En el món del periodisme de viatges, en el qual hi ha excel·lents professionals, no és massa habitual trobar llibres col·lectius. N’hi ha a molts altres àmbits (històric, social, d’investigació) fins i tot en la narrativa o la poesia, on no és estrany trobar reculls de contes i obres de diversos poetes. Per cert, aquest article s’ha publicat originalment, com ‘Rutas a pie y toques gastronómicos en los Pirineos’, a Nosolocine.
Com us deia, m’ha sorprès gratament el recentment publicat ‘Gastrorutas pels Pirineus’, escrit a sis mans per tres periodistes de viatges, el basc Txusma Pérez Azaceta, l’aragonès Eduardo Viñuales i l’argentí radicat a Catalunya César Barba. Un text que, a més, està prologat pel cuiner Martín Berasategui. Ho acaba de treure de la impremta la petita editorial Ecos Travel Books.
El famós xef guipuscoà, amb 12 estrelles Michelin (tres d’elles al seu restaurant de Lasarte), explica molt bé el rerefons de el llibre: una «proposta senzilla i honesta, sortir d’excursió pel Pirineu i coronar el passeig amb un dinar a peu de muntanya «. Una idea sorgida de la unió de tres amics que «han decidit unir esforços per donar a conèixer un grapat de rutes» per la serralada pirinenca, acompanyades d’explicacions sobre productes gastronòmics de cada zona i de «restaurants, fondes i fondes on reposar forces» .
El resultat són 30 rutes sense especial dificultat, per a realitzar sols o en família, en cadascuna de les quals s’incorpora un producte gastronòmic de cada zona i entre un i tres restaurants on menjar o prendre alguna cosa. Totes les rutes són per fer a peu i inclouen una detallada descripció, un mapa de la mateixa i una fitxa amb detalls com els seus punts d’inici i final, la distància i desnivell de l’excursió, i el temps aproximat per realitzar-la.
La part catalana de el llibre s’inicia amb el Camí de Ronda entre Tamariu i Aigua Xelida i el Cap de Creus, i discorre per punts de les comarques de la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Solsonès i els dos Pallars , per culminar a la Vall d’Aran. Un passeig per les passarel·les de Montfalcó obre la part aragonesa, que passa per Benasc, Ordesa, Aísa, Echo i tanca les passarel·les de l’Vero a Alquézar. Les rutes del vessant navarresa i vascopirenaica ascendeixen a diverses muntanyes: el Lakhura, a Isaba; a l’Orhi, en Otsagabia; a l’Urkulu a Orbaitzeta, i a l’Mendixuri a Burguete, per acabar donant una volta a Penyes d’Aia, a Oiartzun, ja en Gipuzcoa.
D’aquestes 10 últimes rutes s’ha encarregat Pérez Azaceta (Legazpi, 1958), un veterà muntanyenc que ha pujat a muntanyes de mig món (inclosos algunes de l’Himàlaia i l’Aconcagua). En els anys 90 va participar en la fundació de la revista de muntanya ‘Likken’ i, més tard, a la de ‘El Mundo dels Pirineus’ i ‘Euskal Herria’. Té nombrosos llibres, com ‘Muntanyes de Guipúscoa’, ‘Els millors recorreguts per conèixer la muntanya basca’, ‘Rutes i restaurants amb encant de Navarra i de Guipúscoa’, entre d’altres títols.
Viñuales (Saragossa, 1971) és autor de la primera ‘Ecoguía de Pirineu Aragonès’ i de molts altres textos, com ‘Rutes per observar aus a Aragó’, ‘365 dies al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut’ i ‘El Moncayo ‘, paradís dels naturalistes’, així com el llibre de receptes ‘de la muntanya a taula’, coescrit amb la seva dona, Sara Ruiz.
Finalment, César Barba (Paranà, Argentina, 1959) és un dels responsables d’Ecos Travel Books, juntament amb el també periodista Sergi Ramis, i és autor de bona part de les guies de viatges de l’editorial (d’Islàndia a Finlàndia, passant per Escòcia, Berlín i les Repúbliques Bàltiques), així com col·laborador habitual de revistes com ara ‘Viajes National Geographic’ i ‘Descobrir Catalunya’. Podeu trobar aquestes ‘Gastrorutas pels Pirineus’ en llibreries especialitzades o comprar-la a través d’internet, al web d’Ecos, i Amazon.
Fa uns dies s’estrenava en sales comercials ‘Estimats camarades’, l’última pel·lícula d’Andrei Konchalovsky, germà gran de l’una mica més famós i premiat director rus Nikita Mikhàlkov, que va passar amb certa discreció per Hollywood, on va rodar films com ‘El tren de l’infern ‘i’ Tango i Cash ‘. El film recrea amb seca precisió, en un ascètic blanc i negre i enquadrament acadèmic, la massacre de Novocherkassk (1961). Amb el títol de «El desencant cap al comunisme d’Estat», vaig escriure originalment aquest article a Nosolocine.
Ho fa a través de la mirada d’un quadre de el Partit Comunista local (una esplèndida Iúlia Vysotskaya, esposa d’el director), militant nostàlgica d’estalinisme però que acaba desencantada quan els seus ideals (i la possible mort de la seva filla) xoquen amb la crua decisió de Govern soviètic de l’ ‘aperturista’ Nikita Jrushchov: disparar contra els treballadors d’una fàbrica en vaga i eliminar tot rastre d’aquesta massacre.
De ‘Estimats camarades’ ja ha escrit aquí mateix, a Nosolocine, l’amic José López. I coincideixo amb ell en l’admiració cap a aquesta obra major de Konchalovsky, un cineasta que als seus 83 anys mostra l’altra cara de l’totalitarisme comunista, aquell que els idealistes d’esquerres van començar a veure anys després d’aquesta massacre amb la Primavera de Praga i que ara mateix posen en relleu les insòlites manifestacions que s’estan produint a Cuba per motius bastant similars als de ‘Estimats camarades’: l’escassetat econòmica i la ceguesa de les autoritats davant els desitjos de llibertat i de poder expressar la seva oposició a el règim, sense por de ser detinguts, apallissats o morts. I això, tot i reconèixer que el bloqueig dels EUA cap a l’illa és el causant de gran part dels seus problemes.
Des d’un punt de vista dels ideals de les esquerres, en què la democràcia popular és allò al que es vol arribar, com és possible que els militars que han de defensar-nos dels tirans i poderosos, siguin obligats a disparar contra el propi poble? Per què les noves elits comunistes utilitzen el vocable «contrarevolucionari» per definir als que no combreguen amb les seves idees?
La pel·lícula de Konchalovski ens treu un cop més la bena dels ulls i ens descobreix que el comunisme sense democràcia ni llibertat d’expressió és una altra forma de totalitarisme repressiu. És el desencant cap a aquest comunisme d’Estat en què va derivar l’extinta Unió Soviètica, un sistema polític i administratiu que poc té a veure amb els ideals que pretenen aconseguir una societat més justa i igualitària. Unes idees en les creien els grans pensadors italians Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti i Enrico Berlinguer, i els comunistes que van lluitar contra el franquisme i per portar la democràcia a Espanya.
«Fina Sensada, una vida dedicada a el cinema i la solidaritat» va ser el títol amb el qual vaig publicar inicialment aquesta entrevista, el 4 de juliol de 2021, al web de Nosolocine. Allí anunciava que el 19 de juliol s’havia de celebrar la posada de llarg de la fundació dedicada al company de Fina, Fernando Fonseca, el metge dels pobres, mort en 2014.
Hi ha persones que deixen empremta, i altres que, a la banda d’aquestes, fan possible que aquesta petjada pervisqui. Ara us parlaré d’una d’aquestes últimes. La primera va ser el doctor Fernando Fonseca, cirurgià traumatòleg, cooperant i fundador de Metges del Món a Catalunya, que va morir el 2014.
Qui està fent l’impossible perquè el seu llegat segueixi viu és la seva companya, Fina Sensada (Barcelona, 1957), a qui vaig conèixer fa 35 anys, quan vam coincidir en uns cursos de cinema i després, quan va ser la secretària de rodatge del meu primer i únic curtmetratge, ‘Quizá no sea demasiado tarde’ (‘Potser no sigui massa tard‘, 1988). El seu últim documental és ‘Ull a ull’, sobre refugiats rohinyás en el camp de Kutupalong, al sud de Bangla Desh. És a ella a qui vull que conegueu a través d’aquesta entrevista.
– Què era de la teva vida abans de cinema? – Vinc d’una família normal, de classe mitjana, d’un poble de Bages, amb dues germanes grans i sense cap contacte amb el món de cinema. El meu pare era constructor i va morir en un accident de cotxe, quan jo era petita. A mi, des de joveneta m’agradava la fotografia, però a casa volien que jo fes Econòmiques. Com tenia un cosí de la meva edat que anava a estudiar Dret, en la família s’imaginaven un despatx a Manresa, en el qual poguéssim treballar els dos, una, com a economista i l’altre, com a advocat. Així que em vaig trobar fent una carrera sense que m’agradés.
– D’ón et va venir el cuquet? – Per aquesta època també feia de cangur per treure uns calerons. Així vaig conèixer una maquilladora de cinema, Maria Rosa, que anava a treballar a ‘La plaça de Diamant’, de Paco Betriu, que ha mort fa poc. Era l’estiu de 1981. Un dia em va preguntar si m’agradaria estar en el rodatge, i ho vaig deixar tot per estar a la pel·lícula. Em vaig apuntar a l’equip de decoració de Francesc Candini i vaig estar tres mesos, entre preparació i rodatge. Vaig entrar en un món màgic. Em vaig quedar enamorada de la feina de Rosa Vergés, que era una de les ajudants de direcció i ho controlava tot. I vaig pensar que això era el que m’agradava: controlar-ho tot, llevat dels que van abans i ho deixen muntat, sinó estar on es fan les coses. Així vaig començar. Em vaig quedar tan impactada que vaig decidir que volia dedicar-me al cinema. Quan ho vaig explicar a la família, van pensar que estava boja, que volia viure del conte. Em vaig barallar amb tots i vaig insistir i insistir, que allò era el que m’interessava. Els vaig dir que estudiaria fotografia, perquè inicialment volia ser directora de fotografia, per poder entrar en aquest món, perquè llavors a Catalunya no hi havia res per estudiar. I així vaig començar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics i em vaig buscar la vida per anar de meritòria. Així vaig estar en una segona pel·lícula, ‘La revolta dels ocells’, de Lluís Josep Comeron, amb Jorge Sanz gairebé un nen i jo li portava, gairebé com si fos la seva cangur. Després vaig anar a parar a l’ICC i vaig fer ‘Pobles de Catalunya’, de nou amb Betriu. I paral·lelament m’apuntava a treballar en el que sortia, en pel·lícules, com meritòria de direcció. També m’interessava fer formació i m’apuntava a seminaris i al que fes falta per fer la part teòrica de cinema que llavors no s’impartia enlloc. No hi havia cap escola reglada. Només algunes acadèmies on hi havia gent que volia fer diners, més que una altra cosa.
– Ah, sí, jo recordo haver fet un curset de cinema a Oviedo i un altre en un centre de FP de la Zona Franca de Barcelona. – Aquest va ser al taller de cinema que va donar Rosa Vergés a l’Institut de Noves Professions en el qual coincidim. A mi m’agradava molt el treball de Rosa i vaig lluitar per ser script (continuista, secretària de rodatge). Inicialment volia ser directora de fotografia, però el meu xicot d’aleshores, Joan Benet, era al departament de cambra i per no competir en aquest terrer em vaig passar a l’equip de direcció. Per aprendre i estar amb molts directors, vaig pensar que el millor era ser script, perquè estàs al seu costat, veus com planifiquen, com dirigeixen … És perfecte.
– Tens una gran carrera. – He estat en moltes pel·lícules i coproduccions, a la banda de directors com Bigas Luna i Mario Camus, i m’he anat a l’Argentina i Xile. I em triaven perquè jo m’he adaptat a tothom. Em anava sola des d’Espanya a qualsevol part, a on fos. I he estat en pel·lícules molt grans, molt espectaculars, encara que aquí potser no han tingut tanta fama, com ‘Terra de foc’, de Miquel Littin, sobre la conquesta de la Terra de l’Foc; o ‘Nowhere’, de Luis Sepúlveda, sobre un grup de presos xilens enviats a les muntanyes; o ‘Ave Maria’, una coproducció mexicana d’època, preciosa, d’Eduardo Rossoff … Com a experiència vital, estan molt bé, però de totes elles, de la que estic més orgullosa és ‘Adossats’, de Mario Camus. Era un senyor, un mestre. Ho tenia tan clar que era un plaer veure-li dirigir. Ho tenia tot al cap i el bé que sabia tractar al seu equip i dirigir als actors. És amb qui he gaudit més en una pel·lícula, fent de script. També, potser, amb Bigas Luna, fent ‘Les edats de Lulú’, a Madrid, encara que era un senyor molt peculiar.
– Per ser script has de ser molt rigorosa, has de prendre notes, fer polaroids de cada pla… – Sí, però el més xulo d’aquest treball és que tu portes tota la història al cap, controles tota la continuïtat de la pel·lícula, i estàs tant en el rodatge com en el muntatge. Ets al mig, entre el director i el productor, perquè el material que s’ha rodat es pugui muntar. És un treball preciós, que té una part creativa increïble ignorada per tots.
– Però el vas deixar. – No hauria deixat, però va arribar un moment, a inicis dels 2000, que estava molt cremada. Hi havia viscut dos hiverns, un aquí i un altre a l’Argentina, no sabia on era, estava farta d’hotels i d’avions. Arribava la nit i no sabia on era. Així que vaig dir prou. Portava gairebé 20 anys treballant i tota la dècada dels anys 90 sense parar. I vaig decidir per mi mateixa, per la meva família, els meus amics, que ja sabia el que eren havia les grans pel·lícules i les coproduccions i aquest cinema ja no m’interessava. Per aprendre va estar bé, però volia fer altres coses, tornar a Barcelona i treballar aquí en el que hi havia, que eren telefilms.
– Et vas passar a ajudant de direcció. – És que, de vegades, com script, els donava mil voltes als equips d’aquí, era com un pepito grillo. I ser script aquí era també com fer un pas enrere. En canvi, ser ajudant de direcció, em permetia pujar de categoria i un millor sou Encara ser dona i ajudant de direcció, treballant com es treballa aquí, va fer que em cremés molt. També vaig fer molta publicitat, que em servia per guanyar diners. Eren coses de qualitat, però no m’agradaven res de res. Com una sèrie de 20 anuncis per Nokia, que vam rodar a Barcelona, amb tècnics i actors d’arreu.
– I també ho vas deixar. – Crec que estava rodant la sèrie ‘Des del balcó’ (2002), amb Jesús Garay com a director i Tomàs Pladevall com a director de fotografia, i tenia tal estrès, tanta angoixa, que després d’anar un parell de vegades a urgències, perquè em s’ofegava, amb crisi d’ansietat, tensió i tensió, vaig decidir fer una aturada. Va ser tan dur rodar per al productor Ricard Figueras durant sis mesos, amb tan pocs mitjans, que em vaig plantejar agafar-me un any sabàtic.
– Un canvi de xip. – Rosa Masip, de l’àrea d’Internacional de TVE, em va dir: «Vols conèixer la realitat d’aquest món? Doncs vine amb mi. Anirem a fer entrevistes. Tu duràs la càmera i jo, els continguts «. Me’n vaig anar a parlar amb el meu amic Llorenç Soler i li vaig dir que volia comprar-me una càmera i anar a rodar per aquests mons. Em va recomanar una de les primeres càmeres digitals, una petita Sony. «Posa-la en automàtic i no t’emboliquis. Deixa’t portar «, em va dir. El primer viatge que vam fer amb Rosa va ser al Marroc, ella i jo, mà a mà, amb la idea de retratar la jove generació marroquina i d’entrevistar el rei, que no va ser possible perquè es va produir l’incident de l’illa de Perejil [ juliol de 2002].
– Quina casualitat! – Després vam anar a Gàmbia, per fer un treball sobre l’ablació; a Cisjordània, per seguir els passos d’un palestí; i altres coses precioses. En aquest període, com a inicis de 2005, em van venir a buscar de Metges de l’Món per si volia acompanyar-los a fer un reportatge a Sri Lanka, que acabava de patir el tsunami (desembre de 2004). I la persona que em va entrevistar va ser el doctor Fernando Fonseca (Casp, 1946).
– La teva primera trobada. – Prenent-alguna cosa en un bar de la plaça de l’Diamant, a Gràcia. Quan vaig començar a parlar amb ell, vaig vomitar tota la frustració que portava dins: que venia de el món de la ficció, que estava molt cremada, que jo no era de catifes vermelles, ni d’actors, ni de frivolitats, ni de glamur … Mentrestant, ell m’anava mirant. I em va dir: «Tu vas per bon camí. Has anat aprenent el llenguatge cinematogràfic, la forma d’expressar-te en imatges, que avui dia és més important que la paraula. Si jo dono una conferència, encara que hi hagi gent que pensi que el que dic és important, segurament estarà pensant en una altra cosa mentre parlo. Però si tu fas un audiovisual amb professionalitat, cor i amor, pensa que ningú en una sala deixarà de veure el que has fet. Les atraparàs. I això és important en el sector on nosaltres ens movem «. I va afegir: «Pensa que no tot és cinema, sinó que hi ha material sensibilitzador per universitats, escoles, conferències … I s’ha de fer amb la mateixa rigorositat que una pel·lícula, perquè les coses, perquè arribin i impactin han d’estar ben fetes . I tu tens l’experiència i eines perquè ara puguis fer coses petites amb el nivell exigit, per fer cooperació i anar-te per aquests mons on, si no tens les coses clares, et perds. Cal fugir de l’sensacionalisme. És molt fàcil captar una imatges, però cal posar-los ètica. Tu, a més, ets l’última. No et posaran les escenes a l’abast. Captarás el que puguis. És supervivència a nivell visual. Per això, si no tens experiència, no faràs res «.
– I et va convèncer. – Em van acceptar i em vaig anar amb ells a fer el documental del seu treball a la zona, on havien instal·lat diversos hospitals de campanya. I em vaig quedar tan impactada amb aquell senyor, que a l’cap de tres o quatre mesos ja estàvem vivint junts. Hi va haver un intercanvi mutu, una connexió entre tots dos. Em va proposar anar amb ell per filmar expedicions quirúrgiques, ell amb el seu bisturí i jo amb la meva càmera. I faríem servir aquest material per a medicina, universitats, sensibilització … I ha estat impressionant des de llavors: el terratrèmol d’Haití, els refugiats de Darfur … Tot el que he après al seu costat ha estat impactant. Amb Fernando jo he après a ser més humana. Va ser un gran mestre, una persona increïble.
– Era més gran que tu? – Sí, onze anys més. Era cirurgià i president de Metges de l’Món (Metges de l’Món Catalunya). En els seus orígens, ell havia estat també a Metges sense Fronteres (MSF). Va començar a fer cooperació amb ells i va estar a la guerra de Bòsnia i en la de l’Iraq. Però ell no acabava de creure en aquestes grans organitzacions, perquè hi ha molta burocràcia i l’obligaven a anar a un país o a un altre en funció dels seus programes. Raons polítiques. Per aquesta raó, en el 2000 va crear la seva pròpia organització, més petita, l’Associació Humanitària de Solidaritat de Girona, amb la qual operava cada any a 100 nens.
– Explica’ns qui era Fernando Fonseca. – Fernando va néixer al nord del Marroc. El seu pare era un militar portuguès, capità d’artilleria, i la seva mare era aragonesa, de Casp. De petit es va fer molt amic d’un nen berber, un nen amazic. Quan tenia 2 o 3 anys, era una criatura molt delicat i va agafar una pneumònia. I el seu pare va manar buscar penicil·lina a Andorra, amb una avioneta, i es va salvar perquè era fill d’un militar. Una mica més tard, quan tenia 6 o 7 anys, el seu íntim amic va agafar la tuberculosi, que era la malaltia dels pobres. I ell li va anar a demanar ajuda al seu pare, però aquest li va dir que el seu amic no tenia dret a la penicil·lina perquè era un nen pobre. Segons m’explicava, aquest cop de puny en el seu cor infantil va impactar tant, veure la realitat d’aquell món, que per ser pobre no tenia dret a una medicina, que va decidir llavors que de gran seria metge de pobres per redimir al seu amic. I per això, tota la seva vida s’ha dedicat a anar per aquests mons, llocs de pobresa o en guerra, per ajudar els nens a posar-se dret. Per això es va fer traumatòleg, especialista en mans i microcirurgia, per poder atendre cremats i efectes de mines antipersones … I així que va poder, va començar a anar per tot el món: a l’Índia de Vicenç Ferrer, a l’Amazònia de Pere Casaldàliga o a Txad de l’Pare Michel, on aquest caputxí francès tenia un petit centre per a discapacitats, on ajudava els nens amb poliomielitis. I Fernando hi anava, cada any, per operar a 100 nens.
– Què és el que més et va atreure de Fernando? – Quan el vaig conèixer, em va impactar la seva filosofia de vida. No tenia casa ni cotxe. Mai va voler tenir béns materials. Deia que si només portes a sobre una motxilla, amb un parell de samarretes i el raspall de dents, podràs sortir de l’avió amb la llibertat que et dóna no haver de parar-te a esperar la maleta. I això ho aplicava a la vida. Si has de canviar de país i no tens res, no hauràs de preocupar-te per l’apartament que deixes. Si vas lleuger d’equipatge, no et preocupa aquesta pressió.
– On hi havia estudiat Medicina? – Aquí, a la Central (Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona), però després es va establir a Girona, on tenia un despatx privat, a més de l’Hospital de Girona, on li agradava més treballar, perquè era un lloc més petit, amb condicions més precàries, on podia aprendre i era un ambient més de poble i menys agressiu que Barcelona. A Fernando li agradava molt el cinema. Sempre deia que quan va veure ‘Barba-rossa’ d’Akira Kurosawa, va saber que ell volia ser com el metge de la pel·lícula. El cinema l’acompanyava sempre i per això li interessava molt la imatge i com aquesta podia reflectir el que ell feia. Per això ens complementábamos tan bé. Ell amb el bisturí i jo amb la meva càmera.
– Com va morir? – El 2010 tenia molts mals de cap. Li van fer un TAC i el van veure un tumor. L’hi estirparon, però a veure que era maligne, li van fer tractament (radioteràpia). Va morir el 19 de juliol de al 2014.
– Quatre anys durs… – Sí, els més durs de la meva vida. I ho vaig deixar tot per estar amb ell, per estar al seu costat, cuidant-, fent d’infermera i de secretària perquè pogués seguir viatjant pel món. Fins al dia que se’n va anar, amb una gran dignitat. Em va donar una lliçó enorme durant tot aquest procés. Ell m’anava informant del que li passava en cada moment, des de la malaltia fins a la mort. I sense deixar de treballar. Vam anar a Txad amb la seva cadira de rodes, i a l’rodatge i presentació a Venècia de la pel·lícula ‘La redempció dels peixos’ (2013), de Jordi Torrent, que vam produir nosaltres perquè Fernando va considerar que allà hi havia una història interessant i que vam rodar a la mateixa Venècia amb l’ajuda de Flavia, l’esposa d’en Jordi, que és italiana. L’últim viatge va ser a República Dominicana, on em va sorgir una feina de docència, i on va voler venir també malgrat el seu estat.
– Què va passar després? – Jo portava diversos anys despenjada de tot i de tots. Però vaig intentar seguir amb un pla seu d’enviar material quirúrgic a Gaza, però hi va haver unes històries molt rares i ho vaig deixar. La part idealista i romàntica que jo havia viscut amb ell no era igual a tot arreu i organitzacions. Vaig començar a revisar tots els documentals que havíem gravat amb la nostra productora i que han passat per diversos festivals. I vaig començar a pensar en fer un documental sobre el seu desig, que no va poder complir, de visitar els nens als que havia operat i que més li havien impactat. Teníem el guió i tot. Els seus nens ‘adoptats’ eren cinc: una nena de Bagdad, Mawj, que havia perdut el braç durant la guerra; Chanceline, un nena de Txad de 3 anys, que s’arrossegava perquè no tenia tèbies va haver d’amputar les cames; Jose, un nen dominicà afligit de greus deformacions i a qui Fernando va operar i va aconseguir posar dret; un pescador cubà a qui un tauró es va portar una mà, i Bakité, un nen de 7 anys de Darfour a qui una mina li va arrencar les dues mans i un ull. Fernando m’havia explicat el ruta que volia seguir per visitar a cada nen, i desitjava acabar-la en Uzbekistan, la pàtria d’Avicena, el gran savi de la Medicina, i Iran on aquesta la seva tomba.
– Ho has pogut rodar? – Encara no. Però com tot això Fernando m’ho va deixar per escrit, he de fer-ho. És el seu llegat. A l’inici no sabia com, entre el dol i les dificultats que em plantejava dur a terme el documental. A la fin vaig pensar que, a més d’aquestes històries, havia de construir la part central, la història de Ferran nen i del seu amic Alí. A més d’intentar aixecar aquest projecte, amb l’ajuda d’en Jordi i Flavia, paral·lelament, vaig pensar que s’ha de conservar la seva obra mèdica. I per poder seguir amb la seva tasca, allà on encara es necessiten metges. I va ser Toni, dels cinemes Girona, i Jaume, el seu gestor, els que em van suggerir crear una fundació. I que la base inicial de la mateixa fossin les més de 600 hores de documentals que havíem rodat. Alguna cosa en el que també em va ajudar Mariona, de la Filmoteca, a l’hora de valorar tot aquest material.
– Recordo que hi va haver un acte de presentació… – En efecte. Va ser el 27 de febrer de 2020, un acte preciós a què van acudir molts amics de Fernando, gent molt coneguda del seu àmbit. La llàstima és que 15 dies més tard estàvem tancats amb l’estat d’alarma a causa de la pandèmia. Durant tot aquest any he estat donant-li forma a la fundació, i el més important, trobar a l’equip mèdic quirúrgic per seguir l’obra de Fernando. Va quedar oficialment constituïda el dia de Sant Jordi d’aquest 2021: medicina, cinema, sensibilització, formació i cooperació. Els cinc pètals d’una rosa mosqueta.
Entre les persones que donen suport a la Fundació Fernando Fonseca es troben el ballarí i coreògraf Nacho Duato; el doctor Marc Garcia-Elias, cirurgià-traumatòleg especialista en mans; la doctora Anna Ey, cirurgiana-traumatòloga especialista en peus zambos; la periodista Ruth Gómez, consultora en temes de cooperació de les Nacions Unides; el traumatòleg francès Dori Djimamnodji; Joan Antoni Melé, membre de Consell Assessor de Triodos Bank i promotor de la banca ètica; la coreògrafa i ballarina Catherine Allard d’It Dansa; el periodista Joan Roura, de TV-3; Diego Chacaltana, un amic íntim de Fernando, i Assumpcio Fàbregas, una altra amiga.
I aquest 19 de juliol, setè aniversari de la mort de Ferran Fonseca, Fina Sensada i els seus amics tornaran a recordar-amb la posada de llarg de la fundació, en presència dels patrons i donant a conèixer els seus projectes de futur. Això sí, amb l’ètica i l’excel·lència en el treball com a pols d’actuació.
Arriba Sant Jordi i els carrers (especialment de Barcelona) s’omplen de gent a la recerca d’un llibre i una rosa. És llavors quan els autors més populars s’afanyen a signar exemplars per a lectors devots. No és la poesia el gènere més venut, ni els poetes, els escriptors més famosos. I si m’apuren, els poetes que escriuen en castellà, encara són menys coneguts que els seus col·legues que ho fan en llengua catalana.
Però m’agradaria que coneguessin al sorià Silvano Andrés de la Morena (Cuevas de Ayllón, 1953), bàsicament per dues raons: una, perquè es compleixen 20 anys del seu primer llibre de poemes, ‘Aquietando luz‘ (2001), i una altra, perquè acaba de publicar ‘El universo en octosílabos‘ (2021), el seu desè poemari, en el qual ha estat capaç d’explicar en vers la història de l’univers, una gesta única. També va aprofitar el confinament per escriure la seva novena obra, ‘Poeta en la covid‘ (2020).
Andrés de la Morena té, a més a més, alguns traços biogràfics molt interessants. Jove estudiant antifranquista a Sòria, es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, ciutat on coneixeria a la que és la seva dona, on van néixer els seus dos fills i on encara resideix, ja jubilat. Va ser professor de dos instituts, el Terra Roja de Santa Coloma de Gramenet i el Ernest Lluch de Barcelona, ha escrit nombrosos treballs teòrics sobre docència, i durant més d’una dècada escrivia dues vegades a la setmana la columna ‘Calidoscopio’ del diari Heraldo de Soria.
L’he volgut sorprendre amb una pregunta d’ignorant, però Andrés de la Morena treu a la llum la paciència didàctica de qui ha passat 40 anys fent classe a adolescents. Ah… i podeu sentir l’entrevista, just aquí sota.
– Silvano, què és un octosíl·lab? – L’explicació és molt fàcil. És un vers que té vuit síl·labes. Per què vuit? Cada llengua té un sistema fònic peculiar. En castellà, l’octosíl·lab és el període fònic complet que una persona pronuncia sense necessitat de parar-se a respirar. Cada vuit síl·labes, aproximadament (no sempre és així, però generalment sí), fem una petita pausa inconscient per agafar aire i seguir parlant. Per aquest motiu el octosíl·lab és el vers que surt espontàniament, el de tota la poesia tradicional popular, la del carrer, la del cantar i recitar, i del romancer.
– I en moltes cançons actuals, és clar. Però com se li va ocórrer explicar l’univers en octosíl·labs? – És un tema que ve de lluny. Pel que dic exordi del llibre, que és una mena de pròleg personal, està explicat. Jo vaig néixer en un poble de Sòria on hi havia una tradició cançonera molt forta i diversa, on s’han trobat manuscrits de recollida de cançó tradicional de fa temps. Afortunadament, el meu pare, de jove, va escriure un quadern complet amb tota la tradició cançonera, especialment de rondes nocturnes de poble. D’aquí que jo, des de petit, sempre he sentit cançó romanç, en octosíl·labs. I després, per la meva pròpia formació universitària i literària, el romanç és un dels grans capítols de la literatura espanyola.
– Perdoni l’incís. El seu primer llibre, ‘Aquietando luz‘, es va publicar ara fa 20 anys, quan vostè tenia 46 o 47 anys. Com va arribar tan tard a la poesia? – Va ser el primer llibre publicat, però no el primer poema que vaig escriure, naturalment. Jo ja havia escrit abans moltes coses, algunes encara estan pul·lulant per aquí. A vegades les vull buscar i prefereixo no trobar-les, perquè no sé amb quina sorpresa em trobaré. L’escriptura em venia ja d’abans. Si em permets la ironia, Cervantes va escriure ‘El Quixot’ tardíssim, en la seva etapa de maduresa absoluta. Pel que fa a l’edat, si ens referim a la cronologia vital i personal, jo estic entre el tardà de l’escriptura del Quixot i el d’hora de Rimbaud, que va escriure tota la seva obra als 20 anys, un dels grans poetes de segle XIX i de la modernitat, sense dubte.
– Tornant al seu últim llibre… – La segona raó de per què aquest extens poema és perquè l’any passat, el 2020, vaig escriure un romanç sobre un fet peculiar del meu poble, una qüestió molt interessant, que es converteix també en una obra. Després de publicar-lo en la mateixa editorial que aquest, Huerga & Fierro, un dia se m’acut que, si ja havia escrit sobre lo micro, que era el meu poble, per què no em llançava a escriure sobre lo macro, que és l’univers.
– No hi ha moltes obres poètiques sobre aquest tema… – Jo diria que no n’hi ha cap, descriptiva, sobre l’univers. Aquesta obra comença amb el Big Bang, analitza el que passa en els primers minuts, en els 380.000 primers anys, a la formació d’estrelles, galàxies i cúmuls de galàxies, a l’aparició de la vida i la vida humana… En aquest sentit i escrit en vers narratiu, diria que no hi ha una altra obra igual. Poemes sobre l’univers, estrictament lírics, si. No molts, però sí que n’hi ha de dedicats a les estrelles, al sol, a la lluna… que sempre ha atret a l’esperit romàntic, l’atracció del que misteriós, de la immensitat.
– Vostè ha acudit a diversos especialistes perquè comprovessin si el que havia escrit corresponia a la realitat científica. – Una de les meves pors era si encertar o no encertar, tot i que això fos poesia, amb el que els coneixements actuals o les hipòtesis més plausibles ens diuen que les coses són. En aquest sentit, després d’escriure-, vaig enviar el manuscrit a diversos especialistes de diferents ciències, des Física i Astrofísica, Química o Biologia.
– De fet, el seu prologuiste és Pablo G. Pérez-González, investigador del Centre d’Astrobiologia, dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques i de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (CAB / CSIC-INTA). – En efecte.
– I en el mateix pròleg hi escriu: «Tant el poeta com l’astrofísic fan un pas enrere per veure amb perspectiva la realitat i els dos punts de vista s’ajunten en aquesta obra de Silvano Andrés de la Morena. Els nexes entre la poesia i la cosmologia física s’exploren en un poema que parla de les eternes preguntes sobre els nostres orígens i sobre el nostre destí, amb el rigor científic exigit i amb la bellesa de la paraula«. – Mai podré estar més agraït del que estic per les paraules que m’ha dedicat el prologuista, que sens dubte és un gran especialista en el seu camp. És un home a qui conec per la seva obra i, especialment, per la sub-secció de ciència que publica al diari El País. Em vaig posar en contacte amb ell, li vaig enviar el meu llibre, li va agradar i va tenir l’amabilitat de fer-me aquest pròleg, que eleva moltíssim la meva obra.
– Hi ha algun fragment o plec, com ha dividit vostè el seu llibre, que voldria destacar? – No ho sabria dir. És complicat per a un autor triar una part d’un llibre, però podria resultar interessant alguns dels fragments del penúltim plec, el quart, on parlo de la vida humana. En un moment determinat, sorgeix l’espurna, que és el llenguatge verbal. I a partir d’aquest, que és inseparable de l’autoconsciència humana, tot canvia absolutament, perquè el llenguatge ens permet trobar-nos amb la realitat i amb els altres, distingir l’ahir de l’avui i l’avui del demà, i sobretot no només comunicar-nos, sinó construir l’art, el coneixement, la ciència… Crec que alguns paràgrafs d’aquest plec a molta gent li resultaran especialment atractius.
– “Es el lenguaje verbal / que nos ha hecho, de verdad, / muy humanos por hablar, / por hablar y vocear, / (pum, bip, grrr, ploff, crac) / también por saber callar”, llegeixo en aquest apartat del seu llibre. – Exactament.
– Una curiositat. D’on prové el seu nom? – Etimològicament, la paraula Silvano ve del llatí: Silvanus és el déu de la selva, nom que prové del llatí, però procedent de l’indoeuropeu i del grec, ‘hile’, que significa bosc, arbust, selva… Quant al meu nom, me’l van posar en honor al meu padrí, que era el meu oncle Silvano. Però a més, curiosament, si mires el calendari, el 18 de febrer, que és el meu aniversari, posa Sant Silvano. Una doble coincidència total.
– Què el va portar a estudiar Filologia? – En Batxillerat, jo era un noi de Ciències, però vaig tenir una excel·lent professora de Literatura i un excel·lent professor de Filosofia, que em van portar a fer el canvi a Lletres. I després de fer tres anys d’universitat a Sòria, hi va haver una trobada que em va portar a acabar la carrera a Barcelona.
– Expliqui, expliqui. – Doncs perquè amb un magnífic comunicador, escriptor i professor català, que sens dubte coneixeràs, Sebastià Serrano, vam fer una gran amistat a Sòria. I com a l’acabar tercer havia de sortir de la ciutat per a seguir la carrera, entre anar a Madrid o venir a Barcelona, que geogràficament estava més lluny, vaig optar per aquesta última, perquè Serrano havia de ser el meu professor.
– ¿No va tenir problemes amb el català? – A Catalunya em vaig trobar amb una realitat diferent a la de Sòria, bàsicament la llengua, però, vaig aprendre català de seguida i ja està. Sens dubte, el saber llatí i el grec, que m’apassionava, van facilitar l’aprenentatge. A més, vaig conèixer a una companya a la universitat, que segueix sent la meva dona, que va fer que acabés quedant-me a Barcelona. I fins ara.
Roberto Álamo, protagonista de la serie ‘Caronte’.
Segur que el lector recorda el físic potent de l’actor Roberto Álamo (Madrid, 1970), a qui aquests dies podem veure a ‘Caronte’ (Cuatro), ficat a la pell de l’advocat penalista Samuel Caronte, un expolicia que es va passar diversos anys a presó. Ja fa un mes que la cadena de Mediaset va començar a emetre aquesta sèrie, que prolonga així la seva estada primigènia a Amazon Prime Video, on es va estrenar ja fa un any. Aquest article el vaig publicar originalment a Nosolocine.
La sèrie ‘Caronte’ no seria el que és sense la mirada i el gest d’aquest actor de crani rasurat i barba curta que va aconseguir la popularitat gràcies al seu personatge de Juan de Calatrava a la sèrie ‘Águila Roja’ (2009). Però Álamo ja tenia una àmplia carrera al darrere, primer teatral amb la companyia Animalario, la dels seus amics Alberto San Juan i Guillermo Toledo, on va triomfar amb la premiada obra ‘Urtain’.
El passat 17 de novembre, Filmin va estrenar la sèrie britànica The Split. Amb l?olfacte que acostuma i les dades de visionat dels usuaris, la plataforma espanyola acaba d?estrenar aquest mes de febrer la segona temporada d?aquesta producció, creada per Aby Morgan.
Aquesta escriptora gal·lesa de 52 anys és l’autora d’una dotzena llarga d’obres de teatre i guionista de pel·lícules com ‘La Dama de Ferro’ (2011), ‘Shame’ (‘Vergüenza’, 2011), ‘La mujer invisible’ (2013 ) i ‘Les sufragistes’ (2015). Paral·lelament, i des de l’any 2000, també ha escrit per a la televisió el llibret de films i sèries, entre les quals la premiada ‘The Hour’ (2011), ‘Birdsong’ (2012) i ‘River’ (2015).
El 2018 va crear per a la BBC ‘The Split’ (podria traduir-se com a divisió o partició), un drama protagonitzat per una família d’advocades especialitzades en casos de divorci que la crítica anglesa va voler comparar amb ‘The Good Wife’ i ‘The Good Fight’ . Sense superar aquestes dues excel·lents ficcions nord-americanes, ‘The Split’ està a l’alçada, ofereix un bon entreteniment a base de casos judicials i trames sentimentals dels seus personatges, especialment els femenins, molt atractius i ben dibuixats.
La línia argumental segueix els passos de Hannah Stern, una advocada especialitzada en Dret de Família, aquesta branca del Dret Civil que inclou els contractes prenupcials, els casos de divorci i la tutela dels fills, entre altres temes que apareixen als diferents capítols de la sèrie. El primer episodi mostra Hannah al nou bufet d’advocats a què s’ha incorporat, Noble & Hale, després d’abandonar el despatx Defoe, liderat per la seva mare, Ruth, i la seva germana Nina. A aquest trio de dones s’hi afegeix la germana petita, Rose, l’única que no és advocada, que treballa on pot.
Al llarg dels sis episodis de la primera temporada els casos que tracta Hannah i els seus col·legues se centren en un còmic que lluita amb la seva exdona per la custòdia del seu fill; un home que vol deixar la seva dona després de 20 anys de matrimoni; el contracte prenupcial dun jugador de futbol; la disputa sobre uns òvuls congelats, i la publicació d?una llista d?homes apuntats a una web de lligues i que afecta l?espòs d?una ministra del Govern. A la segona temporada destaca, especialment, el cas d’una parella de presentadors famosos, en què ella desitja el divorci de l’home, un tipus menyspreable.
Paral·lelament, la sèrie teixeix la xarxa d’històries personals dels personatges. Així, Hannah (Nicola Walker) es debat entre l’amor al seu marit, Nathan Stern (Stephen Mangan), amb qui té dues filles i un fill, i Christie Carmichael (Barry Atsma), un col·lega del nou bufet a qui uneix una antiga relació amorosa.
Les seves germanes també tenen els seus problemes: Nina (Annabel Scholey) lliga amb diferents homes, mentre es debat entre la beguda i la cleptomania, i la menor, Rose (Fiona Button), no troba el seu camí, tret del seu nòvio, James Cutler, un economista molt formal i religiós, anomenat Rudi Dharmalingam, amb qui planeja casar-se, encara que no ho tingui del tot clar.
Ruth Defoe (Deborah Findlay) és la mare i matriarca del clan, a més de cap del bufet, que les ha educat en solitari després d’un divorci tempestuós. El seu exmarit i pare de les noies (Anthony Head) reapareix després d’anys de misteriosa absència i desvetlla diversos misteris. a la primera temporada.
Els protagonistes són actors sòlids de l’escena i la televisió anglesa, encara que els seus treballs no han arribat a ser encara populars a Espanya. Així, Nicola Walker (1970) és una veterana intèrpret de bellesa estranya i penetrants ulls verds, que ha intervingut en nombroses pel·lícules i sèries. Entre aquestes, destaca la producció d’espionatge ‘Spooks’, ‘Last tango in Halifax’ i ‘Unforgotten’.
Molt menys conegut és el seu marit a la ficció, Stephen Mangan (1972), intèrpret de la sèrie d’hospitals ‘Green Wing’ i la comèdia de situació ‘I’m Alan Partridge’. El seu oponent sentimental a ‘The Split’ és Barry Atsma (1972), un atractiu actor holandès, molt popular als Països Baixos per la telecomèdia ‘Rozengeur & Wodka Lime’, que va saltar al cinema internacional amb la pel·lícula britànica ‘Hector i el secret de la felicitat’ (2014) i d’aquesta, a la sèrie de què estem escrivint.
La veritat és que el conjunt funciona, especialment els personatges femenins, molt ben traçats per Aby Morgan i dirigits amb perícia per Jessica Hobbs, una premiada directora neozelandesa que ja havia intervingut en la realització de les molt interessants ‘Broadchurch’ i ‘River’ ( totes dues, el 2015), i molt especialment a ‘Apple Tree Yard’ (2017), amb Emily Watson i Ben Chaplin. La seva bona feina al capdavant de la primera temporada de ‘The Split’ (2018) li va valer per ser escollida per dirigir cinc episodis de l’última entrega de ‘The Crown’ (2019-2020).
La segona temporada de The Split està dirigida per Joss Agnew i Paula van der Oest, que han filmat tres episodis cadascun. I encara que es manté la mirada femenina de la primera etapa, potser resulta una mica més irregular i descompensada, on l’ambigüitat amorosa i sentimental dóna pas a opcions i decisions més tradicionals i menys divertides. Tot i així, no es preocupi el fan, perquè hi haurà tercera temporada de la sèrie.
Aquesta entrada intenta resumir una baralla que estem tenint amb Vodafone, a la qual he deixat per una altra companyia de telefonia i que segurament acabarà als tribunals. Començo pel que vaig escriure el dia 10 de febrer a les xarxes socials Twitter i Facebook. No penseu que va ser un rampell, sinó una decisió meditada després de dos mesos de negociació infructuosa. Vaig donar moltes voltes al text, que hi reprodueixo ara.
Sabeu, Vodafone em vol cobrar 360 € per haver-me anat a la competència, després d’incomplir el seu contracte amb mi: em va prometre una tarifa que havia de durar dos anys, em va pujar la quota mensual de forma unilateral i ara em vol cobrar una clàusula de penalització. Obro fil.
El 12 de novembre de 2019 vaig acceptar seguir amb Vodafone per 37,99€ al mes durant 24 mesos (aquesta oferta es pot sentir perfectament a l’enregistrament del contracte amb Vodafone, efectuat aquest dia i que us deixo aquí sota). El 4 de desembre de 2020 em vaig adonar que la companyia m’havia cobrat de més els mesos d’octubre i novembre: 43,74€ i 45,48€.
Grabación del contrato con Vodafone
Vaig trucar a Atenció al Client de Vodafone. No, no era cap error. M’havien pujat la tarifa! «Ho vam anunciar a la factura del mes d’octubre», em van dir l’empleat. «Però aquesta pujada no hauria afectar-me», vaig protestar jo. I hi vaig afegir: «Vostès diuen en aquesta nota que respectaran els meus descomptes i promocions». Feu un cop d’ull a la nota en qüestió.
«No senyor client. Li hem millorat el servei i podem aplicar-li la pujada». La suposada millora parlava de fibra òptica i una major quantitat de megues i velocitat d’internet. Al que jo vaig replicar: «Com diu? Si encara tinc un ADSL a casa i no m’han instal·lat fibra òptica. I jo no necessito més megues ni 5G. Vull la tarifa contractada i seguir amb ella fins al desembre, que és el meu compromís . Si no, deixaré Vodafone «, vaig afegir, ufanós. Com podeu veure, pagava això d’aquí sota.
Ah… també us mostro com era el meu ruter, un aparell de quan Vodafone encara era Ono, com es pot apreciar a l’etiqueta. Un mòdem amb presa de cable coaxial, com el de les antenes de televisió. Res de fibra enlloc.
Dues setmanes més tard, me’n vaig anar. El 18 de desembre, el meu admirat Anton Losada, també caminava cabrejat amb la companyia telefònica: «A partir d’ara faré com Vodafone, vaig a suspendre el pagament de la factura cada vegada que a mi em sembli que no és correcta. I sense avisar. Vaig a aplicar la seva política: Que es fotin! «. Home, m’hagués agradat que em fes un comentari, però suposo que a ell li van solucionar el problema. Està en actiu i és més mediàtic que jo.
Aquest mateix dia 18-D vaig rebre un SMS de Vodafone: «Hem rebut la teva sol·licitud de portabilitat. Tens un compromís de penalització associada. Truca’ns «. Els vaig trucar i vaig explicar el tema. Van prendre nota però no em van fer cas. I al cap d’unes hores, quan ja era inevitable, un altre comercial em va trucar i va tornar a oferir la MEVA pròpia tarifa anterior si no deixava la companyia. LA MEVA PRÒPIA TARIFA! per la qual portava lluitant des de feia tres setmanes! I me la oferien quan el tècnic de la competència ja m’havia instal·lat la fibra òptica! Vaig dir que no podia, és clar. I van tornar a esmentar la penalització.
Per evitar un cobrament indesitjable i indesitjat, vaig fer una petició d’arbitri a través de la OCU, la Organización de Consumidores y Usuarios. Però la resposta de Vodafone va ser lògica, en certa manera, però falta de sentit comú: Després de l’seguiment diari realitzat sobre la seva reclamació 107391823 hem d’informar que, al novembre Vodafone emet augment de manera massiva sobre els clients mateixos informat en factura , ha de tenir present que la factura és un mitjà informatiu, ja que mes a mes s’emet i s’és enviada a client perquè pugui validar el detall del cobrat així com canvis massius, en la factura YI20-020788896 emesa el 8 octubre 2020 se li va arribar a indicar que pots donar-te de baixa en la teva tarifa contractada sense penalització amb caràcter previ a l’entrada en vigor de les condicions comunicades en els canals habituals. És a dir abans de el 15 de novembre 2020, en aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat. Lamentem els inconvenients ocasionats».
Podia haver-me donat de baixa i sense cap penalització, però abans de l’15 de novembre. La veritat és que jo vaig pensar que no em afectava, em vaig adonar molt més tard i, què nassos, no només em imposaven una tarifa pel morro sinó que també ho feien amb la data en què podia protestar i anar-me’n. Doncs que bé!
Com us podeu pensar, no seria tan ximple com perquè em cobressin una factura amb la qual no estava d’acord. Vaig pagar la que hi havia fins al mes de desembre i paralitzi les noves a partir de llavors.
El 26 de gener vaig rebre un SMS de Vodafone en el qual em avisava que tenia una factura pendent de 360,83 €. Els SMS es van repetir dues vegades. També vam començar a rebre trucades intimidants de el nombre de telèfon 640012036, a través d’una dona que s’identificava com a empleada de Konecta Legal. A el parer es tracta d’una empresa de gestió d’impagats de el mateix grup telefònic. Quan anunciava que anava a gravar la conversa, la senyora (i un senyor, en una altra ocasió) es negava a continuar parlant. «Ja rebrà la notificació per una altra via», em va anunciar, enfadada.
En paral·lel a tot això, i a suggeriment d’uns companys periodistes, vaig intentar parlar amb algú de el departament de Premsa de Vodafone que em volgués escoltar. La mediació es va produir, però va resultar infructuosa, en part perquè jo ja havia iniciat la meva reclamació a través de l’OCU. Sembla que aquesta organització no els agrada. «En aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat», va insistir el seu departament financer, atenint-se a la data de l’15 de novembre.
Era el 8 de febrer i en aquest moment ho vaig veure molt clar. Vodafone passava de nosaltres. Havia de defensar la meva posició en un tribunal d’arbitratge i airejar el cas de forma pública. El fil de Twitter és una mostra. Vaig fer la reclamació a través de l’Agència Catalana de l’Consum i vaig pensar que seria desitjable que el Ministeri de Consum, que dirigeix el líder d’Esquerra Unida Alberto Garzón, fiqués mà a aquest tipus d’abusos. El que tinc molt clar és que no penso pagar aquesta penalització indecent.
La resposta dels tuiters va ser aclaparadora (i encara segueix cuejant, diversos dies després), amb gairebé un quart de milió d’impactes i més de 50.000 interaccions, a 14 de febrer, diumenge electoral.
Naturalment, el departament de Vodafone a xarxes voler que ens comunicáramos. Però els que tingueu confiança en el servei tuiter de la companyia no espereu varetes màgiques. són molt amables, però poc poden fer front als seus comptables. A l’cap d’unes hores, la seva resposta repetia les anteriors. «Es va millorar la velocitat de la teva fibra. Això va suposar una diferència de 7,5 € al total de la factura (…) <strong> Per descomptat que els descomptes oferts durant 24 mesos es respectaven en tot moment i es van seguir aplicant </ strong> (sic) Aquesta millora dels serveis s’ha dut a terme respectant el que indica el punt 8.2 de les condicions generals de contractació «.
Es van oblidar de citar un paragrafet d’aquest punt 8.2: «Si el client no estigués d’acord amb la modificació pretesa, podrà resoldre unilateralment el contracte sense que aquesta resolució comporti cap penalització». I no indica que hi hagi d’haver una data límit.
La resposta seguia sí: «Quant al que ens indiques sobre l’última factura, vam comprovar que després de gestionar la baixa dels serveis s’ha carregat l’import corresponent a l’compromís vinculat als descomptes que estaves gaudint. Pel que el import és correcte «. ¿Import correcte? 360 € dels quals 318 € corresponen a una penalització. I a Vodafone encara es sorprenen que les companyies telefòniques generin tal mal rotllo i tantes queixes. Només cal veure la quantitat de comentaris que ha generat el meu cas per veure que hi ha centenars, o milers, de similars característiques.
El penúltim capítol, per ara, és una crida de l’OCU. Una advocada del seu departament legal es va interessar pel cas. Per això, he decidit confiar-hi perquè em defensin davant Vodafone. Veurem com va. Us seguiré informant.
Aquesta entrada intenta resumir una baralla que estem tenint amb Vodafone, a la qual he deixat per una altra companyia de telefonia i que segurament acabarà als tribunals. Començo pel que vaig escriure el dia 10 de febrer a les xarxes socials Twitter i Facebook. No penseu que va ser un rampell, sinó una decisió meditada després de dos mesos de negociació infructuosa. Vaig donar moltes voltes al text, que hi reprodueixo ara.
Sabeu, Vodafone em vol cobrar 360 € per haver-me anat a la competència, després d’incomplir el seu contracte amb mi: em va prometre una tarifa que havia de durar dos anys, em va pujar la quota mensual de forma unilateral i ara em vol cobrar una clàusula de penalització. Obro fil.
El 12 de novembre de 2019 vaig acceptar seguir amb Vodafone per 37,99€ al mes durant 24 mesos (aquesta oferta es pot sentir perfectament a l’enregistrament del contracte amb Vodafone, efectuat aquest dia i que us deixo aquí sota). El 4 de desembre de 2020 em vaig adonar que la companyia m’havia cobrat de més els mesos d’octubre i novembre: 43,74€ i 45,48€.
Grabación del contrato con Vodafone
Vaig trucar a Atenció al Client de Vodafone. No, no era cap error. M’havien pujat la tarifa! «Ho vam anunciar a la factura del mes d’octubre», em van dir l’empleat. «Però aquesta pujada no hauria afectar-me», vaig protestar jo. I hi vaig afegir: «Vostès diuen en aquesta nota que respectaran els meus descomptes i promocions». Feu un cop d’ull a la nota en qüestió.
«No senyor client. Li hem millorat el servei i podem aplicar-li la pujada». La suposada millora parlava de fibra òptica i una major quantitat de megues i velocitat d’internet. Al que jo vaig replicar: «Com diu? Si encara tinc un ADSL a casa i no m’han instal·lat fibra òptica. I jo no necessito més megues ni 5G. Vull la tarifa contractada i seguir amb ella fins al desembre, que és el meu compromís . Si no, deixaré Vodafone «, vaig afegir, ufanós. Com podeu veure, pagava això d’aquí sota.
Ah… també us mostro com era el meu ruter, un aparell de quan Vodafone encara era Ono, com es pot apreciar a l’etiqueta. Un mòdem amb presa de cable coaxial, com el de les antenes de televisió. Res de fibra enlloc.
Dues setmanes més tard, me’n vaig anar. El 18 de desembre, el meu admirat Anton Losada, també caminava cabrejat amb la companyia telefònica: «A partir d’ara faré com Vodafone, vaig a suspendre el pagament de la factura cada vegada que a mi em sembli que no és correcta. I sense avisar. Vaig a aplicar la seva política: Que es fotin! «. Home, m’hagués agradat que em fes un comentari, però suposo que a ell li van solucionar el problema. Està en actiu i és més mediàtic que jo.
Aquest mateix dia 18-D vaig rebre un SMS de Vodafone: «Hem rebut la teva sol·licitud de portabilitat. Tens un compromís de penalització associada. Truca’ns «. Els vaig trucar i vaig explicar el tema. Van prendre nota però no em van fer cas. I al cap d’unes hores, quan ja era inevitable, un altre comercial em va trucar i va tornar a oferir la MEVA pròpia tarifa anterior si no deixava la companyia. LA MEVA PRÒPIA TARIFA! per la qual portava lluitant des de feia tres setmanes! I me la oferien quan el tècnic de la competència ja m’havia instal·lat la fibra òptica! Vaig dir que no podia, és clar. I van tornar a esmentar la penalització.
Per evitar un cobrament indesitjable i indesitjat, vaig fer una petició d’arbitri a través de la OCU, la Organización de Consumidores y Usuarios. Però la resposta de Vodafone va ser lògica, en certa manera, però falta de sentit comú: Després de l’seguiment diari realitzat sobre la seva reclamació 107391823 hem d’informar que, al novembre Vodafone emet augment de manera massiva sobre els clients mateixos informat en factura , ha de tenir present que la factura és un mitjà informatiu, ja que mes a mes s’emet i s’és enviada a client perquè pugui validar el detall del cobrat així com canvis massius, en la factura YI20-020788896 emesa el 8 octubre 2020 se li va arribar a indicar que pots donar-te de baixa en la teva tarifa contractada sense penalització amb caràcter previ a l’entrada en vigor de les condicions comunicades en els canals habituals. És a dir abans de el 15 de novembre 2020, en aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat. Lamentem els inconvenients ocasionats».
Podia haver-me donat de baixa i sense cap penalització, però abans de l’15 de novembre. La veritat és que jo vaig pensar que no em afectava, em vaig adonar molt més tard i, què nassos, no només em imposaven una tarifa pel morro sinó que també ho feien amb la data en què podia protestar i anar-me’n. Doncs que bé!
Com us podeu pensar, no seria tan ximple com perquè em cobressin una factura amb la qual no estava d’acord. Vaig pagar la que hi havia fins al mes de desembre i paralitzi les noves a partir de llavors.
El 26 de gener vaig rebre un SMS de Vodafone en el qual em avisava que tenia una factura pendent de 360,83 €. Els SMS es van repetir dues vegades. També vam començar a rebre trucades intimidants de el nombre de telèfon 640012036, a través d’una dona que s’identificava com a empleada de Konecta Legal. A el parer es tracta d’una empresa de gestió d’impagats de el mateix grup telefònic. Quan anunciava que anava a gravar la conversa, la senyora (i un senyor, en una altra ocasió) es negava a continuar parlant. «Ja rebrà la notificació per una altra via», em va anunciar, enfadada.
En paral·lel a tot això, i a suggeriment d’uns companys periodistes, vaig intentar parlar amb algú de el departament de Premsa de Vodafone que em volgués escoltar. La mediació es va produir, però va resultar infructuosa, en part perquè jo ja havia iniciat la meva reclamació a través de l’OCU. Sembla que aquesta organització no els agrada. «En aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat», va insistir el seu departament financer, atenint-se a la data de l’15 de novembre.
Era el 8 de febrer i en aquest moment ho vaig veure molt clar. Vodafone passava de nosaltres. Havia de defensar la meva posició en un tribunal d’arbitratge i airejar el cas de forma pública. El fil de Twitter és una mostra. Vaig fer la reclamació a través de l’Agència Catalana de l’Consum i vaig pensar que seria desitjable que el Ministeri de Consum, que dirigeix el líder d’Esquerra Unida Alberto Garzón, fiqués mà a aquest tipus d’abusos. El que tinc molt clar és que no penso pagar aquesta penalització indecent.
La resposta dels tuiters va ser aclaparadora (i encara segueix cuejant, diversos dies després), amb gairebé un quart de milió d’impactes i més de 50.000 interaccions, a 14 de febrer, diumenge electoral.
Naturalment, el departament de Vodafone a xarxes voler que ens comunicáramos. Però els que tingueu confiança en el servei tuiter de la companyia no espereu varetes màgiques. són molt amables, però poc poden fer front als seus comptables. A l’cap d’unes hores, la seva resposta repetia les anteriors. «Es va millorar la velocitat de la teva fibra. Això va suposar una diferència de 7,5 € al total de la factura (…) <strong> Per descomptat que els descomptes oferts durant 24 mesos es respectaven en tot moment i es van seguir aplicant </ strong> (sic) Aquesta millora dels serveis s’ha dut a terme respectant el que indica el punt 8.2 de les condicions generals de contractació «.
Es van oblidar de citar un paragrafet d’aquest punt 8.2: «Si el client no estigués d’acord amb la modificació pretesa, podrà resoldre unilateralment el contracte sense que aquesta resolució comporti cap penalització». I no indica que hi hagi d’haver una data límit.
La resposta seguia sí: «Quant al que ens indiques sobre l’última factura, vam comprovar que després de gestionar la baixa dels serveis s’ha carregat l’import corresponent a l’compromís vinculat als descomptes que estaves gaudint. Pel que el import és correcte «. ¿Import correcte? 360 € dels quals 318 € corresponen a una penalització. I a Vodafone encara es sorprenen que les companyies telefòniques generin tal mal rotllo i tantes queixes. Només cal veure la quantitat de comentaris que ha generat el meu cas per veure que hi ha centenars, o milers, de similars característiques.
El penúltim capítol, per ara, és una crida de l’OCU. Una advocada del seu departament legal es va interessar pel cas. Per això, he decidit confiar-hi perquè em defensin davant Vodafone. Veurem com va. Us seguiré informant.
Entre les diferents sèries i pel·lícules que ha estrenat aquests dies la plataforma Netflix, m’ho estic passant d’allò més bé amb la titulada ‘Lupin’. Hi ha diverses raons: remet a un detectiu literari clàssic, té a l’simpàtic actor negre Omar Sy com a protagonista i és molt entretinguda.
La trama se centra en les aventures de Assane Diop, un tipus tan hàbil a l’hora de disfressar-se o camuflar-se, que és capaç de planejar i executar el robatori d’un valuós collaret de l’interior del Museu de Louvre sense que li enxampin. Algunes escenes retrospectives mostren la infantesa de el personatge i la raó que l’ha portat a convertir-se en un lladre de guant blanc, a el mateix temps que veiem altres escenes domèstiques amb el seu fill i la mare de l’infant, de la qual sembla estar separat.
Al llarg dels primers cinc episodis en què Netflix ha volgut dividir la primera temporada, que consta de 10, l’espectador comprova de manera explícita d’on li ve la inspiració a l’protagonista, una mica del que un inspector de la policia aviat comença a sospitar: Arsène Lupin, el personatge creat pel novel·lista francès Maurice Leblanc (1864-1941), un escriptor coetani d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), autor de les aventures de l’famós detectiu de ficció Sherlock Holmes.
I si la primera novel·la d’aquest últim va ser ‘Estudi en escarlata’ (1887), el debut d’el francès es va produir 20 anys més tard amb ‘Arséne Lupin, cavaller lladre’ (1907), si bé el personatge ja havia aparegut en una sèrie de relats publicats en 1905. de fet, Leblanc era un reconegut escriptor de contes curts des de 1890. La saga completa de novel·les de l’Lupin de Leblanc consta de 20 volums, més diverses seqüeles autoritzades escrites per Pierre Boileau i Thomas Narcejac.
Com el Lupin literari, una mena de Robin Hood que havia estudiat Dret i Medicina, expert en llengües clàssiques i il·lusionisme, en boxa i esgrima, el protagonista de la sèrie ha estat creat amb elements similars pel guionista George Kay, co-creador de ‘Criminal’, una altra sèrie de Netflix, i prèviament, d’un parell d’episodis de la sensacional ‘Killing Eve’.
Així, Assane Diop és un home conreat i expert en art, que es fica en la pell d’un adinerat col·leccionista però que també pot aparentar ser un treballador de la neteja i fins i tot un xoriço d’estar per casa, capaç també de desempallegar d’un malvat sense contemplacions, entrar en una presó i sortir indemne d’ella, a més de mostrar la tendresa d’un pare amb un nen de curta edat.
Un personatge així no podia ser adjudicat a qualsevol actor francès. I el gran encert dels responsables de la sèrie ha estat canviar de raça a l’Lupin d’inicis de segle XX per vestir-lo amb els trets d’Omar Sy, el coprotagonista de l’film ‘Intocable’, al costat François Cluzet, un paper que li va proporcionar un César el 2012 i el salt a la fama, després d’anys en els quals havia format duo còmic amb el també humorista Fred Testot.
L’actor, d’origen maurità-senegalès, trets inconfusibles i metre noranta d’alçada, aporta frescor i simpatia a el personatge, amb tocs d’acció, drama i comèdia. Després d’haver participat en petits papers en films de producció internacional ( ‘X-Men: dies de el futur passat’, ‘Jurassic World’, ‘Inferno’), ara es consagra amb aquesta sèrie, de la qual surt bé airós. Ara caldrà esperar que Netflix s’estreni la segona tanda de cinc episodis que competarán la primera temporada de les peripècies d’aquest Lupin modern.
M’estranya que en un país com el nostre, on el futbol ocupa hores i hores de televisió, no s’hagi publicitat molt més del que és habitual en les produccions de Netflix una sèrie com ‘Un joc de cavallers’, que narra els orígens d’aquest esport. Potser és perquè ‘The english game’ (el seu títol original) va de molt més que de el futbol.
Anem per parts. En l’origen de la sèrie està el britànic Julian Fellowes, l’oscaritzat guionista de ‘Gosford Park’ (2001), autor del llibret de pel·lícules com ‘La fira de les vanitats’ (2004), ‘La reina Victoria’ (2009) i ‘The Tourist’ (2010), a més de creador de l’exitosa sèrie ‘Downton Abbey’ (2010-2015). Es coneix menys que Fellowes, també novel·lista, productor i realitzador, posseeix un títol de baró i que pertany a el partit conservador, aspectes de la seva vida que segur ha sabut aplicar a les seves històries. Netflix va fitxar perquè creés i produís aquesta estupenda ficció, que fa gaudir no només als aficionats a el futbol.
La història se situa en 1879, pocs anys després de l’naixement de la Football Association anglesa, que en 1863 havia proposat unes primeres regles per practicar-lo, més enllà de donar puntades a una pilota i ficar-lo en una porteria. Aquesta associació va instaurar la FA Cup, una competició d’eliminació directa, com l’actual Copa de Rei, per exemple.
Era una època en què tots els jugadors eren aficionats, en la qual equips de joves aristòcrates gaudien d’allò més amb aquell ‘joc de cavallers’ i en què noves formacions, integrades per treballadors, aspiraven a guanyar als senyorets.
La trama se centra en la rivalitat entre l’equip favorit de la classe alta, Old Etonians, format per antics alumnes de l’famós col·legi Eton, d’on han sortit sempre les elits del Regne Unit, i el Darwen, propietat de l’petit industrial cotoner James Walsh i integrat per treballadors de la seva fàbrica. L’empresari, un home fet a si mateix i procedent de la classe baixa, desitjós de guanyar la copa, decideix fitxa d’amagat i pagant-los (cosa prohibida llavors) a dos jugadors escocesos, que donaran la sorpresa als estirats cavallers d’Eton.
Al capdavant d’aquests últims està Arthur Kinnaird, el capità i jugador estrella dels Old Etonians, un personatge amb un interessant desenvolupament al llarg de la trama. Aquí és on Fellowes aplica els seus coneixements: aquest jove aristòcrata, fill de banquer, passa d’un cert menyspreu cap a la classe treballadora a una progressiva comprensió de les seves necessitats, a el mateix temps que veiem com millora la relació amb la seva jove esposa, malmesa arran d’un trist succés.
Lord Arthur Fitzgerald Kinnaird va existir realment. Va ser una de les primeres estrelles de el futbol anglès, va guanyar cinc vegades la FA Cup i va ser president de l’Associació de Futbol anglès durant 33 anys, des de 1890 fins a la seva mort, el 1923, quan tenia 75 anys. I certament, com apunta en diversos moments la ficció de la sèrie, va desenvolupar una posterior tasca filantròpica, finançant la creació de diversos orfenats. Li encarna l’atractiu actor anglès Edward Holcroft (1987), fins ara un secundari en films com ‘Kingsman: servei secret’ i ‘Kingsman: el cercle daurat’, així com en la sèries ‘London Spy’ (2015), ‘Alias Grace ‘(2017) i ‘Gunpowder ‘(2017).
De la mateixa manera, Fellowes aposta també per un bon desenvolupament (amb diverses llicències narratives, com és lògic) de l’altre personatge protagonista (l’antagonista), Fergus ‘Fergie’ Suter, un dels primers futbolistes professionals. Nascut a Glasgow, el 1857, fill d’un borratxo maltractador, va deixar la paleta pel futbol per ajudar la seva família a sortir de la pobresa. Va començar en el Partick escocès abans de viatjar cap al sud, per jugar, cobrant un petit sou, amb el Darwen, l’equip d’aquesta localitat anglesa de l’comtat de Lancashire.
La narració avança a el temps que mostra la difícil relació de Suter amb els altres jugadors de l’equip, uns aficionats que no cobraven per això, encara que sí per treballar a la fàbrica de cotó de l’propietari i la seva ambigua postura davant d’una vaga plantejada pels operaris quan el gremi de cotoners decideix retallar unilateralment els sous i que Fellowes dibuixa amb traç gruixut i esbiaixat (la postura dels obrers, és clar).
La sèrie incideix també en les complicades relacions amb el seu pare i el seu desig de protegir la seva mare i germanes, així com els seus dubtes a l’hora de fitxar per un altre equip que, com passa encara en aquests dies, quan la lleialtat a una samarreta es topa amb una oferta econòmica més gran. L’actor escocès Kevin Guthrie (1988), conegut pel seu bon fer en les pel·lícules ‘Es fa de dia a Edimburg’ (2014), de Dexter Fletcher, i ‘Sunset Song’ (2015), de Terence Davies, és l’encarregat d’interpretar, i molt bé, a Fergie Suter.
En conclusió, ‘Un joc de cavallers’ és una d’aquelles produccions angleses perfectament produïda, dirigida, ambientada i interpretada que val la pena tenir en compte.
Volien vostès un titular cridaner. Doncs aquí ho tenen: jo, un veterà periodista cultural, antic crític de cinema i fins a director d’un curtmetratge (pecats de joventut), ja no vaig (gairebé) a les sales. Va, admeto aquest ‘gairebé’ davant de la ‘boutade’.
I suposo que aquesta provocació serà ‘castigada’ per bona part dels meus amics i col·legues, que començaran a tirar-me de tot (de manera figurada, espero). I per afegir més llenya a el foc els confessaré que el que faig jo ara ja no és ‘Cinema Paradiso’, sinó ‘streaming’: veure pel·lícules i sèries a través d’una pantalla connectada a internet.
Permeteu-me recordar unes paraules d’Álex de l’Església quan era president de l’Acadèmia de Cinema, a la gala dels Premis Goya de 2011: «Fa 25 anys, els que es dedicaven al nostre ofici mai haguessin imaginat que una cosa anomenada internet revolucionaria el mercat de cinema d’aquesta forma i que el que es veiessin o no les nostres pel·lícules no anava a ser només qüestió de portar a el públic a les sales. Internet no és el futur, com alguns creuen. Internet és el present «.
I seguia així: «Internet és la manera de comunicar-se, de compartir informació, entreteniment i cultura que utilitzen centenars de milions de persones. És part de les nostres vides i la nova finestra que ens obre la ment a el món… [Els usuaris d’Internet] són el nostre públic. Aquest públic que hem perdut i que no va a el cinema, perquè està davant d’una pantalla d’ordinador (…) No tenim por a internet, perquè internet és, precisament, la salvació del nostre cinema».
El director basc, que acaba d’estrenar la seva primera sèrie per a una gran plataforma, ’30 monedes ‘, en HBO, va ser clarivident. Fa gairebé 10 anys d’aquestes paraules i el que va dir ja és una realitat. Recordem que el vídeo sota demanda (VOD) de Netflix per a ordinadors va començar l’any 2007 i que el servei de ‘streaming’ d’HBO data de 2010 (com a cadena de cable va néixer el 1966). I aquest mateix 2010 va ressorgir la catalana Filmin en la forma que ara la coneixem, amb una tarifa plana, aplicacions per a tauletes i la difusió en ‘streaming’ en alta definició.
Torno al titular inicial. Sento confessar que ara vaig molt poc a una sala de cinema, i no és per ganes, perquè segueix sent el millor lloc per veure una pel·lícula, sense cap dubte. I no només superproduccions d’estrena, sinó els clàssics en blanc i negre que exhibeix la Filmoteca.
Una sala de cinema segueix tenint quelcom de comunitari i misteriós, i més quan la gran pantalla blanca, abans, es descobria darrere d’unes cortines gegantines, generalment vermelles, com solien ser-ho també les butaques i les catifes que poblaven passadissos i vestíbuls.
Hi va haver una època en què coneixia i saludava a gairebé tots els porters de cinema de Barcelona. I ells a tots els periodistes culturals que anàvem a les sessions de premsa matinals i, després, a les projeccions de tarda i nit. Eren altres temps.
En part estic d’acord amb el que deia el col·lega Toni Vall, fa uns dies, pel que fa a la iniciativa d’algunes de les grans ‘majors’ d’estrenar les seves pel·lícules en les seves plataformes digitals: «No tinc cap mena d’interès a veure pel·lícules NOMÉS a casa meva. La dinàmica de les distribuïdores i les productores va cap aquí. Continguts on line per ser vistos a casa, inexorablement. Així el cinema s’està convertint per mi en una cosa molt menys interessant, seductora i suggestiva, molt més formulària. No tinc cap interès a veure pel·lícules interrompudament, a haver d’encabir-les entre el sopar, el fill i tal i qual sèrie. Cap interès, ni el més mínim interès. M’estic sentint expulsat del cinema. I és una sensació terrible, molt dolorosa».
Jo tinc altres raons per quedar-me a casa. Us explico quines.
La primera, evidentment, la pandèmia. Els cinemes i teatres han fet un gran esforç per adequar-se a la situació sanitària però tota precaució és poca i, si un és població de risc, prefereix abstenir-se. Tinc molts amics que van cada dia a les sales i cap d’ells ha enxampat la malaltia. Quan he anat a veure una pel·lícula em sento en silenci més segur en una de les butaques que al súper de la cantonada o el centre comercial més proper.
Una altra raó: m’he tornat gandul. Sempre havia somiat amb tenir una petita sala de cinema, com feien els directors i actors de Hollywood en les pel·lícules. Una cosa només possible per a potentats amb molta pasta fins fa poc. Això ha canviat amb les noves i enormes pantalles dels televisors intel·ligents, que converteixen cada saló en una somiada sala de cinema.
Uns mesos abans de la pandèmia vaig decidir aprofitar una oferta i vaig comprar una tele de 55 polzades, que la meva dona va veure molt per sobre de les possibilitats de la mida de la meva sala d’estar. Però aquí està i ja no sembla tan gran. Amb la meva col·lecció de pel·lícules en DVD i Blu-ray, i amb un trio de plataformes el contingut no m’ho acabaré mai sóc una mica més feliç.
I una tercera raó: l’econòmica. Una entrada de cinema d’estrena costa entre 4,9€ del dia de l’espectador i els 9€ d’un festiu, 6€ una matinal i 8€ un dia laborable. Multipliquin vostès per dos, si són una parella, i afegeixin si van amb nens. També hi ha un magnífic abonament anual de la Filmoteca de Catalunya per 90€ (un talonari de 10 entrades surt per 20€).
Qualsevol família amb nens que s’apunti a Disney+ pagarà 6,99€ a l’mes o 69,99€ a l’any. Jo mateix estic subscrit a diverses plataformes i comparteixo altres amb familiars. La subscripció anual a Filmin, l’única íntegrament espanyola, és de 84€ a l’any (la mensual bàsica costa 7,99€), i després es poden ‘comprar’ estrenes per uns 4€, com fan la resta d’empreses de ‘streaming’ llevat de Netflix, que ho fa sense cost addicional (el seu pla bàsic costa 7,99€). Evidentment, amb aquesta competència, no hi ha color. La balança familiar es decantarà sempre cap a aquest costat.
Vol dir això que ens encaminem inexorablement cap a la desaparició de les sales de cinema? Espero que no. Fa uns anys, quan el món de la premsa escrita va començar a decaure enfront de la naixent digital, molts periodistes no volíem creure que el paper pogués desaparèixer. I anem camí d’això, amb algunes excepcions (diaris de cap de setmana amb els seus suplements; algunes revistes especialitzades) per les quals el lector encara està disposat a pagar una mica més.
Una cosa similar pot passar amb els cinemes, convertits en refugi de cinèfils militants. Sobreviuran un grapat de grans sales per exhibir espectaculars ‘blockbusters’ i, també, si saben jugar les seves cartes, petits locals on s’exhibiran produccions independents (¿potser baixant els preus de les entrades?). Un tipus de cinema que està trobant el seu refugi i major visibilitat a les plataformes digitals.
Vull citar precisament a Filmin, que no només dóna suport i potencia el nostre cinema, sinó que ofereix pel·lícules i sèries europees independents de gran qualitat, ha rescatat una meravellosa biblioteca de clàssics i, en aquests temps difícils de pandèmia, ha exhibit ‘on-line’ els continguts de nombrosos festivals la programació presencial era impossible desenvolupar. Aquesta solució provisional no vol dir que els molts certàmens que hi vagin a desaparèixer, però són fórmules que en un futur potser hauran de coexistir.
Provi el lector a fer l’exercici d’elaborar una llista de les sèries que més li han agradat aquest any i veurà lo difícil que resulta ser equànime. Cada vegada més resulta pràcticament inabastable poder seguir la pista del que es produeix anualment a les televisions tradicionals i, encara més, en les plataformes digitals de pagament, on l’abundància és tal que necessites una bona brúixola per orientar el rumb i trobar la ficció adequada als teus gustos.
Com sempre, triar és optar per fílies i fòbies personals i intransferibles, encara que les de l’lector puguin coincidir amb les pròpies. El cronista o el crític, aporta a més elements d’informació que decanten aquestes preferències cap a un costat o un altre.
Per començar, he fet una divisió entre sèries espanyoles i estrangeres. Tot i que les primeres són moltes menys que les segones, també he volgut incloure el meu propi Top Ten. Potser hauria d’haver inclòs algunes de les últimes produccions nacionals, com les ’30 monedes ‘(HBO), d’Álex de l’Església, o’ Digues-me qui sóc ‘(Movistar +), amb Irene Escolar, però encara no he pogut veure-les.
Produccions espanyoles
‘Antiavalots‘ (Movistar +). Poc més es pot dir d’aquesta magnífica sèrie policíaca amb molt de denúncia social per part de Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña, el seu coguionista habitual. El primer episodi és una meravella i el repartiment a l’complet, amb Vicky Luengo al capdavant, està sensacional.
‘HIT‘ (RTVE). El bomba juvenil d’aquesta tardor. Les peripècies d’un professor atípic en un institut amb un grup d’alumnes d’empenta. Els protagonistes són Daniel Grao, excel·lent, i uns joves actors que donaran molt que parlar.
‘Pàtria‘ (HBO). Sensible adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu, amb Elena Irureta i Loreto Mauleón encarnant Bittori i Arantxa, les dues amigues enfrontades per la mort de l’marit d’una d’elles a mans d’ETA.
El Ministeri del Temps ‘(RTVE). Segueix sent la ficció més original de l’panorama audiovisual espanyol, amb les seves voltes de rosca a la Història. L’esperada quarta temporada no va defraudar en el seu retorn a TVE al maig, després de dos anys i mig d’absència, amb tots els seus principals intèrprets.
‘Inés de l’ànima meva‘ (RTVE i Amazon Prime Vídeo). Apassionant adaptació de la novel·la d’Isabel Allende. Ambientada en la conquesta de Xile, recrea la vida d’Inés Suárez de Plasencia, amb una estupenda i apassionada Elena Rivera.
La Unitat ‘(Movistar +). Més que interessant mostra de la feina de la Policia Nacional contra l’islamisme radical, de la mà de Dani de la Torre i amb Nathalie Poza com la comissària Carla Torres.
‘Mira el que has fet‘ (Movistar +). L’última entrega de la sèrie creada i interpretada per Berto Romero és la millor de les tres que integren aquesta comèdia en clau de autoficció, dirigida amb habilitat (com la segona temporada), per Javi Ruiz Caldera.
‘La línia invisible‘ (Movistar +). Interessant retrat de el naixement d’ETA, de la mà de Mariano Barroso (excel·lent també la seva prèvia ‘El dia de demà’), i amb Àlex Monner com el primer assassí i després ‘màrtir’ etarra Txabi Etxebarrieta.
‘Caronte‘ (Telecinco i Amazon Prime Vídeo). Les peripècies d’un expolicia que va passar per la presó, reconvertit a més en advocat penalista, val la pena només per veure de nou en acció a Roberto Álamo (també, fantàstic, a ‘Antiavalots’).
‘La casa de paper‘ (Netflix). La penúltima temporada de la sèrie dels atracadors de bancs vestits de vermell i amb careta de Dalí va ser tan entretinguda com frustrant: s’han allargat el xiclet fins a la propera i última entrega, segons asseguren. Però no la podíem deixar fora d’aquest llistat.
Produccions internacionals
https://youtu.be/w-fJaQitvS8
‘Gambito de dama‘ (Netflix). És la sorpresa de la temporada, creada per Scott Frank i Allan Scott i protagonitzada per la fascinant Anya Taylor-Joy, tot un descobriment … i el desig irrefrenable de tornar a jugar a escacs.
‘El col·lapse‘ (Filmin). Durant i impressionant minisèrie francesa, creada pel col·lectiu Les Parasites (Jérémy Bernard i Guillaume Desjardins), que planteja un futur distòpic tan factible com a pròxim. Els vuit episodis, amb històries independents entre si, encara emparentades, van ser rodades en plans seqüència.
‘Unorthodox‘ (Netflix). Una altra minisèrie imprescindible, com l’anterior, basada en les memòries de Deborah Feldman, que narra la fugida d’una noia jueva de l’interior d’una asfixiant comunitat jasídica de Brooklyn. El treball de la baixeta protagonista, Shira Haas, és gegantí.
‘The Mandalorian‘ (Disney +). Les peripècies d’el guerrer de la màscara i un petit Yoda són el millor retorn que es podia demanar a l’explotat univers de ‘Star Wars’ de la mà de Jon Favreau. Fins al penúltim episodi no hem pogut veure (per fi) la cara de Pere Pascal.
‘The Crown‘ (Netflix). La quarta temporada de la vida dels Windsor ha suposat la irrupció del personatge de Diana de Gal·les (estupenda Emma Corrin) a la família reial britànica i de Margaret Thatcher (una Gillian Anderson una mica passada de voltes) com a primera ministra.
‘Totes les criatures grans i petites‘ (Filmin). Una minisèrie britànica de la de bon rotllo, amb les històries d’un trio de veterinaris d’un bonic poble del camp anglès. Basada en uns populars llibres de James Herriot, la protagonitzen Nicholas Ralph i Samuel West.
‘Halt and catch fire‘ (Filmin). La apassionant història d’un grup d’informàtics que, a inicis dels anys 80 de segle passat, va transformar els pesats computadors empresarials en els ordinadors personals actuals.
‘Little Fires Everywhere‘ (Amazon). De nou Reese Witherspoon, en la doble paper de productora i intèrpret, serveix un potent drama familiar, amb duel actoral amb Kerry Washington, una fotògrafa afroamericana que recorre els EUA amb la seva filla adolescent i un misteri a l’esquena.
‘Adult Material‘ (Filmin). Una dramèdia sobre el món de cinema porno, centrat en la vida quotidiana d’una ja veterana (trenta!) Estrella de cinema X que ha de reconvertir-se. Hayley Squires, a qui vam veure a ‘Yo, Daniel Blake’ és la curiosa protagonista.
‘La ruta dels diners‘ (Filmin). Fantàstic ‘thriller’ financer escandinau, que compta amb Jeppe Gjervig Gram, un dels responsables de la prestigiosa ‘Borgen’, com cocreador d’aquesta sèrie sobre els draps bruts dels directius d’una empresa d’energies renovables.
Com sabeu, i un parell de llibres escrits per mi així ho testifiquen, Venècia sempre m’ha fascinat. M’he patejat la ciutat unes quantes vegades i, tot i així, segueix sent gairebé una desconeguda. Les penúltimes, a l’hivern, quan menys turistes hi ha i més autèntica és. I l’última, per ara, al gener de 2020, poques setmanes abans de l’arribada de la punyetera pandèmia de covid-19.
Al que anava. Un bon dia, crec que a el tall de l’any 2000, vaig descobrir les entretingudes novel·les de l’inspector venecià Guido Brunetti, el personatge creat per Donna Leon a 1992, en la novel·la ‘Mort a La Fenice’.
Aquesta professora i escriptora nord-americana de 78 anys, va estudiar a Itàlia quan era jove i fins i tot va treballar com a guia turística a Roma, va viure un temps a Londres i després va treballar com a professora d’idiomes en escoles d’EUA a Suïssa, l’Iran, la Xina i Aràbia. El 1981 es va instal·lar a Venècia mentre treballava (ho va fer fins a 1995) en una delegació de la Universitat de Maryland a la Base de la Força Aèria dels EUA a Vicenza.
Va ser ja en l’any 2005, quan havia llegit la major part de les novel·les de l’autora (14 llavors, fins a ‘Pedres ensangonades’), em vaig plantejar traçar una possible ‘ruta Brunetti «pels escenaris habituals de el personatge, els carrers, places i molls, per on caminava.
Vaig contactar amb Donna Leon i, al llarg de dues entrevistes (una, mitjançant el correu electrònic, i una altra, en persona, durant la primera Trobada de Novel·la Negra Europea, que es va celebrar al CCCB de Barcelona el gener de 2005), l’escriptora va ser molt amable a l’revelar alguns detalls de la seva vida quotidiana a Venècia i dels escenaris de les seves novel·les.
I així, diversos mesos i 500 fotos més tard, tot això va desembocar en un reportatge que va aparèixer publicat el 14 de juliol de 2005 al suplement ‘Llibres’ d’El Periódico de Catalunya, i el text us reprodueixo a continuació (en el seu dia, vaig fer una vaig copiar en aquest altre bloc).
La Venècia de Brunetti: una passejada pels escenaris clau de la sèrie policíaca de Donna Leon
El barri de San Polo: un pis molt cèntric
«Brunetti viu a prop de Campo San Polo», explica l’escriptora Donna Leon a Llibres. Si un mira un mapa de la ciutat dels canals, el barri (sestiere) de San Polo és geogràficament el melic de Venècia, tot i que el de Sant Marc sigui el més turístic. És el barri més petit de la ciutat dels canals, en què viuen molts venecians i en el qual es poden trobar molts bars, restaurants, botigues i comerços, i el famós mercat i pont de Rialto.
La família de Guido Brunetti la integren la seva dona Paola i els seus fills Chiara i Raffi. El seu domicili està situat en un últim pis d’un edifici de quatre altures, detall que l’autora especifica així, en la primera novel·la, ‘Mort a La Fenice’ (1992): «Va pujar els 94 graons fins al seu apartament de la quarta planta». És un palazzo, encara que no com el del seu sogre, el comte Failer, o els de el Gran Canal, l’estructura original data del «segle XV» i l’últim nivell va ser edificat il·legalment cap als anys 50, cosa que s’explica en aquest primer llibre de la sèrie i que és descobert per un funcionari de l’cadastre venecià en el títol ‘Amics en les altes esferes’ (2000).
Es tracta d’un pis agradable de quatre habitacions, però amb un sol bany, amb vistes sobre les teulades de la ciutat. L’escriptora explica que en el seu moment es va inspirar en un pis real, propietat d’uns amics: «La casa existeix. És fàcil de trobar. Es camina de Rialto cap a Camp Sant Pol i, després de superar la floristeria Biancat, poc després de Sant Aponal, una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un carrer estret que acaba en aquest edifici «.
Com totes les cases venecianes, la de el comissari es troba a el final d’una llarga i estreta escala, que així evita les famoses marees altes (la ‘Acqua alta’ que dóna títol a una de les seves novel·les) que inunden les zones baixes de la ciutat . Per això, habitatges i locals situats a nivell del carrer solen posar uns taulons de fusta o planxes metàl·liques que cobreixen les entrades pel que fa sona la sirena que avisa de la pujada de les aigües. Per al turista és una distorsió, però per als venecians és normal: fan servir passarel·les de fusta i botes de goma per recórrer la ciutat.
El Mercat de Rialto: compra i cuina
Els Brunetti fan la compra diària al mercat de Rialto. Van d’hora, perquè aquesta part de Venècia és el centre comercial de la ciutat i lloc de pas gairebé inevitable per als milers de turistes que diàriament es dirigeixen cap a la Piazza San Marco. «És que no tenen mercats al seu país No venen menjar allà», es queixa Paola Brunetti en una de les novel·les. Passa que Rialto, el seu pont i els seus voltants són objectes preuats per als fotògrafs.
A les parades de peix, carn, fruites i verdures de l’mercat de proveïments van centenars de venecians amb els seus carrets de la compra. Aquests, a diferència dels habituals, calcen unes rodes més grandés per salvar amb facilitat els esglaons dels petits ponts que salven els innombrables canals de la ciutat. Tampoc és inusual veure els veïns amb el carret en direcció a la Piazzale Roma per agafar un autobús i anar a comprar a grans superfícies comercials de Mestre. La diferència de preu amb Venècia és tan notable que el viatge val la pena.
Paola Brunetti és la cuinera de la família. Diu Donna Leon que al seu personatge, professora de Literatura en un institut i filla d’un comte, li agrada cuinar. Tendeix cap a la cuina tradicional. Guido, el seu marit, assegura estar «saturat de la nova cuina». Entre els saborosos plats que poden llegir-se en les novel·les ha d’una lasanya a uns involtini amb pernil i cors de carxofa i un risotto amb gingebre; d’un peix espasa amb gambes i salsa de tomàquet a un estofat de xai a la polenta … I tot això regat amb un vi blanc pinot grigio. Per postres, maduixots amb mascarpone.
Entre San Polo i Rialto: vins i formatges
En general, el comissari va i ve caminant des de casa a l’oficina. I si té pressa, pren el vaporetto a la parada de Sant Silvestro, a la qual s’accedeix a través d’un fosc i lleig túnel que surt a la petita plaça homònima.
En aquest trajecte a peu, a la tarda, i de tornada a casa, Brunetti sol parar-se a comprar a les botigues dels carrers adjacents a Rialto, evitant les situades al costat de el pont.
Donna Leon ofereix un parell de pistes: «Els meus botigues favorites són La Baita, on des de fa 20 anys compro tot tipus de formatges, i Mascari, on sòl comprar fruita seca, pesto, olives i pasta», explica.
Aquest últim establiment és un clàssic. L’antiga Drogheria Mascari està situada a la mateixa Via Sant Pol, 381, al costat de la Ruga dei Orefici, i el seu colorit i bigarrat aparador és aclaparadora: vins i aiguardents italians, dolços, torrons, cafès i fins i tot regalèssia. I espècies, de tots els tipus, orígens, olors i sabors.
No seria estrany, doncs, que Brunetti comprés aquí aquest prosecco que sol prendre amb Paola, aquest fresc, afruitat i ric vi blanc escumós alguna cosa similar a el cava. O el cafè del matí o la grappa que prenen tranquils després del menjar.
Regentada per un parell de enfeinats empleats, La Baita és una minúscula parada situada a la cantonada del Ruga dei Orefici amb la Ruga Vecchia de Sant Giovanni. Tenen tots els formatges i el millor parmesà, tot i que a la banda del Gran Canal, al Camp Erbaria, hi ha una altra excel·lent. Cap d’elles és barata. Res a Venècia ho és.
Campo Santo Stefano: l’últim cas del comissari
En la novel·la ‘Pedres ensangonades’ (2005), un immigrant il·legal, un ‘vu cumprá’, com els denominen els venecians, és assassinat a trets en Camp Sant Stefano en els dies previs a les festes nadalenques. L’escriptora fa referència a un problema dels nostres dies: la presència dels sense papers a les ciutats i la seva utilització per màfies de divers signe.
A Venècia, aquests immigrants se situen prop de la Piazza San Marco, als carrers adjacents i en les rutes turístiques, sobretot a l’caure la nit, quan les portes de les botigues de la zona ja han tancat. Són nois joves, negres en la seva major part, que ofereixen perfectes imitacions de bosses de Prada, Gucci o Louis Vuitton a preus irrisoris si se’ls compara amb les luxoses botigues situades a l’esquena.
Camp San Stefano, on se situa el crim inicial, és una gran plaça, situada entre el Palazzo Grassi –que aquells mesos del 2004 exhibía una gran mostra dedicada a Dalí– i el teatre de La Fenice, l’emblemàtica sala d’òpera recuperada després del devastador incendi que la va destruir el 1996, un lloc molt apreciat per Leon, prestigiosa melòmana.
A Sant Stefano s’instal·la un mercat nadalenc, presidit per un gran arc de fusta i amb una vintena de parades artesanes; les més decorades tenen la forma de casetes de fusta prefabricada i plenes de llums de colors. Allà, el turista que afronti el fred hivern venecià podrà trobar, com explica la novel·la, «formatges d’escorça fosca de Sardenya; oli i formatge de la Toscana; salami de tots els diàmetres i longituds de la Reggio d’Emília «, així com dolços i típics regals d’aquestes dates.
La Prefectura: un discret lloc de treball
Guido Brunetti és comissari de la policia veneciana. És funcionari de grau superior, per sobre dels agents uniformats i dels detectius o inspectors de paisà. Només té per sobre en l’escala a l’vicequestore, el cregut Giuseppe Patta, i a l’Questore, que poques vegades apareix en les novel·les.
La seu de la prefectura (qüestura) de ficció aparenta ser més gran del que en realitat sembla des de fora: un edifici de quatre altures l’únic distintiu oficial és la bandera d’Itàlia i un parell de rètols, un d’ells amb les paraules Polizia vaig donar Stato sobre una porta verda no gaire gran de dues fulles. Està situada a la Fondamenta Sant Llorenç, o moll del riu homònim, enfront de el pont i la placeta de el mateix nom.
Al recorregut cap a casa, Brunetti, gira a l’esquerra pel carreró de Borgoloco Sant Llorenç, passa per sobre del pont Novo, segueix pel carrer i el Camp Santa Maria Formosa, el pontet i el carrer Mondo Nuovo.
En aquesta estret carreró, al número 5.801, es troba un dels restaurants preferits de Donna Leon, l’Alle Testiere, un minúscul local d’una desena de taules, regentat pel xef Bruno Gavagnin, autor d’una cuina de base tradicional amb atrevits tocs moderns. No és un local per a totes les butxaques, però la seva qualitat –sobretot el pescado– és excel·lent.
De Mondo Nuovo, Brunetti sol girar a la dreta per «un laberint de petits carrers», com San Lio, Sant Antoni i Bissa, Camp San Bartolomeo i Rialto. A ‘Vestit per a la mort’ (1994), per exemple, camina de Camp Sant Fantin fins San Luca i Rialto.
L’Ospedale Civile: escenaris menys coneguts
Venècia té zones amb prou feines transitades pel turista de visita ràpida, llocs que Donna Leon sí descobreix al llarg de les seves obres. És impensable una gran ciutat sense el seu hospital, i la capital de l’Vèneto té diversos, entre els quals destaca l’Hospital Civil (Ospedale Civile), al Camp SS Giovanni e Paolo.
En un canal proper apareix la víctima de ‘Mort en un país estrany’ (1993). El forense amic de Brunetti, Ettore Rizzardi, està barallat amb la direcció de l’Hospital Civil, i prefereix fer les autòpsies a San Michele, l’illa-cementiri situada davant. El comissari també ha tingut els seus més i els seus menys amb algun dels forenses i metges d’urgències de centre.
Aquest hospital, situat al dors de Cannaregio, es troba a la Fondamenta Nuove, la zona d’vaporettos que van i vénen de Murano, l’illa dels artesans de l’vidre, i a Burano, la de les puntaires. No són illes habituals en les obres de Leon, per bé que l’autora està pensant en un cas que, revela, «passarà a Murano». En efecte, a l’any següent publicaria ‘Verí de vidre’ (2006), ambientada en ella.
En canvi, hi ha altres illes i zones de la llacuna que sí que han estat escenaris d’algun cas, com Pellestrina, a ‘Un mar de problemes’ (2001). Com s’explica en la seva trama, aquesta és una illa de pescadors, allargada com la del Lido i situada just a sud d’aquesta. De fet, si el turista ho desitja, es pot visitar en un autobús que es pren amb un bitllet combinat amb el vaporetto.
La gent de Spotift assegura que aquestes són les cançons que més m’han agradat al llarg de l’any 2020, col·locades en una sola playlist de més de sis hora. Bé, bé … Doncs em poso a sentir-les. Esteu convidats.
Aquests dies en que sento la nostàlgia viatgera i en què els cinemes segueixen tancats a Barcelona, he volgut tornar a fer anar l’aigua cinèfila a la sardina viatgera i tornar-vos a parlar de Venècia. Hi ha diverses raons. La primera, la mort, ahir deJan Morris, la millor escriptora de viatges: el seu llibre sobre Venècia és tot un referent (podeu llegir aquí el que ha escrit el col·lega Jacinto Antón, que la va entrevistar fa uns anys). L’altra és que dos directors espanyols (dos, i en plena pandèmia!), Álex de la Iglesia i Paula Ortiz, estan rodant a la ciutat dels canals. Una bona notícia que em permet recordar a un tercer, el pioner, fa uns anys: Jordi Torrent. Aquest article es va publicar originalment en Nosolocine.net
Anem pel primer: Álex de la Iglesia està filmant ‘Veneciafrenia‘. És el primer lliurament del segell ‘The Fear Collection‘, una sèrie de pel·lícules de terror impulsades pel director basc amb la seva productora, Pokeepsie Films, apadrinat per Sony Pictures Espanya i Amazon Studios. Això li augura una bona distribució en cinemes (si la pandèmia ho permet) i en la coneguda plataforma digital de pagament.
Pel que sembla, la història se centra en un grup de turistes espanyols que viatgen a Venècia amb la intenció de divertir-se i acaben ficats en un malson i lluitant per salvar la vida. Ingrid García Jonsson encapçala un repartiment que inclou a Silvia Alonso, Goize Blanco, Alberto Bang, Cosimo Fusco, Enrico ho Vers, Caterina Murino i Nico Romero, entre d’altres actors.
La primera volta de maneta (usant terminologia analògica) es va donar el passat 5 d’octubre a la ciutat italiana i es prolongaran durant set setmanes en localitzacions venecianes (carrerons estrets, placetes no massa transitades, el mercat de Rialto i algunes parades de vaporetto del Gran canal) ia Madrid (bàsicament en estudi). El mateix De la Iglesia s’acomiadava aquesta setmana d’aquests exteriors amb un tuit en què deia «últims dies a Venècia».
L’original d’aquest film és que els exteriors s’han rodat a la capital del Vèneto, cosa inusual a la cinematografia espanyola. De fet, únicament un director espanyol ho havia fet abans: Jordi Torrent, un realitzador català establert a Nova York que va rodar a la ciutat, el 2014, ‘La redempció dels peixos’. De seguida em centraré en ella. Ho dic, perquè, curiosament, la realitzadora saragossana Paula Ortiz també està filmant allà un altre projecte internacional.
La directora de ‘De la teva finestra a la meva’ (2011) i de la premiada ‘La núvia’ (2015) està a Venècia rodant una adaptació de ‘Across the river and into the trees (A l’altre costat del riu i entre els arbres ) ‘, una de les últimes novel·les d’Ernest Hemingway. El gran Javier Aguirresarobe és l’encarregat de la direcció de fotografia.
Ortiz va buscar les localitzacions per a aquesta pel·lícula a inicis de 2020 i l’epidèmia que va començar a arribar a el nord d’Itàlia va fer que tornés a casa. El rodatge es va iniciar a l’octubre, fa unes setmanes, i l’equip està bregant amb la situació, que tornava a estar complicada a Itàlia per culpa de la pandèmia. La directora ho comentava així en el seu Instagram: «lockdown / quarantine / venice / tots quiets fins a veure / standby / seguim remant des de casa / across the river and into the trees / hemingway».
El protagonista masculí és l’actor nord-americà Liev Schreiber, que també ha deixat constància a Instagram que li encanta la ciutat («la més bella del món, al marge de Nova York») i la seva gent. Mitjans locals li han fotografiat menjant pizza i fumant al balcó del seu apartament.
El digital Deadline va ser el primer a anunciar aquest projecte durant el Festival de Venècia i va citar com altres membres del repartiment a Matilda De Angelis, Laura Morante, Giancarlo Giannini i el nostre Javier Camara, que el gener del 2019 va estar filmant algunes escenes de la sèrie ‘ The New Pope ‘a Roma i a Venècia.
Publicat a 1950, el llibre narra les peripècies d’un veterà coronel d’l’exèrcit dels EUA, amb problemes de salut, que acudeix a Venècia a caçar ànecs i per trobar-se amb la seva jove i aristocràtica amant veneciana. La novel·la inclou clars elements autobiogràfics, ja que Hemingway, cinquanta anys com el seu personatge, va viure una temporada a la ciutat dels canals juntament amb la seva quarta esposa, Mary Welsh, i es va enamorar (diuen que de forma platònica) durant una partida de caça de Adriana Ivancich, una joveníssima comtessa de només 18 primaveres.
A més d’aquest film, Paula Ortiz tenia entre mans un guió sobre santa Teresa de Jesús, coescrit amb Juan Mayorga que adaptava l’obra d’aquest últim ‘La llengua en trossos’. El projecte ha patit una ensopegada, al haver-se denegat la subvenció de l’Institut de Cinematografia i Arts Audiovisuals, ja que s’ha «esgotat la dotació pressupostària» de què disposen a l’ICAA per a aquest any. Un problema que ha afectat a molts altres coneguts realitzadors. No hi ha diners.
Però tornem al pioner, al primer cineasta espanyol que es va atrevir a anar a rodar a la ciutat dels canals: Jordi Torrent, que va filmar ‘La redempció dels peixos‘ durant l’estiu de 2013 a Venècia. La pel·lícula narra el viatge «laberíntic» d’un fill per conèixer el seu pare, que el va abandonar quan era un nen. Miquel Quer i Lluís Soler, encapçalaven el repartiment, ple d’actors venecians. Jose López va comentar el film en el seu dia a Nosolocine.
Torrent, que resideix a Nova York, va respondre amablement a les meves preguntes per videoconferència, quan li vaig indicar que desitjava incloure en una nova edició de la meva guia ‘Venècia de cinema’ (2015). Em va explicar que havia fet servir com a teló de fons la caòtica i laberíntica trama urbana de la ciutat dels canals per descriure el procés intern de el jove després de descobrir la identitat del seu pare, que amaga aspectes poc clars del seu passat i present.
En la decisió de el director va pesar també el seu amor per la capital veneciana, al fet de que la seva dona, Flavia Galuppo, fos novaiorquesa d’ascendència italiana (a més de directora artística de la pel·lícula) i al fet de que tots dos tenen molts amics a la regió. També em va explicar alguns detalls més, que deixo per a incloure en el llibre i que podreu llegir en punt es publiqui.
CODA. Després de publicat aquest text, en Jordi m’ha deixat un amable comentari al final de la versió castellana, que diu el següent: «Gràcies, Txerra, per incloure’m en aquest bonic article. Com nota a peu de pàgina et farà gràcia saber que l’escena de l’estudi d’artista que es veu a ‘La Redempció dels Peixos’ la vam rodar a l’estudi de pintor venecià Bobo Ivancich, nebot de la Ivancich que va enamorar a Hemingway».
La veritat és que Venècia segueix sent un imant per al cinema. Recordo que a l’hora d’afrontar la meva ‘Venècia de cinema‘ vaig arribar a comptar més d’un centenar de pel·lícules allà rodades. D’elles, vaig decidir eliminar de la llista inicial més de la meitat que únicament tenien algun pla purament venecià, i em vaig decantar finalment per una trentena llarga. La majoria corresponen a produccions filmades àmpliament a la ciutat o la importància a nivell internacional em ‘obligava’ a incloure-les.
Quan vaig acabar de redactar el text, vaig decidir finalitzar-lo amb ‘Effie Gray’ (2014), el melodrama d’època rodat per Richard Laxton, amb Dakota Fanning, Emma Thompson, Tom Sturridge i Greg Wise. En aquell moment, els meus editors em van suggerir un límit de pàgines, però ara em veuré obligat a superar-lo, perquè no puc deixar d’incloure a aquests directors espanyols en una propera edició de el llibre: Jordi Torrent, Álex de la Iglesia i Paula Ortiz.
Entre les noves sèries que arriben a les nostres cases a través de la televisió tradicional en obert o mitjançant les plataformes de pagament via internet (‘streaming’), avui els escric d’una sèrie de les de bon rotllo, de les que et fan gaudir amb seus personatges i històries i acabar cada capítol amb un somriure. Es titula ‘Totes les criatures grans i petites‘ i l’acaba d’estrenar la plataforma catalana Filmin.
Es tracta d’una ficció anglesa actual, ambientada a finals dels anys 30 de segle XX i amb totes les característiques de les millors produccions britàniques: bons guions, realitzacions més que correctes, estupenda recreació de l’època i amb un grapat d’actors que saben treure suc als seus personatges. A més, els puc assegurar que farà les delícies dels amants dels animals, grans i petits, com diu el títol. També té aquest to agradable i càlid que ja posseïa ‘Els Durrell‘, que també acull Filmin.
D’esquerra a dreta, AnnaMadeley, Samuel West, Nicholas Ralph, Rachel Shenton y Callum Woodhouse.
Però anem a pams. Primer, la trama, que és una nova adaptació dels llibres de James Herriot (1916-1995), pseudònim de l’escriptor James Alfred Wight, que va exercir durant dècades com a veterinari rural al comtat de Yorkshire de el Nord, a la meitat d’Anglaterra.
Es tracten d’històries semiautobiográficas que l’autor va escriure en una dotzena de llibres a partir de l’any 1969. Van ser tan populars, que van aconseguir incrementar el nombre de joves estudiants de Veterinària, a més de donar lloc a un parell de telefilms i una telesèrie.
El protagonista és el mateix James Herriot jove, acabat de sortir de la Universitat i que viu a Glasgow amb els pares. Un dia li arriba una oferta de treball a la zona de parc nacional de Yorkshire Dóna’ls per part d’un, més aviat excèntric, veterinari anomenat Siegfried Farnon. Aquest viu en un casalot, Skeldale House, amb una majordoma, la senyora Hall, i posteriorment el germà menor de Farnon, anomenat Tristan, un bala perduda.
Les peripècies de tots ells i les seves relacions amb els veïns, grangers i ramaders de l’comtat, més les cures que proporcionen des gats i gossos domèstics a cavalls i vaques a punt de parir, conformen el simpàtic nucli argumental.
Els veterinaris i la governanta.
La primera adaptació dels llibres d’Herriot va ser una pel·lícula per a la televisió, rodada el 1975, només sis anys després de la publicació de l’obra literària original. Va ser dirigida per Claude Whatham i interpretada per Simon Ward (com James) i Anthony Hopkins (com Siegfried), acompanyats de Lisa Harrow, Brian Stirner i Freddie Jones.
La seva seqüela, amb altres actors, va ser menys interessant, però la BBC va decidir impulsar una sèrie, que es va mantenir en pantalla de 1978 a 1990, al llarg de set temporades i 90 episodis, amb Christopher Timothy, Robert Hardy i Peter Davison al capdavant del repartiment.
La minisèrie actual de sis capítols que arriba ara a Filmin part del mateix material, però amb nova saba, amb un repartiment encapçalat pel jove actor escocès Nicholas Ralph (1990), com el jove, ingenu però eficaç James Herriot, el seu primer paper de importància.
El veterà Samuel West (1966) encarna Siegfried Farnon, la dura aparença amaga a un tipus noble i generós. West és fill de el llegendari Timothy West i un rostre molt popular en el cinema i la televisió anglès, amb treballs que van des de ‘Retorn a Howards End’ a ‘The Crown’. El tercer en concòrdia és Callum Woodhouse, que ja va interpretar a Leslie Durrell, el germà aficionat a les armes en la sèrie de ‘Los Durrell’, li proporciona el toc amant de la gresca a Tristan Farnon.
Callum Woodhouse, el Leslie de ‘Els Durrell’, és aquí Tristan Farnon.
A destacar que aquesta nova adaptació ofereix notables tocs d’igualtat de gènere i un major pes dels personatges femenins de la trama, començant per Anna Madeley, com la senyora Hall, la mestressa de claus, i Rachel Shenton, com l’atractiva grangera Helen Alderson .
Com gairebé sempre en les produccions angleses, el grapat d’actors secundaris ofereix recitals notables que aporten brillantor als seus personatges, encara que siguin de curta durada. I aquí destaca amb llum pròpia la gran Diana Rigg, morta el passat mes de setembre: aquí va fer un dels seus últims treballs, encarnant a la senyora Pumphrey, una adinerada dama a la qual grassonet i emmurriat gos pequinès ha de tractar el jove veterinari Herriot.
Diana Rigg, com la senyora Pumphrey, i el seu pequinès.
Finalment, en l’apartat tècnic, cal assenyalar que els dos primers episodis estan dirigits pel britànic Brian Percival, conegut pel seu treball en la sèrie ‘Downton Abbey’, la minisèrie ‘Nord i Sud’ i les pel·lícules ‘A boy called tat ‘i’ La lladre de llibres ‘.
Ah … i no es perdin els bonics títols de crèdit, uns dibuixos o pintures animades que recorden algunes de les portades dels llibres originals i també a l’estil dels crèdits de la sèrie ‘Los Durrell’, si bé en aquest cas van ser dissenyats per Alex Maclean mentre que en les ‘criatures’ la direcció d’art es deu a Thomas Goodwin.
Les aventures de l’veterinari anglès ja tenen continuació: el Channel 5 britànic estrenarà la segona temporada de la sèrie el proper mes de gener. Filmin l’emetrà a l’octubre de de 2021, segons ha avançat el seu director editorial, Jaume Ripoll.
“Viatjar és barat si no et planteges dormir en hotels de quatre o cinc estrelles”, diu aquest muntanyenc i autor de documentals, pare de Kilian Jornet, que estrena canal a Youtube
Eduard Jornet va néixer la vigília de la nit de Nadal de 1951, a Badalona, perquè el seu pare, que era d’Aitona (Segrià), va començar a treballar a Ferrocarrils de Catalunya. Ell va ser el primer de la seva família en convertir-se en muntanyenc, una afició que va convertir en professió i que el seu fill Kilian ha seguit i elevat a nivell de mite esportiu. Aquesta entrevista es va publicar originalment al Catalunya Plural.
– D’on li ve aquesta afició a la muntanya? – De l’escoltisme. Del grup d’escoltes de la Floresta, que era on vivíem. Si em preguntes quan vaig començar a prioritzar l’afició a la muntanya sobre altres coses, va ser cap als 17 anys. I als 25 vaig trencar del tot amb Barcelona i m’en vaig anar a viure a un refugi, al Mallafré de Sant Maurici.
– Va deixar els estudis? La feina? – No, no. Vaig estudiar el batxillerat i sóc serigrafista d’ofici des dels 14 anys. A través de la meva padrina, que era molt amiga de l’Ángel Camacho, que feia els cartells de cinema de Barcelona, vaig aconseguir entrar a treballar a la secció de serigrafia dels seus tallers. També vaig fer una diplomatura en Màrqueting, però ho vaig deixar per la muntanya. Evidentment, aquests estudis m’han servit per a tot el que he fet després, en els refugis i com a pister-socorrista a La Molina.
– Això de ser encarregat d’un refugi s’aconsegueix fàcilment? – No. No t’ho donaven així com així. Et parlo ara de l’any 1977 i jo vaig sol·licitar gestionar un refugi a la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanya. Vaig haver de demostrar al comitè encarregat d’aquestes concessions que jo coneixia la muntanya, que havia fet travesses pel Pirineu, que havia pujat a diverses cimeres… I em van donar la gestió de l’Ernest Mallafré, el refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici .
– No li feia por la solitud? – Gens. Tot i que sóc una persona molt sociable, m’agrada estar sol i caminar per la muntanya sol sense cap problema.
– Vostè és guia de muntanya des de 1978, però també pot tenir un accident si va sol… – Has d’assumir la part de risc que tens, però has de controlar molt bé on vas, com vas i de quina manera. Has de conèixer bé el terreny.
– I no és millor anar acompanyat? – Sí, sí. És millor anar amb algú. Ho aconsello sempre.
– A inicis dels anys 80 va trobar a la seva parella, Núria Burgada, que va decidir acompanyar-lo… – Ella també venia del món de la muntanya i vam coincidir a La Molina. Vam estar uns quants anys junts i vam tenir als nostres fills, Kilian i Naila.
– Si el pare és músic, el fill és ballador, diuen… – No, no. Nosaltres els vam donar a triar què volien ser. Kilian va escollir la muntanya, com a professional, i Naila va decidir ser fisioterapeuta, però també vinculada a la muntanya, perquè a ella també li agrada, i escala, fa parapent… No s’ho inculquem, sinó que va sortir d’una forma natural. De petits anàvem a la muntanya i fins on arribaran. No era qüestió de fer cim perquè sí, perquè calia arribar-hi, sinó que hi anem i si arribem a dalt, doncs molt bé, i si no, no passa res. No els vam forçar mai a continuar.
– No li fa por cada aventura de Kilian? – És clar que em preocupa, com a vostè si el seu fill surt de nit i ha de conduir per una carretera que no coneix per anar a una discoteca. La qüestió és conèixer els teus límits i conèixer el terreny que trepitges. I en esports de risc, cal saber prendre la decisió correcta en el moment crític. No passa res per no arribar al cim. L’important és el nostre esforç per intentar-ho.
– Com porta no poder veure a Kilian, a Emelie i a la seva néta, amb això de la pandèmia? – És dur, perquè havia d’haver anat a Noruega al març, quan va començar tot, i tal com estan les coses no sé quan podré veure’ls …
– Tornem a la seva faceta de fotògraf i documentalista. Quan li va entrar el cuquet? – És una afició que em ve de les meves primeres excursions pel Pirineu amb tres amics ‘escoltes’ més. Havia de tenir 16 o 17 anys quan preparem una travessia des de Setcases cap a La Molina i després cap a Berga. I li vaig demanar a la meva mare una càmera molt senzilla, amb la qual vaig fer les meves primeres fotos en blanc i negre.
– Aquelles d’estil Werlisa o reflex tipus Praktica? – No recordo. Era molt senzilla, de plàstic, tipus Instamatic de Kodak o Agfa. Amb el temps, en cada sortida, portava una càmera, que cada vegada va ser sent més bona. La primera vegada que vam anar a Benasc, el meu germà em va deixar una Yashica!
– Em parlava de l’origen de la seva afició… – Com li deia, quan vaig començar com serigrafista feia el revelat de les fotografies. I l’encarregat, a més, era aficionat a la fotografia i al cinema, i això em va ajudar. Més tard, un any que anàvem a estar de vacances a Benasque, vaig llogar una càmera de cinema de 8 mm i vaig fer una primera pel·lícula, que no em va sortir molt bé, amb veladures i tal. Però em va agradar tant, que em vaig comprar una d’aquelles de tres objectius, que em va servir per filmar una excursió als Alps i la pujada a el Mont Blanc.
– Quina edat tenia en aquesta ascensió? – 20 anys.
– Era molt jove … – Sí. En aquella època érem així. A la colla de Sant Cugat hi havia tres xavals amb 17 o 18 anys. I vam pujar tots junts. Doncs el que et deia, que em vaig aficionar a el cinema, i de l’8mm vaig passar a l’Super 8mm, amb una Sanyo. I també una empalmat, per tallar i muntar plans. En realitat era més fotografia que cinema. No tenia gaire idea.
– Bé, com tots els aficionats quan vam començar … – Feia meus primers passos i, fins i tot, vaig gravar una de les classes de la meva dona, la Núria, que estudiava Magisteri, i va incloure la pel·lícula en el seu treball de fi de carrera. Però em faltava alguna cosa. Veia els documentals de Jordi Pons i tenien una forma molt atractiva d’explicar una història. I vaig saber que necessitava aprendre una mica més.
– De quin any parla, més o menys? – Cap a 1993 i 1994. Un dia vaig veure un anunci de Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i vaig decidir a apuntar-me a uns cursos de muntatge i fotografia.
– Es va apuntar a una escola de cinema amb 40 anys? – I per què no? Havíem deixat la Molina i m’havien donat la gestió de l’refugi de Cap de Rec. I al CECC vaig conèixer a professors fantàstics, com el muntador Manel Almiñana, amb el vaig col·laborar després en diversos curtmetratges, i el director de fotografia Gerard Gormezano. I José Luis Guerín ens va donar alguna classe de direcció. A partir d’aquí vaig fer diversos curtmetratges més en super 8 mm i també em vaig embolicar amb una càmera de 16 mm.
– Aquests són paraules majors … – Sí. Vaig fer un parell de coses, ‘La Vall de la Llosa’ i ‘La processar de Meranges’, però el 16mm era carísmo i ho vaig deixar. Vaig tornar a la fotografia analògica i pel que fa aparèixer la digital em vaig passar a ella. Després vaig començar amb el vídeo digital. Així he rodat en HD ‘La Gran Volta al Toubkal’, ‘Aladaglar’, ‘Muntanyes de Llum’ i ‘La casa dels Esperits, 238 km en solitari en territori Mapuche ‘, sobre el volcà Rukapillan, a Xile. També he col·laborat en alguns dels documentals de Kilian, com ‘El comptador de llacs’ [que es pot veure a TV-3 a la carta].
– A més d’efectuar grans voltes a la Cerdanya (amb llibre inclòs), al Toubkal africà i al Rukapillan xilè, ara està acabant un altre documental. – Jo gravo petits documentals que em serveixen per a il·lustrar les conferències que dono per tot el món. Però aquest és un projecte molt xulo: la gran volta al Mongun-Taiga, un massís muntanyenc a la zona oriental de Sibèria, tocant a Mongòlia. Vaig estar vivint allà diversos mesos, abans de la pandèmia. Ja tinc un primer muntatge i només em falten algunes veus i detalls.
– Per què Sibèria? – És que vam anar amb una idea doble: la ruta al voltant de l’Mongun-Taiga en si, en què també van participar un grup d’excursionistes catalans, i un projecte d’una amiga, Anna Panchischeva, per elaborar formatge a partir de llet de iac. Quan ho vam explicar, els va semblar molt interessant a la gent d’allà i, fins i tot, a les autoritats locals, que ens van ajudar amb els dos temes.
– Podrem veure el documental en alguna tele? – No crec. Estic molt desencantat amb les televisions. No les veig interessades en el que jo faig. Ara mateix, en Filmin està ‘Amazigh’, un treball que vaig codirigir amb Alicia Almiñana, al Marroc, sobre dos joves berbers que es preparen per participar per primera vegada en una cursa ultra trail. Si alguna cadena o alguna plataforma vol emetre el de Sibèria, bé. Si no, es podrà veure en el meu canal de Youtube.
– A Youtube! – Sí, sí. Uns amics ho estan preparant perquè es puguin veure tots els meus documentals en un canal propi de Youtube, probablement vinculat a la meva pàgina web: EduardJornet.com
– Encara que vostè està jubilat com a guia de muntanya, no para de viatjar per serralades de tot el món descobrint nous llocs. I, a més a més, col·labora amb la Fundació Itinerarium, una entitat que compleix ara 10 anys. – Col·laboro en el disseny dels seus Circuits Inclusius, uns itineraris que poden ser recorreguts per totes les persones, incloses aquelles les capacitats físiques o intel·lectuals estiguin minvades. Són unes rutes senyalitzades de forma permanent en diferents ciutats i pobles. El primer va ser a Llívia i ja hi ha més de 40 a tot Catalunya, Madrid, Venècia, Xile i els Estats Units. El proper, abans de final d’any, serà a Tiana.
– Vaja, que no s’està quiet. I segur què té algun projecte més al cap. – Teníem previst haver anat aquest any a Oceania, a fer la gran volta al Tarawera, un volcà actiu a Nova Zelanda, però la pandèmia ho ha parat tot.
– Donat que viatja contínuament, com ho fa per viure fora diversos mesos sense arruïnar-se? – Viatjar és barat si no et planteges anar a dormir a hotels de quatre o cinc estrelles. Mira, jo tinc un pressupost de 900 euros a el mes i sé que no em puc passar. Hi ha jornades que estic de ruta i dormo en una tenda, a la muntanya, i no tinc cap despesa. Així, un altre dia puc baixar a la ciutat més propera i quedar-me en un hotelet on dutxar-me. A més, sempre hi ha amics que t’acullen a casa i et deixen un llit on dormir.
Lluís Segura (Barcelona, 1973) és un cineasta sorgit de l’ESCAC, la prestigiosa Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. En ella va ser professor de direcció i guió durant sis anys, i va coordinar i va produir dos dels primers films col·lectius dels seus alumnes, la simpàtica ‘Puzzled love’ (2011) i ‘Els innocents’ (2013), de el gènere de terror.
El que se sap menys és que Segura pertany a la primera promoció de centre, la mateixa en què es van formar JA Bayona, Kike Maíllo, Roser Aguilar i Guillem Morales, entre d’altres. Amb els dos primers va col·laborar en els guions dels seus curtmetratges ‘Les meves vacances’ i ‘L’home esponja’, de JA, i ‘Els gossos de Pavlov’, de Kike. Director de diversos curts i un llargmetratge, realitzador d’anuncis publicitaris i guionista d’altres treballs, fa un parell d’anys va escriure un divertit ‘Diccionari sexual suprem’. Ara s’estrena a la literatura de ficció amb ‘Contagiats d’amor‘, una novel·la «romàntica i canalla en temps de la covid-19», com assegura a la portada.
– Director de cinema ficat a escriptor. Quin canvi! – No, no. Jo faig el que sempre he fet: explicar històries. I pots fer-ho amb imatges o amb un text. I si sabés fer-ho d’una altra manera, amb altres arts, ho faria. Si sabés fer teatre, ho faria amb una obra de teatre, per exemple. M’agrada anar canviant, perquè m’avorreixo molt ràpid. Sempre estic escrivint guions, de manera que aquí tampoc hi ha molta diferència.
– I una història ‘romàntica i canalla! – És que volia explicar alguna cosa ràpid. Havia d’actuar amb urgència, perquè no em donava temps a convertir-lo en alguna cosa audiovisual.
– Ho diu, perquè la centra en una convivència durant els dos mesos de confinament. – Sí. La història d’amor que es desenvolupa entre un solter empedreït i una dona per culpa de l’estat d’alarma. I el que, en principi, era una relació ocasional es transforma en una altra cosa.
– Utilitza el ganxo de ‘basat en fets reals’. – La novel·la està dins de l’apartat de ‘ficció biogràfica’ d’Amazon. Unir biografia i ficció sembla un contrasentit, però és així. El llibre està basat en el que ens ha passat a la meva parella i a mi durant aquests mesos, cosa de la qual jo anava prenent notes cada dia. Els esdeveniments van fer que l’estada de la meva noia s’allargués setmanes quan en principi només havia de passar la nit a casa. Fets dramàtics i complicats, males notícies que ens han anat unint més. Una cosa que també et mostra com són les persones realment. I a la fi, el que era un rotllo d’una nit es converteix en moltes nits més, coneixes més a la persona i et vas enamorant … o no. Si els lectors compren la novel·la, ja ho veuran [riu].
– On es pot trobar la novel·la? – A Amazon, tant en el seu format digital com en paper. En el primer cas, la novel·la costa 2,99 € i en el segon, 10,38 €. Ara està d’oferta, és a dir, que s’animin els lectors, perquè aviat hauré de pujar una mica el preu.
– Com l’ha editat? – Doncs me l’he autoeditat, perquè les editorials estaven una mica reticents a fer-ho. Amb una amiga, Esther Fernández, que em va ajudar a publicar el meu anterior llibre, ‘Diccionari Sexual Suprem’, hem creat un segell, Le Book, i ens hem llançat a la piscina per autoeditar llibres. Jo ja tinc tres més en marxa i hi ha amics que s’han interessat en la idea perquè publiquem els seus.
– Esther Fernández? Procedent també de l’ESCAC, com vostè? – Sí. Ella va estudiar a l’ESCAC i m’ha ajudat en la producció de diversos curts meus. És molt creativa i fa moltes coses.
– Vostè també és director de cinema i guionista. Com ho porta? – El cinema el tinc una mica deixat de la mà de déu. He preferit posar-me a escriure, perquè amb tot aquest aturada de virus i m’he dedicat molt a l’escriptura. Ja tinc preparades tres o quatre històries que es convertiran en llibres, alguns més avançats que altres, però que van a sortir ja.
– I que es poden transformar en una pel·lícula o en una sèrie, perquè aquest ‘Contagiat d’amor’ té tot per ser un guió de cinema o de tele. – Sí, sí. Aquests llibres són molt susceptibles de convertir-se en una pel · li o una sèrie. Tant de bo.
– Diu que té el cinema una mica abandonat, però vostè, que va estar involucrat en els primers guions dels curts de JA Bayona, segueix sent un dels seus assessors. – He estat l’assessor creatiu d’un parell de pel·lícules de JA, si. De ‘Un monstre em ve a veure’ i de ‘Jurassic World: El regne caigut’.
– En què consistia la seva feina? – És com un ajudant de direcció, però abans de l’rodatge. Assessores també sobre el guió i també sobre el muntatge posterior. És com una mà en la qual es recolza el director per no estar sol en la preparació d’una pel·lícula i / o en la postproducció de la mateixa.
– I a l’última? – A ‘El senyor dels anells’ no he col·laborat. Era un encàrrec d’Amazon, va començar a rodar, van haver per per la pandèmia i fa una setmana han tornat a reiniciar el rodatge.
– Vostè va dirigir dos curts, ‘Doroteah’ (1999) i ‘Nena!’ (2008) abans de debutar en el llargmetratge, amb ‘El club dels bons infidels’ (2017). – En efecte. La podeu veure a Netflix.
– Hi va haver crítiques que la van titllar de «masclista». – Cadascú pot interpretar el que vulgui d’una obra, però no és masclista. A l’inrevés. Critica als homes d’una manera divertida i còmica. Exposa les seves debilitats, pors i defectes, i això no crec que es pugui definir com masclista. Va ser mal vista de manera injusta. A l’equip hi havia moltes dones i agradar a moltes espectadores. En cap moment la meva intenció era fer una pel·lícula masclista sinó ensenyar a tothom que, de vegades, els homes tenim actituds ridícules i cal canviar-les. En la pel·lícula, els homes són inicialment d’una manera i acaben d’una altra manera; han evolucionat com a persones. Era una pel·lícula sobre la infidelitat masculina? Sí, però no era masclista. Era un tema complicat i em vaig ficar en un embolic. Però jo necessito pel·lícules que toquin temes difícils.
– Algun projecte nou? – Vaig escriure el guió d’un curtmetratge anomenat ‘Beef’, dirigit per Ingride Santos, que ha tingut un munt de guardons nacionals i fins i tot va guanyar el premi a millor curt d’prestigiós Festival de Cinema de Miami. Amb la seva realitzadora estem escrivint la versió llargmetratge de la història, una trama molt realista sobre una adolescent que vol triomfar en la música trap.
– ¿I alguna pel·lícula pròpia al cap? – Tinc moltes al cap, però ara vaig a escriure aquests llibres i després intentaré que es converteixin en pel·lícules. Aixecar projectes cinematogràfics avui dia és molt complex. I he descobert que escriure un llibre és igual de difícil però molt més ràpid … I molt més barat, i més assequible. Això em permet anar traient idees d’aquesta espècie d’embut de projectes que tinc en el meu cervell, perquè si no serien coses que no trauria mai. Són pel·lícules en format llibre. I com sol dir que el llibre sempre és millor que la pel·lícula, aquí ja tenen el llibre.
– L’amor (o el terror o el crim) en els temps del coronavirus. – Crec que cal fer art, cinema, llibres, sobre el que estem vivint, la pandèmia i tot el que ens està passant. Hi ha poques coses i cal fer molt, perquè del que passa només sabem el que diuen els polítics, els metges i els periodistes. Ara mateix, de virus i la pandèmia tenim informació d’aquest calibre. Però, i de l’amor? On ho hem après abans? En els llibres, en les pel·lícules, al teatre. I ara? Ens falta el punt de vista artístic i hauríem de fer més coses sobre aquest tema. Em poso a veure pel·lícules i està tot desactualitzat. I jo necessito que s’actualitzi tot. Ja sé que s’estan rodant coses, però necessito que hi hagi més. Per exemple, veus ‘Febre de dissabte nit’ i la discoteca abarrotada i penses, ‘però què fa tota aquesta gent ballant en sense mascareta !!
Fa gairebé 40 anys que Ferran Sendra (Barcelona, 1958) retrata estrelles del rock en concert. Ara ha volgut publicar un llibre de fotografies, titulat ‘Rocks on the Road‘, on ens descobreix pobles, detalls i paisatges d’Estats Units i el Regne Unit que han inspirat grans cançons d’aquest estil de música i portades icòniques de discos de grups com ara Pink Floyd, Eagles, Led Zeppelin, Deep Purple o Guns N’Roses.
En el llibre podem veure llocs com la Promised Land, el Cadillac Ranch i les Badlans de Bruce Springsteen; el Mississipí de Johnny Winter; el Memphis de B.B. King; el Nashville de Johnny Cash; la Nova York de Bob Dylan; la Califòrnia dels Eagles; els deserts de Mojave i Death Valley dels U2; les carreteres de Texas dels ZZ Top; els carrerons que van inspirar els Clash, a David Bowie i Lou Reed, i fins tot la presó d’Illinois dels Blues Brothers.
A més del vídeo que resumeix l’esperit de l’obra, Ferran ens ha respost a algunes preguntes sobre la seva triple afició (fotografia, rock i viatges ) pels amics de Nosolocine.net (on s’ha publicat originalment aquest texte) i ens mostra algunes de les imatges que il·lustren el seu llibre.
– Quan vas començar a fer fotos de concerts i perquè? – Fa tant, que no recordo si primer va ser fer fotos i després anar a concerts, o a l’inrevés. Tot va començar cap el 1976. Vaig entrar al diari ‘Avui’ amb 17 anys començant primer a teletips i després a compaginació. No hi havia ni fotògrafs ni secció de fotografía, pero amb Jordi Garcia-Soler vaig començar a anar i publicar fotos dels concerts de l’època, bàsicament cobríem els de la Nova Cançó, pero ja vaig veure que els concerts de rock internacional que portava Gay & Company eren els que a mi m’interesaven, perquè era el que jo escoltava. Aquelles primeres actuacions de Lou Reed, Iggy Pop i Eric Clapton, entre altres, encara les recordo.
– De quines fotos de músics estàs més content? – És difícil triar fotos perquè de les que estic més content no són les més bones. Les fotos que vaig fer del primer concert de Lou Reed al Palau d’Esports de Barcelona no valen res, pero amb tenir una foto d’aquella nit ja en tinc prou. Les fotos dels grans del rock ja desapareguts els hi tinc un carinyo especial, les de Frank Zappa, Rory Gallagher, Jerry Garcia, Bo Diddley, Pete Seeger… la llista es llarga.
– Com vas tenir l’idea de viatjar als llocs del rock? – Tot ve d’un viatge a Londres el 1980. Al veure la Battersea Station de la portada ‘Animals’ de Pink Floyd. Vaig fer aquella foto i vaig començar a buscar llocs i paisatges relacionats amb els artistes i bandes que m’agraden. Peró no m´he limitat a les portades. Dels videoclips, documentals o biografies en treus molta informació. Al llibre hi ha coses tant diferents com la portada ‘Hotel California’ dels Eagles a Los Angeles, l’estàtua de Willie Nelson a Austin (Texas), les ‘Badlands’ de Bruce Springsteen a Dakota, la tomba de Jim Morrison a París o les cases dels quatre Beatles a Liverpool. De fet no es un llibre de portades de discos (encara que n´hi ha més de 50), ni de fotos de concerts. Les fotos de concerts son la base que fa que tot tingui sentit però no son el més important.
– Com vas planificar els viatges? – Tinc una llibreta on m’he anat apuntant totes les localitzacions que he anat trobant, quant en tinc unes quantes de Chicago per exemple, hi vaig i miro de fer-les, a vegades amb un sol viatge no ho trobes tot. Nova York es un cas apart, allò no t’ho acabes mai. Això s’ha fet molt a poc a poc. Pràcticament totes les localitzacions són a Anglaterra i als Estats Units.
– Quines imatges destacaries? – M’agraden les que poden pertanyer a més d’un disc o a una cançó, aquestes que no tenen una referencia concreta i clara, que es poden associar a moltes cançons: imatges del Mississippi, de Tennessee, els paisatges inhòspits de la Gran América, aquelles carreteres inacabables, deserts, cotxes, trens…
– I per acabar, veig que tens grans col·laboracions en els textos. – Era important que els textos reflectisin l’esperit que jo volia donar a tot plegat, i necessitava gent que entenguès el projecte des del primer moment, amics amb els que he treballat i passat moltes hores. Manel Fuentes, David Castillo, Jordi Vidal i Jordi Bianciotto em coneixen bé, han captat el que volia ensenyar, i ho han clavat. Les seves introduccions ajuden molt a entendre el que jo he volgut explicar amb imatges.
L’altre dia, remenant i tirant bona part d’antic material de premsa que tenia arraconat a la casa de la vila vaig descobrir el referit a ‘Sugarbaby’ (1985), la pel·lícula que va reunir per primera vegada a director alemany Percy Adlon ia la simpàtica i pleneta actriu Marianne Sägebrecht, que va complir 75 anys a l’agost. La pel·lícula, un curiós conte de fades romàntic modern, es va estrenar a casa nostra fa ara 35 anys.
Nascuda a Starnberg (Alemanya), ella provenia de el món de l’cabaret i de el cafè-teatre, mentre que Adlon (Munic, 85 anys) era coetani de directors alemanys tan famosos com Herzog, Fassbinder i Wenders, però mai es va alinear amb cap d’ells . Procedent d’una família d’hotelers, no hi havia assistit a cap escola de cinema, sinó que va començar com a actor i després va ser realitzador de nombrosos documentals per la tele.
En els anys 70 va conèixer a una jove productora que seria la seva esposa, Eleonore (79 anys) i amb la que va fundar el 1978 una companyia amb la qual realitzaria diversos telefilms i el seu primer llarg de ficció, Céleste (1981), sobre una serventa de Marcel Proust que es veuria al Festival de Cannes.
Però, de fet, va ser la feliç confluència de Adlon i Sägebrecht la qual donaria lloc a una reeixida i fugaç trilogia que va llançar a l’escena internacional a tots dos. El director va explicar al seu dia que ‘Sugarbaby’ va néixer de dues imatges relacionades amb la seva actriu: un dia la va veure surant en una piscina amb la seva enorme humanitat, i va decidir que seria l’obertura de l’film; i una nit la va veure ballant animadament un rock en una discoteca, i va convertir l’escena en el colofó de la història.
Entre mig, una simpàtica trama: la oronda empleada d’una funerària s’enamora d’un bonic maquinista de metro, interpretat per Eisi Gulp (Munic, 64 anys), un actor de carrer, ballarí i artista de circ. Tots dos eren debutants en el món de cinema. Aprofitant-se de que la rossa, elegant i flaca dona de l’home s’ha d’absentar uns dies, la sensual i sexi Marianne planeja una seducció en tota regla i aconsegueix portar-se a el noi al llit.
La comèdia es va portar l’Espiga de Plata de l’Festival de Valladolid de 1985 i es va estrenar al Cinema Casablanca de Barcelona de la mà de l’Cercle A, empresa especialitzada exhibir pel·lícules en versió original, subtitulades, i que tenia com a programadors a Jaume Figueras i Àlex Gorina, dos grans de la crònica i la crítica cinematogràfica.
Desconec si es pot veure en alguna plataforma de pagament, actualment. Hi ha una versió pujada a Youtube amb subtítols en portuguès i un parell de tràilers en alemany.
Però el millor de ‘Sugarbaby’ va ser que va propiciar la següent pel·lícula de l’tàndem Adlon-Sägebrecht, un parell d’anys més tard: ‘Out of Rosenheim’ (1987) que va ser afortunadament rebatejada com ‘Bagdad Café‘, que seria tot un èxit internacional , en part gràcies a l’enganxosa cançó ‘Calling You‘, interpretada per Jevetta Steele. Els lectors poden veure la pel·lícula a Filmin.
La història, coescrita per Adlon i la seva dona Eleonore, narra l’odissea d’Jasmin (Sägebrecht), una infeliç i gruixuda senyora alemanya, el indesitjable marit deixa tirada al costat d’un motel i gasolinera situats en un paratge desèrtic de l’oest mitjà dels EUA. Per poder pagar-se l’estada, Jasmin s’ofereix a treballar per Brenda (CCH Pounder), la malhumorada propietària de el lloc, a la qual a poc a poc s’anirà guanyant amb la seva afabilitat. A el mateix temps, descobreix l’amor en Rudi, un madur artista allotjat al motel, interpretat genialment pel gran Jack Palance, en un paper romàntic gens habitual en aquest actor.
El Cercle A de Figueres i Gorina va aconseguir que la pel·lícula s’estrenés al Cinema Casablanca, de nou en VOSE, amb presència de l’actriu protagonista. L’èxit va ser tal, que la comèdia es va mantenir en cartell any i mig. De rebot, el curt que s’exhibia abans, ‘Potser no sigui massa tard’, dirigit per qui signa aquestes línies, va aconseguir la loteria de mantenir-se aquest mateix període de temps, sent el curtmetratge més vist en la història de les sales de cinema catalanes .
Posteriorment, ‘Bagdad Café’ es va convertir en 1990 en una sèrie de televisió interpretada per Whoopi Goldberg i Jean Stapleton, i dirigida inicialment per l’efectiu Paul Bogart. Però no va tenir tanta sort, malgrat les seves estrelles. Els va fallar el guió i la gràcia de l’film original.
Però com no hi ha dos sense tres, Adlon va tornar a comptar amb Sägebrecht per a ‘Rosalie va de compres’ (1988), una crítica a la febre de l’consum desaforat en forma de sàtira, que va resultar fallida. Ambientada en un poblet d’Arkansas, l’actriu interpreta una alemanya casada amb un americà (Brad Davis), mare de família nombrosa i obstinada a viure un tren de vida i de compres que duraran fins que la targeta de crèdit tingui fons.
Va ser l’última vegada que van col·laborar actriu i director, que després es van distanciar. Ella va començar a aparèixer com a secundària en algunes pel·lícules de Hollywood, com ‘President per accident’ (1988), de Paul Mazursky, i ‘La guerra d
i els Rose ‘(1989), de Danny DeVito, però no va voler quedar-se a EUA. Va preferir tornar a Europa per rodar ‘Marta i jo’ (1991), de Jirí Weiss, i fins i tot la patata fregida de ‘La vida làctia’ (1992), a les ordres de Juan Estelrich Jr., un horror malgrat comptar amb intèrprets com Mickey Rooney, Emma Suárez, Jack Taylor i Feodor Atkine.
Des de llavors, Marianne ja no abandonaria el continent europeu i intervindria en films tan dispars com ‘L’ogre’ (1996), de Volker Schlöndorff; ‘Cors enfrontats’ (1998), de Jeroen Krabbé; ‘Astèrix i Obèlix contra Cèsar (1999), de Claude Zidi, seguida de diverses sèries, minisèries i films per a televisió com’ Lilalu im Schepperland ‘i les pel·lícules infantils’ Pettersson i Findus ‘, on és la veïna del primer protagonista. També ha estat la decidida cuinera de la saga ‘Marga Engel’ i una secundària habitual de l’policíaca ‘Soko München’. L’actriu no ha parat de treballar, ha rebut diversos premis al seu país natal, però no ha tornat a tenir el protagonisme ni l’èxit de ‘Bagdad Café’.
Al seu director li va passar tres quarts del mateix. Percy Adlon va optar per la via de cinema independent i els documentals. Després del relatiu fracàs de ‘Rosalie va de compres’ va filmar ‘Salmonberries’ (1991), una curiosa història d’amor protagonizda per K.D. Lang. La trama, centrada en la peripècia d’una jove esquimal, òrfena i andrògina que treballa com a miner a Alaska, va ser coescrita per Adlon i el seu fill Felix. La cantant canadenca li va demanar a Adlon que li escrivís un guió a la seva mida, després que el realitzador la dirigís en el videoclip de ‘So in love’.
Posteriorment, ‘Younger and Younger’ (1993), ‘Hawaiian Gardens’ (2001) i ‘Mahler auf der Couch’ (2010), han estat els seus posteriors films de ficció més notables. La tercera, codirigida amb el seu fill Felix, ha estat el seu últim treball. Des de fa anys viu retirat amb la seva dona a Califòrnia.
Pel que fa a Felix Adlon, aquest és més conegut per ser l’exmarit de Pamela Adlon, la còmica que ha escrit i interpreta la sèrie ‘Better Things’, on encarna una dona madura i divorciada que viu lliurada a l’educació de les seves tres filles mentre intenta seguir endavant amb la seva carrera d’actriu. Com a la mateixa vida.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user\'s experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
Las cookies necesarias ayudan a hacer que una web sea utilizable al activar funciones básicas, como la navegación por la página y el acceso a áreas seguras de la web. La web no puede funcionar correctamente sin estas cookies.
Las cookies de marketing se utilizan para rastrear a los visitantes a través de las webs. La intención es mostrar anuncios que sean relevantes y atractivos para el usuario individual y, por tanto, más valiosos para los editores y los anunciantes de terceros.
Las cookies de análisis ayudan a los propietarios de las webs a comprender cómo interactúan los visitantes con las webs recopilando y facilitando información de forma anónima.
Las cookies de preferencias permiten a una web recordar información que cambia la forma en que se comporta o se ve la web, como tu idioma preferido o la región en la que te encuentras.
