Hi va haver un temps en què vaig exercir de (semiobligat) cronista gastronòmic, però la veritat és que m’agrada menjar poc, però bé. La primera cosa em va permetre conèixer bons cuiners i restaurants de qualitat. El segon ho practico de tant en tant, i em limito a un pressupost que no sigui excessiu.
Per exemple, acostumo a acudir a restaurants de prestigi que mantenen un menú de migdia a preus continguts o fins i tot un menú de degustació que no superi una certa quantitat. Però no arribo (ni vull) pagar 100, 200 o 300 euros, que és la bestial xifra que marquen alguns locals amb diverses estrelles Michelin.
Quan vaig a Menorca, i més concretament a Ciutadella, tinc la meva pròpia llista de llocs preferits, com el Món, l’Smoix i Es Tast de na Sílvia, entre d’altres. Deixo de banda alguns clàssics que no solen fallar, com el Cafè Balear i el seu germà petit, la Pizzeria Roma. Però aquests dies he situat al meu top ten Rels, el restaurant de l’excel·lent cuiner Joan Bagur.
D’aquest local ja n’havia parlat, i bé, a Tripadvisor, el 2017. Va ser el mateix any que va rebre el premi al restaurant revelació de Menorca, atorgat per l’Associació de Periodistes i Escriptors Gastronòmics de les Illes Balears. I és que l’encara jove Bagur ha passat pels fogons del Celler de Can Roca (dels germans Roca) i, a Barcelona, pel Dos Cielos (dels bessons Torres), el Rocamoo (a les ordres del seu mentor, Felip Llufriu, xef del Món) i la Cuina del DO. Ja a Ciutadella, abans d’iniciar la seva aventura en solitari, ha cuinat a l’Hotel Rural Morvedra, Ca’n Lluis, Ca’s Ferrer i l’Hotel Princesa Playa.
L’altre dia vaig tornar a dinar al Rels i vaig poder prendre uns deliciosos plats del menú de migdia, que entre setmana surt per 28€ (begudes a part). Una relació qualitat-preu que ja m’agradaria a mi que tinguessin molts locals de Barcelona, però no hi ha manera. Hi va haver un parell de tapes d’entrada (pastís de peix i paté de campanya) abans del primer plat: un deliciós pop en diferents elaboracions.
El segon va ser una paella a base de calamar i bacallà, que podia haver estat només per a un, una cosa poc habitual a molts restaurants (t’obliguen a ser-ne dos, com a mínim) i que sol reclamar sempre el meu amic Pau Arenós. Després hi va haver unes postres, més senzilles. Però tot estava deliciós.
I com el xef deia fa poc al seu Instagram, la manera d’animar el sector no són els “m’agrada” que col·loquem a les xarxes socials, sinó anant a dinar o a sopar a aquests establiments. És la manera que puguin treballar i tirar endavant, alhora que nosaltres gaudim amb els seus plats.
Deixa un comentari