Álex de la Iglesia, entre els seus actors, durant el rodatge a Venècia.

Aquest divendres, dia 22, s’estrena ‘Veneciafrenia’, la nova pel·lícula d’Álex de la Iglesia. Durant tota la setmana s’han anat publicant diferents entrevistes amb el director, així que no hi entraré. Podeu llegir les publicades en aquests enllaços d’El Correo, El País, ElDiario.es, la cadena SER i RTVE, per posar alguns exemples de la marató promocional a què s’ha sotmès el cineasta bilbaí.

Tampoc no desitjo fer cas de les crítiques del film que han començat a aparèixer (aquí, la d’Oskar Belategui, i aquí, la de Javier Ocaña) i que es publicaran a partir d’avui. La crítica és un gènere d’opinió, encara que pot ser laudatòria, com la de e Noel Ceballos a ‘GQ’. Que l’espectador vagi al cinema ja és un bon símptoma, i si s’ho passa bé a la sala (aquí s’ho passarà de por), doncs millor. Seguim.

El que m’interessa especialment d’aquesta nova cinta del realitzador basc és l’aventura de rodar a la ciutat dels canals per part de cineastes espanyols, cosa que només Jordi Torrent havia fet el 2013, amb ‘La redempció dels peixos’, i poca cosa després que De la Iglesia, Paula Ortiz, amb la sèrie ‘Across the river and into the trees’. I és que Venècia va ser un escenari habitual del cinema de terror italià dels anys 70, amb algunes, molt poques, incursions d’autors estrangers.

Però tornem a ‘Veneciafrenia‘, que és en efecte, pionera en un altre aspecte: és el primer film espanyol del gènere de terror que ha estat rodat a la ciutat dels canals. Curiosament, encara que De la Iglesia cita les pel·lícules de Dario Argento i Mario Bava com a “revolucionàries, demencials; no van tenir parangó en la seva època” i poden reflectir elements de la trama del seu propi film, jo no recordo cap cinta d’aquests dos mestres de l’slasher rodada o ambientada a Venècia.

En canvi, sí que se suma a diversos títols del llegendari ‘giallo‘ (cinema de terror italià) dels anys 70 del segle passat, com ‘¿Quién la ha visto morir?‘ (1972), d’Aldo Lado; ‘Psicosis en Venecia‘ (1978), d’Ugo Liberatore, i ‘Sombra sangrienta‘ (1978), d’Antonio Bido. I cito aquests films, perquè no veig connexió de ‘Veneciafrenia‘ amb la llegendària ‘Amenaza en la sombra‘ (1973), de Nicolas Roeg, una obra mestra que aprofundeix més en el drama romàntic i en la bogeria del personatge que en el terror psicològic, encara que utilitzi les armes d’aquest últim génere.

Després d’una parada de deu anys, no va ser fins al 1988 quan va arribar ‘Nosferatu a Venècia‘ (1988), infumable berenar vampíric d’August Caminito, amb un Klaus Kinski en hores (encara més) baixes i amb un hièràtic Christopher Plummer i el caçabichos Donald Pleasence ficats en farina només per la pasta.

Christopher Walken mira Rupert Everett i Natasha Richardson, a ‘El placer de los extraños’.

Dos anys més tard es va rodar la inquietant ‘El placer de los extraños‘ (1990), cinta de Paul Schrader situada als confins del gènere i d’una elegant perversitat sado-maso, amb el quartet format per Christopher Walken, Rupert Everett, Natasha Richardson i Helen Mirren, posant en joc el guió de Harold Pinter basat en la novel·la d’Ian McEwan. Així que han hagut de passar més de 30 anys perquè a la ciutat dels canals patís de nou les ganivetades del gènere.

I sí, Álex de la Iglesia ha tornat a posar els carrerons i els canals al servei del terror i amb una mirada pròpia: el rebuig dels venecians cap a certes formes de turisme massiu, especialment el dels invasius creuers. Aquest rebuig ciutadà, portat a l’extrem gore, és el que es troben els joves del film que arriben a la ciutat per passar-s’ho d’allò més bé durant els dies de Carnaval.

Encara que ja us parlaré més endavant de forma més extensa de les localitzacions de la pel·lícula, us puc avançar que, per exemple, aquestes dues darreres imatges, amb la manifestació contra els enormes creuers que atracaven a Venècia, corresponen al Ponte de Ca’ Balà, a la Fondamenta Zattere Ai Saloni, al costat del Canal de la Giudecca, l’única via fluvial per on podien passar aquests vaixells. Naturalment, aquest trasto deu ser fruit d’uns bons efectes visuals.

Una de les espectaculars localitzacions de ‘Veneciafrenia’.

Pel que fa a aquest últim fotograma, aquesta mateixa setmana vaig proposar a Twitter el joc d’esbrinar on estava rodat. Ara que ja han passat diversos dies us puc confirmar que es tracta de la teulada de la Biblioteca Marciana, l’edifici situat davant del Palau Ducal (esquerra), a la Piazzetta di San Marco.

Podeu distingir la columna del lleó alat, cap al centre de la imatge, i el campanar de Sant Giorgio Maggiore al fons, dins la foscor, gairebé al damunt de la figura que llisca amagada al llarg d’aquesta mena de terrat.