Ja us he parlat un parell de vegades de ‘Veneciafrenia’, el ‘giallo’ (pel·lícula de por a la italiana) o ‘slasher’ (film de terror a l’americana) d’Álex de la Iglésia. Avui he volgut recuperar la primera –crec– cinta d’aquest gènere rodada en escenaris naturals venecians. Com sempre, deixo al marge aquelles part filmades en interiors, generalment platós construïts a l’efecte lluny de Venècia.

Em refereixo a ‘Qui l’ha vist morir?‘ (1972), dirigida pel realitzador italià Aldo Lado i amb un altre James Bond com a protagonista. Si Sean Connery només va visitar Venècia de forma virtual a ‘Desde Rússia amb amor’ (1963); Roger Moore ho va fer de veritat a ‘Moonraker’ (1979) i, ja més tard també Daniel Craig a ‘Casino Royal’ (2006). Però abans que aquests dos, va ser George Lazenby, el 007 més fugaç de la història de la saga, qui va trepitjar la ciutat dels canals.

L’australià Lazenby (1939) tenia 30 anys quan va ser elegit per substituir Connery a ‘Al servei secret de la seva Majestat’ (1969), però no va tenir gaire sort. Tot i el seu argument, tan romàntic i dolorós alhora, el resultat final de la pel·lícula no va entusiasmar (i segueix sense agradar) els fans de la sèrie. Lado el va triar pensant que la pel·lícula tindria més èxit amb ell. A més, va aconseguir que el gran Ennio Morricone creés l’angoixant banda sonora del film. (Per cert: no us perdeu el magnífic documental ‘Ennio: The Maestro‘, de Giuseppe Tornatore).

I Lazenby va intentar oblidar-se del fracàs de 007 viatjant a Venècia per protagonitzar la cinta, canviant d’imatge: es va deixar els cabells llargs, patilles i un bon bigoti per encarnar un famós escultor, Franco Serpieri, que té casa a la ciutat dels canals , mentre la seva dona (potser separada?) viu fora i li envia a la filla de tots dos, la petita Roberta perquè estigui amb el seu pare.

Prèviament, l’acció ens situa a Megève, una estació d’esquí francesa amb vistes al Mont Blanc, el 1968. Allà es produeix l’assassinat d’una nena per una desconeguda vestida de negre i coberta per un vel. Un crim que queda sense resoldre. La Venècia del 1972 entra en escena cap al minut 5, quan un avió d’Alitalia aterra a l’Aeroport Marco Polo. Un Lazenby molt allunyat del perfil 007 i amb aire hippiós rep i abraça la seva filleta (Nicoletta Elmi).

I llavors, mig ocultes entre la boira matutina i centenars de coloms que alcen el vol, apareixen les cúpules de la Basílica de Sant Marc i l’ombra del Campanile, deixant entreveure la Piazza San Marco. Un parell de panoràmiques ens mostren el Gran Canal vist des del Pont de Rialto i també alguns dels seus palaus, com ara el Palazzo Dario i el de la Col·lecció Peggy Guggenheim.

Pare i filla van a prendre alguna cosa a un petit bar a prop de casa seva. Mentre la noia juga en un màquina del milió (pinball), l’escultor xerra amb un amic a la terrasseta, situada en un carrer proper a la Basílica de la Salute i poc transitat, malgrat ser molt cèntrica: la del Rio Terà dei Catecumeni. Molt a prop, al camp de l’Abbazia di San Gregorio, una església de façana gòtica i maó vist, que tampoc no és gaire coneguda, serveix d’escenari a la trobada de Franco i Roberta amb el (més aviat ambigu) pare James (Alessandro Haber) .

L’endemà, la nena va amb una amiga a una plaça no gaire llunyana de casa seva i on més tard s’ajunten una desena de nens per jugar. És un lloc que ha aparegut en moltes altres pel·lícules, especialment a ‘Anònim venecià‘ i ‘Tots diuen I love you‘: el Campiello Barbaro, a mig camí de la Basílica de la Salute i el Campo San Vio, molt a prop del museu de Peggy Gugenheim.

Des del pontet Sant Cristòfor i l’estret carrer homònim d’accés a la plaçeta, la dona vestida de negre de l’inici del film vigila les dues nenes. Quan la mare de l’amiga de Roberta va al lloc per emportar-se la filla, l’amenaçadora ombra s’acosta a la nena. En aquell instant, la dona crida la Roberta perquè les acompanyi, però hores més tard la noieta desapareix.

Franco, que havia deixat sola la seva filla per ficar-se al llit amb una amant, no la troba on esperava. Preocupat, recorre els carrers propers a casa seva i pregunta per ella a altres pares i altres nens. L’endemà al matí, quan el dia comença a despuntar i les mercaderies comencen a arribar al Mercat de Rialto, i mentre els botiguers recullen les caixes de fruites i verdures que els llancen des de les barcasses, el cos de Roberta apareix flotant a l’aigua.

El funeral se celebra darrere de l’Ospedale SS. Giovanni e Paolo, a les Fondamente Nove, i la comitiva fúnebre es trasllada a la propera illa cementiri de San Michele. I aquí apareix per primera vegada Elizabeth, la mare dolenta de la nena morta. La va interpretar Anita Strindberg (1937), una bella actriu sueca, popular en les produccions italianes dels anys 70, que va deixar el cinema als 80.

Com que la policia no aconsegueix esbrinar res, Franco i Elizabeth inicien les seves pròpies perquisicions. Una investigació que portarà l?escultor a un taller de vidre a Murano, on un paio molt rar juga amb una pistola d?aire comprimit i li explica la història d?una altra nena que també va ser assassinada.

Per no xafar la guitarra del que passa a la trama, en la qual hi ha diversos crims més, diguem que l’escenari més important, de nou embolicat a la boira, és un alt casalot amb moltes finestres, on Lazenby ha arribat seguint un milionari del que sospita, Serafian (el gran Adolfo Celi fent d’elegant malvat), que acaba d’arribar a una motora, que atraca en un moll al costat de l’edifici.

Es tracta del Molí Stucky, una imponent mola industrial neogòtica, construïda el 1884 per l’arquitecte Ernst Wullekopf a l’illa de la Giudecca, a instàncies del banquer i empresari Giovanni Stucky. La planta va arribar a fer servir 1.500 treballadors en diversos torns i era capaç d’elaborar 2.500 tones de farina al dia. El complex tenia molins, magatzems, sitges, oficines i única fàbrica de pastes.

Després d’una progressiva i lenta decadència, el Molí Stucky va tancar el 1955 i va estar tancat diverses dècades. Per això la filmació de la pel·lícula es podria fer al seu interior, que exhibeix un aspecte fantasmagòric. Comprat per una empresa als anys 90, va ser víctima d’un incendi l’any 2003.

Restaurat completament, des del 2007 és un hotel de luxe que pertany a la famosa cadena Hilton. Les habitacions costen a partir de 300 euros la doble. Per veure’l, si no es vol un desplaçar fins a l’altra banda del Canal de la Giudecca, res millor que veure’l des de la riba oposada, a la Fondamenta Zattere Al Ponte Lungo, a Dorsoduro, al costat de la parada San Basilio del vaporetto.

Però el 1972, d’aquell edifici enorme només existia la seva estructura bàsica, un esquelet de columnes que mantenia dret tot el conjunt, amb centenars de finestres il·luminant de manera tènue l’interior. I és allà dins on el nostre protagonista no s’ho passarà gens bé. Si us ve de gust veure la pel·lícula, actualment es pot trobar ‘Qui l’ha vist morir?’ a la plataforma Filmin.

Ah… se m’oblidava. Considerat un dels homes més rics de Venècia, Giovanni Stucky, el propietari del famós edifici, va ser assassinat el 1910, davant de la Ferrovia. Faltaven sis dies perquè complís 67 anys. L’assassí va ser un antic empleat de la seva fàbrica, Giovanni Bruniera, de 35 anys, que ja havia estat un any i mig a la presó per proferir amenaces contra la família Stucky. L’homicida el va esperar al costat de l’estació de tren de Santa Llúcia per tallar-li el coll.