El cap de setmana passat s’ha celebrat el saló Còmic Barcelona, el més veterà dels certàmens dedicats al món de la historieta a Espanya. És el primer al qual acudeixo com a convidat i no com a periodista, gràcies a la gentilesa de Cels Piñol, comissari d’una de les exposicions d’aquest any, la dedicada als jocs de rol.
Bé, doncs ara que ha acabat l’edició d’aquest any, us vull parlar d’aquelles altres coses que solen quedar sepultades entre l’excessiu d’una fira com aquesta. Per exemple, d´Antoni Guiral i de la magnífica exposició dedicada als 40 anys del Saló del Còmic de Barcelona.
La mostra, com la dedicada al recentment desaparegut Miguel Gallardo, estava situada en un espai diàfan i (excessivament) ampli, a nivell de carrer pel que fa a l’entrada d’acreditats i al primer pis, pel que fa a l’entrada del públic en general, al Palau 5. Aquest diumenge a la tarda, per exemple, hi havia molts pocs visitants veient-la, i la majoria no eren joves.
Una llarga paret, amb dates, algunes reproduccions i dades concretes, oferia una síntesi històrica, aparentment senzilla i minimalista, que permetia fer-se una idea de l’evolució de la historieta al nostre país i el seu encaix al certamen barceloní, amb un inici situat no el 1981, any de posada en marxa del saló, sinó el 1964, amb l’aparició d’Ediciones Vértice a Espanya.
Uns panells completaven la mostra amb informació del saló, any a any (menys 1986 i 1987 en què va haver-hi una parada), quatre per cada ortoedre, amb fotografies, els cartells, els principals actes celebrats, imatges d’autors nacionals i internacionals presents, les exposicions i els premis atorgats.
La tasca difícil d’una síntesi així es deu al treball de formigueta d’un savi de les historietes anomenat Antoni Guiral (1959), que ha comptat amb l’ajuda del dissenyador Mikel Navarro per muntar aquesta mostra. Ja fa més de quatre dècades que conec aquest historiador, especialista, crític, articulista i guionista, entre altres coses, premiat pel mateix Saló el 2007 per la seva tasca divulgativa.
En efecte, el vaig conèixer quan jo vaig començar a treballar com a periodista a El Periódico de Catalunya i m’encarregava de la informació de còmics. Guiral, juntament amb un amic seu, Félix Flores, havien posat en marxa un fanzine titulat ‘Funnies’. A tots tres ens encantaven els còmics i vam sintonitzar molt aviat.
De tots tres, només ell ha seguit en la bretxa comiquera. Flores es va convertir després en un excel·lent periodista i va trobar el seu espai a La Vanguardia, primer a Cultura i Espectacles (tots dos vam entrevistar a Steven Spielberg a La Alhambra de Granada), més tard al quadernet central i actualment a la secció d’Internacional. I jo, que sóc una mica més gran, aquí em tenen escrivint de tots dos.
Guiral va seguir la seva pròpia estela i aviat va entrar a treballar com a redactor o col·laborador a diferents editorials del sector, com Norma i Planeta, on escrivia del que li agradava. L’aspecte negatiu per a ell sempre va ser la inseguretat laboral comuna als freelancers, els autònoms de tota la vida.
Va assumir durant alguns anys de la dècada dels 90 la direcció tècnica del Saló, però el que va ser (i és) l’escriptura d’assajos i estudis, summament didàctics i entretinguts, sobre diferents aspectes i autors de còmics, especialment sobre la desapareguda editorial Bruguera. Una tasca que s’ha estès a organitzar i comissariar exposicions a Barcelona, Madrid i d’altres ciutats espanyoles.
Entre els seus molts llibres, es poden destacar ‘By Vázquez, 80 años del nacimiento de un mito’ (2010); ‘100 años de Bruguera, del gato negro a Ediciones B’ (2010), ‘100 años de TBO. La revista que dio nombre a los tebeos’ (2017) i ‘El gran libro de Superlópez’ (2018), sense oblidar la magnífica enciclopèdia que li va encarregar Panini Comics: ‘Del Tebeo al Manga: una historia de los cómics‘, en 10 volúmenes imprescindibles, que dirigió, coordinó y redactó durante varios años hasta 2014. L’actual exposició és la penúltima mostra de la seva excel·lent tasca divulgativa.
Deixa un comentari