Ja fa uns quants anys, vaig publicar a El Periódico un parell de reportatges en els quals vaig recórrer part de la costa de la província de Huelva i una miqueta del seu interior, des d’Ayamonte, al costat de la frontera portuguesa, fins a l’ermita del Rocío, passant per Doñana, en els límits de Cadis. Encara no era estiu, sinó uns dies abans de la famosa romeria, quan la calor no apretava tant.

D’El Rocío fins a Doñana

Ningú no sol pensar a Andalusia fora de l’estiu i, en canvi, és aquesta potser una de les millors èpoques de l’any per gaudir-la sense angoixes ni calors. És clar que, per això, al viatger li ha d’agradar la solitud d’uns paratges que s’estenen des de Palos de la Frontera, punt de partida del primer viatge de Cristòfor Colom cap a Amèrica, situat a pocs quilòmetres de la capital de Huelva, gairebé a la desembocadura del riu Tinto, fins al llogaret del Rocío i el Parc Nacional de Doñana, amb l’estuari del Guadalquivir i la gaditana Sanlúcar de Barrameda ja a l’altra riba del riu com a límits.

Per arribar a Huelva, l’opció més còmoda és l’avió. Actualment, un vol de baix cost fins a Sevilla pot sortir a partir de 90 euros, anada i tornada. Aquest tipus de viatge obliga, això sí, a llogar també un cotxe per poder-se moure amb facilitat per unes zones on el transport públic és irregular.

Comencem aquesta ruta pels llocs colombins de la província de Huelva a Moguer, vila que va nodrir de molts mariners a les caravel·les de Colom i que també acull la casa natal del Premi Nobel Juan Ramón Jiménez i el Museu Zenobia i Juan Ramón, un edifici del segle XVIII amb pati andalús que conserva estris, llibres i objectes personals del poeta.

Amb un nucli urbà una mica laberíntic, podem començar al costat de la Parròquia de la Mare de Déu de la Granada, que el poeta va lloar a Platero i jo d’aquesta manera: «La torre de Moguer de prop sembla una Giralda de lluny». Després ens situàrem al costat del monument a Colom, a la plaça de les Monges, per observar la façana del Monestir de Santa Clara, l’abadessa del qual, Inés Enríquez, va ser una peça; el clergue envoltat d’una tanca blanca; el convent de Sant Francesc, actual seu de l’Arxiu Històric Municipal i Biblioteca Iberoamericana i les ruïnes de l’antic castell.

Sortim de Moguer cap al sud per dirigir-nos a Palos, l’altre gran pol d’atracció dels llocs colombins de la província de Huelva. Al seu terme municipal hi ha el Monestir de la Ràbida, un convent franciscà dels segles XIV i XV, en què es va allotjar Cristòfor Colom anys abans de partir cap a Amèrica i on es troba enterrat Martín Alonso Pinzón, que va morir pocs dies després de tornar del primer viatge colombí.

Tot i que el terratrèmol de Lisboa de 1755 va deixar malparat l’edifici, posteriorment reformat, a l’interior destaquen la seva església gòtic-mudèjar, el claustre, els frescos de Daniel Vázquez Díaz que decoren algunes estances i el museu, on es conserven objectes referents al descobriment dAmèrica.

A la dàrsena propera al monestir es troba el Moll de les Carabel·les, un museu on des del 1994 es troben les reproduccions de La Nena, La Pinta i La Santa Maria , construïdes el 1992 per celebrar el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica i que van ser a l’Exposició Universal de Sevilla 92

Si prenem la carretera A-494, que segueix la costa, cap a Mazagón i Matalascañas, podem apropar-nos a l’Ermita del Rocío, situada al llogaret homònim, al terme municipal d’Almonte. Per a qui no el conegui, cal aclarir que es tracta d’un poblat amb carrers de terra i sorra, sense asfaltar, on la pols s’aixeca al pas de cavalls, carros i cotxes, que no poden circular-hi durant la fi de setmana de la romeria.

La germandat almonteña és l’encarregada d’organitzar els cultes i la famosa i multitudinària romeria dedicada a la Verge del Rocío, la imatge de la qual es troba davant de l’altar, al presbiteri, protegida per una reixa.

Si el que el viatger desitja és tranquil·litat, és aconsellable visitar el poblat i l’ermita en dates diferents de les de la romeria. Però si voleu viure de prop el fenomen, reserveu allotjament amb temps i assumiu amb paciència els problemes causats per milers de persones que ocupen les carreteres locals a peu, a cavall i en carros i carromats, provocant llargues cues de cotxes que esperen el seu torn per travessar la ingent marea humana.

El parc de Doñana

Fins al Parc Nacional de Doñana tanca les portes durant la setmana de la romeria, així que si el viatger vol visitar-lo, eluda aquestes compromeses dates.

El famós vedat, usat com a lloc de vacances pels presidents del Govern Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, deu el seu nom a Ana de Silva i Mendoza, una noble del segle XVI, filla dels prínceps d’Éboli i esposa del setè duc de Medina-Sidonia, el molt ric i ridiculitzat Alonso Pérez de Guzmán i Sotomayor.

Tot i tenir al seu interior nombroses finques privades, Doñana es va convertir en Parc Nacional el 1969; va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1994, i rep centenars de milers de visites a l’any. Si es vol entrar a l’interior del parc i fer visites guiades, hi ha diverses empreses especialitzades que fan excursions en vehicles autoritzats.

Com és natural, és la manera més ràpida de conèixer la zona, però no l’única. Entrar-hi a peu o amb bicicleta és possible i gratuït. Només cal informar-se i sol·licitar-ho.

Una altra manera de recórrer aquest meravellós entorn sense gastar-se una fortuna és acudir a algun oa tots els sis centres de visitants del Parc Nacional, que estan oberts durant tot l’any, menys durant la setmana de la romeria del Rocío i per Nadal. L’accés als mateixos és lliure i gratuït, sense necessitat de fer reserva prèvia.

L’Acebuche

En aquesta ruta, Idees+Teletodo ha visitat alguns dels del sector occidental de la província de Huelva, començant per L’Acebuche, un antic mas que també és un punt on es poden reservar itineraris guiats a tot terreny pel parc. Aquest centre està situat a només tres quilòmetres de Matalascañas, a la carretera A-483.

Encara que no tingui un interès excessiu, aquesta localitat turística és una coneguda zona d’estiueig, una urbanització que inclou dues esglésies, camp de golf, farmàcies, oficina de correus i autobusos de transport públic fins a Huelva i Sevilla.

Una pista asfaltada d’un parell de quilòmetres permet accedir al recinte des de la carretera principal entre les 8 del matí i les 7 del vespre (fins a les 21.00 a l’estiu).

A la recepció, els amables guies ofereixen tota mena d’informació sobre el parc i les visites possibles. La més senzilla és un sender de vianants de quilòmetre i mig que recorre la zona sud de la llacuna de l’Acebuche, un antic embassament recuperat per a la fauna aquàtica als anys 80, que consta de diversos observatoris. Un altre corriol de vianants, més llarg, de tres quilòmetres i mig, permet apreciar les zones de vedats i pinedes de les llacunes de l’Hort i les Palles.

L’Acebuche també alberga una interessant exposició sobre el Parc Nacional que explica les característiques de Doñana com a zona d’aiguamolls d’importància internacional i efectua un recorregut pels seus aspectes naturals i culturals més destacats. Un audiovisual completa la visita.

L’altre centre de visitants de la zona és La Rocina, ubicat a només un quilòmetre del llogaret del Rocío, també a la carretera A-483. Aquí, l’horari a l’hivern és de 9:00 a 19:00 hores (a l’estiu, de 10:00 a 15:00 i de 16:00 a 20:00 hores).

Amb serveis semblants als de l’Acebuche, encara que més petit, el centre permet un parell d’excursions. La primera, el sender de vianants del Toll de la Boca, que recorre el marge esquerre del rierol de la Rocina al llarg de 3,5 quilòmetres i compta amb quatre observatoris per contemplar la fauna aquàtica.

El Palau de l’Acebrón

La segona, el Palau de l’Acebrón, situat a sis quilòmetres de la Rocina, on s’accedeix per una pista asfaltada. Tot i el seu aspecte i mida, no es tracta d’un edifici històric, sinó la residència i el pavelló de caça construïts a inicis dels anys 60 per un particular, Luis Espinosa Fondevilla, un ric aferrissat que moriria pobre. A l’interior es pot veure una exposició etnogràfica, que reflecteix la història de Doñana i dels seus habitants.

Un sender de vianants que parteix de la casa envolta un eixamplament natural del rierol de la Rocina anomenat Charco de l’Acebrón. És un recorregut d’un quilòmetre i mig escàs que permet apreciar la diversitat botànica de la zona.

Una mica més lluny, el centre de visitants de Los Centenales se situa als límits del nucli urbà de Hinojos, al costat de la carretera A-484 que va de Hinojos a Almonte.

En aquest darrer pdf trobareu una referència al Parador de Mazagón, on ens allotgem, si bé hi ha una àmplia oferta hostalera a tota la zona.

Parada i fonda

Mazagón, un parador únic

Una escala permet accedir a una llarga platja verge que voreja doñana fins al guadalquivir

On queda
Quilòmetre 31 de la carretera de Sant Joan del Port a Matalascañas.
T: 959.536.300. www.parador.es De 90 a 155 euros.

El plus
L´incomparable paisatge on està ubicat l´hotel, amb una llarga platja que voreja el parc de Doñana i arriba fins a la desembocadura del Guadalquivir.

No és exagerat dir que Mazagón és la platja del Rocío i del Parc Nacional de Doñana. I tampoc, que el Parador Nacional del mateix nom ofereix als seus hostes una situació incomparable que permet, si es vol, caminar al llarg de quilòmetres de sorra daurada fins al riu Guadalquivir, amb la població gaditana de Sanlúcar de Barrameda a l’altra banda de la desembocadura. El lloc també està enmig d’altres espais protegits, com els aiguamolls del riu Odiel, les llacunes de Las Mares i l’Estero Domingo Rubio, l’aiguamoll situat en estuari del riu Tinto, al terme municipal de Palos de la Frontera.

Situat a l’entorn que envolta Doñana, el Parador de Mazagón no és el típic monument històric habitual a la cadena, sinó un modern edifici en forma d’elè, enmig d’un bosc de pins i un esplèndid jardí amb piscines exteriors ( n’hi ha una altra, interior, climatitzada, per a aquesta època de l’any), tot això ubicat davant de les increïbles aigües blaves de l’oceà Atlàntic.

I precisament l’accés a la platja és un dels molts punts a favor de l’hotel: una llarga escala de fusta permet baixar directament a l’hoste des de la piscina del parador fins a la sorra. Si la persona és més gran o té algun tipus de dificultat física, aquesta no és una via més fàcil, però sempre pot optar pel cotxe i baixar per un caminet situat a escassos metres de les instal·lacions hoteleres.

D’interès geològic

I en arribar a la sorra, un altre bell descobriment de gran interès geològic, a més de paisatgístic: el penya-segat format per gresos sobre el qual s’assenta l’hotel adquireix belles tonalitats que van des de les blanques i ocres fins a les ataronjades i negres, estratificades en capritxoses i ondulades formes geomètriques.

Al quilòmetre 33 de la carretera que uneix Mazagón i Matalascañas, hi ha el Paratge Natural anomenat Cuesta de Maneli, que alberga el Monument Natural Penya-segat del Asperillo. El sender s’ha cobert amb fusta flotant per poder caminar sobre la sorra, ja que al llarg de la costa es desenvolupa un sistema de dunes que canvien de forma i mida gràcies a l’onatge i el vent.

Mazagón és, doncs, un lloc idoni per gaudir de la natura, on els amants del cicloturisme tenen un atractiu més, ja que hi ha carril bici al llarg de la carretera que passa per davant de l’hotel. A més, es pot accedir gratuïtament als camins interiors del Parc de Doñana, tant si se’n va amb bicicleta com a peu.

A l’interior del parador, les habitacions són àmplies, confortables i acollidores amb unes terrasses que treuen el cap al mar i permeten gaudir de les belles panoràmiques del lloc.

Atès que l’hotel està allunyat de la població més propera, una bona idea és esmorzar al mateix parador i després dinar a qualsevol dels molts i bons restaurants de la comarca.

Ja a la nit, és ideal acceptar l’oferta culinària de l’establiment, que coordina el xef Andrés Casas. L’hotel reuneix a la seva carta productes del mar i de la serra, entre els quals destaquen plats que cap viatger s’hauria de perdre com el pernil de Jabugo, els lloms i els patés ibèrics, les gambes blanques de Huelva, les tellerines i llagostins, el salmorejo (espècie de gaspatxo en forma de crema amb pa torrat, pernil i ou), el peix espasa, els filets de llobarro i el pollastre de corral.