Txerrad@s

El blog del periodista Txerra Cirbian

Página 6 de 14

‘The Newsreader’, la tele als 80

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Newsreader_equipo-1024x576.jpg
L’equip de la sèrie.

Les sèries sobre reporters no només ens entusiasmen els periodistes, sinó que tenen una acceptació molt bona entre el públic en general, ja que solen abundar en els aspectes més bonics de la professió: l’apassionant aventura de veure, descobrir o viure un fet noticiable , investigar les causes d?aquesta notícia i la possibilitat d?explicar al públic de forma amena els detalls de la mateixa.

D’això també en va ‘The Newsreader’, la minisèrie australiana premiada que acaba d’estrenar la plataforma Filmin, centrada en la vida personal i professional dels membres d’una redacció d’informatius d’una petita cadena de televisió australiana dels anys 80. Aquest text ho vaig publicar originalment en castellà a Nosolocine.net.

Seguir leyendo

Detalls fotogràfics de Venècia 2: lleons

Los leones que custodian el Arsenal.

Torno a recórrer al meu admirat Cees Nooteboom per parlar-vos d’una altra de les aficions venecianes que també comparteixo amb ell: admirar i, moltes vegades fotografiar, els centenars, milers de lleons que hi ha a Venècia. Diu l’escriptor al seu magnífic llibre‘Venecia. El león, la ciudad y el agua‘ (El Ojo del Tiempo. Editorial Siruela. 2020):

“Al llarg dels anys, he aconseguit fer-me amb una bona col·lecció de fotografies; les diferències entre uns lleons i altres són molt notòries. Si ens fixem bé, el de la Piazzetta fa cara de vell enutjat sobre una ampla collaret babilònic (…) El del Museo Storico Navale és de fusta daurada; a més de subjectar una espasa a la pota dreta, porta una corona al cap».

I prossegueix: «Els meus favorits són els del mur de l’Ospedale, al costat de la Basílica dei Santi Giovanni e Paolo i els dels grans reis afligits que custodien l’Arsenale (…) El dia que Venècia se submergeixi a les aigües, tots els lleons de la ciutat alçaran el vol com un esquadró letal, giraran per última vegada al voltant del campanile emetent el rugit de cent bombarders i, a continuació, desapareixeran sobrevolant la llacuna com un poderós eclipsi solar, mentre la ciutat s’enfonsa darrere d’ells”.

Antoni Guiral, el savi dels còmics

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1.-Salon-Expo-40-1024x768.jpg

El cap de setmana passat s’ha celebrat el saló Còmic Barcelona, el més veterà dels certàmens dedicats al món de la historieta a Espanya. És el primer al qual acudeixo com a convidat i no com a periodista, gràcies a la gentilesa de Cels Piñol, comissari d’una de les exposicions d’aquest any, la dedicada als jocs de rol.

Bé, doncs ara que ha acabat l’edició d’aquest any, us vull parlar d’aquelles altres coses que solen quedar sepultades entre l’excessiu d’una fira com aquesta. Per exemple, d´Antoni Guiral i de la magnífica exposició dedicada als 40 anys del Saló del Còmic de Barcelona.

Seguir leyendo

San Pietro di Castello

El campanario de San Pietro

Esta es una entrada menos cinéfila y más viajera. Para ello, dejadme que vuelva a usar algunas de las frases de mi admirado Cees Nooteboom en su libro ‘Venecia. El león, la ciudad y el agua’, editado por Siruela: «No quisiera obligar a mis lectores a nada, pero les propongo que consulten el plano (…) En el laberinto veneciano pueden partir de un punto cualquiera e intentar llegar sin plano al otro extremo [de la ciudad]. El mío es el final del distrito de Castello, donde se encuentra San Pietro, la antigua catedral de Venecia».

En efecto, estos días, que está en marcha la Bienal de Arte de Venecia, no os cuesta nada acercaros a San Pietro di Castello, una pequeña joya, escondida en un extremo de la ciudad de los canales, allí donde se acaban los jardines de los que os hablaba el otro día. Si estáis en el Arsenal, sólo podéis hacerlo a través del Ponte de la Tana. Si no, tenéis que retroceder hasta ver la laguna y tomar la Riva di San Biasio, cruzar el puente para pasar a la Riva dei Sette Martiri y seguir.

Seguir leyendo

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar «la meva» Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Seguir leyendo

Detalls fotogràfics de Venècia 1

Gòndoles del Bacino di San Marco, amb San Giorgio al fons.

Avui hauria d’estar passejant per Venècia, però per motius diversos que no us puc explicar per ara, finalment no he pogut viatjar a la ciutat dels canals. Per compensar-vos i, alhora, tenir menys nostàlgia, us vull mostrar una sèrie d’imatges venecianes que no havia publicat anteriorment.

Són detalls que he anat trobant durant les meves passejades per la ciutat italiana i que em venia de gust ensenyar-vos-les ara perquè les pugueu apreciar. Des del gondoler que ajuda una noia a pujar a la barca a la patadeta que dóna un altre col·lega seu per redreçar la góndola després d’un gir.

Seguir leyendo

Chicho Ibáñez Serrador, íntim

Chicho, en su casa, fotografiado por el periodista.

El dia 7 d’aquest mes de juny es compliran dos anys de l’adéu del gran Chicho Ibáñez Serrador, i el 24 d’abril, mig segle de l’inici de les emissions d’una de les seves creacions genials, el mític programa de televisió ‘Un, dos, tres, responda otra vez‘, un popular concurs que va marcar tota una època a la petita pantalla.

Però Chicho era moltes més coses, i no ho dic per les seves ‘Històries per no dormir’ (que ha tingut una revisió actualitzada recent), ni per les seves dues estupendes pel·lícules: ‘La residencia’ (1969) i ‘Qui puede matar a un nen?’ (1976), sinó per la seva personalitat. Per aquesta raó, en forma d’homenatge, he volgut recuperar una vella entrevista que li vaig fer ara fa quatre dècades, quan ell tenia 46 anys i feia deu d’èxit televisiu, mentre jo era un pipiol de 24 primaveres. El text es va publicar el 14 de març de 1982 a El Dominical d’El Periódico.

Seguir leyendo

‘Veneciafrenia’, terror a Venècia

Álex de la Iglesia, entre els seus actors, durant el rodatge a Venècia.

Aquest divendres, dia 22, s’estrena ‘Veneciafrenia’, la nova pel·lícula d’Álex de la Iglesia. Durant tota la setmana s’han anat publicant diferents entrevistes amb el director, així que no hi entraré. Podeu llegir les publicades en aquests enllaços d’El Correo, El País, ElDiario.es, la cadena SER i RTVE, per posar alguns exemples de la marató promocional a què s’ha sotmès el cineasta bilbaí.

Tampoc no desitjo fer cas de les crítiques del film que han començat a aparèixer (aquí, la d’Oskar Belategui, i aquí, la de Javier Ocaña) i que es publicaran a partir d’avui. La crítica és un gènere d’opinió, encara que pot ser laudatòria, com la de e Noel Ceballos a ‘GQ’. Que l’espectador vagi al cinema ja és un bon símptoma, i si s’ho passa bé a la sala (aquí s’ho passarà de por), doncs millor. Seguim.

Seguir leyendo

Les detectius de Rosa Ribas

Rosa Ribas, al costat del cinema Aribau, l’abril de 2019 (foto d’en Txerra Cirbián).

S’acosta Sant Jordi, festa gran a Catalunya, dia dels enamorats en aquest petit pais on no cal Sant Valentí. Aquí tothom es regala llibres i roses, i especialment les parelles. I encara que també és el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor, el millor que podem fer és llegir-ne cada dia. Avui em ve de gust parlar-vos de Rosa Ribas, a qui segueixo puntualment i a qui vaig entrevistar el 2019.

Aquella vegada ho vaig fer per al Catalunya Plural, però podeu recuperar la trobada i la conversa íntegra aquí mateix, en aquest bloc. Nascuda al Prat de Llobregat el 1963, l’escriptora va viure a Alemanya durant gairebé 30 anys, fins a la seva tornada a Barcelona, el passat mes de juliol. I és a Frankfurt on es desenvolupen les quatre novel·les policíaques d’un dels seus personatges més coneguts, la comissària Cornelia Weber-Tejedor. El seu fort són les periodistes i les detectius, dones interessants amb potents històries familiars al darrere.

Seguir leyendo

Bruce Willis, Michelle Pfeiffer i Venecia

Bruce Willis i Michelle Pfeiffer.

Aquests dies s’ha estat parlant molt de Bruce Willis, un actor que sempre m’ha caigut bé i el mig somriure del qual, un punt irònic, animava qualsevol de les pel·lícules en què intervenia, fins i tot les més dolentes. Llàstima que la seva vida i la seva carrera s’hagin vist truncades per la malaltia (afàsia) que pateix.

Buscant a la seva filmografia, he recordat una discreta comèdia romàntica, amb crítiques negatives, en la qual compartia protagonisme amb la meravellosa Michelle Pfeiffer. Es titula ‘Historia de lo nuestro‘ (1999), la va dirigir un Rob Reiner amb menys talent que en les seves anteriors pel·lícules: ‘Compte amb mi’, ‘La princesa promesa’, ‘Quan Harry va trobar la Sally’ i ‘Misery’, per exemple. Però bé, va incloure un parell d’escenes a Venècia, que és de les que tractarem aquí.

Seguir leyendo

Enid Blyton, a HBO

Acaben d’estrenar a la plataforma HBO+ la sèrie ‘Torres de Malory‘, basada en les novel·les juvenils homònimes, escrites per Enid Blyton entre els anys 1946 i 1951. La saga consta de sis llibres, que van ser publicats al ritme d’un per any, també en paral·lel als cursos que viuen els seus protagonistes, les alumnes d’un internat femení, anomenat precisament Malory Towers.

Abans de parlar-vos de la sèrie, que pretenc veure durant aquests dies, vull ensenyar-vos un article que vaig escriure el 1988, en el vintè aniversari de la mort de l’escriptora. Aquest any, a més, serà el 125è aniversari del seu naixement, el 1897. Crec que us agradarà conèixer una mica més l’autora de sagues literàries tan populars com Aventura, Misteri, Els Set Secrets i Los Cinco, la primera entrega dels quals, ‘Los Cinc i el tresor de l’illa’, es va editar el 1942, ja fa 80 anys!

La visita d’Indiana Jones a Venècia

La Fondamenta Gherardini, la barca de fruita i l’església de San Barnaba (foto de Txerra Cirbián).

Fa un parell de mesos, vaig escriure en una entrada d’aquest bloc que hi havia tres coneguts films, part de les trames dels quals es desenvolupen al Camp San Barnaba, un dels llocs més animats de Venècia i per on solen passar els turistes camí del pont de l’Accademia o de l’estació de tren: ‘Bogeries d’estiu‘ (1955), de David Lean; ‘Indiana Jones i l’última croada‘ (1989), de Steven Spielberg, i ‘The Italian Job‘ (2003), de F. Gary Grey.

D’aquesta darrera i entretinguda pel·lícules ja us he explicat diverses coses. Així que avui parlaré de la segona, la tercera entrega d’Indiana Jones que, per a mi té a més un interès especial: vaig estar al rodatge d’algunes de les escenes que es van filmar a les províncies d’Almeria i Granada. Va ser una grata aventura que ja us explicaré. Vegem ara la visita de Indiana Jones a Venècia.

Seguir leyendo

Els Bridgerton

Tot i que jo ja havia inclòs ‘Els Bridgerton’ entre les meves deu sèries favorites de l’any 2021, en un text publicat al desembre a la web de Nosolocine.net i també aquí, en aquest mateix bloc, el cert és que ha estat un comentari a Twitter de la crítica de cinema Beatriz Martínez allò que m’ha impulsat a escriure aquestes línies sobre la segona temporada d’aquesta sèrie de Netflix.

La meva apreciada Beatriz deia el següent:

Com veieu per la meva resposta, tots dos estàvem enganxats a la sèrie.

Els llibres de Julia Quinn, a Edicions Urano.

Per no avançar esdeveniments, i pels qui encara no sàpiguen res d’aquesta sèrie, deixeu-me que us explica algunes coses básiques. Es tracta d’una producció basada en unes novel·les romàntiques de caràcter històric de la nord-americana Julia Quinn. Aquesta escriptora, amb elements comuns a autores com Corín Tellado, Danielle Steel i E. L. James, posseeix un humor soterrat i un calat feminista que la fan molt més atractiva.

Seguir leyendo

Intriga a Venècia

L’altre dia us parlava de ‘Venetian bird‘ (1952), film britànic que en castellà es va anomenar ‘Intriga a Venècia’. Només 15 anys després de la seva estrena, es va rodar una nova pel·lícula d’espionatge ambientada a la ciutat dels canals, tan enrevessada com l’anterior i amb el mateix títol en la seva versió espanyola, però lleugerament diferent en el seu original anglès: ‘The Venetian Affair‘ (1967)

I com a tal ‘sumpte venecià’ era una producció nord-americana, o sigui, que hi havia pasta pel mig, probablement van intentar emular l’èxit dels 007 de Sean Connery rodant en color, a exteriors de Venècia i amb un ampli repartiment internacional, encapçalat per Robert Vaughn, molt popular llavors gràcies al seu paper d’espia a la sèrie ‘L’agent de CIPOL‘.

Seguir leyendo

Jardins venecians

No només hi ha pedres, monuments i estàtues a la ciutat dels canals. Un dels meus plaers quan viatjo a Venècia és passejar pels seus jardins, gaudir dels verds que esclaten a la primavera, aixoplugar-me sota les copes dels seus arbres a l’estiu i trepitjar el mantell de fulles grogues a la tardor.

Com que no hi ha jardins a Venècia? Li vaig respondre així a un amic amant dels museus i de l’art amagat a les esglésies venecianes, però molt despistat pel que fa a flors, plantes i arbres. Per fer-li veure que la cosa no venia d’una moda actual, li vaig ensenyar aquest paràgraf de l’extraordinària guia escrita als anys 60 del segle passat per Jan Morris, de qui ja en vaig parlar aquí.

Seguir leyendo

Un ‘ocell’ venecià

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es cartel_Venetian_bird01.jpg

Hi ha pel·lícules sobre Venècia que costa de trobar-les, sobretot si el títol és el mateix d’una altra cinta o si ostenta diferents versions segons el país on s’ha estrenat. Una d’elles és de la que us escric avui, aquest ‘Venetian bird‘ (ocell venecià) que es va titular ‘Intriga a Venècia‘ en la traducció al castellà.

El film en qüestió és del 1952 i coincideix amb un altre títol idèntic posterior de l’any 1967, del qual ja us escriuré més endavant, perquè té coses molt xules. Del que us parlo avui és un film en blanc i negre de 95 minuts, del realitzador anglès s Ralph Thomas, que des del 1954 va dirigir una reeixida sèrie de comèdies iniciada amb ‘Un médico en la familia‘ i que donaria una gran popularitat al seu protagonista, un jove Dirk Bogarde, anys abans de la seva ‘Mort a Venècia‘.

Seguir leyendo

Cees Nooteboom, Menorca i Venècia

L’estrany nom de Cees Nooteboom correspon al poeta, novel·lista, assagista, traductor i hispanista holandès Cornelis Johannes Jacobus Maria Nooteboom (1933), Premi de les Lletres Neerlandeses i un dels escriptors de viatges més interessants que he pogut llegir, al qual, a més d’admirar i envejar, m’uneixen dues coses especialment: el seu amor per Menorca i per Venècia.

De l’illa balear, que tots dos portem visitant més de 40 anys, ha escrit ‘Lluvia roja‘ (2012), i sobre la ciutat dels canals, té el fantàstic llibre ‘Venecia. El león, la ciudad y el agua‘ (2020), tots dos publicats per Ediciones Siruela, editorial que també té altres interessants títols seus.

Seguir leyendo
« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑