M’envia Carlos Benpar l’anunci de la vuitena projecció d’Al final de la vida, una pel·lícula documental en homenatge a la seva mare, Victorina Para, morta el 1993. Només ho fa els dies 26 de febrer.
A la seva nota, Benpar adjunta un text d’Àngels Piñol, publicat El País, el 2006, que explica aquesta projecció insòlita que realitza cada any.
“La data no és casual. Aquest mateix dia de 1964 Victorina i el seu fill Carlos van veure junts El procés, d’Orson Wells. El llavors adolescent no va entendre res però li va agradar tant -Kafka no es prodigava a les llibreries i li van enviar un exemplar des Argentina- que per aquesta pel·lícula va decidir dedicar-se al cinema (…) Des de llavors, tots els 26 de febrer, mare i fill tenien una cita fixa amb el malson rodada per Wells fins que ella va morir el 1993.
El 2006, Benpar, “amb un nus a la gola, es va atrevir a mirar una altra vegada la cinta rodada amb Victorina quan ell sabia que li quedaven mesos de vida i va muntar Al final de la vida. La pel·lícula és un emotiu homenatge a aquesta modista que va enviudar molt aviat, i que, sense ser cinèfila ni futbolera, va acompanyar al seu fill en les seves dues passions: el Barça i el cinema. “Vull que la pel·lícula es vegi un cop l’any en una ciutat espanyola, encara que sigui en un centre cívic”, li deia Benpar a Piñol.
Aquest dijous, 26 de febrer, ho fa a Múrcia, a la Filmoteca Regional Francisco Rabal.
