules ‘Eva’ i ‘Toro’. -Quan Kike estava a punt d’estrenar ‘Eva’ al Festival de Sitges del 2011, jo era jurat en aquella edició. Ens coneixem i hem anat coincidint en diferents conferències i presentacions. Li vaig comentar que havia escrit el llibre, li vaig enviar el text i em va dir que li havia agradat molt i que no tenia cap problema en escriure’n el pròleg. Que ho hagi fet li dóna un punt de qualitat, que hagi confiat en mi. També va ser important per a l’editor i per a la promoció del llibre, és clar.
-Podem treure alguna conclusió del seu llibre? -Que cada vegada més estem envoltats de robòtica i no ens en adonem. Mira el teu mòbil: funciona amb intel·ligència artificial. Per això, aquest no és només un llibre sobre robots al cinema, sinó una reflexió sobre tecnologia i el concepte de criatura artificial. Tot el nostre entorn, fins al nostre oci, té relació amb la robòtica. És fàcil imaginar que d’aquí a uns anys puguem fer una rèplica del nostre cervell i tenir una còpia de seguretat a internet. O podríem tenir una impressió en 3D del nostre cos, una funda, com a ‘Avatar’. Doncs potser això passi d’aquí a 20, 50 o 100 anys. I tot això, en la ficció, ja ho ha plasmat algú d’alguna manera, com Richard K. Morgan, a ‘Altered Carbon’ (2002) i Netflix ho ha convertit en una sèrie (2018).
Una novel·la gràfica i una pel·lícula han coincidit a rescatar de l’oblit a un heroi: Francesc Boix, el fotògraf català que va aconseguir robar milers de negatius als nazis i l’únic espanyol que va declarar contra ells en els judicis de Nuremberg, mostrant les fotos dels horrors del camp d’extermini de Mauthausen.
“Tenim a Espanya i a Catalunya un heroi desconegut, que va aconseguir una gesta que molt poca gent hagués aconseguit, robar uns negatius als nazis, comprometedors per a ells, i després denunciar-los i fer-los caure davant de la justícia”. Aquest heroi es deia Francesc Boix. Així ho retrata Alfred Pérez Fargas, coguionista de la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’, acabada d’estrenar, dirigida per Mar Targarona i amb Mario Casas com a protagonista. “Va ser un rebel valent”, com el defineix Salva Rubio, guionista d’un còmic previ que té el mateix títol.
Francesc, Francisco, Franz o François Boix, segons l’idioma en què li deien, va néixer a Barcelona l’any 1920. Jove inquiet, d’ideologia comunista, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, branca juvenil del PSUC. Amant de la fotografia, en esclatar la guerra civil va ser reporter gràfic de la revista ‘Juliol’ i durant l’any 1938 va combatre amb l’Exèrcit republicà al front d’Aragó.
Derrotats per l’Exèrcit franquista, els supervivents de la seva companyia van passar a França el febrer de 1939. Boix i molts altres companys van ser internats en camps de refugiats i, més tard, integrats en l’Exèrcit francès. El maig de 1940, juntament amb molts altres compatriotes, va ser fet presoner pels alemanys, que acaben d’envair França. A principis de 1941, després de passar per un altre camp de presoners, va ser enviat a Mauthausen, un camp de concentració situat a Àustria, on hi va haver més de 8.000 espanyols internats. Van sobreviure només menys de la tercera part.
En realitat, Mauthausen-Gusen va ser el nom d’un complex de quatre subcamps situats en aquestes dues petites localitats austríaques, que els nazis van aixecar al costat d’unes pedreres de la zona, i on empresonaven en condicions infrahumanes als seus enemics des de l’any 1938. Aquests presos eren utilitzats com a mà d’obra barata, tractats com esclaus, humiliats, castigats, maltractats i assassinats de diferents maneres, com explica el còmic de Salva Rubio, que inclou una impressionant documentació addicional en la seva part final.
Francesc Boix es va integrar aviat en una organització clandestina de presos que li va proporcionar un treball de confiança en el laboratori fotogràfic del camp. Juntament amb els seus companys, va aconseguir amagar milers de negatius que mostraven la realitat de Mauthausen: centenars de morts, moltes d’elles camuflades com suïcidis, i la presència d’alts càrrecs nazis al lloc.
Precisament el testimoni de Boix, el 1946, davant del Tribunal Internacional de Nuremberg, durant els judicis contra criminals de guerra nazis, va permetre condemnar a alguns d’ells, com Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer. Durant la seva declaració van poder veure algunes de les fotos que, amb l’ajuda d’altres presoners, havia aconseguit amagar de la destrucció.
Simpàtic, sempre somrient i amb un posat de seductor cap a les noies que es posaven a l’abast del seu objectiu, Francesc Boix seria considerat un heroi en qualsevol país normal. Però la seva situació després de l’alliberament no va ser fàcil: els comunistes russos no es fiaven dels supervivents espanyols de l’Holocaust i tornar a Espanya era impossible, en ple franquisme. Així que el jove fotògraf es va quedar a viure a França, on va poder exercir de reporter gràfic per a publicacions pròximes al Partit Comunista, com ‘L’Humanité’. Però Boix moriria jove, un mes abans de complir 31 anys, possiblement a causa d’una tuberculosi contreta a Mauthausen.
Cronològicament, el còmic amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d’Aintzane Landa (aquí un vídeo de su ‘making of’), va néixer abans que la pel·lícula de Mario Casas i té el seu origen també en un llibre escrit per Benito Bermejo fa 16 anys. Bermejo, guionista, escriptor i historiador, va ser qui va desemmascarar el 2005 a Enric Marco, un impostor que va ser president de l’associació de deportats de Mathausen sense haver-ho estat
Bermejo va ser qui va efectuar la investigació històrica i el guió de l’excel·lent documental sobre el tema ‘Francisco Boix, un fotògraf a l’infern’ (2000), dirigit per Llorenç Soler i amb la veu de Pepe Sacristán com a narrador, que va estar nominat als Emmy.
Luego, con todo el material recopilado, escribió el libro ‘El fotógrafo de Mauthausen’, que RBA editó en el año 2002. En el 2015, al publicarse una nueva y más amplia versión del texto, titulada ‘El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen’, la historia tuvo una mayor repercusión y propició tanto la traducción de la novela gráfica como la película que acaba de estrenarse.
Després, amb tot el material recopilat, va escriure el llibre ‘El fotògraf de Mauthausen’, que RBA va editar l’any 2002. El 2015, en publicar-una nova i més àmplia versió del text, titulada ‘El fotògraf de l’horror. La història de Francisco Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen ‘, la història va tenir una major repercussió i va propiciar tant la traducció de la novel·la gràfica com la pel·lícula que acaba d’estrenar-se.
Traducció, perquè el còmic es va editar abans a Bèlgica que a Espanya. I és que el guió de Salva Rubio és previ. Aquest jove escriptor i guionista madrileny, que acaba de complir els 40 i va treballar de llibreter per mantenir-se mentre estudiava Història de l’Art i Guió de Cinema, es va interessar en Francesc Boix al publicar-se el text de Bermejo.
“Quan vaig descobrir la història d’aquest home, vaig pensar que, si algun dia podia, voldria explicar-la i la transformaria en guió de cinema. A partir de l’any 2007 vaig portar la idea a diverses productores, que van ser molt receptives. Però va arribar la crisi, i fer una pel·lícula tan cara es va convertir en una cosa pràcticament impossible. Així que vaig canviar de pla: si no podia fer la història en cinema, la faria en còmic”.
“Vaig fer un dossier amb l’argument i un estudi de personatges bastant complet. Com saps, a Espanya no es pot viure del còmic, així que vaig anar me’n a Bèlgica i vaig presentar la història a l’editorial De Lombard, una de les especialitzades en aquests temes. Els va agradar molt la idea i em van dir que busqués un dibuixant. Vaig buscar un, que va ser Pedro J. Colombo, que m’agradava molt. L’editor va donar llum verda al llibre i tirem endavant. Això va ser el 2011”, afegeix Ros. Però una novel·la gràfica porta el seu temps, i la primera edició a De Lombard va ser l’any 2017, mentre que a Espanya, Norma Editorial l’ha publicat en aquest 2018.
Per a Rubio, “Francesc Boix va ser un rebel i un valent. El que va fer, en el context que ho va fer, va ser extremadament perillós i molt arriscat. Per la posició que tenia en el camp de Mauthausen, al laboratori fotogràfic, la seva vida no corria perill immediat. Era un pres de confiança que podia haver salvat la vida sense haver fet res. Però ficar-se en aquesta aventura de robar aquelles fotos li podia haver costat la vida, a ell i a altres presos”.
No menys llarg ha estat el procés que ha culminat amb la recent estrena de la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), dirigida per Mar Targarona, amb Mario Casas com a protagonista, i que ha rebut bones crítiques.
Va ser Alfred Pérez Fargas, coguionista juntament amb Roger Danès de telefilms com ‘Jo, Ramon Llull’, ’13 dies d’octubre ‘,’ l’últim ball de Carmen Amaya ‘i la mini sèrie’ Carta a Eva ‘, que va saber de l’existència del personatge a partir d’una notícia a la televisió i “unes fotos de la guerra civil i la història de Francesc Boix”. Es va sentir interessat, va parlar amb el seu amic Danès i van començar a investigar.
“Era un filó del qual no s’havia parlat molt. Hi havia el documental de Llorenç Soler i el llibre de Benet Bermejo, que és la bíblia del tema. Però poc més. Si haguéssim estat a Hollywood, ja s’hauria fet una trilogia sobre el personatge. Li presentem la idea a Mar Targarona, a qui havíem conegut al Festival de Sitges. La idea li va encantar i vam començar a tirar milles”.
“El fet que fos militant comunista el va ajudar, perquè allà dins els membres del partit van muntar una trama per poder sobreviure. A la pel·lícula, nosaltres l’hem presentat com a cap del comando que va robar els negatius, però evidentment va ser una tasca col·lectiva. Però això també va tenir les seves conseqüències, perquè en acabar la guerra, el partit comunista de Stalin els va considerar uns traïdors. De fet, les fotografies no les volia ningú. Boix les va intentar col·locar i no se les va publicar ningú”.
La diferència principal entre pel·lícula i còmic és que la primera se centra en l’estada de Boix al camp d’extermini, mentre que el còmic abasta un temps més llarg, des de la seva joventut fins poc temps abans de la seva mort. La novel·la gràfica, a més, incorpora com a companys de Boix a personatges de ficció, per evitar especular amb el que van fer o no els altres presos reals de Mauthausen i dels que no hi ha tants detalls.
Tant Pérez Fargas com Ros van anar a visitar el camp d’extermini. El primer recorda haver-ho fet al febrer, en la mateixa època en què va entrar Boix i altres espanyols: “És molt impactant, fantasmagòric. Hi havia boira, neu, feia fred. És impressionant. Jo vaig sortir malalt. És un tema que m’ha marcat, que m’ha afectat molt”. I Rubio reafirma una idea comuna a tots dos: “Que aquesta història faci que ningú oblidi el que va passar; les històries que no s’expliquen, moren”.
Estrenada enmig del Mundial de Futbol a Movistar +, la minisèrie ‘El día de mañana’ s’ha guanyat, sense massa publicitat, el fervor de la crítica i, en menor mesura, d’un públic cada vegada més diversificat. Dirigida per Mariano Barroso a partir d’un guió escrit per Alejandro Hernández i basat en la novel·la homònima de Ignacio Martínez de Pisón, la ficció narra la vida i miracles d’un xaval de poble que arriba a Barcelona a mitjans dels anys 60 acompanyat de la seva mare malalta. Les seves relacions, especialment amb una jove i un inspector de policia, així com amb diversos membres de la burgesia catalana i l’ultradreta durant la Transició, retraten un personatge que és molt més que el xivato al que li redueixen algunes sinopsi. El magnífic repartiment d’actors està format per Oriol Pla i Aura Garrido.
He anat a la biblioteca del meu barri i no queden exemplars de ‘El día de mañana’.
No em digui!
He hagut de apuntar-me a una llista d’espera. Li confesso també que he intentat mirar si hi havia alguna manera de llegir-lo a Internet.
Ja, ja sé que hi ha webs pirates on apareixen els meus llibres.
No es cregui. Estan tancant moltes. Només he vist un fragment del seu llibre a un lloc. Però ha estat més fàcil: la novel·la està a la venda en la majoria de llibreries digitals i a un preu raonable.
Encara sort. Ja estic acostumat a rebre alertes digitals sobre el tema.
Tornem a ‘El día de mañana’, si li sembla. Heu vist la sèrie?
Sí, sí, és clar.
I què li sembla?
Jo crec que han construït una bona història, que té ritme, que els personatges funcionen, mantenen la seva complexitat. A vegades et cauen malament i de vegades et cauen bé, però sempre t’interessen…
Tenint en compte la seva experiència prèvia ( ‘Carreteras secundarias’, ‘Las 13 rosas’, ‘Chico & Rita’), per què no ha participat en el guió de la sèrie?
Quan em van contactar els productors Fernando Bovaira i Guillem Vidal-Folch, jo estava amb altres històries i ni em vaig proposar jo ni em van proposar ells redactar el guió. A més, quan em van dir que tenien a Mariano Barroso i que el guionista era Alejandro Hernández, no vaig tenir dubtes. És un escriptor cubà que porta ja temps a Espanya i que ja havia fet amb Barroso ‘Todas las mujeres’. També ha escrit ‘Caníbal’ i ha adaptat la novel·la de Javier Cercas ‘El autor’. No el conec personalment, però pel que he vist és un molt bon professional. El mèrit que la sèrie funcioni és que el guió està molt ben construït.
Creu que han respectat l’esperit de la seva novel·la?
Jo no parlaria tant de respectar-la, sinó que han fet seva la història. Algunes de les trames les han suprimit, perquè no cabien, i altres les han modificat i enriquit, perquè era necessari tenir dos fils narratius forts. I ho han aconseguit a través de la relació de Justo Gil amb la noia, Carme Román, i amb el policia, Mateo Moreno. En la novel·la són moltes les persones que parlen i que, a la vegada que expliquen les seves vides, estan explicant la història d’aquest que mai parla, que és en Justo. És una visió plural amb moltes perspectives sobre el personatge. En la sèrie han hagut de reduir-les a una perspectiva central. Però han aconseguit treure d’una novel·la bastant escampada dos fils narratius centrals que se segueixen molt bé. Jo crec que és un guió fantàstic.
Tornant a la novel·la, quin és el seu origen?
Encara que la novel·la la vaig publicar el 2012, jo ja tenia abans al cap explicar alguna cosa sobre la Brigada Político Social (BPS) des del punt de vista policial. Hi ha molts llibres de persones que van ser torturades per [comissari Antonio Juan] Creix i la seva gent a la Via Laietana [seu de la Prefectura Superior de Policia, a Barcelona] o per policies de la Puerta del Sol, a Madrid. Em faltava el punt de vista d’aquesta altra gent. A través de Pere Costa em vaig posar en contacte amb Xavier Vinader i aquest em va facilitar el contacte d’un policia jubilat de la BPS, que va ser qui em va explicar com eren les coses a Via Laietana els anys 60. Això era el que m’interessava, perquè ningú d’aquesta brigada t’explicarà obertament tot el que van fer. Aquest home, que vivia a Múrcia, i al que vaig veure diverses vegades i vaig parlar després molt per telèfon, em va ajudar molt.
Què li va explicar aquest policia?
Que a partir de 1968, quan Creix va ser destinat al País Basc, després de l’assassinat de Melitón Manzanas, i aquí –segons aquesta font que jo tenia– la cosa es va suavitzar una mica. I encara que seguia havent maltractaments, la repressió sembla que no era va ser fort com els anys previs. Però bé, ell m’explicava algunes coses que demostren que el respecte cap a l’ésser humà era mínim o nul.
Recorda alguna anècdota en especial?
Recordo una història que vaig ficar a la novel·la i a la sèrie surt una mica canviada: com fan desaparèixer un cadàver al Garraf. Em va explicar que hi havia una manifestació contra la guerra del Vietnam a prop del Consolat Nord-americà i que estava prenent alguna cosa en un bar. Quan va sortir, va xocar contra un manifestant, i a aquest li van caure unes octavetes que portava ocultes. Total, que el va detenir, el va portar a Via Laietana, el va emmanillar a un radiador i va tornar a sortir de direcció per vigilar la manifestació. Quan va tornar, al cap d’un parell d’hores, es va trobar amb que el noi s’havia mort. Com no havien parlat amb ell, ningú sabia qui era, no sabien si era espanyol o estranger, i no portava documentació, ja que van decidir despatxar el cadàver per un penya-segat del Garraf. I per allà han d’estar encara els seus ossos. Potser era cert el que deia: que començaven a suavitzar les coses, ja no estava Creix. I probablement s’ensumaven que s’estava acostant un canvi a Espanya. Però, al mateix temps, seguien comportant-se com la policia d’una dictadura.
A la novel·la, el protagonista, Justo Gil, surt més malparat que a la sèrie…
La història d’en Justo és la d’un tio que es degrada moralment des del moment en què s’ofereix a fer de confident, perquè una cosa és comerciar amb objectes i una altra, fer-ho amb les persones que l’envolten. L’únic objectiu de cada amistat que té és vendre-la a la policia. I el que aconsegueix la sèrie és que el tipus et caigui bé encara que sàpigues que les coses que fa estan malament. En la novel·la, en canvi, no necessàriament es produeix aquesta identificació i hi ha moments en què detestem al personatge.
En Justo reacciona així perquè prèviament l’han maltractat?
Ell en el fons creu que els mèrits que fa li poden obrir camí. I el que estem veient és que estem en una Espanya on els mèrits no t’obren cap porta. El noi a qui coneix i que és fill d’un empresari franquista aquest sí que té totes les portes obertes. Però ell, que ve d’un poblet aragonès, amb una mare malalta a sobre, ell serà qui rebi totes les hòsties. A més també té una visió molt mercantilista de la vida que, en cert moment, traspassa una barrera moral: passa de vendre productes per catàleg a vendre als seus amics i a les persones que t’envolten. I, a més, a la policia, en una dictadura, on les informacions afecten gent que estan exercint el que ara són drets, però que en aquella època eren delictes i eren perseguits.
Què opina de l’actor que l’interpreta?
Oriol Pla ho fa molt bé. És molt bon actor. El personatge està molt ben construït. Han aconseguit donar-li molts matisos i complexitat, i ell els capta i els expressa molt bé. I té la complicitat de l’espectador, que s’identifica amb ell tot i saber que les coses li van a anar malament.
En la dècada que esdevé la trama, es veu com es passa de la dictadura a una democràcia incipient.
I l’inici d’un antifranquisme que va començar a sacsejar les consciències a partir del Procés de Burgos, el 1970. Estem parlant que encara li queden cinc anys de vida a Francisco Franco, però que seran molt durs i de gran regressió, precisament perquè comença a haver-hi una major organització obrera i estudiantil. Per això, el règim, que en aparença pretenia fer un esforç aperturista, es bunqueritza i es protegeix molt més. La qual cosa és realment cridaner, perquè si en els anys 60 hi havia hagut poques condemnes a mort, en canvi, en els últims anys de Franco hi ha un rebrot violent i comença a haver-hi moltes més i culminen el 1975 quan maten cinc activistes només uns mesos abans de la mort del dictador.
La novel·la acaba gairebé amb la legalització del Partit Comunista.
Una mica més tard, en l’època en què la ultradreta era molt fort a Barcelona, quan van posar la bomba a ‘El Papus’ [setembre de 1977].
Els primers anys de la Transició…
Sí, una època, i sempre s’ha dit i crec que és veritat, en la qual des Govern Civil s’encoratjaven aquestes activitats. I una part d’aquest terrorisme i activisme de la ultradreta estava protegit o afavorit per la policia, com a forma de contraatacar i fer front a l’activisme revolucionari, d’esquerres. Aquest terrorisme ultra gaudia de certa protecció, com em va donar a entendre Xavier Vinader. No sé si saps que Vinader va arribar a tenir un carnet de Fuerza Nueva per colar-se a la reunions d’aquell grup, a les quals acudien policies. Al principi, quan encara no era molt conegut, es colava a tot arreu. Després va haver de marxar per evitar que li empresonessin per aquells reportatges de ‘Interviú’. Més endavant, a la Policia ja no li va interessar protegir aquesta gent, va tancar l’aixeta i aquí es van acabar els atemptats d’ultradreta.
De fet, el personatge de Mateo Bruno acaba sortint-se de la policia, muntant un bar i al PSOE…
És que pertany a aquest grup de policies que no tenen ideologia, que igual treballen per al Règim de Franco que per al partit que governi a la democràcia. Ells treballen per a l’Estat, amb submissió al poder, que en un moment donat és una dictadura i després una democràcia, amb Martín Villa i després amb Felipe González. No tenen ideologia, però tampoc escrúpols… En efecte: si han de estomacar en nom de la dictadura, ho fan, i si han de fer-ho en el de la democràcia, també.
Però això també passa amb els Mossos, que el 15-M van desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya…
Van fer el que els digués el conseller de torn. Si els ordena desallotjar la plaça de Catalunya, l’evacuen, és clar.
Veu vostè algun paral·lelisme entre la situació actual i la que esdevé en la novel·la i la sèrie?
Encara que ens sembli que aquests moments són molt convulsos, i la tardor passada ens semblés molt calent, cal tenir una mica de memòria per recordar com de convulsos eren els anys posteriors a la mort de Franco. Realment hi havia morts en les manifestacions, hi havia molta violència, hi havia la sensació que en qualsevol moment els militars podien, com de fet van intentar l’any 1981, tornar a prendre el timó de la situació. En aquells moments, el terrorisme, de diferents signes, matava centenars de persones cada any. Ens hem acomodat en una realitat tan confortable, com és la de la democràcia i la Unió Europea, que ja ens hem oblidat de com d’agitats i convulsos van ser els anys de la Transició. Moria molta gent i les manifestacions i la repressió eren molt dures, i la tortura seguia existint durant molt temps en els calabossos. I les condicions dels presos a les presons eren terrorífiques. Per això, qualsevol paral·lelisme és sempre forçat, perquè les circumstàncies són molt diferents.
Com viu un escriptor com vostè, que escriu en castellà, en aquesta societat que prima tant als autors en català?
La societat catalana sap que té un patrimoni bestial en la llengua i la literatura castellanes i crec ningú en el seu seny renunciarà a això. Caldria ser molt fanàtic per renunciar a aquesta altra part que és molt enriquidora. Seria absurd. És cert, d’altra banda, que hi ha una ultraprotecció del català que fa que els escriptors en castellà doncs estiguem una mica ‘marginats’… vaja, que no tinguem la protecció que tenen els altres. Tampoc és que em sembli malament: l’obligació de les autoritats d’aquí és protegir aquesta cultura, que és més feble.
Des d’un punt de vista estrictament cultural, em sembla bé que es doni suport a la literatura i el cinema en català, perquè han d’existir i, a més, perquè s’estan fent coses molt bones. No hi ha hagut un moment tan bo del cinema en català com ara. I el mateix passa amb la literatura en català, on diverses generacions d’autors en català conviuen i escriuen bons llibres. I al final, en definitiva, aquest suport està molt bé. El que passa és que a vegades aquest suport s’ha polititzat i sembla com si, a canvi d’aquest suport, a aquests autors se’ls hagués demanat una lleialtat a una certa idea, al ‘Procés’ o al que sigui.
Sortirem del carreró polític actual?
Jo crec que sí. Hem tingut molta sort amb aquesta estranya jugada de Pedro Sánchez que, crec, va tranquil·litzar bastant les coses. Espero que ni Puigdemont ni Torra vagin a bunqueritzar. La societat està desitjant que les coses s’arreglin. Hem viscut amb gran tensió aquests últims mesos, però s’ha de recordar que no hi ha hagut cap mort, cap esclat de violència. No hi ha hagut grans ferides que no es puguin cicatritzar. La societat està desitjant tranquil·litat. Quan una revolució funciona, ho fa perquè les coses estan molt malament, perquè la gent de mor de fam, perquè hi ha una opressió molt seriosa. Les revolucions les protagonitzen gent desesperada i jo crec que ara no hi ha tanta gent desesperada a Catalunya. Vivim en un estat de dret i en un dels nuclis més pròspers de la Unió Europea.
Els integrants de la família Durrell, al complet, amb la serventa inclosa.
Abans de deixar ‘El Periódico’ havia escrit un petit article sobre les sèries que emet la plataforma Filmin, i que no es va arribar a publicar.
Aquesta empresa nacional, pionera al vídeo sota demanda, va néixer fa ja 10 anys i ha estat capaç de distribuir la seva oferta tant en castellà com en català (a través de Filmincat)
Menys poderosa econòmicament que Netflix, HBO, Movistar +, Rakuten o Amazon, per posar alguns exemples, Filmin s’esforça per oferir als seus abonats el millor cinema independent, especialment l’espanyol, i compra drets d’emissió de sèries ‘menors’, però gens menyspreables , que no solen entrar en els catàlegs de les citades abans.
En el seu particular ‘Top ten’ destaquen tres sèries britàniques que han entusiasmat els espectadors del Regne Unit i han seduït els espanyols: ‘Els Durrell‘, ‘Endeavour‘ i ‘La casa de les miniatures‘, dirigida ni més ni menys que pel català Guillem Morales.
1. ‘Els Durrell‘ és una divertida adaptació de la ‘Trilogia de Corfú’, la simpàtica autobiografia del naturalista, conservacionista i zoòleg britànic Gerald Durrell, integrada pels llibres ‘La meva família i altres animals’, ‘Ocells, bestioles i altres parents’ i ‘El jardí dels déus ‘.
En to de comèdia costumista, i tocs de drama, la sèrie -la tercera temporada està en marxa- està ambientada a l’illa grega de Corfú, on la mare de l’autor, ja vídua, es va refugiar amb els seus quatre fills, amb el llavors jove escriptor en potència Larry Durrell, a més dels mitjans Leslie i Margo. Els actors Vernon Dobtcheff, James Cosmo i Jeff Rawle, entre d’altres, encapçalen l’elenc.
Per cert: els encantadors i premiats títols de crèdit d’aquesta sèrie s’han del director artístic Àlex Maclean. No deixeu de passar per la seva pàgina web per gaudir-ne.
2. ‘Endeavour‘ és la sèrie d’intriga més vista actualment a Gran Bretanya: acaba de finalitzar la seva cinquena temporada i ja s’ha anunciat la sisena per al 2019. Filmin té a disposició dels seus abonats quatre entregues, i està traduint la cinquena ( siemper en versió original subtitulada).
Sorgida com una preqüela de la veterana ‘Inspector Morse’, ficció policial basada en unes populars novel·les de Colin Dexter, que va tenir set temporades però va estar en antena 13 anys, des de 1987 fins al 2000 a la cadena ITV, Endeavour és el nom de pila de Morse. Un nom que (gairebé) mai pronuncia.
La sèrie està exquisidament ambientada en els anys 60 i explica la vida del jove Morse, des que deixa els seus estudis a la Universitat d’Oxford (les seves raons i relacions es van descobrint al llarg de la trama) poc abans d’acabar la carrera però sense arribar a titular-, el seu curt pas pel Reial Cos de Senyals on es va especialitzar en missatges xifrats i la seva posterior ocupació com a agent de policia i el seu pas a detectiu en el Departament d’Investigació Criminal d’Oxford, on intenta ascendir a sergent inútilment. El jove actor Shaun Evans (Liverpool, 1980), molt poc conegut fins ara, s’ha convertit en un fenomen al seu país.
Després d’un pilot que va recollir elogis i bona audiència, Endeavour ha seguit una acurada línia de només quatre episodis d’hora i mitja per temporada. A cada lliurament es desenvolupa un cas, ple de puzles, així com una trama central que es va desenvolupant i que marca la vida, amors i relació del protagonista amb el seu cap i amic l’inspector Fred Thursday (Roger Allam); el sergent Jim Strange (Siguin Rigby), el forense Max DeBryn (James Bradshaw) i el superintendent en cap Reginald Bright (Anton Lesser), entre d’altres personatges.
3. ‘La casa de les miniatures‘ consta de només tres meravellosos episodis i és una adaptació de l’exitosa novel·la homònima de Jessie Burton, guardonada amb el National Book Award i que ha aconseguit vendre més d’un milió d’exemplars a tot el món.
Ambientada a Amsterdam al segle XVII, explica la història d’Nella, una jove òrfena de pare i aclaparada pels deutes, que accepta contraure matrimoni amb Johannes Brandt, un comerciant que supleix la seva falta d’afecte amb un misteriós regal: una casa de miniatura que a poc a poc revelarà secrets ocults de la seva família.
El seu protagonista és Anya Taylor-Joy, actriu de pel·lícules com ‘La bruixa’, ‘Múltiple’ i ‘El secret de Marrowbone’, a qui veurem a ‘X-Men: Nous mutants’ l’any que ve. I al costat d’ella destaca la gran actriu Romola Garai.
Les set ficcions restants de la llista de les 10 més vistes durant el 2017 a Filmin són ‘Churchmen‘, ‘Wolf Hall‘, ‘La fi d’un imperi’, ‘Charité‘, ‘El estrangulador de Rillington Place‘, ‘Young and Promising‘ i ‘The Living and the Dead‘. Totes elles tenen una excel·lent pinta i també mereixen ser descobertes.
Tinc alguns amics colombians, com l’escriptor Mauricio Bernal, un dels millors periodistes d’El Periódico, que em fan recordar que Colòmbia és molt més que ‘Narcos’ (realitat, pel·lícules i Netflix).
Un exemple és aquest premiado documental de Catalina Mesa, que no troba acomodament per a ser vist a les nostres pantalles.
Una pena. D’aquí, que Aritz Cirbián i el seu equip de Compacto, juntament amb Verkami, s’hagin proposat oferir a qui vulgui veure-ho fer una petita aportació.
Ve a ser com pagar l’entrada o el DVD per anticipat per gaudir de la pel·lícula després, alhora que trobes un cop de mà als seus autors. O com ells ho expliquen millor:
“Col·laborant amb el projecte no només ens ajudes a volar més lluny i poder exhibir aquesta joia documental, també pots aconseguir un bon nombre de recompenses i ajudar a la comunitat local de Jericó”.
Doncs aixó!
Dimarts 24 vaig acudir a una taula rodona sobre ‘Les fronteres del documental‘, a la seu de la Filmoteca de Catalunya. Els ponents eren molt interessants: Mercedes Álvarez, Neus Ballús, Carles Bosch i Albert Solé, amb Jordi Balló com a moderador.Aquest últim és l’impulsor del Máster en Documental de Creación de la Universitat Pompeu Fabra.
El col·loqui s’emmarcava en unes jornades que la Filmoteca catalana dedica a Joaquim Jordà, mort fa 10 anys.
En el debat es va veure aviat l’existència de dos corrents bàsiques: una, procedent d’una base periodística, a la qual pertanyen tant Bosch com Solé, i una altra, més experimental, més propera a la realitat ficcionada o ficció amb base documental, defensada per Álvarez i Ballús.
Els seus propis treballs evidencien aquestes diferències: mentre el primer procedeix del reporterisme televisiu i és l’autor de l’excel·lent ‘Balseros‘,candidata al Goya i l’Oscar, i el segon va recuperar la figura del gran Jordi Solé Tura, el seu pare, a ‘Bucarest, la memòria perduda‘, que va guanyar el Goya i el Gaudí, el 2009; Ballús va guanyar el Gaudí amb ‘La plaga‘, y Álvarez, diversos premis amb ‘El cielo gira‘.
Els quatre convidats eren totalment diferents entre si. Així, Solé incidia, i molt en que escriu, produeix i roda amb la idea del públic al cap.
Al seu torn, Ballús apostava per l’atreviment formal i explicar com el seu film, ‘La plaga’, va ser millor acceptat com a ficció en nombrosos festivals normals que en certàmens específicament dedicats al documental.
Bosch es va mostrar lleugerament ofès pel fet que els seus documentals no entrin en la categoria de “creació” per Balló i la UPF: “Nosaltres ens hem partit el coco a ser creatius. Puc seguir sent periodista i creatiu”, va afirmar. I va incidir en la falta de llibertat actual: “Érem més lliures el 1984, quan fèiem el 30 minuts a TV-3, que ara”.
Balló es va defensar lloant la ruptura creativa que va suposar, per exemple, el reportatge en primera persona que Carles Bosch va realitzar a Txecoslovàquia, just durant la caiguda del Mur de Berlín.
Mercedes Álvarez va voler allunyar el documental-reportatge del de creació: “Una cosa és la informació i una altra el cinema; aquest aporta una altra concepció, transmet emocions; hi ha una seqüenciació. Els canvis, al cinema, provenen des del costat artesanal, de la experimentació “, va afirmar. “És la necessitat de llibertat de discurs, d’estar a la frontera, de trencar amb la forma”.
És diumenge i m’he decidit a aportar una petita quantitat en qualitat de micromecenes de ‘Metamorphosis‘, que ja ha estat seleccionat per participar al Festival de Cine de Málaga i al Docs Barcelona.
Direu que per a què volen la pasta. Molt fàcil: “Encara que està pràcticament acabada, si aquesta pel·lícula no arriba a la gent, el treball fet serà en va”. Les nostres aportacions són per fer-ho possible.
De fet, cada dia hi ha més pel·lícules americanes que passen per les sales i copen les projeccions. Veure un altre tipus de cinema és possible, si aconsegueix el nostre suport.
El documental ‘Metamorphosis’ està dirigit per Manuel Pérez, el realitzador de la interessant pel·lícula ‘Frontera‘ (podeu veure la fitxa a Filmaffinity, per exemple), i retrata la construcció de la candidatura ciutadana de Barcelona en Comú des de baix, mitjançant la Laia, una de les persones que es van integrar en la candidatura barcelonina.
En aquest sentit, s’allunya del retrat d’Ada Colau Ballano, que és la protagonista d’un altre documental, per ser un retrat de la gent que empeny des de baix. Això és el que més m’ha interessat a l’hora d’aportar uns euros al #crowdfunding de l’equip, en la producció apareix Mikel Mas, que ja havia estat a l’esmentada ‘Frontera’, i el meu fill, l’Aritz Cirbián.
Els tres són els productors de la pel·lícula, és a dir, els que arrisquen els seus diners, encara que els mecenes els donem un cop de mà.
Jo ho he fet de forma humil. Qui pugui i vulgui més, teniu l’enllaç de Verkami per clicar, llegir i potser aportar.
Anex del día 17
Pels pèls, però l’equip de ‘Metamorphosis’ ho ha aconseguit en les últimes hores de crowdfunding: 12.850€ aconseguits sobre els 12.000€ necessaris per fer més visible aquest documental.
Enhorabona.
Quan vaig enviar la imatge que encapçala aquesta entrada com a felicitació de Nadal, una amiga meva, Assumpció, em va respondre amb una descripció magnífica de la foto:
Una núvia a l’embarcador es disposa a abordar la gòndola.
Una última mirada a l’home que queda en terra.
Vens o et quedes? ¿Finalment començarà l’any acompanyada?
Com que sóc un romàntic, vaig contestar que sí, que es quedava amb el noi i començarà l’any amb ell.
I vaig pensar que era bo afegir aquí, en aquesta entrada del bloc, tota la sèrie. Que la gaudiu!
Potser recordareu que Indiana Jones i el seu amic Marcus prenen un avió cap a Venècia a la recerca del pare del nostre heroi, Henry Jones. Tots dos prenen un vaporetto del qual desembarquen costat de la Basílica de Santa Maria della Salute i allí es troben amb la doctora Elsa Schneider.
Els tres s’endinsen al barri de Dorsoduro i caminen per la Fondamenta Gherardini, creuen el Ponte dei Pugni i continuen per l’altra part del mateix moll fins arribar al Camp San Barnaba.
Elsa Schneider vol ensenyar-los a Indiana ia Marcus la biblioteca on Henry va desaparèixer mentre buscava pistes del Sant Grial a la secció de mapes de la ciutat. La imponent façana de l’església de San Barnaba, amb la torre de maó darrere d’aquesta biblioteca de ficció.
En efecte, San Barnaba ja no és una església, sinó que exerceix la funció de sala d’exposicions, amb una mostra permanent dedicada a les màquines de Leonardo da Vinci.
Després d’una sèrie de peripècies en el seu interior (tombes, foc, aigua i rates), Elsa i Indiana aconsegueixen escapar a través d’una claveguera, que obren enmig de les taules d’un cafè de la plaça i surten corrent, perseguits pels defensors de la Germandat de l’Espasa Cruciforme.
Diguem que el Camp San Barnaba també ha estat l’escenari de moltes altres pel·lícules, especialment de ‘Locuras de verano’, de la qual hi ha també un altre capítol en el llibre i que podeu fullejar íntegrament i comprar-lo, si us ve de gust, a la web de la editorial Ecos. També el teniu a Amazon, El Corte Inglés, La Casa del Libro, Fnac, Apple i Google Play.
Elsa i Indy apareixen al costat de Carrer de Santa Lucia i els molls industrials de Venècia, deonde s’inicien les escenes d’una persecució en llanxes per uns canals. Ah! … però el viatger no trobarà aquesta localització: la veritable carrer de Santa Llúcia desemboca en el Rio Terà Lista di Spagna i la Ferrovia. En canvi, en la ficció d’Indiana Jones i l’última croada, aquesta escena va ser rodada als esmentats estudis Elstree, dies abans, a Anglaterra.
Després de la baralla entre Indy i Kazim, amb la gran hèlix d’un vaixell darrere de tots dos destrossant una de les barques, l’altra motora torna cap al centre després de passar davant d’algunes localitzacions venecianes reals, com el Canal Lavraneri, un lloc situat a la part del darrere Sacca Fisola, una zona tan allunyades que pràcticament no la trepitgen mai els turistes. Un cop al canal de la Giudecca, la barca llisca davant de l’hotel Hilton Molino Stucky Venice, que ocupa l’imponent edifici d’una antiga signatura farinera.
L’escena finalitza al Gran Canal, a l’altura del Pont de la Accademia. Darrere dels dos homes, que parlen del Grial, van desfilant lentament les façanes d’alguns dels palaus de banda i banda, com el Palazzo Venier dei Leoni, que alberga la Col·lecció Peggy Gugenheim, i la bonica façana del Palazzo Barbarigo. Finalment, Indy deixa desembarcar a Kazim al moll del Palazzo Barbaro, on li explica que el seu pare està retingut pels nazis en un castell fronterer entre Àustria i Alemanya.
La millor manera d’admirar aquests palauets a la vora del Gran Canal és, lògicament, en una embarcació: la més barata, el vaporetto. També es pot accedir als molls més pròxims per observar els edificis des de la riba contrària. Per exemple, el més proper a l’últim lloc és el Ponte dell’Accademia, mentre que la millor perspectiva del Guggenheim pot ser des just davant, a la Fondamente del Traghetto de Sant Maurizio, moll al qual es pot arribar a través del Carrer Dose da Ponte, a prop de la Piazza San Marco.
És dilluns i falten poques hores perquè es donin a conèixer les nominacions als premis Goya d’aquest any, entregables aquí a un parell de mesos. Gent a la que vull ha dipositat bona part del seu esforç i il·lusions en això.
Mentre esperem, escolto la cançó de Luis Eduardo Aute, aquesta Cine, cine, la lletra de la qual us deixo aquí sota. Visiteu els enllaços que hi he destacat, perquè us portaran a informacions que van marcar els meus inicis de cinèfil.
Recuerdo bien aquellos cuatrocientos golpes de Truffaut y el travelling con el pequeño desertor, Antoine Doinel, playa a través, buscando un mar que parecía más un paredón.
Y el happy-end que la censura travestida en voz en off sobrepusiera al pesimismo del autor, nos hizo ver que un mundo cruel se salva con una homilía fuera del guion.
Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños, cine son.
Al fin llegó el día tan temido más allá del mar, previsto por los grises de Henri Decae; cuánta razón
tuvo el censor, Antoine Doinel murió en su domicilio conyugal.
Pido perdón por confundir el cine con la realidad, no es fácil olvidar Cahiers du cinéma, Le Mac Mahon, eso pasó, son olas viejas con resacas de la nouvelle vague.
Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños, cine son.
Cada vegada admiro més la gent que fa cinema, que és capaç d’hipotecar-se per tirar endavant els seus somnis de cel·luloide (o del que sigui el support en que roden ara) i transitar el llarg, llarguíssim camí que va des del guió fins a l’estrena.
I la lluita per mantenir-se en cartell, en pugna amb els ‘blockbusters’ de Hollywood que ens inunden i el pressupost dels quals tan sols en publicitat és més gran que el de la producció d’una petita pel·lícula independent.
I després, aquest perseguir la inclusió en un festival, una nominació als premis de l’Acadèmia del Cinema que et doni una petita empenta més.
No deixeu, amics, de donar suport nostre cinema.
El seu esforç necessita de la nostra constància.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user\'s experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
Necessary cookies help make a website usable by enabling basic functions like page navigation and access to secure areas of the website. The website cannot function properly without these cookies.
Marketing cookies are used to track visitors across websites. The intention is to display ads that are relevant and engaging for the individual user and thereby more valuable for publishers and third party advertisers.
Preference cookies enable a website to remember information that changes the way the website behaves or looks, like your preferred language or the region that you are in.
