Una novel·la gràfica i una pel·lícula han coincidit a rescatar de l’oblit a un heroi: Francesc Boix, el fotògraf català que va aconseguir robar milers de negatius als nazis i l’únic espanyol que va declarar contra ells en els judicis de Nuremberg, mostrant les fotos dels horrors del camp d’extermini de Mauthausen.
“Tenim a Espanya i a Catalunya un heroi desconegut, que va aconseguir una gesta que molt poca gent hagués aconseguit, robar uns negatius als nazis, comprometedors per a ells, i després denunciar-los i fer-los caure davant de la justícia”. Aquest heroi es deia Francesc Boix. Així ho retrata Alfred Pérez Fargas, coguionista de la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’, acabada d’estrenar, dirigida per Mar Targarona i amb Mario Casas com a protagonista. “Va ser un rebel valent”, com el defineix Salva Rubio, guionista d’un còmic previ que té el mateix títol.
Francesc, Francisco, Franz o François Boix, segons l’idioma en què li deien, va néixer a Barcelona l’any 1920. Jove inquiet, d’ideologia comunista, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, branca juvenil del PSUC. Amant de la fotografia, en esclatar la guerra civil va ser reporter gràfic de la revista ‘Juliol’ i durant l’any 1938 va combatre amb l’Exèrcit republicà al front d’Aragó.
Derrotats per l’Exèrcit franquista, els supervivents de la seva companyia van passar a França el febrer de 1939. Boix i molts altres companys van ser internats en camps de refugiats i, més tard, integrats en l’Exèrcit francès. El maig de 1940, juntament amb molts altres compatriotes, va ser fet presoner pels alemanys, que acaben d’envair França. A principis de 1941, després de passar per un altre camp de presoners, va ser enviat a Mauthausen, un camp de concentració situat a Àustria, on hi va haver més de 8.000 espanyols internats. Van sobreviure només menys de la tercera part.
En realitat, Mauthausen-Gusen va ser el nom d’un complex de quatre subcamps situats en aquestes dues petites localitats austríaques, que els nazis van aixecar al costat d’unes pedreres de la zona, i on empresonaven en condicions infrahumanes als seus enemics des de l’any 1938. Aquests presos eren utilitzats com a mà d’obra barata, tractats com esclaus, humiliats, castigats, maltractats i assassinats de diferents maneres, com explica el còmic de Salva Rubio, que inclou una impressionant documentació addicional en la seva part final.
Francesc Boix es va integrar aviat en una organització clandestina de presos que li va proporcionar un treball de confiança en el laboratori fotogràfic del camp. Juntament amb els seus companys, va aconseguir amagar milers de negatius que mostraven la realitat de Mauthausen: centenars de morts, moltes d’elles camuflades com suïcidis, i la presència d’alts càrrecs nazis al lloc.
Precisament el testimoni de Boix, el 1946, davant del Tribunal Internacional de Nuremberg, durant els judicis contra criminals de guerra nazis, va permetre condemnar a alguns d’ells, com Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer. Durant la seva declaració van poder veure algunes de les fotos que, amb l’ajuda d’altres presoners, havia aconseguit amagar de la destrucció.
Simpàtic, sempre somrient i amb un posat de seductor cap a les noies que es posaven a l’abast del seu objectiu, Francesc Boix seria considerat un heroi en qualsevol país normal. Però la seva situació després de l’alliberament no va ser fàcil: els comunistes russos no es fiaven dels supervivents espanyols de l’Holocaust i tornar a Espanya era impossible, en ple franquisme. Així que el jove fotògraf es va quedar a viure a França, on va poder exercir de reporter gràfic per a publicacions pròximes al Partit Comunista, com ‘L’Humanité’. Però Boix moriria jove, un mes abans de complir 31 anys, possiblement a causa d’una tuberculosi contreta a Mauthausen.
Cronològicament, el còmic amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d’Aintzane Landa (aquí un vídeo de su ‘making of’), va néixer abans que la pel·lícula de Mario Casas i té el seu origen també en un llibre escrit per Benito Bermejo fa 16 anys. Bermejo, guionista, escriptor i historiador, va ser qui va desemmascarar el 2005 a Enric Marco, un impostor que va ser president de l’associació de deportats de Mathausen sense haver-ho estat
Bermejo va ser qui va efectuar la investigació històrica i el guió de l’excel·lent documental sobre el tema ‘Francisco Boix, un fotògraf a l’infern’ (2000), dirigit per Llorenç Soler i amb la veu de Pepe Sacristán com a narrador, que va estar nominat als Emmy.
Luego, con todo el material recopilado, escribió el libro ‘El fotógrafo de Mauthausen’, que RBA editó en el año 2002. En el 2015, al publicarse una nueva y más amplia versión del texto, titulada ‘El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen’, la historia tuvo una mayor repercusión y propició tanto la traducción de la novela gráfica como la película que acaba de estrenarse.
Després, amb tot el material recopilat, va escriure el llibre ‘El fotògraf de Mauthausen’, que RBA va editar l’any 2002. El 2015, en publicar-una nova i més àmplia versió del text, titulada ‘El fotògraf de l’horror. La història de Francisco Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen ‘, la història va tenir una major repercussió i va propiciar tant la traducció de la novel·la gràfica com la pel·lícula que acaba d’estrenar-se.
Traducció, perquè el còmic es va editar abans a Bèlgica que a Espanya. I és que el guió de Salva Rubio és previ. Aquest jove escriptor i guionista madrileny, que acaba de complir els 40 i va treballar de llibreter per mantenir-se mentre estudiava Història de l’Art i Guió de Cinema, es va interessar en Francesc Boix al publicar-se el text de Bermejo.
“Quan vaig descobrir la història d’aquest home, vaig pensar que, si algun dia podia, voldria explicar-la i la transformaria en guió de cinema. A partir de l’any 2007 vaig portar la idea a diverses productores, que van ser molt receptives. Però va arribar la crisi, i fer una pel·lícula tan cara es va convertir en una cosa pràcticament impossible. Així que vaig canviar de pla: si no podia fer la història en cinema, la faria en còmic”.
“Vaig fer un dossier amb l’argument i un estudi de personatges bastant complet. Com saps, a Espanya no es pot viure del còmic, així que vaig anar me’n a Bèlgica i vaig presentar la història a l’editorial De Lombard, una de les especialitzades en aquests temes. Els va agradar molt la idea i em van dir que busqués un dibuixant. Vaig buscar un, que va ser Pedro J. Colombo, que m’agradava molt. L’editor va donar llum verda al llibre i tirem endavant. Això va ser el 2011”, afegeix Ros. Però una novel·la gràfica porta el seu temps, i la primera edició a De Lombard va ser l’any 2017, mentre que a Espanya, Norma Editorial l’ha publicat en aquest 2018.
Per a Rubio, “Francesc Boix va ser un rebel i un valent. El que va fer, en el context que ho va fer, va ser extremadament perillós i molt arriscat. Per la posició que tenia en el camp de Mauthausen, al laboratori fotogràfic, la seva vida no corria perill immediat. Era un pres de confiança que podia haver salvat la vida sense haver fet res. Però ficar-se en aquesta aventura de robar aquelles fotos li podia haver costat la vida, a ell i a altres presos”.
No menys llarg ha estat el procés que ha culminat amb la recent estrena de la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), dirigida per Mar Targarona, amb Mario Casas com a protagonista, i que ha rebut bones crítiques.
Va ser Alfred Pérez Fargas, coguionista juntament amb Roger Danès de telefilms com ‘Jo, Ramon Llull’, ’13 dies d’octubre ‘,’ l’últim ball de Carmen Amaya ‘i la mini sèrie’ Carta a Eva ‘, que va saber de l’existència del personatge a partir d’una notícia a la televisió i “unes fotos de la guerra civil i la història de Francesc Boix”. Es va sentir interessat, va parlar amb el seu amic Danès i van començar a investigar.
“Era un filó del qual no s’havia parlat molt. Hi havia el documental de Llorenç Soler i el llibre de Benet Bermejo, que és la bíblia del tema. Però poc més. Si haguéssim estat a Hollywood, ja s’hauria fet una trilogia sobre el personatge. Li presentem la idea a Mar Targarona, a qui havíem conegut al Festival de Sitges. La idea li va encantar i vam començar a tirar milles”.
“El fet que fos militant comunista el va ajudar, perquè allà dins els membres del partit van muntar una trama per poder sobreviure. A la pel·lícula, nosaltres l’hem presentat com a cap del comando que va robar els negatius, però evidentment va ser una tasca col·lectiva. Però això també va tenir les seves conseqüències, perquè en acabar la guerra, el partit comunista de Stalin els va considerar uns traïdors. De fet, les fotografies no les volia ningú. Boix les va intentar col·locar i no se les va publicar ningú”.
La diferència principal entre pel·lícula i còmic és que la primera se centra en l’estada de Boix al camp d’extermini, mentre que el còmic abasta un temps més llarg, des de la seva joventut fins poc temps abans de la seva mort. La novel·la gràfica, a més, incorpora com a companys de Boix a personatges de ficció, per evitar especular amb el que van fer o no els altres presos reals de Mauthausen i dels que no hi ha tants detalls.
Tant Pérez Fargas com Ros van anar a visitar el camp d’extermini. El primer recorda haver-ho fet al febrer, en la mateixa època en què va entrar Boix i altres espanyols: “És molt impactant, fantasmagòric. Hi havia boira, neu, feia fred. És impressionant. Jo vaig sortir malalt. És un tema que m’ha marcat, que m’ha afectat molt”. I Rubio reafirma una idea comuna a tots dos: “Que aquesta història faci que ningú oblidi el que va passar; les històries que no s’expliquen, moren”.
Nota: Aquest texte s’ha publicat inicialment a la RevistaXQ, de la Fundació Periodisme Plural.
