Tot i que jo ja havia inclòs ‘Els Bridgerton’ entre les meves deu sèries favorites de l’any 2021, en un text publicat al desembre a la web de Nosolocine.net i també aquí, en aquest mateix bloc, el cert és que ha estat un comentari a Twitter de la crítica de cinema Beatriz Martínez allò que m’ha impulsat a escriure aquestes línies sobre la segona temporada d’aquesta sèrie de Netflix.
La meva apreciada Beatriz deia el següent:
Com veieu per la meva resposta, tots dos estàvem enganxats a la sèrie.
Per no avançar esdeveniments, i pels qui encara no sàpiguen res d’aquesta sèrie, deixeu-me que us explica algunes coses básiques. Es tracta d’una producció basada en unes novel·les romàntiques de caràcter històric de la nord-americana Julia Quinn. Aquesta escriptora, amb elements comuns a autores com Corín Tellado, Danielle Steel i E. L. James, posseeix un humor soterrat i un calat feminista que la fan molt més atractiva.
Quinn ja era una autora supervendes (ullet, que les seves obres estan traduïdes a més de 40 idiomes), quan la productora i guionista Shonda Rhimes, la famosa creadora de la longeva ‘Anatomía de Grey‘, va comprar els drets de la saga Bridgerton (en principi, vuit títols, més uns ‘epílegs’ i una novel·la final) per adaptar les trames per a Netflix. La primera temporada de la sèrie adapta l’entrega inicial, titulada ‘El duc i jo‘, i la segona versiona la posterior, ‘El vescomte que em va estimar‘, totes dues publicades originalment l’any 2000.
Els Bridgerton són una família de l’alta societat londinenca del període anomenat de Regència (cap a les dècades de 1810 i 1820), quan l’estat mental del rei Jordi III d’Anglaterra no li permetia governar i, fins a l’arribada al tron del seu fill Jordi IV, la Cort va ser controlada pel seu mare, la reina Carlota.
El clan està format per la vídua d’un vescomte (de 47 anys a l’inici de la trama, situada el 1813), i els seus vuit fills (quatre noies i quatre nois d’entre 10 i 29 anys), tots amb caràcters molt diferents, però molt units a sa mare.
Els vuit primers episodis se centren en la presentació a la Cort de Daphne Bridgerton (Phoebe Dynevor) en complir 21 anys, sent ella l’elegida per la reina Carlota com el ‘diamant’ de la temporada, és a dir, la debutant més prometedora. El fet provoca una carrera de possibles pretendents, desitjosos de casar-se amb la jove, que són analitzats pel germà gran, Anthony, que ha d’adoptar el paper fiscalitzador del pare absent. .
Sense esbudellar més la trama, i com potser el lector sospiti, en l’elecció del futur marit per part de la Daphne hi haurà més lloc per l’amor que pels interessos socials i econòmics que tan aristocràtic enllaç obliga: n’hi ha fins i tot un príncep prussià entre els aspirants a la noia.
En paral·lel a la història d’amor, altres subtrames van apareixent, sent una de les més divertides la referida a la misteriosa Lady Whistledown. Aquesta escriptora és l’autora d’una mena de revista del cor ‘avant la lettre‘: un fulletó de quatre pàgines en què apareixen, amb humor i to crític, els rumors i xafardejos que recorren l’alta societat anglesa de l’època. Al final de la primera temporada es descobreix qui és el personatge misteriós, la veu del qual en off original correspon a la de Julie Andrews.
Tant en aquesta primera com a la segona temporada, el retrat dels personatges és magnífic, especialment el de les dones. En aquest sentit, l’equip de vuit guionistes de Shonda Rhimes, encapçalats per la mà dreta, Chris Van Dusen (‘Scandal’, ‘Anatomia de Grey’, ‘Sense cita prèvia’), han sabut aportar les necessàries dosis d’intriga, emoció , secrets, aventures i amors a unes històries romàntiques que van més enllà i proporcionen tocs de modernitat i feminisme a les dones protagonistes sense que resultin xocants per a l’època en què estan ambientades.
Naturalment, si féssim cas de la realitat històrica, caldria parlar molt, com la inclusió d’una diversitat racial inexistent a l’època. Aquí, actors negres, indis i orientals interpreten bona part dels aristòcrates d’aquesta Cort britànica fictícia en què, fins i tot, la reina Carlota està representada per l’actriu britànica d’origen guyanès Golda Rosheuvel i el duc del títol és l’actor britànic de origen zimbabuès Rege-Jean Page, que, per cert, no apareix a la segona temporada.
Però tornem a la segona temporada de la sèrie, que és la que acaba d’estrenar Netflix i de la que us vull comentar algunes coses.
La trama, en esta ocasión, se centra en el hijo mayor, Anthony, actual vizconde y jefe de la casa Bridgerton. Tras su aventura amorosa de la primer temporada, aquí ha decidido sentar cabeza, casarse y formar una familia. Lo interpret el actor británico que encarnó a Leonardo da Vinci en
La trama, en aquesta ocasió, se centra en el fill gran, Anthony, actual vescomte i cap de la casa Bridgerton. Després de la seva aventura amorosa de la primera temporada, aquí ha decidit asseure el cap, casar-se i formar una família. L’interpreta Jonathan Bailey (1988), l’actor britànic que encarna a Leonardo da Vinci a la la sèrie ‘Leonardo’.
Els guionistes li han proporcionat un vestit a mida amb les dosis justes de drama i també comèdia: és un ésser humà amb les seves debilitats i no pas un musculós galant; té un passat relacionat amb la mort del seu pare que el turmenta; és tot un cavaller amb un excessiu sentit del deure, entestat a assumir més responsabilitats de les que potser hauria; i, en definitiva, és un jove aclaparat per uns sentiments que no sap com fer front.
I davant Anthony, un dels solters més cotitzats de la Cort, apareixen dues dames procedents de l’Índia, les germanes Kate (Simone Ashley), la més gran, una bellesa amb caràcter, i la menor i més calmada, Edwina Sharma (Charithra Chandran), acompanyades de la seva mare vídua, lady Mary (Shelley Conn), una noble que es va escapar al seu dia amb un comptable indi.
A la primera la coneixerà Anthony en un passeig matutí a cavall, sense saber de qui es tracta fins a dies més tard, precisament quan la segona, protegida per la influent Lady Danbury (meravellosa Adjoa Andoh), sigui nomenada diamant de la temporada per la reina . La intenció d’Anthony de demanar a Edwina que es casi amb ell xocarà amb l’oposició a aquest matrimoni per part de Kate, alhora que la tensió sensual entre aquesta última i el vescomte anirà en augment i provocarà molts problemes.
Però, a més, hi ha un grapat de personatges femenins com millor. Deixeu-me que us citi alguns. Per començar, la valenta Eloise (Claudia Jessie), la segona de les germanes Bridgerton a punt aquesta vegada de fer el seu debut en societat, cosa que odia. La seva defensa del paper de la dona més enllà del matrimoni la converteix en un antecedent de les sufragistes angleses.
En aquesta ocasió, la seva amistat amb Penélope Featherington (la baixeta Nicola Coughlan, tota una sorpresa) es veurà trontollada a causa dels escrits de la misteriosa Lady Whistledown.
A destacar el paperàs de Polly Walker com a mare de Penélope, la retorçada i ambiciosa Portia Featherington, una lleona que lluita perquè les seves dues filles grans puguin casar-se, mentre apareix un cosí del seu difunt marit, l’hereu (masculí, és clar) del títol de lord. I per acabar, la mateixa cap del clan Bridgerton, Lady Violet, a qui encarna amb gran delicadesa Ruth Gemmell.
Tots ells són excel·lents actors de l’escena, el cinema i la televisió anglesa. El seu bon treball, l’excel·lència dels guions, la cuidada ambientació a què ens tenen acostumades les magnificades produccions britàniques i una direcció que no es fa notar (la qual cosa és un elogi, en aquest cas), fan d’aquesta segona entrega de ‘ Els Bridgerton’ una sèrie summament gaudible… i no només per a les espectadores femenines.
Deixa un comentari