Situada al costat de la desembocadura del Guadiana, la localitat d’Ayamonte compta amb àmplies platges de sorra daurada i l’Algarve portuguès a tir de pedra

Si prenem un mapa d’Espanya i tracem una diagonal des del cap de Creus fins a Andalusia, al costat de la frontera amb Portugal, a l’extrem d’aquesta línia ens topem amb Ayamonte, l’última ciutat d’Huelva. Situada al costat de la desembocadura del Guadiana, amb el perfil del pont internacional en un extrem i àmplies platges de sorra daurada en l’altre, aquesta petita localitat atlàntica mereix una visita tranquil · la. Una escapada de cap de setmana o d’unes petites vacances, que sempre podem allargar si la convertirm en base per descobrir el bell Algarve portuguès.
En l’actualitat, arribar a Ayamonte des de Catalunya és relativament senzill. Si s’opta per vols low cost, l’aeroport de Sevilla és el més proper a la capital de Huelva i està situat a 150 quilòmetres d’aquesta localitat fronterera. marcada pel perfil del pont internacional sobre el Guadiana. Són 666 metres que apropen Espanya i Portugal, estalviant la travessia en el ferri que unia, i encara uneix, la ciutat de Huelva amb Vila Real de Sant António, just davant.
Situada en un extrem de la Costa de la Llum, amb les daurades platges d’Isla Canela i de la Punta del Moral, dins del terme municipal, i el paratge natural de les maresmes d’Isla Cristina, de gran interès biològic una mica més lluny, la ciutat ofereix molt més.

Aspecte històric
Si ens centrem en l’aspecte històric, Ayamonte té un origen poc clar que remet als ibers: assentats a la part alta de la localitat, els seus pobladors la van denominar Aya (muntanya) i des d’allà van controlar la desembocadura del Guadiana. L’arribada dels romans consolidaria el nom de Muntanya d’Aya o Aya Montis i d’aquí el Ayamonte actual.
Un passeig per la població podria començar, precisament, a la part alta de la muntanya, als jardins del Parador. Una placa informa que hi va haver un castell ocupat pels àrabs fins al primer terç del segle XIII i que se’l van disputar cristians i musulmans. «Al segle XVII, quan la revolta de Portugal, va prendre nou protagonisme, però va quedar en estat de semirruina. El terratrèmol del 1 novembre 1755 el va arruïnar totalment », s’explica. Vist avui, amb perspectiva, s’estima que el sisme de Lisboa, com així es va anomenar, per les destrosses que va causar a la capital portuguesa, va tenir una magnitud aproximada d’un 9 en l’escala de Richter, la mateixa que el terratrèmol i tsunami del Japó del passat 11 de març. Malgrat que el seu epicentre es va situar en algun punt de l’oceà Atlàntic, però a menys de 300 quilòmetres de la costa lisboeta, la gran durada del sisme, en diverses fases, i la seva potència, va provocar la mort de més de 60.000 persones, 1.000 d’ elles a Ayamonte.
No hi ha res, actualment, que recordi la tragèdia que va assolar, sobretot, l’Algarve, i moltes ciutats del sud d’Espanya. El castell, d’irregular planta poligonal, tenia dues bateries (amb cinc canons cadascuna), torre de l’homenatge, capella, aljubs i polvorí. Va quedar arrasat i sobre les seves restes es va alçar, el 1963, el Parador de Turisme Costa de la Luz.Ubicada a la Costa de la Llum, en el seu litoral hi ha les platges d’Isla Canela i Punta del Moral.

El passeig iniciat als jardins del Parador permet entrar a Ayamonte des de dalt, travessant el barri de la Vila, el més antic, amb carrers inclinats i recargolades, cases baixes pintades de calç. Es pot agafar el carrer de Després de les Campanes, per observar la bonica església del Salvador, i prosseguir per Galdames, costa avall, fins arribar a la placeta de l’Aladroc.
El lloc no té res a veure amb el famós peixet, sinó amb el gran col · lector on convergien les aigües pluvials de la zona i que, donada la seva longitud, va donar pávulo a llegendes relatives a secrets passadissos subterranis que en el passat podrien haver unit el castell d’Ayamonte i la fortalesa portuguesa de Castro Marim, just davant, a l’altre costat del Guadiana.

Esglésies i El Rocío
Baixant una mica més, podem desviar-nos cap al riu, cap a la barriada dels mariners, un conjunt de cases dels anys 50, en què destaca el singular grup d’habitatges Federico Mayo. L’altra opció és dirigir-nos cap al barri de la Ribera, en el itinerari apareixen davant el viatger la capella del Socors i les esglésies de Sant Sebastià i de Sant Francesc, un antic convent franciscà que va ser declarat monument nacional el 1985.
Cal recordar que la germandat rociera d’Ayamonte és la primera de la província d’Huelva en iniciar el pelegrinatge cap al llogaret del Rocío amb motiu de la celebració de la famosa romeria.
En aquest cèntric barri, que acumula comerços i restaurants, també destaquen coquetes placetes i places, i edificis d’interès, com el de la plaça de toros, l’ajuntament, el convent de Santa Clara i les esglésies de Sant Antoni, de les Angoixes i de la Mercè, així com el Teatre-Cinema Cardenio, que acull una part del Festival Internacional de Música de la ciutat.

Canela i Punta del Moral
Però el que molts visitants busquen a Ayamonte són les seves platges. Si necessitat de desplaçar-se a les una mica més llunyanes d’Illa Cristina, les maresmes van ser declarades paratge natural protegit el 1989, la localitat compta amb les d’Illa Canyella i les de Punta del Moral, a mitja dotzena de quilòmetres del centre, i unides per tranquil carreteres flanquejades per magnífics carrils per a bicicletes. Tota la província està plena d’ells.
La primera, Canela, és la situada al costat de la desembocadura del Guadiana i forma una corba de sorra daurada que fa les delícies dels amants dels esports d’aigua i vent, com el windsurf i el kitesurf. Una llarga platja que no té res a envejar a la de Tarifa, per exemple, situada quilòmetres al sud.
La segona, la Punta del Moral, un enclavament descobert ja pels romans (hi ha un mausoleu que dóna fe), és una platja d’un quilòmetre de llarg i 60 metres d’ample, que treu el cap a l’Atlàntic davant les maresmes de Illa Cristina, a la desembocadura del petit riu Carreras. Va ser un antic llogaret de pescadors, on conviuen habitatges tradicionals amb apartaments de temporada i hotels de les principals cadenes.

L’Algarve portuguès
Aquesta bella regió, situada al sud i la més visitada de Portugal, està unida a Andalusia pel pont internacional. El lògic és deixar-la per una escapada més llarga, però si un està a Ayamonte, és una pena no fer una curta visita, almenys, fins Tavira, una encantadora ciutat del districte de Faro, a menys de 40 quilòmetres.
Es pot dir que Tavira ostenta el curiós rècord de tenir 37 temples per uns 10.000 habitants. És un plaer recórrer els seus carrers i visitar les seves diferents esglésies, com les de Santa Maria, Sant Telmo o La nostra Senyora de les Ones. O la de Santiago, edifici medieval construït a la primera meitat del segle XIII, d’una sola nau, que alberga diversos apreciables retaules.

Deliciosa gastronomia
Però a més d’aquestes parades obligades en aquest recorregut cultural, el que el visitant no deixa de fer en aquesta ciutat, i en aquesta zona, és degustar la seva àmplia riquesa gastronòmica, en què destaquen els mariscs, entre ells els seus reconeguts percebes del Cap de Sant Vicent i les ostres, cloïsses i navalles.
I els seus peixos frescos, excel · lents a la graella, sorells a la planxa, sardines rostides. Com a Ayamonte, en aquesta zona també és molt saborós el filet de tonyina, els calamars i calamarsons i el deliciós pop del barri de Santa Luzia.
De tornada cap a Espanya, una parada aconsellable és la de Vila Real de Sant António, la petita ciutat portuguesa situada just davant de Ayamonte ia la qual es pot tornar prenent els transbordadors que creuen el Guadiana.
Després d’envoltar la zona de Vila Nova de Cacela i la de Monte Gordo, visitar el far i passejar pel llarg espigó que s’endinsa en l’oceà Atlàntic, en una escullera ple de pescadors aficionats, tot ells davant al perfil de la ciutat andalusa, és una delícia. A només sis quilòmetres del centre estan les platges d’Isla Canela i la Punta del Moral.

I si us ve de gust llegir el que vaig escriure sobre el Parador d’Ayamonte, us deixo també el pdf original