Els meus companys del Comitè d’Empresa de El Periodico acaben de recordar-nos un dels aspectes del quals més ens oblidem els que encara tenim la sort (i el privilegi, en aquests temps) de tenir una feina fixa: els col·laboradors.

No us explicaré batalletes, però quan vaig començar a treballar com a periodista, al segle passat, primer vaig fer suplències d’estiu mentre estudiava la carrera (un becari, però amb salari, que d’això es tractava).

Després, vaig escriure col·laboracions per a El Dominical del diari, gràcies a la meva estimada Margarita Rivière, i a la revista Fotogramas, gràcies al meu estimat Jorge de Cominges.

En aquella època, podia anar a entrevistar Juanmari Bandrés a Donosti prenent un tren de nit, xerrar amb ell pel matí i tornar a Barcelona en el tren de d’aquella mateixa jornada, per arribar a Barcelona l’endemà, transcriure la conversa i presentar-la, perquè es publiqués al cap d’una o dues setmanes. La peça es pagava llavors a 5.000 pessetes (30 euros actuals), dels quals calia descomptar el viatge i el menjar, que pujaven a més de la meitat.
Això ho avançava jo, i la resta es cobrava al cap d’un mes i mig o dos mesos.

Aquesta situació no ha variat, sinó que més aviat ha empitjorat per als col·laboradors del nostre diari, però també d’altres mitjans. Autònoms n’hi ha molts, però crec que aquests es porten el palmell. I tot, perquè els (ens) agrada la nostra feina fins al límit de, de vegades, passar (gairebé literalment) gana. Ja dic que no us vull explicar batalletes.

Un col·laborador pot anar tirant perquè li avança a l’empresa la seva propis viatges, àpats fora de casa i els seus treballs.
Gran part dels bons caps que hi ha al meu diari (sempre hi ha algun desgraciat que qüestiona el que guanya o deixa de guanyar un col·laborador) hem estat al seu costat quan havíem de gestionar el seu treball, però el problema s’ha aguditzat ara amb els responsables econòmics de l’empresa, que no només ens retallen el sou als treballadors fixos, sinó que retenen injustament més temps del que haurien de els pagaments als col·laboradors.

I ells no poden fer vaga, tot i que bona part dels continguts d’un diari com el nostre es deuen a l’esforç d’aquestes persones.

Amb això juguen aquests pocavergonyes que tenim a dalt.