Tot i el seu títol, ‘Mi reno de peluche‘ no és una sèrie per a nens. Per res. És la història d’un assetjament i diversos problemes de salut mental. Potser no l’hauria vist si abans no hagués llegit aquesta frase del meu admirat Javier Olivares, el guionista i creador de (entre moltes altres sèries) ‘El Ministerio del Tiempo‘: “Ull amb aquesta joia de sèrie. Que no us confonguin: no és una comèdia agradable. És d’aquelles sèries amb les quals aquest ofici avança. Com ‘Fleabag’ el seu dia. El seu origen és similar: un monòleg teatral (al Fringe d’Edimburg). El que he dit: una joia”.
Sobre aquesta producció he escrit el text del paràgraf anterior i dels que segueixen a continuació a la web amiga de Nosolocine.net, amb el títol de la pròpia sèrie i el subtítol d”Història de un assetjament’.
Hi ha moltes més frases elogioses aquests dies sobre ‘Baby Reindeer‘, el títol original d’aquesta minisèrie de set capítols estrenada a Netflix el passat 11 d’abril, gairebé d’amagatotis. Frases de col·legues com ara Álvaro Onieva, Javier Giner, Alejandro Rodera, Eneko Ruiz Giménez i José Fernández (de TVE): “Fascinat… terroritzat… incòmode… pertorbat… Així m’ha deixat ‘Mi reno de peluche’, … Quin viatge al costat més xungo de l’ésser humà… i quins ACTORASSOS!”.
Això d’amagatotis, és un dir, perquè Netflix ha enviat material a tots els mitjans i hi ha notes i comentaris en bona part, fent referència a la història real que hi ha darrere. Perquè aquesta no és una típica dramèdia: té més de drama que de comèdia, encara que hi hagi alguns tocs d’humor negre i tingui com a protagonista, autor i guionista, un jove aspirant a comediant: Richard Gadd, un actor escocès de 35 anys que va crear aquesta producció per a Netflix a partir d’un monòleg teatral basat és la seva pròpia experiència vital.
De què va aquesta ficció basada en fets reals? En poques paraules: és la història d’un noi que intenta triomfar com a humorista, encara que els seus acudits no valen un pebrot; que treballa en un bar com a cambrer i la vida del qual canvia quan atén i es mostra simpàtic amb una desconeguda que, posteriorment, acaba assetjant-lo a ell, a la seva nòvia i als seus pares. El més interessant de la sèrie és com Gadd ha introduït una magnífica arquitectura dramàtica i ha ficcionat la seva història per aconseguir commoure’ns.
El xaval es diu aquí Donny, un còmic frustrat que es presenta a audicions de tota mena amb el seu ridícul vestit a quadres i una maleta en què guarda elements d’atrezzo. Per sobreviure, treballa de cambrer en un pub i viu en una habitació que li cedeix la mare de la seva exnòvia, que el tracta millor que la seva filla. No serà fins gairebé el final quan la jove comprengui que la seva ruptura va tenir molt a veure amb la relació del noi amb un exitosos guionista i productor televisiu (Tom Goodman-Hill) i el trauma del qual es revela en un cru ‘flash back’ del quart episodi
Tornant a l’inici, la vida de Donny canvia quan una oronda dona, anomenada Martha (una magnífica Jessica Gunning, que m’ha recordat a la Kathy Bates de ‘Misery‘), s’asseu davant del cambrer al pub on treballa i ell es mostra simpàtic amb ella. Una mostra d’amabilitat que porta aquesta dona a creure’s enamorada del noi, que tampoc talla d’arrel aquesta relació, donant lloc a un assetjament que, en xifres, es va concretar en uns 40.000 correus electrònics i infinitat de missatges de text i de veu en el seu telèfon.
Un assetjament que afecta progressivament Donny i també els que l’envolten, especialment Teri, una jove dona trans amb la què està sortint (interpretada per Nava Mau) i cap a la qual Martha dirigeix gran part de la seva violència verbal i fins i tot física, i als pares del noi, a qui l’assetjadora molestava contínuament. La manera com tot això deixa anímicament tocat el nostre protagonista s’observa en els sentiments trobats que Donny mostra a la seqüència final i que arrodoneix aquesta sèrie que deixa pòsit a l’espectador.
Deixa un comentari