Página 14 de 14

Orson Welles i els llibres

junio 15, 2015 / TC / Sin comentarios

Tots els homenatges que se li estan fent aquests dies a Orson Welles, geni i figura del cinema, m’ha recordat les tres paginetes que fa 20 anys (sí, 20 anys! ja) li vaig dedicar en un llibret que vaig escriure sobre la història del cinema.
Era un petit llibre, que em va encarregar el desaparegut Ricardo Gil, qui va ser director de Màrqueting de l’exhibidora Cinesa durant un munt de temps, coincidint amb el centenari del setè art i el destí eren els nens que acudien a les sales de la seva empresa.
Vist amb aquesta perspectiva, crec que el llibre era útil per al que es pretenia. Res comparable a qualsevol estudi dels col·legues que es passen mesos i anys per donar a llum nous textos sobre el cinema i els seus creadors.
Parir un llibre no és fàcil. No sé com s’ho fan els que escriuen (i publiquen) tant. Ara mateix estic ficat en un que vaig començar fa més d’un any, i entre mig he acabat un altre, que veurà la llum d’aquí a uns dies, de moment en format digital, i que m’ha portat gairebé sis mesos de treball intens.
Ja us explicaré molt aviat de què va i on el podeu adquirir, si us interessés.
De moment, us deixo aquí aquelles tres pàgines que li vaig dedicar al mestre Welles.

Enid Blyton, ara

mayo 25, 2015 / TC / Sin comentarios

La diada de Sant Jordi, vaig veure per casualitat una nova edició de ‘Els cinc‘, la famosa col·lecció de llibres d’Enid Blyton.
Que curiós, que mentre es venen com xurros ‘Harry Potter‘, ‘Els jocs de la fam‘ i altres sèries juvenils actuals, les històries d’aquesta dona, escrites fa moltíssims anys, segueixen sent consumides per les noves generacions de nens.

Us confesso que tinc a casa gairebé totes les novel·les d’aquesta autora, incloses les que estaven destinades, teòricament, només a nenes, com les bessones de ‘Santa Clara‘, les de ‘Torres de Malory‘, i fins i tot les de ‘La trapella Elizabeth‘… Però la sèrie de ‘Los cinco‘ y la de ‘Misteri‘, amb Fatty, Buster i companyia eren les meves favorites. I encara ara ho segueixen sent.

I quan he vist que el mateix any en què acabava la segona guerra mundial, el 1945, l’autora va publicar la primera edició de ‘Els cinc al turó del contrabandista‘, m’ha fet molta gràcia, perquè va ser el primer llibre que em van regalar de l’Enid Blyton, jo diria que l’any 1966, pel meu novè aniversari. Fixeu-vos que l’escriptora va morir tan sols dos anys després, el 1968.

A partir d’aquest títol, que era el tercer de la sèrie, vaig començar a llegir tots els següents, a mesura que l’Editorial Joventut els anava publicant a Espanya.
Ja gran, quan vaig venir a Barcelona a estudiar Periodisme, vaig aconseguir comprar la resta d’obres de l’escriptora en llibreries de vell i en el famós Mercat de Sant Antoni dels diumenges al matí. Encara ara és una delícia passejar entre les seves parades.

Finalment, el 1988, coincidint amb el vintè aniversari de la mort de l’Enid Blyton, vaig proposar al meu diari, i em van deixar, escriure un parell de pàgines sobre aquell mite de la meva infància. Són els dos pdfs que us deixo en aquest mateix text, per si us ve de gust llegir aquells articles.

No deixeu de visitar la meravellosa pàgina web de l’Enid Blyton Society, creada el 1995. Quan vaig escriure l’article, el 1988, m’hagués anat genial per informar-me de moltes coses que havies d’agafar d’aquí i d’allà.
I passar-vos també per la pàgina en castellà ‘Enid Blyton en espanyol’, on solen actualitzar amb totes les notícies sobre l’autora i les seves obres.

Margarita Rivière

marzo 30, 2015 / TC / Sin comentarios

Quan es mor algú conegut, jo me’n recordo de detalls en la seva relació amb mi. Petites coses que em vénen a la memòria d’aquesta persona. No pot ser d’una altra manera. Panegírics ja els fan d’altres.
Vaig conèixer Margarita Rivière quan Carlos Pérez de Rozas, professor de Maquetació a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels 70 i primers 80, em va suggerir que anés a veure-la a El Periódico. Potser va ser a l’inici del meu últim curs de Periodisme, a l’octubre de 1981.
Jo ja havia trepitjat la redacció d’El Periódico a una ocasió, a la seu que tenien a l’edifici d’El Noticiero Universal, al carrer de Roger de Llúria amb Diputació. Però aquesta vegada vaig anar a la seva nova seu, al carrer del Comte d’Urgell, que també feia cantonada amb Diputació.
Recordo que ella era llavors la cap de Dominical i la seva taula estava a l’entrada de la redacció, just a la dreta, en un dels finestrals que donava a Urgell.
Li vaig pegar el rotllo, que Carlos m’havia enviat i que volia treballar en el que fos, reportatges, entrevistes, el que es terciara.
La seva primera pregunta, em va deixar gelat: has llegit el Dominical. Glups. No Però li vaig donar una explicació que no s’esperava: no tenia diners per comprar diaris; els solia llegir a la Facultat de dilluns a divendres, i quan comprava algun era El País, la nostra referència de llavors.
No em va enviar a la porra: em va renyar amb suau ironia i em va deixar anar un grapat de suplements. «Te’ls llegeixes, i si tens alguna idea de reportatge que no estigui aquí, em proposes un tema per fer i vam provar a veure què tal ho fas».
Això potser era un divendres. Dilluns, a primera hora, li vaig presentar una llista amb unes 20 o 30 propostes. Va riure molt i va ser tan amable d’encarregar un primer reportatge: un retrat d’Andorra, sobre el terreny. Vaig ser en un Seat 850 que s’escalfava, vaig fer jo mateix les fotos, vaig dormir en un càmping i entrevistar a algunes persones, inclòs un ministre andorrà.
L’hi vaig entregar al cap d’uns dies i vaig veure com la brillaven els ulls amb tendresa. Ella no s’havia equivocat en encarregar el reportatge. Em va obrir la porta d’accés al diari en el que porto treballant des de llavors. Va ser la millor cap que he tingut mai.

L’entrevista amb Nosolocine

marzo 21, 2015 / TC / Sin comentarios

I aquí us deixo la segona entrega, més curta i concrecta que l’anterior, de l’entrevista que em va fer José López Pérez per a la seva web Nosolocine.net.

Aquesta vegada vam parlar de l’època en que vaig col·laborar amb Fotogramas, El Dominical d’El Periódico i alguna pincellada més de l’actualitat. Espero que us agradi.

Nosolocine

marzo 20, 2015 / TC / Sin comentarios

José López Pérez, ànima mater del web Nosolocine.net, cinèfil de pro i realitzador del documental ‘Las 3 vidas de Pedro Burruezo‘ va voler fer-me una entrevista, tot i saber que estic més bé de l’altre costat, dels que escolten i no de els que parlen.

D’esquerra a dreta, Carlos Mir, José López Pérez, Helena García Castaño i Oti Rodríguez Marchante, a la celebració del seté aniversari de www.nosolocine.net

Però bé. Vaig accedir´hi i el fruit d’aquesta conversa el teniu a la seva web, en un doble lliurament (Entrevista a Txerra Cirbián, primera entrega) i també a l’àudio que us deixo sobre aquestes línies.

Carlos Benpar

febrero 15, 2015 / TC / Sin comentarios

M’envia Carlos Benpar l’anunci de la vuitena projecció d’Al final de la vida, una pel·lícula documental en homenatge a la seva mare, Victorina Para, morta el 1993. Només ho fa els dies 26 de febrer.

A la seva nota, Benpar adjunta un text d’Àngels Piñol, publicat El País, el 2006, que explica aquesta projecció insòlita que realitza cada any.

«La data no és casual. Aquest mateix dia de 1964 Victorina i el seu fill Carlos van veure junts El procés, d’Orson Wells. El llavors adolescent no va entendre res però li va agradar tant -Kafka no es prodigava a les llibreries i li van enviar un exemplar des Argentina- que per aquesta pel·lícula va decidir dedicar-se al cinema (…) Des de llavors, tots els 26 de febrer, mare i fill tenien una cita fixa amb el malson rodada per Wells fins que ella va morir el 1993.

El 2006, Benpar, «amb un nus a la gola, es va atrevir a mirar una altra vegada la cinta rodada amb Victorina quan ell sabia que li quedaven mesos de vida i va muntar Al final de la vida. La pel·lícula és un emotiu homenatge a aquesta modista que va enviudar molt aviat, i que, sense ser cinèfila ni futbolera, va acompanyar al seu fill en les seves dues passions: el Barça i el cinema. «Vull que la pel·lícula es vegi un cop l’any en una ciutat espanyola, encara que sigui en un centre cívic», li deia Benpar a Piñol.

Aquest dijous, 26 de febrer, ho fa a Múrcia, a la Filmoteca Regional Francisco Rabal.

Són baratets

febrero 1, 2015 / TC / Sin comentarios

Fa uns dies, vaig escriure al diari el que ara us deixo aquí sota.

«L’estratègia de Tele 5, consensuada amb la productora Zeppelin, que elabora el concurs de telerealitat, ha tornat a donar fruit: ‘Gran hermano vip’ es va col·locar com a líder dels espais més vistos aquest dijous a la nit, amb 4.343.000 espectadors de mitjana al llarg de tres hores llargues de programa, sense comptar el resum previ ‘GH vip express’, de poc menys d’una hora, que també va ser el segon espai més vist.

I es pot parlar de pura estratègia quan es munta un escàndol sobre el to racista, homòfob i masclista de dos concursants, els germans Juan i José Salazar, més coneguts com Los Chunguitos, es proclama als quatre vents la seva expulsió i en un moment, després de demanar perdó (lògic) van ser immediatament convidats per Jordi González, presentador del ‘reality’, a incorporar-se a les tasques de comentaristes de les aventures dels seus companys, encara a la casa.

És evident que Los Chunguitos volien sortir de la gàbia de Guadalix de la Sierra i ho han aconseguit. Però sigui per tenacitat pròpia o per la feina dels guionistes, la seva expulsió va fer augmentar l’expectació (en la qual es van veure implicats, de manera involuntària, els mitjans que es van fer ressò de les queixes de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals i les Joventuts Socialistes) i l’audiència del concurs.

Naturalment, l’entrada de Paquirrín, la festa sorpresa a Víctor Sandoval, les picabaralles entre Belén Esteban i Olvido Hormigos i el canvi de senyors per criats, entre altres coses, van animar una mica més l’ambient, però no es pot parlar més que d’estratègia d’un espai que havia perdut força davant altres opcions.

Va ser un nou triomf per a Mediaset».

I segueix sent una fórmula que li surt bé a Telecinco. I barateta: paga una pasta gansa a aquests senyors que li omplen hores i hores de televisió que molta gent veu. Ara, el pobre Kiko Rivera ha decidit abandonar. No sabeu la pena, penita, pena que em fa, déu meu.

Perquè, encara que no us ho cregueu, encara que a mi personalment no m’agradi, aquest tipus de programes són líders d’audiència. Si no, que li tussin al resum diari que presenta Raquel Sánchez Silva, que està escombrant a la resta de competidors amb un muntatge, ben editat, de les ximpleries que han fet els habitants d’aquesta casa durant 24 hores prèvies.

Vigilar als vigilants

enero 19, 2015 / TC / Sin comentarios

Divendres, 16, vaig estar entrevistant per al meu diari a Xapo Ortega, un dels directors de ‘Ciutat morta‘, el documental que denuncia irregularitats en un cas ocorregut l’any 2006 i que té diverses víctimes: un agent de la policia municipal de Barcelona, amb gravíssimes seqüeles d’un acte bàrbar, l’autor directe del qual no ha estat localitzat fins avui; i una jove, Patricia Heras, que es va suïcidar el 2011, després d’haver estat involucrada en aquest cas per un o diversos policies mentre estava a l’Hospital del Mar, però sense haver-hi participat ni directament ni indirectament, segons diversos testimonis; i tres joves que van ser detinguts i acusats d’haver intervingut, d’alguna manera, en el llançament de la pedra que va ferir greument a l’urbà i que han passat de tres a cinc anys a la presó.

De tot el que em va explicar Ortega només en destacaré una cosa que em preocupa des de fa molt de temps, des que era un xaval i corria davant dels grisos del franquisme, els antiavalots de l’època. És una cosa que em segueix turmentant quan veig, sento o llegeixo que un guàrdia li clava un mastegot a un xaval que està davant per mirar-li a la cara. Confio que són casos aïllats: la societat necessita d’una policia democràtica que ens defensi …

Com pot ser que un cas com el de Patri es sustenti únicament en el testimoni d’un o dos policies? ¿Com és possible que els nois detinguts ho fossin a peu de carrer, mentre els possibles culpables estaven al terrat de l’edifici (segons els forenses del cas)? Caldria demanar als companys d’aquells agents que no van fer bé la seva feina (i que ara estan precisament complint condemna), als que coneixen qui van colpejar als xavals després de la seva detenció (les seves fotos de comissaria són terribles) que es deixin de corporativisme, perquè d’aquesta manera el ciutadà sabrà que no tots els urbans, policies i mossos són iguals.

La reflexió de Xapo Ortega i del seu company, Xavier Artigas, em sembla bàsica en tot aquest assumpte: “Qui vigila als vigilants? On són els mecanismes i les garanties processals perquè una persona que presumptament ha comès un delicte pugui defensar davant l’únic testimoni d’uns policies? La paraula d’un policia sempre té més valor que la de qualsevol ciutadà”.

Lamento la prostració del guàrdia, tan dolorosa per a la seva família; i l’irreparable suïcidi de Patri. No entenc que la justícia se segueixi mostrant cega i sorda davant de casos així: em fa por, molta por, la possibilitat que torni a repetir-se una situació similar a la d’aquests nois.

Desitjos i esperances

diciembre 31, 2014 / TC / Sin comentarios

Arriba el cap d’any i hi ha un munts de coses que valoraries a l’hora de fer balanç.
És evident que lo polític i lo social hi són, com aquest vídeo de Greenpeace que resumeix un any de lluites mediambientals, necessàries per a què els nostres fills i néts continuïn vivint en un planeta millor quan nosaltres ja no estiguem embrutant-lo.
Però tot això, la prepotència desmesurada del PP, l’augment del desig independentista a Catalunya, l’aparició d’opcions polítiques com Podem i Guanyem, ja apareixen als diaris i informatius.
Això és lo ‘macro’ enfront de la vida quotidiana: el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat, una malaltia que ens limita, l’atur que ens tenalla o, si tens la sort de tenir treball, l’excés de feina que t’imposen per a no ser acomiadat.
Però davant tot això, posem un punt d’optimisme: gaudir de l’amor dels que estimem, recuperar la salut, aconseguir una feina, aprofitar al màxim les hores lliures, compartir l’esperança en què tindrem, més aviat que tard, una societat més justa…
Bon any 2015, amics.

L’hora del planeta

noviembre 24, 2014 / TC / Sin comentarios

En el seu setè any, el març passat, la iniciativa de la fundació World Wide Fund for Nature (WWF) L’Hora del Planeta va trencar tots els rècords: més de 162 països i més de 7.000 ciutats.
El seu web és Earth Hour (a la barra inferior del vídeo, a la icona CC, podeu veure-ho amb subtítols)

Crítiques de cinema

noviembre 21, 2014 / TC / Sin comentarios

Arran de l’emissió a Telecinco de la pel·lícula ‘ Lo imposible ‘, de J.A. Bayona (aquí teniu el meu comentari a El Periódico), l’amic Gabriel Jaraba va obrir un tema sobre gustos de cinema en el seu mur del Facebook.
Jo ho aprofito per aprofundir en el tema de la crítica de cinema, perquè estaria bé recordar que es tracta d’un gènere de ‘opinió’ en què s’incorporen ‘elements informatius’.
Recordo (i sé que alguns amics i col·legues podrien començar a apedregar-me) haver ‘patejat’ amb mitja platea del teatre donostiarra Victòria Eugenia, durant la clausura del Festival de Sant Sebastià de 1986, la pel·lícula ‘Vellut blau’ de David Lynch!
Tal com ho sentiu … I unes setmanes més tard va guanyar al Festival de Sitges.
Mentre jo me la carregava a la meva crònica de Donosti, el meu company Àlex Barnet l’elevava a categoria d’obra mestra a Sitges.
No és contradictori: simples punts de vista, això sí, raonats.
Tota pel·lícula mereix un segon visionat. I més quan sabem l’esforç humà i econòmic que hi ha al darrere.
Com deia J.A. Bayona quan va rebre el seu segon Goya, necessitem pel·lícules grans, mitjanes i petites… i suport de tots per tirar-les endavant.

Rodatges

agosto 25, 2014 / TC / Sin comentarios

Des que era molt jovenet, m’agradava acostar-me als llocs on havia rodatges de cinema i tafanejar, quan em deixaven, entre cables, focus i càmeres. Encara ara, quan veig un grup de gent rodant, em sòl apropar per preguntar. Moltes vegades és publicitat, algunes, televisió, i les menys, cinema.

Un altre lloc que m’encanta visitar són els platós. Saber que aquelles parets de tramoia, de cartró-pedra, seran «de veritat ‘en pantalla té la seva màgia. Durant molts anys (i encara, quan puc) he visitat els platós on es roden pel·lícules, sèries i programes, per parlar amb els qui transformen aquesta aparença en la ‘realitat’ de la ficció.

Els decorats de ‘Gavilanes‘, sèrie que dirigia l’amic Jesús Font, representaven una gran hisenda entre oliveres.

Una ruta a peu per les vacances

julio 31, 2014 / TC / Sin comentarios

Avui se m’acaba el període de descans anual que anomenem vacances d’estiu. Grrr.
Sí, amics, fa ràbia, oi?
Doncs res, per a qui les comencen o per als que acceptin un suggeriment a dur a terme qualsevol dia de descans, us suggereixo una miniescapada al Prepirineu i fer una etapa del Camí dels Bons Homes.

És una caminada de diverses hores (nosaltres vam trigar vuit) per recórrer els 24 quilòmetres que separen el poble de Gòsol del de Bagà, al nord de la província de Barcelona.
Us suggereixo bon calçat, força aigua, gorra o barret i protecció solar. A primera hora feia fresqueta i no ens va sobrar el jersei. Però una vegada has fet la pujada i arribes al pla, arriba una perllongada baixada amb una calor que suar per tots els porus.
La ruta, amb la part posterior de Pedraforca a la dreta i la serra del Cadí a l’esquerra és molt bonica i tranquil·la.

L’alegre balena riojana

junio 21, 2014 / TC / Sin comentarios

Es diuen Funky Whale Games i es presenten com «un grup de desenvolupadors de jocs indie» que fan jocs per a telèfons, tauletes i ulleres (les Google Glass, és clar), amb «un munt d’idees creatives i un veritable amor pels jocs» . I també fan jocs a mida.

No són d’EUA ni del Regne Unit, sinó de la Rioja, aquí al costat, i presentaran aquests dies al Gamelab de Barcelona (dies 25, 26 i 27 de juny) Bee Invasion, un nou joc per a les famoses ulleretes. Sembla molt ingenu i senzill, però aplaudeixo la iniciativa d’aquests joves … i us asseguro que hi ha molts més com ells.

En aquest enllaç de Emprenderioja.es podeu trobar una entrevista amb l’Antonio Rabanera, , un dels tres socis de l’empresa, juntament amb Carlos Cabezón i David Moyano.

Maruja Torres

junio 17, 2014 / TC / Sin comentarios

En Diez veces siete (editorial Planeta), el seu últim llibre, Maruja Torres diu (a la pàgina 22, si busqueu la cita) algunes coses que qualsevol periodista (i molts altres treballadors) subscriuríam…, almenys els més veterans:

«Un, en primer lloc, treballa on pot, i no on vol. De vegades, si es té sort, estima el lloc on treballa, posem que en un 60 o 70 per cent. De vegades es baralla amb la circumstància en la qual li toca exercir la seva feina; en altres ocasions no aconsegueix agafar el son. Es fa el que es pot. En el millor dels casos es lluita per fer el que s’ha de fer.»

De Joaquín Cortés al Mag Lari

junio 12, 2014 / TC / Sin comentarios

En les últimes setmanes he anat a veure dos espectacles molt diferents, dels quals he sortit amb sentiments molt contradictoris.

Si hagués de dir-ho amb una primera frase, segurament seria injust: molt embolcall per a tan poca chicha.
Però la chicha, la carn, el contingut hi és. En cas contrari, aquests artistes no tindrien tants seguidors fidels que van a veure’ls una i altra vegada.

Sóc doncs excessivament crític? Potser. Potser espero més del que realment donen … o poden donar.
En el cas de l’espectacle de Joaquín Cortés, ‘Gitano’, dividit en dues parts, i que a la meva veïna de seient la entusiasmar, hi havia molt embolcall, gresca, la rotllana de cantaores, tocaores, balladores i mitja dotzena de ballarines que creuaven alades l’escenari. Però del protagonista, el gran Joaquín Cortés, molt poc. La cosa va canviar en la segona part, on el ballarí i bailaor va posar tota la carn i els seus zapateados a l’escenari.

En el xou del Mag Lari em va passar una cosa similar. A veure: els seus números són bons, indubtablement, i compta amb un ajudant que és bàsic en els trucs d’escapisme: el primer, d’entrada, per deixar-te amb la boca oberta, els dos de baguls del medi i la traca final.

Però no sé: abusa Lari del contacte amb el públic en un estil de certa presa de pèl que no m’acaba d’entusiasmar. És una fórmula que allarga i allarga el temps de l’espectacle fins arribar al final de l’escassa hora i mitja d’espectacle. En cert moment, ell mateix ho va dir en to autoparòdic.

Potser és que li he vist moltes vegades a la tele, a ‘El gran gran dictat’ de TV-3, i això el fa semblar repetitiu als meus ulls, però tal com està el pati de la competència, el xou del Mag Lari em va saber una mica vell. Necessita piles noves.

García Márquez a Cuba

abril 21, 2014 / TC / Sin comentarios

Gabo y Fernando Birri, en la escuela. / Foto de la revista ‘Chispa’.

Aquesta entrada del bloc no és per lloar al recentment desaparegut Gabriel García Márquez ni la seva literatura, sinó per recordar un moment de la meva vida en la qual el vaig conèixer, uns minuts, a l’Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños, en Cuba.

La casualitat fa que la seva mort es produís el passat 17 d’abril i que jo publiqués a El Periódico de Catalunya la notícia d’aquella trobada el 19 d’abril de 1987, dos anys després que s’obrís l’escola, que ell mateix presidia i que dirigia el cineasta argentí Fernando Birri.

No el vaig poder treure més que unes paraules, ja que l’entrevista, si és que n’hi va haver-hi, es va concedir a un equip de TVE que també visitava el centre. I crec que ni així : l’escriptor, que acabava de complir 60 anys, preferia seguir xerrant amb els seus alumnes de l’assignatura de guió (que es titulava Cómo se cuenta un cuento) que amb uns periodistes.

No sabia Gabo que jo, en realitat, havia anat a Cuba per intentar estudiar cinema en aquella escola. Com ho faria Benito Zambrano uns anys després. No m’havia enviat el meu diari, sinó que jo mateix m’havia pagat el viatge i l’estada per fer un parell de reportatges que, d’entrada, ningú m’havia encarregat i que intentaria vendre al meu retorn a Barcelona.

Encara ara penso que m’encantaria haver assistit a les seves classes. Birri, en canvi, va ser un home encantador que va atendre a les meves preguntes, dubtes i curiositats.

Andreu Buenafuente, el 2009

septiembre 21, 2009 / TC / Sin comentarios

Portada del ‘Teletodo’ amb l’entrevista original.

Andreu Buenafuente i Gran Wyoming són les estrelles que més tard s’han incorporat al nou curs televisiu. L’humor intel·ligent de ‘Buenafuente’ i d’ ‘El intermedio’ són l’aposta segura de La Sexta per a la seva franja nocturna.

A continuació reprodueixo el reportatge que vaig escriure i publicar originalment al suplement ‘Teletodo‘ d’ ‘El Periódico de Catalunya‘ el setembre de 2009. Explica la trobada que vaig mantenir amb l’Andreu, Berto Romero i la seva nova col·laboradora, Ana Morgade, una actriu a qui li encanta improvisar i que ha fet teatre, publicitat i televisió: ‘Con un par de bromas’, amb Javier Capitán, a TVE-1, i ‘Estas no son las noticias’, amb Quequé, a Cuatro.

Seguir leyendo

El Bulli

mayo 9, 2009 / TC / Sin comentarios

Els amants de la gastronomia estan de sort aquesta setmana.
La 2 de TVE ha ofert dos documentals sobre la història d’El Bulli, el restaurant en el qual un grapat de cuiners, dirigits per Ferran Adrià i el seu germà Albert, són capaços de fer veritables obres d’art culinàries.

I aquesta nit s’emet Un dia a El Bulli, documental dirigit per l’Albert Adrià amb la inestimable ajuda de David Pujol i Vicenç Asensio, que no em penso perdre.
És com veure néixer un quadre, ple de textures i sabores.

El llibre Un dia al Bulli, de l’editorial Phaidom, és la base del programa, i està escrit per Ferran i Albert Adrià i Juli Soler. A Youtube hi ha també nombrosos vídeos que faran les delícies de qualsevol bon aficionat.

Txerrad@s