El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: desembre de 2019

Entrevista amb Mercè Managuerra

És una de les actrius més respectades de la professió i, a el mateix temps, menys coneguda pel gran públic, potser perquè no s’ha prodigat a la tele o el cinema. Ha trepitjat molts escenaris, ha estat professora de l’Institut de Teatre durant tres dècades, és productora i acaba de ficar-se en la pell del jueu Shylock a ‘El mercader de Venècia’.

Ara que podria estar jubilada, Mercè Managuerra ha iniciat l’arriscada aventura d’obrir i dirigir un nou teatre, el Dau al Sec, on acull companyies joves amb ambició i rigor. És la primera actriu que ha estat capaç d’interpretar Shylock en una recent versió per a quatre actors d’ ‘El mercader de Venècia’ i, per això, va rebre el 45è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, el guardó de teatre més antic d’Espanya. Qui això escriu la va dirigir en el curtmetratge ‘Potser no sigui massa tard’, fa més de 30 anys. Llavors, com ara, va ser molt generosa: “Si ho podia fer, no tenia un ‘no’ per a gairebé res“, assegura humil en aquesta entrevista, que originalment vaig publicar al Catalunya Plural.

-Com potser alguns dels nostres lectors no la coneguin, expliqui com va arribar vostè a ser actriu.

-Sempre em va agradar molt el teatre, des de molt joveneta. I la literatura catalana. El meu pare em llegia poemes de Josep Carné, Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit. Després, vaig estudiar Romàniques a la Central [Universitat de Barcelona], perquè volia conèixer també la literatura castellana. Vaig acabar la carrera el 1975, just l’any de la mort de Franco. També freqüentava als Tarot de Quinze, un grup de joves poetes com Vicenç Altaió i Jaume Creus. Un dia, per casualitat, em vaig trobar a la Rosa Novell i a la Isona Passola (aquesta havia fet teatre aficionat amb mi) i em van dir que els faltava un actriu a l’obra ‘Les troianes’, que anaven a representar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. I així vaig començar.

-Bon inici…

-Sí, perquè per allà estaven el Joan Lluís Bozzo, l’Anna Rosa Cisquella i gent així. Poc després, el Fabià Puigserver ens va dir si volíem anar amb el seu grup a fer ‘Terra Baixa’, d’Àngel Guimerà, i més tard el ‘Quiriquibú’, de Joan Brossa. Era abans del Teatre Lliure, on jo no hi vaig ser. En canvi, vaig anar al Romea, a la tele…

-Va estudiar interpretació en algun lloc?

-Sí, vaig anar a l’Institut de Teatre a estudiar mim i pantomima. Volia aprendre a treballar primer el cos i, després, la veu. Vaig sol·licitar una beca Fulbright i vaig poder anar a estudiar interpretació als EUA, durant dos anys, amb la famosa Uta Hagen, que era molt bona mestra.

-Crec recordar que el retorn no li va ser fàcil.

-És que jo tenia 35 anys quan vaig marxar i vaig tornar amb 37. No hi havia molts papers per a la meva edat: encara era jove per fer de mare i ja era una mica més gran per fer de joveneta. Se’m va complicar la cosa i se’m va tallar la carrera. Potser feia una mica de por que hagués estat als EUA i que potser demanés més diners o preguntés massa.

-Però vostè havia fet força televisió.

-Sí, sobretot obres de teatre per al circuit català de TVE. I fins i tot havia produït i dirigit la sèrie de TV3 ‘A escena: 100 anys de teatre català’. Va tenir 16 capítols i, en origen, era diferent. Prenia obres conegudes del teatre universal i director i actors en parlaven i les assajaven. Finalment, per coses de TV3, en vaig haver de centrar només en autors catalans.

-Va tornar a la tele?

-No com a actriu. Vaig estar com a directora d’actors a ‘La granja’, la telenovel·la de Joaquim Maria Puyal que es feia abans de ‘La vida en un xip’. Vaig fer papers de repartiment en un parell de pel·lícules ( ‘L’amor és estrany’ i ‘Una ombra al jardí’) i en el teu curt ‘Potser no sigui massa tard’.

-Llavors, va deixar d’actuar?

-Va ser quan em van proposar donar classes a l’Institut de Teatre. Jo venia d’una didàctica, d’una formació pedagògica estructurada. La d’Uta Hagen, la de Lee Strasberg, amb qui havia estudiat a París. I Jordi Coca, el director del centre, em va trucar per impartir Tècniques d’improvisació, Tècniques d’interpretació, Tallers, Interpretació davant de la càmera… He estat més de 30 anys fent de professora.

-És aquest contacte amb joves actors el que l’ha portat a comprar un teatre?

-Sí. Per a ells i per a companyiess que vulguin investigar i fer un teatre social i artesanal. El meu primer intent va ser el Teatre Akadèmia. El nostre ‘star system’ té una forma de fer entrar als joves actors al món professional, que era i és TV3. Quan algú comença a despuntar en les telenovel·les de la tarda, aviat salta al Teatre Nacional o al Lliure. Són cares que la gent coneix i posar-los en un repartiment t’assegura una miqueta més d’èxit. Això ho hem notat també nosaltres.

-De quina manera?

-Bé… Els nois de ‘Qüestió d’honor’ –una obra de l’alemany Lutz Hübner, dirigida per Carla Torres Danès i interpretada per, entre d’altres, Candela Antón, una de les joves actrius de la sèrie ‘Merlí’–, que han estat al Dau al Sec, han fet quatre vegades més taquilla que nosaltres, els adults que fèiem ‘El mercader de Venècia’ al Versus Glòries.

-Vostè és, crec, la primera actriu que interpreta Shylock a ‘El mercader de Venècia’. Com se li va acudir?

-Va ser Konrad Zchiedrich, el director de l’obra, que va apostar per mi. Havia treballat amb ell en, al menys, sis muntatges durant molts anys. Em volia rescatar del realisme psicològic que jo havia estudiat als EUA. No li agradava Uta Hagen. Als EUA no tenen teatre clàssic i eduquen per fer papers molt situacionals. A Europa, en canvi, la realitat és diferent, hi ha teatre clàssic i pel·lícules d’autor. Konrad deia que allà sempre estan amb el ‘sentimentet’ en un món petit que no representa la realitat humana.

-Quan el va conèixer?

-Quan em vaig convertir en productora. Hi va haver una època en què, com ningú em trucava ni contractava, vaig començar a produir i interpretar aquelles obres que m’agradaven, amb directors que a mi m’interessaven. El vaig conèixer gràcies a l’actor Jaume Valls, amb qui havíem estat amb la Uta a Nova York. Jo havia ‘El camí de la Meca’, que va tenir molt èxit, i després ens vam posar a buscar una obra amb la idea estúpida que pogués agradar al gran públic i, per primera vegada a la meva vida, vaig produir una obra així, ‘Anuncis classificats’, una comèdia simpàtica de bulevard que Konrad va dirigir. Després de diverses col·laboracions junts, quan va sorgir la idea del ‘Mercader’, em va insistir perquè fes el Shylock. Va estar amb nosaltres fins que es va posar molt malalt –va morir aquest agost– i vam seguir sols, amb l’ajuda de Mingo Ràfols.

-I com va afrontar el personatge?

-Bé, hi ha actors que tenen l’habilitat de copiar molt bé l’extern i imiten a un policia, un carnisser o un fuster. Jo no la tinc. M’he d’organitzar internament: és la meva dinàmica, el meu aprenentatge. Però amb Shakespeare tens només les paraules i m’estava resultant molt difícil compondre el personatge fins que, un dia, Konrad, que em veia assajar, em va dir que pensés en algú que té els peus plans, que això potser m’ajudaria. Amb aquesta inspiració, a poc a poc, vaig començar a moure els peus d’aquesta forma, després les cames, encorbar la columna… I després de perdre la por, va ser cosa de llançar-me amb el text per descobrir què sortia.

-Però l’esforç ha valgut la pena, oi? Li han donat el premi Margarida Xirgu.

-És genial, però no et canvia res la vida. És un reconeixement. No com un Oscar, en que tothom et vol contractar i puja la teva cotització. Però m’he alegrat també per en Konrad, perquè va insistir tant i tant, que ha d’estar content, allà on es trobi.

-Em parlava abans de Teatre Akadèmia.

-Sí, sí. Com jo veia que a les classes de l’Institut del Teatre hi havia molt bons alumnes, vaig pensar que era necessari fer visible la seva feina. Per això, quan vaig entrar a dirigir el Teatre Akadèmia l’any 2007, un dels meus objectius principals va ser donar a conèixer a aquests joves actors amb talent, però invisibles i desconeguts, en obres d’autors que els permetessin treballar el llenguatge i amb directors que fossin també pedagogs. Aquesta va ser una de les meves primeres apostes. Vam programar laboratoris d’interpretació amb mestres internacionals (Anatoly Vasilev, Casa de Clerk, Zaedine Zadeck, Philipe Nguyen i Thomas Richards), a més a més de produir una desena d’espectacles, com ara diverses obres de Shakespeare (‘Romeu i Julieta’, ‘Com us plagui’, ‘Falstaff’); ‘Electra’, de Sòfocles; ‘Ritter, dene voss’, de Bernhard; ‘La gavina’, de Txékhov, i ‘La vida perdurable’, de Comadira, entre d’altres.

-Vostè ha adquirit un teatre, el Dau al Sec. Ha de tenir una hipoteca enorme.

-Jajaja. Doncs no. L’he pogut comprar amb els estalvis de la meva vida i els deu anys del Teatre Akadèmia. El 2007, Elsa Peretti, una gran amant del teatre, que m’admirava molt, va decidir comprar l’Akadèmia i em va oferir dirigir-lo. Vaig tenir una llibertat total, fins els dos últims anys. Va ser el moment de marxar i que cadascuna seguís el seu camí.

-Encara sort.

-Sí. Vaig tenir la sort de que, en aquell moment, els Vol Ras van decidir vendre el seu teatre, al Poble Sec. I com tenia moltes ganes de seguir fent teatre independent, vaig decidir fer el pas.

-Que està produint ara?

-Bé, ara no puc produir gairebé res. Tinc diversos projectes al cap, però s’han de dosificar. Després del ‘Mercader’ m’he quedat sense diners per a produir. Ara vull facilitar la sala a aquells grups que no tenen teatre per assajar i estrenar, com hem fet amb ‘Qüestió d’honor’. El millor d’aquesta obra és que pot arribar a nois com els que representa, amb problemes similars.

-Em deia que té altres projectes entre mans.

-M’agradaria crear un Premi Dau al Sec per a companyies que intenten funcionar de forma menys piramidal (autor, director, actor). Tenir alguna subvenció ens ajudaria, és clar. El ‘Mercader’, tal com l’hem muntat, ens ha costat 8.000 euros, però perquè no hem cobrat cap de nosaltres. Ho farem ara, quan haguem acabat les funcions i els bolos. Però això també els passa als joves actors de ‘Qüestió d’honor’, que porten quatre mesos entre assajos i representacions, i cobraran una mica ara, a l’acabar.

-Però vostè podria estar jubilada i viure tranquil·lament.

-Estic jubilada de l’Institut del Teatre, i no cobro de cap altre lloc. Però el meu futur passa pel Dau, on fem moltes coses, fins i tot un curs de filosofia i teatre sobre Shakespeare i la seva visió de món, a càrrec de Jordi Feixas. I també m’agradaria fer inclusió social al barri, veure com puc ajudar millor. Aquest estiu vam fer un taller de cinema amb nens que no tenien diners per pagar-se colònies d’estiu. I també m’agradaria fer una coral de nens i gent gran.

-Vaja, que vostè no para.

-No paro, no [i somriu].

Les meves millors sèries del 2019

Quan el meu amic Jose López Pérez em va demanar la meva llista de pelis de l’any, em va donar un tremolor. Em resulta molt difícil explicar que vaig menys a el cinema del que hauria i que, a més, no podria estar a l’altura dels meus amics de la crítica, capaços de devorar tres o quatre pel·lícules (algun, més) cada dia, la majoria en les sales de cinema.

Per això, des de la humilitat d’espectador televisiu, us cito les deu sèries estrangeres (i dues espanyoles de postres) que he vist aquest any i m’han agradat especialment. La visió més professional ja us la va escriure l’amic Natxo Torres Zenarrutzabeitia fa uns dies, tot i que en algunes coses no estic d’acord amb el seu criteri, com veureu.

Aquestes sèries són una selecció de les que més m’han agradat aquest any, no les millors ni pitjors. Segur que cada espectador té les seves preferides, com cada crític. I recordin, amigues i amics lectors, que la crítica és un gènere d’opinió, no una veritat absoluta.

Som-hi:

A Amazon Prime Vídeo:

  • ‘Fleabag’, meravellosa barreja de comèdia i drama a càrrec de la fràgil, divertida, emocionant i sensible Phoebe Waller-Bridge, que es va dur l’Emmy d’aquest any. Millor Veieu en versió original: la veu d’aquesta dona val un potosí.
  • ‘La meravellosa senyora Maisel’. A Natxo no li ha agradat gens la tercera temporada, però segueix valent molt la pena veure el naixement i progressió d’una pionera dels monòlegs còmics als EUA. L’equip Amy Sherman-Palladino (guió) i Rachel Brosnahan (actriu).

En Filmin

-‘The Virtues ‘, magnífica minisèrie dramàtica britànica amb un Stephen Graham que sap transmetre el dolor d’un home ferit des de la seva infància.

-‘Home ground / Heimebane ‘, una sèrie sobre la primera entrenadora de futbol d’un equip masculí de primera divisió noruega que agrada fins i tot als no aficionats. Ane Dahl Torp encapçala el repartiment, en què hi ha John Carew, futbolista que va jugar a la Lliga espanyola.

-‘En l’ombra ‘, una estupenda’ Borgen ‘a la francesa per a amants de les intrigues polítiques.

En Netflix

-‘El mètode Kominsky ‘, segona temporada d’aquesta comèdia de Chuck Lorre, amb uns vellets interpretats per uns sensacionals Michael Douglas i Alan Arkin.

-‘The Crown ‘: tercera temporada de la vida i miracles de la reina Isabel II d’Anglaterra. De la més dolça Claire Foy a la més dura, però creïble, Olivia Colman.

-‘Broadchurch ‘, amb precisament Olivia Colman com a policia anglesa d’un poble costaner on es produeixen un parell de crims investigats pel turmentat David Tennant.

En HBO

-‘Juego de Trons ‘. Impossible no citar la temporada final d’aquesta sèrie, que ha marcat tota una dècada, agradin o no les fantasies èpic-medievals.

-‘Killing Eve ‘, la segona temporada d’aquesta peculiar relació entre una assassina professional i una policia, escrita precisament per Phoebe Waller-Bridge a partir de les novel·les de Luke Jennings. I Jodie Menjar també es va emportar un Emmy.

En Movistar +

-‘Hierro ‘: una intriga policíaca, amb jove assassinada, ambientada en la més petita de les illes canàries. Supèrbia Candela Peña en duel actoral amb un Darío Grandinetti d’alçada.

En BTV (i Filmin)

-‘El mort viu ‘, una sèrie gamberra i llenguda, el pilot es va emportar un premi Ondas.

La volta al món de cinema d’en Sergi Ramis

A la secció dedicada als viatges cinèfils que vaig publicant al web de Nosolocine.net no vaig poder deixar de comentar un llibre que porta precisament per títol ‘Viatges de cinema‘ i, com a subtítol, ‘La volta a el món en gairebé 80 pel·lícules.

Encara que no sigui un llibre de rabiosa actualitat (data de 2011, fa vuit anys) el seu contingut segueix sent molt vàlid. A més, la possibilitat de trobar algun exemplar a Amazon i en altres botigues digitals, em porta a parlar d’ell mateix, per l’interès que crec pot suscitar i donada la desaparició de l’editorial Raima, que el va publicar en el seu moment.

D’entrada, les 260 pàgines dedicades a 76 pel·lícules i mig centenar de països dels cinc continents parlen de l’esforç de l’autor: Sergi Ramis, periodista viatger i amant de el cinema, que ha col·laborat en nombroses publicacions de primer ordre ( ‘El País’, ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, ‘National Geographic’) i ha estat director de les revistes ‘Altaïr’ i ‘El món dels Pirineus’). Actualment és co-editor de Ecos Travel Books.

Explica Ramis a la presentació del seu text que, veient a John Wayne “lacear rinoceronts per la sabana africana”, va saber que voldria viatjar i que sempre li agradaria el cinema. Per això, en aquesta tornada a el món en 76 pel·lícules viatja “des de la sabana africana i el desert australià, fins a les interminables planes americanes, les muntanyes de l’Himàlaia i les paradisíaques platges polinèsies”, diu.

Afegeix Ramis a la contraportada que aquests films i viatges són “trobades [literaris] amb Cary Grant, Ava Gardner, Robert Redford, Marilyn Monroe, John Wayne, Ingrid Bergman, Peter O’Toole, Humphrey Bogart, Sigourney Weaver, Marlon Tou, Jeanne Moreau, Clint Eastwood … en els millors escenaris de la planeta “.

Ah … també apareix la Costa Blava francesa de ‘Atrapa a un lladre’, el film d’Alfred Hitchcock, un títol indirectament d’actualitat gràcies a la sèrie homònima de Paramount Channel, dirigida per Pablo Vásquez. Es tracta d’una ficció que compta amb guió de Jordi Calafí i Javier Olivares (el creador de ‘El Ministeri de l’Temps) a partir de l’film original de Hitchcock, amb Pablo Echarri i l’encantadora Alexandra Jiménez com a protagonistes.

Que aquest llibre compti amb el pròleg de Sebastián Álvaro, el creador de la sèrie documental ‘A l’filo de lo impossible’, ho avala encara més. Però el seu autor insisteix: “Aquest no és un llibre de cinema. És un llibre d’un viatger aficionat a el cinema “. Avisats quedem.

Sense estendre més, perquè el possible lector pugui assaborir-lo, diré que aquest itinerari de cinema l’obre ‘El bosc animat’ i Galícia, segueix amb ‘Jamón, jamón’ i Aragó, i circula per les ‘Carreteres secundàries’ de la Costa Brava , abans de penetrar a França i prosseguir per Anglaterra, Irlanda i una desena de països europeus més.

Àfrica i la hitchockiana ‘L’home que sabia massa’ tanquen aquesta aventura, que inclou detalls de cada pel·lícula i breus requadres informatius sobre els llocs on es van rodar les mateixes, així com detalls útils de com viatjar als mateixos.

© 2025 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑