Durant la primavera de l’any 2017, al Saló del Turisme de Barcelona, que ja havia començat a llamar-se a Feria B-Travel, va descobrir l’existència d’un petit país anomenat Islas Feroe, del que només havia oït parlar en termes futbolístics. La seva selecció, formada bàsicament pels aficionats, solía ser goleada per l’esquadra espanyola durant els partits anteriors a l’antigament denominada Copa d’Europa.
Dentro d’un stand dedicat a viatges als països nòrdics i Islandia, havia un microespai dedicat a las Feroe. Aún recordat que els fullets relegaven aquest arxipi a les pàgines finals. Els ojeamos, vam fotografiar els seus paisatges i, casi per chiripa, unes setmanes més tarda decidim viatjar allí per la nostra cuenta.
No ha estat senzill, perquè eren els primers vols directes que s’efectuaven des de Barcelona la companyia de bandera feroesa, Atlantic Airways, i tan sols ho feia un dia a la setmana (els dimarts de finals de juny a finals d’agost, i així segueix). El precio, además, era respetable: en torno a las 5.000 coronas danesas (unos 700 euros) ida y vuelta por persona.
Una vegada aconseguit el vol, comencem a buscar allotjament a través d’internet, amb un gran suport per la nostra part, ja que ens reduïrem les opcions hoteleres a uns pocs establiments i molt costosos. Això ens va portar a reservar de forma precipitada alguns dels hotels més caros, ja que els barats apareixien com a reservats. Posteriorment aconseguim reservar alguns B&B (allotjament i esmorzar) més econòmics, però també més senzills.
Lo cierto es que el vuelo directo fue estupendo. El nostre ha estat el penúltim de la temporada. Luego había que volar via Dinamarca. El temps, ens respectem relativament: de les set jornades que estudiem a las Feroe, ens va agradar tres dies i va llegir algunes hores el sol durant altres quatre dies. La estancia estuvo bien y los paisajes, espectaculares. Quedem tan impressionats, que escribí una guia de viatges, molt sencilla, però la única en castellà. I també aquest article que es publica a la revista Viajes de National Geographic i els dejo aquí avall.
Un racó secret al bell mig de l’Atlàntic
Pèrdues a la immensitat de l’oceà Atlàntic nord, a mig camí entre Noruega i Islàndia, ia uns 250 quilòmetres per sobre d’Escòcia, Fèroe són un d’aquells petits paradisos per a senderistes, amants de la natura i els ocells marins, que val la pena visitar .
Es denominen Føroyar, en feroès, i Færøerne, en danès, que significa “illes dels bens”. No és estrany: hi ha més ovelles que persones. Amb poc més de 50.000 habitants, gairebé un 40% resideix al conglomerat urbà format per la capital, Tórshavn, i els seus voltants.
En total són un conjunt de 18 illes, gairebé totes habitades, que constitueixen un país autònom dins del Regne de Dinamarca. No pertanyen a la Unió Europea per desig propi.
Encara força verge per al turisme de masses, hi ha molt poques agències de viatges especialitzades en elles, com Boreal Travel i Terres Polares, que acostumen a incloure-les juntament amb destinacions més de moda, com Noruega, Islàndia, altres països nòrdics i Groenlàndia.
No són barates, com passa a tots els països escandinaus, però és d’aquelles destinacions que pot encaixar perfectament en una setmana de vacances, encara que sempre sigui preferible disposar d’una mica més de temps per recórrer amb calma la majoria de les illes de l’arxipèlag.
Fins no fa gaire, per volar a les Fèroe s’havia de passar per Copenhaguen, però des de fa un parell d’anys, la companyia de bandera del país, Atlantic Airways, té vols directes des de Barcelona i Palma amb l’aeroport de Vágar des de mitjans de maig a mitjans de setembre, una vegada a la setmana. Hi ha la possibilitat de viatjar amb vaixell des de Dinamarca en un ferri que fa la ruta fins a Tórshavn i fins i tot continua fins a Islàndia.
El primer que sorprèn el viatger que arriba per via aèria a l’arxipèlag són la verdor dels seus prats, a muntanyes que s’alcen des del mar i on abunden els penya-segats tallats a bec. Apallissades pel vent i la pluja, persistents tot l’any, aquestes illes no tenen ni un arbre a la vista. El temps, variable i canviant, obliga el turista a fer servir capes de roba d’abric com una ceba. Un folre polar i un bon impermeable són l’opció més recomanable, així com un bon calçat còmode i impermeable.
Encara que el viatger només disposi d’uns dies, ha de saber que les distàncies a les Fèroe són curtes, sempre que no hagi de prendre un ferri, que sempre allarga els temps de desplaçament. Per això, si voleu visitar l’illa de Mykines, el paradís dels aficionats a l’ornitologia, o qualsevol de les illes del sud, especialment Suðuroy, els penya-segats dels quals acullen també milers d’aus marines, s’ha de disposar d’una jornada sencera per a cadascuna.
En les darreres dècades, l’enginyeria ha unit per carretera les principals illes de l’arxipèlag, mitjançant diversos ponts i dos túnels marins: el de Vágar, on hi ha l’aeroport, amb Streymoy, on hi ha la capital, Tórshavn, dos punts separats amb prou feines per 46 quilòmetres; i el que uneix les illes d’Eysturoy i les del nord de Borðoy i Viðoy.
Tórshavn és la capital europea més petita i com a tal, perfecta per recórrer-la a peu, passar-hi un parell de dies o, fins i tot, convertir-la en campament base per allotjar-se i des d’on recórrer la resta de l’arxipèlag, ja que l’estructura hotelera de les Fèroe és encara una mica escassa.
Passejar pel seu port esportiu, recórrer la part vella de la península de Tinganes i veure les cases negres amb teulades d’herba, els edificis històrics de parets vermelles, visitar la catedral de fusta blanca, i dinar o sopar alguna cosa als nombrosos restaurants de la zona, és un pla perfecte.
Una excursió molt senzilla i propera des de la capital és a Kirkjubøur, un poblet que va ser seu episcopal durant l’Edat Mitjana i és el lloc històric més important de les illes, ja que alberga les dues esglésies més visitades de les illes. Potser per això també es troba en aquest lloc el restaurant Koks, única estrella Michelin.
El punt més allunyat de Tórshavn per carretera és Viðareiði, situat a l’illa de Viðoy, a l’extrem nord-est. Realitzar un breu ascens pel vessant de la muntanya la muntanya Villingadalsfjall permet contemplar un dels paisatges més extraordinaris de les Fèroe: fiords d’enorme bellesa i fàcils de recórrer mitjançant estretes carreteres panoràmiques, perfectament asfaltades.
Vegem algunes cites imprescindibles: Gjógv, amb el seu portet natural on es practiquen nombrosos esports d’aventura; Eiði, on es troben els penyals de Risin i Kellingin; la cala de Tjørnuvík, encaixada entre muntanyes i un mar brau que miren cap al Gegant i la Bruixa (com anomenen els dos esmentats illots d’Eiði); la badia de Saksun, un recés de pau de turons verds i un sorral per on passejar a baixamar, que sol aparèixer en pel·lícules i anuncis; i Vestmanna, des d’on parteixen embarcacions per veure els impressionants penya-segats i coves marines de la zona i els milers d’ocells que hi nien.
De tornada a Vágar, aquesta illa acull les dues cascades més fotogràfiques de l’arxipèlag: la de Gasàdalur, a l’extrem nord-oest, un poblet de molt pocs habitants, al final d’una carretera que parteix de Sorvágur i passa per Bøur, amb les millors vistes sobre Mykines i els tres illots situats entre aquesta i la costa; i la de Bøsdalafossur, la caiguda de la qual cap al mar únicament es pot veure després d’una caminada al costat de la riba del llac Sørvágsvatn, el més gran de les illes, situat al costat de l’aeroport. Una bona excursió com a comiat de les Fèroe.
