Aquests dies el meu admirat Alfred Hitchcock està sent homenatjat per activa i per passiva arran de l’40è aniversari de la seva mort, ja que el mag de l’suspens va morir el 29 d’abril de 1980. Fins nostre amic i crític ferotge Carlos Boyero li va dedicar un ampli article a El País, titulat “tan gros, tan retorçat, tan genial”.

Però buscant altres coses que no fossin les tòpiques referències als seus conegudes manies o al seu llegat, immens i indubtable, he trobat un vídeo a YouTube que mostra els ‘cameos’ (breus aparicions sense frase) que solia efectuar en les seves pel·lícules. I jo, que comparteixo data d’aniversari amb don Alfredo, prefereixo recordar-li més per aquests centelleigs d’humor. Aquest text el vaig publicar originalment en Notodocine.

S’explica que, molt a l’inici de la seva carrera, quan les produccions eren tan barates que no hi havia diners per pagar a la figuració, Hitchcock es va col·locar com a tal a ‘The Lodger’ (1927), també coneguda com ‘L’enemic de les rosses ‘. Aquí, apareixia d’esquenes, en la redacció d’un diari i mirant pel balcó.

Sens dubte, a el realitzador li va començar a agafar gustet l’assumpte i a usar-lo com una mena de signatura quotidiana dels seus films, cosa que va fer ja habitualment des de 1937 i amb una única excepció: ‘La posada de Jamaica’ (1939). En total, apareix en 40 de les seves pel·lícules, i en un parell d’elles en forma d’una fotografia dins de quadre: ‘Nàufrags’ (1944) i ‘Crim perfecte’ (1954).

Per no cansar-vos amb la llista completa, algunes de les aparicions que més m’agraden són aquestes:

A ‘Blackmail’ (‘La noia de Londres’, 1929) va llegint un llibre al metro quan una criatura li enfonsa el barret a la cara i ell s’aixeca amb el propòsit de renyar-lo.

>A ‘Innocència i joventut’ (1937), és un fotògraf que intenta fer una foto a la sortida d’un judici amb la càmera sobre la seva panxa, sense aconseguir-ho.

>A ‘Alarma a l’exprés’ (1938), es passeja vestit amb un abric negre, fumant un cigarret, a l’Estació Victòria.

>A ‘Rebeca’ (1940), està esperant davant d’una cabina a que George Sanders acaba de de parlar per telèfon, mentre els observa un policia.

>A ‘L’ombra d’un dubte’ (1943), està jugant a cartes.

>A ‘El procés Paradine’ (1947), es baixa d’un vagó de tren a l’estació Cumberland amb l’estoig d’un violoncel a la mà.

>A ‘Estranys en un tren’ (1951), l’instrument és més gran: puja a el tren de què descendeix Farley Granger amb l’estoig d’un contrabaix.

>A ‘La finestra indiscreta’ (1954), al pis de l’pianista, donant corda a un rellotge.

>A ‘Atrapa a un lladre’ (1955), seu a l’autobús a la banda de Cary Grant.

>A ‘Vertigo’ (1958), vestit amb vestit gris, porta una espècie de banya a les mans.

>A ‘Perseguit per la mort’ (1959), intenta agafar l’autobús, que se li escapa.

>A ‘Els ocells’ (1963), surt d’una botiga d’animals amb els seus propis gossos.

>A ‘Cortina esquinçada’ (1966), sosté un nadó sobre un genoll, assegut al vestíbul de l’Hotel d’Angleterre, i el canvia d’un genoll a l’altra.

>A ‘Topaz’ (1969), està a l’aeroport, on li sentin en una cadira de rodes, de la qual s’aixeca sol.

>A ‘Frenesí’ (1972), amb un barret fort al cap, és un dels curiosos que s’observa un cadàver al riu Tàmesi.

Aquí us he citat unes quantes aparicions del genial director anglès, però si voleu veure la llista completa, podeu trobar-la en aquest enllaç de la Viquipèdia (en anglès), que a més a més permet consultar per anys i també veure en quin minut de la pel·lícula passa.