Acabats de lliurar els premis Emmy, amb ‘Joc de Trons‘ com a millor sèrie dramàtica, no està de més reflexionar sobre el moment actual, en què gegants com Netflix, HBO i Amazon es disputen la tele de pagament via ‘streaming’. Per això parlem amb el mallorquí Jaume Ripoll (1977), cofundador i director de Filmin, la primera plataforma íntegrament espanyola de vídeo a la carta a través d’internet. És, a més, l’única que ofereix la possibilitat de veure tots els seus continguts en català. Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al Catalunya Plural.

A més de dirigir Filmin, crec que també imparteix classes de cinema a la prestigiosa ESCAC, on vostè va estudiar…
Bah… Unes poques hores, res més. Aquest any, donaré classes de producció i potser algun que un altre màster. Però deixeu-me dir-li que el cinema hauria d’estar en el batxillerat com a activitat curricular.

Expliqui, si us plau…
Avui en dia, qualsevol xaval amb un mòbil és capaç de crear coses fascinants. Tots estem sobreexposats a l’audiovisual, però no estaria gens malament que als joves se’ls ensenyés certs paràmetres, alguns fonaments i cultura base de l’audiovisual. Estaria bé que sàpiguen qui és Charles Chaplin, Orson Welles o Sidney Lumet, per exemple. Perquè el cinema t’obre altres camins i, fins ara, s’imparteix de forma extracurricular per professors voluntariosos que estimen el cinema. Ja sé que proposar ara això, amb el panorama electoral que tenim i la reforma educativa, pot semblar estúpid, perquè és una cosa de ciència ficció. Però, d’altra banda, com fem que aquestes noves generacions, acostumades al que visualment ràpid, puguin assaborir pel·lícules de tempo lent? Doncs com amb el menjar: s’han d’acostumar. La primera vegada que menges un espàrrec potser no t’agradi, però a la tercera o la sisena vegada penses que està deliciós. Aquesta tasca formativa s’ha de fer. La nostra obsessió és buscar nous públics, però sense dogmatitzar, perquè hi ha diferents gustos i ja decidiràs el que t’interessa o no. Com més àmplia i variada sigui la dieta cultural de l’ésser humà, millor serà.

I vostè, com va arribar a agradar-li el cinema?
En el meu cas va ser molt fàcil. Al meu pare sempre li va agradar molt el cinema. Amb 30 anys va ser programador de moltes sales de Mallorca i després va tenir diversos videoclubs i fins i tot una sala a Alaró, a l’interior de l’illa. I jo, des que tenia 6 o 7 anys, quan acabava les classes els divendres al poble i durant els caps de setmana, anava a les botigues i posava i treia les etiquetes de ‘llogada’ a cada pel·lícula. A casa meva teníem unes 3000 cintes en VHS. Lo nostre era parlar de cuina i de cinema. El meu pare va arribar, inclús, a participar en la creació d’un concurs de cinema a la televisió balear!

Sembla lògic que anés a estudiar a l’ESCAC.
Nooo. Gairebé va ser una tragèdia grega. Jo era un bon estudiant que no hi havia suspès mai. Quan estava estudiant primer d’Informàtica, que era una carrera amb molt de futur, un dia, de sobte, li vaig dir al meu pare que no m’agradava la informàtica, que no m’agradava aquella carrera i que volia estudiar cinema. Però, és clar, fa 23 anys, ningú estudiava cinema. Els meus pares pensaven que era una cosa que no tindria sortida, pensaven que era un capritx. “Però, que vols? Ser crític?”, em deien. A més, era una escola privada, que era molt cara. Al final, al cap d’insistir durant dies, la meva mare va acceptar.

I va anar a les Escoles Pies de Sarrià, on hi havia la primitiva ESCAC i hi era JA Bayona!
Jo sóc de la tercera promoció, i Jota, de la primera. A la meva hi eren el director de fotografia Arnau Valls (‘Eva’, ‘Anacleto’, ‘Superlópez’), la muntadora Elena Ruiz (‘El orfanato’, ‘Lo imposible’) i el director Javier Ruiz Caldera (‘Superlópez’, ‘Anacleto’, ‘Tres bodas de más’, ‘Promoción fantasma’), entre altra gent. Javi i jo vam fer alguns guions junts.

Quina branca va escollir?
Direcció. I tenia molt bones notes. Però, a meitat de tercer i a falta del treball de fi de carrera de quart, el meu pare va morir d’un infart i vaig d’haver de tornar a Mallorca d’un dia per l’altre, per fer-me càrrec de la seva feina: la representació de Manga Films a Balears i els diferents videoclubs que tenia. Així que estudiava a Barcelona i treballava a Mallorca. Vaig acabar els estudis, però el meu projecte de fi de carrera com a director no va ser triat entre els que s’havien de produir. Em van proposar fer-ho igualment, amb menys pressupost, però vaig dir que no. No tenia ganes de rodar i no ho he fet mai més.

Però sí que va fer coses els primers anys…
Hi havia fet alguns curts, una mica de publicitat i videoclips amb Pau Freixas i altra gent com a ajudant de direcció i en producció, però ja no vaig voler fer més cinema. Vaig rodar fins i tot un documental sobre Gil de Biedma amb testimonis molt interessants del cercle del poeta, com Ana Maria Moix, Fabià Estapé, Goytisolo, el majordom i la germana de Gil de Biedma. Llàstima que s’hagi perdut, perquè vam rodar en U-matic, un format de vídeo analògic de qualitat molt baixa. Va ser de les últimes coses que vaig rodar i, per sort, ho va poder veure el meu pare. Però ja no vaig tornar a dirigir. Vaig tornar a Mallorca a portar els negocis del meu pare, on vaig estar 5 o 6 anys.

Com va sorgir la idea de Filmin?
Jo treballava amb Juan Carlos Tous, que havia estat el meu cap a la divisió de vídeo i DVD de Manga Films quan jo era a Mallorca. El 2003, Tous va fundar la distribuïdora de cinema independent Cameo i, com que sabia que m’agradava i havia estudiat cinema, em va demanar que anés a la seva empresa per portar la web, el comerç electrònic, la revista electrònica… Jo vaig entrar al 2005 i hi he anat creixent, però des del principi vaig tenir molt clar que Cameo havia de ser, a més a més, una plataforma de cinema on line. De fet, la idea de Filmin neix a l’estiu del 2006. Era el moment.

Però tenia algun referent?
No. Cap. Però sabia que s’havia de fer. Existia DvdGo, que venien DVD per correu, però encara no havia arribat Amazon. Netflix, en aquell moment, encara no feia res (llogava DVD als EUA), i iTunes començava a llogar i vendre pel·lícules per Internet. La gent es baixava les pel·lícules de les webs pirates. Això era així. Sabíem que el camí a seguir era internet però havíem de trobar la forma de fer-ho. Havíem de combatre el pirateig d’una forma legal. De la mateixa manera que es va crear Cameo amb una mentalitat molt clara, la d’oferir cinema independent, que té el seu nínxol de mercat, aquesta va ser la idea amb Filmin. El cinema independent pot quedar diluït en una tele més generalista, però si ofereixes una plataforma dedicada en exclusiva a aquesta parcel·la, pots arribar a més públic i aquest pot escollir més títols. Aquesta era la funció que volíem aconseguir i implementar.

Va haver-hi problemes?
Quan vam començar els problemes eren clars: tecnològics, de mercat i de públic. El 2007, l’ample de banda, la capacitat de codificar pel·lícules i la usabilitat, en aquell moment, eren molt limitades. I tot això, amb ordinadors. No hi havia els dispositius d’ara. Els distribuïdors van ser molt atrevits i generosos a l’hora de cedir títols. I eren per llogar. Durant un parell d’anys només llogàvem pel·lícules: vam ser un videoclub on line i amb un catàleg encara curt. El tercer escull, el públic, que si podia veure gratis pel·lícules a internet, no les pagaria. Aquells dos anys van ser la prova de foc. Quan vam tenir a punt la tecnologia, ja teníem prou contingut. Era qüestió d’arribar al públic. I això va començar al maig de 2010, amb la tarifa plana. Aquest, per a mi, va ser el veritable naixement de Filmin.

Amb tot el que hi ha al mercat, cal Filmin?
És clar. Jo era un cinèfil adolescent que vaig tenir la sort que el meu pare tenia una videoteca impressionant, amb clàssics de tota mena. Per a un jove cinèfil actual és una benedicció poder tenir en Filmin des del més nou a clàssics com Pasolini, Visconti, Fellini, Bergman, Rohmer o Haneke. Aquesta funció que fem nosaltres és necessària, perquè s’ha de lluitar i conrear la diferència i el risc, i no oferir només pur entreteniment.

No li agrada l’entreteniment?
Sí, sí, estic molt a favor de l’entreteniment. Però també és important veure un altre tipus de cinema i dedicar esforç i diners perquè es mantingui i arribi a més públic.

Fa dies, deia a Twitter que “la combinació Filmin + Netflix + Amazon + HBO + Disney surt per uns 35 € al mes. Menys que si veus el futbol”.
Segur que el futbol surt més car que tots nosaltres junts. Les nostres tarifes no les hem pujat mai. De fet, l’hem baixat un cèntim. De 8€, que costava a l’inici, a 7,99 € que costa ara. Si calcules la inflació, doncs veuràs.

Que hi ha de diferent en Filmin?
Tot tipus de pel·lícules i sèries independents, bàsicament europees, però també algunes americanes. Aquest tipus de cinema que arrisca i inicia nous camins en la ficció i documental. I oferim diferents vies per a aquesta espècie de selva audiovisual contemporània: cinema europeu premiat; cinema clàssic; documentals de música, política o pintura; telesèries europees guardonades de qualitat, i producció infantil diferenciada.

Veu les altres plataformes?
Jo sóc usuari de totes. Pago totes. És clar que també ho faig per raons professionals.

I cal veure tot?
Per descomptat que no. Hem de diferenciar. I en algun moment hem de parar i decidir si el que veiem és per plaer o per aquesta falsa obligació de veure l’última sèrie del moment pel fet de mantenir una conversa al dia següent. Això és un error.

Ara, tothom parla de la sèrie ‘Txernòbil’.
Sí, però hi ha alternatives. En Filmin tenim una docuficció molt bona, ‘Veus de Txernòbil’, basada en el llibre de 1997 de la periodista i premi Nobel bielorussa Svetlana Aleksiévich.

Millor o pitjor que la sèrie d’HBO?
Són diferents, compatibles i complementàries. Una és una aproximació més artística i poètica i l’altre un documental de 80 minuts.

Hi ha un excés d’oferta?
És clar. La clau és saber gestionar l’abundància. Si no ho fem bé, estarem permanentment frustrats. Però aquest excés no ho corregiràs: hi és i no ho canviaràs. Quan arribes a casa, a la nit, has de pensar què vols veure sense sentir-te ofegat per l’excés.

A més de Filmin, HBO, Netflix, Prime Video, Rakuten, arribaran Disney i Apple, i les telefòniques ofereixen un munt de canals de pagament. Hi ha clients per a tanta oferta?
No hem tocat sostre i ens queda molt camí per recórrer. Estem molt lluny. Hi ha centenars de milers de persones que encara es poden subscriure a les plataformes, sobretot per dos motius: no té el dispositiu adequat (televisions, ordinadors, tauletes o mòbils desfasats) o no saben com fer-ho.

Diria que la tercera edat es connecta menys?
No, no. La gent de més de 65 anys cada vegada es connecta més. Perquè tenen televisions noves i més temps lliure. És el públic amb més potencial de creixement. A més, són persones que disposen de coneixements de cinema i televisió de molts anys i el mateix repesquen una sèrie antiga que veuen una pel·lícula actual.

Aguantaran totes aquestes companyies?
La inversió que estan assumint i aconseguint aquestes grans companyies és per quedar-se amb un gran percentatge de mercat, no un tros petit del pastís, perquè no arribaries a cobrir les despeses de producció. Ara hi ha una guerra molt clara per convertir-se en la plataforma hegemònica. I el que s’intueix que passarà, tard o d’hora, són fusions. En el món del cinema ja ha passat i en les plataformes ho veurem també aviat. Hi ha mercat, però no diners perquè cadascuna d’elles inverteixi 15.000 milions d’euros a l’any en producció i sigui rendible. Això no és possible.

Llavors, estem davant d’un boom o bluff?
No. Un bluff no serà. Si mires enrere, veus que el camí va per aquí. Et pots subscriure a diverses plataformes i pagues menys del que costava Canal + fa 20 anys.

I les telefòniques?
Hi ha teleoperadores que t’ofereixen paquets, com el que passa ara, i altres que t’ofereixen un accés a internet més econòmic, on tens una tarifa plana d’internet sense futbol ni sèries ni res, però on tu pagues allò que vols utilitzar. No hi ha marxa enrere.

Netflix està invertint moltíssim. Pot mantenir aquest ritme?
No només Netflix, sinó totes la resta de grans plataformes estan invertint molts diners en producció. I això ho celebro pels creadors, que poden rodar pel·lícules i sèries de gran qualitat. Però a cinc o sis anys vista, em sembla inviable. Qui serà la primera a parar? Això no ho sé.

Hi ha sèries més progressistes ara que abans?
No crec que sigui necessàriament així. Ho era el famós episodi ‘Isaac i Ismael’ de ‘L’ala oest de la Casa Blanca’, en què Aaron Sorkin, el seu creador, reflexionava sobre l’atemptat a les Torres Bessones. Són progressistes les sèries que tracten sobre homosexualitat? Penso a ‘Els joves’ i era una sèrie més arriscades que moltes de les d’ara. Ho era ‘Sí, ministre’ o la ‘House of cards’ original anglesa, que era molt més radical que la dels EUA, rodadad just després del relleu de Margaret Thatcher. Potser l’oferta actual sigui més àmplia, però no per això són més progressistes.

Quins títols recomanaria?
Un recent article del diari ‘The Guardian’ cita les -per ells– 100 millors sèries del segle XXI: ‘Los Soprano’, ‘The Wire’, ‘Mad Men’, ‘Breaking Bad’ i ‘Joc de Trons’ estan entre les 10 primeres. Però jo afegiria, per exemple, ‘Buffy, cazavampiros’ (1997-2003), una revolució a molts nivells quan va néixer i la llavor de tot el que fa la Marvel amb els seus superherois.

I de Filmin, en concret?
‘Inside number 9’ (2014), que també la citava ‘The Guardian’, una sèrie britànica molt brillant, gamberra, ocurrent, d’humor negre, amb episodis autoconclusius de 25 minuts, que tenen en comú que en cada un dels capítols passa alguna cosa amb el número 9. Van per la quarta temporada i estrenarem la cinquena al festival Serializados (divendres, 25 de setembre), amb col·loqui posterior a càrrec del seu co-creador, Steve Pemberton. També ‘The Virtues’, una minisèrie amb un nivell de qualitat tècnica, artística i dramàtica molt potent. I ‘Home Ground’, una ficció noruega que tracta el tema del futbol d’una manera molt diferent: la protagonista és la primera dona entrenadora d’un club masculí, amb tot el que això significa, i també el tema de l’homosexualitat en aquest esport i de la qual cosa gairebé ningú parla. Si aquesta sèrie estigués en una d’aquestes grans plataformes, ara mateix tothom n’estaria parlant.