Fa uns dies, la Fundació Periodisme Plural, i més en concret el seu responsable, Josep Carles Rius, em va convidar a escriure al web de Catalunya Plural de tant en tant. És una col·laboració altruista que he iniciat amb aquesta entrevista a l’escriptor Ignacio Martínez de Pisón, amb qui vaig parlat de la magnífica sèrie ‘El día de mañana‘ (Movistar Plus), basada en la seva novel·la homònima.

Estrenada enmig del Mundial de Futbol a Movistar +, la minisèrie ‘El día de mañana’ s’ha guanyat, sense massa publicitat, el fervor de la crítica i, en menor mesura, d’un públic cada vegada més diversificat. Dirigida per Mariano Barroso a partir d’un guió escrit per Alejandro Hernández i basat en la novel·la homònima de Ignacio Martínez de Pisón, la ficció narra la vida i miracles d’un xaval de poble que arriba a Barcelona a mitjans dels anys 60 acompanyat de la seva mare malalta. Les seves relacions, especialment amb una jove i un inspector de policia, així com amb diversos membres de la burgesia catalana i l’ultradreta durant la Transició, retraten un personatge que és molt més que el xivato al que li redueixen algunes sinopsi. El magnífic repartiment d’actors està format per Oriol Pla i Aura Garrido.

He anat a la biblioteca del meu barri i no queden exemplars de ‘El día de mañana’.

No em digui!

He hagut de apuntar-me a una llista d’espera. Li confesso també que he intentat mirar si hi havia alguna manera de llegir-lo a Internet.

Ja, ja sé que hi ha webs pirates on apareixen els meus llibres.

No es cregui. Estan tancant moltes. Només he vist un fragment del seu llibre a un lloc. Però ha estat més fàcil: la novel·la està a la venda en la majoria de llibreries digitals i a un preu raonable.

Encara sort. Ja estic acostumat a rebre alertes digitals sobre el tema.

Tornem a ‘El día de mañana’, si li sembla. Heu vist la sèrie?

Sí, sí, és clar.

I què li sembla?

Jo crec que han construït una bona història, que té ritme, que els personatges funcionen, mantenen la seva complexitat. A vegades et cauen malament i de vegades et cauen bé, però sempre t’interessen…

Tenint en compte la seva experiència prèvia ( ‘Carreteras secundarias’, ‘Las 13 rosas’, ‘Chico & Rita’), per què no ha participat en el guió de la sèrie?

Quan em van contactar els productors Fernando Bovaira i Guillem Vidal-Folch, jo estava amb altres històries i ni em vaig proposar jo ni em van proposar ells redactar el guió. A més, quan em van dir que tenien a Mariano Barroso i que el guionista era Alejandro Hernández, no vaig tenir dubtes. És un escriptor cubà que porta ja temps a Espanya i que ja havia fet amb Barroso ‘Todas las mujeres’. També ha escrit ‘Caníbal’ i ha adaptat la novel·la de Javier Cercas ‘El autor’. No el conec personalment, però pel que he vist és un molt bon professional. El mèrit que la sèrie funcioni és que el guió està molt ben construït.

Creu que han respectat l’esperit de la seva novel·la?

Jo no parlaria tant de respectar-la, sinó que han fet seva la història. Algunes de les trames les han suprimit, perquè no cabien, i altres les han modificat i enriquit, perquè era necessari tenir dos fils narratius forts. I ho han aconseguit a través de la relació de Justo Gil amb la noia, Carme Román, i amb el policia, Mateo Moreno. En la novel·la són moltes les persones que parlen i que, a la vegada que expliquen les seves vides, estan explicant la història d’aquest que mai parla, que és en Justo. És una visió plural amb moltes perspectives sobre el personatge. En la sèrie han hagut de reduir-les a una perspectiva central. Però han aconseguit treure d’una novel·la bastant escampada dos fils narratius centrals que se segueixen molt bé. Jo crec que és un guió fantàstic.

Tornant a la novel·la, quin és el seu origen?

Encara que la novel·la la vaig publicar el 2012, jo ja tenia abans al cap explicar alguna cosa sobre la Brigada Político Social (BPS) des del punt de vista policial. Hi ha molts llibres de persones que van ser torturades per [comissari Antonio Juan] Creix i la seva gent a la Via Laietana [seu de la Prefectura Superior de Policia, a Barcelona] o per policies de la Puerta del Sol, a Madrid. Em faltava el punt de vista d’aquesta altra gent. A través de Pere Costa em vaig posar en contacte amb Xavier Vinader i aquest em va facilitar el contacte d’un policia jubilat de la BPS, que va ser qui em va explicar com eren les coses a Via Laietana els anys 60. Això era el que m’interessava, perquè ningú d’aquesta brigada t’explicarà obertament tot el que van fer. Aquest home, que vivia a Múrcia, i al que vaig veure diverses vegades i vaig parlar després molt per telèfon, em va ajudar molt.

Què li va explicar aquest policia?

Que a partir de 1968, quan Creix va ser destinat al País Basc, després de l’assassinat de Melitón Manzanas, i aquí –segons aquesta font que jo tenia– la cosa es va suavitzar una mica. I encara que seguia havent maltractaments, la repressió sembla que no era va ser fort com els anys previs. Però bé, ell m’explicava algunes coses que demostren que el respecte cap a l’ésser humà era mínim o nul.

Recorda alguna anècdota en especial?

Recordo una història que vaig ficar a la novel·la i a la sèrie surt una mica canviada: com fan desaparèixer un cadàver al Garraf. Em va explicar que hi havia una manifestació contra la guerra del Vietnam a prop del Consolat Nord-americà i que estava prenent alguna cosa en un bar. Quan va sortir, va xocar contra un manifestant, i a aquest li van caure unes octavetes que portava ocultes. Total, que el va detenir, el va portar a Via Laietana, el va emmanillar a un radiador i va tornar a sortir de direcció per vigilar la manifestació. Quan va tornar, al cap d’un parell d’hores, es va trobar amb que el noi s’havia mort. Com no havien parlat amb ell, ningú sabia qui era, no sabien si era espanyol o estranger, i no portava documentació, ja que van decidir despatxar el cadàver per un penya-segat del Garraf. I per allà han d’estar encara els seus ossos. Potser era cert el que deia: que començaven a suavitzar les coses, ja no estava Creix. I probablement s’ensumaven que s’estava acostant un canvi a Espanya. Però, al mateix temps, seguien comportant-se com la policia d’una dictadura.

A la novel·la, el protagonista, Justo Gil, surt més malparat que a la sèrie…

La història d’en Justo és la d’un tio que es degrada moralment des del moment en què s’ofereix a fer de confident, perquè una cosa és comerciar amb objectes i una altra, fer-ho amb les persones que l’envolten. L’únic objectiu de cada amistat que té és vendre-la a la policia. I el que aconsegueix la sèrie és que el tipus et caigui bé encara que sàpigues que les coses que fa estan malament. En la novel·la, en canvi, no necessàriament es produeix aquesta identificació i hi ha moments en què detestem al personatge.

En Justo reacciona així perquè prèviament l’han maltractat?

Ell en el fons creu que els mèrits que fa li poden obrir camí. I el que estem veient és que estem en una Espanya on els mèrits no t’obren cap porta. El noi a qui coneix i que és fill d’un empresari franquista aquest sí que té totes les portes obertes. Però ell, que ve d’un poblet aragonès, amb una mare malalta a sobre, ell serà qui rebi totes les hòsties. A més també té una visió molt mercantilista de la vida que, en cert moment, traspassa una barrera moral: passa de vendre productes per catàleg a vendre als seus amics i a les persones que t’envolten. I, a més, a la policia, en una dictadura, on les informacions afecten gent que estan exercint el que ara són drets, però que en aquella època eren delictes i eren perseguits.

Què opina de l’actor que l’interpreta?

Oriol Pla ho fa molt bé. És molt bon actor. El personatge està molt ben construït. Han aconseguit donar-li molts matisos i complexitat, i ell els capta i els expressa molt bé. I té la complicitat de l’espectador, que s’identifica amb ell tot i saber que les coses li van a anar malament.

En la dècada que esdevé la trama, es veu com es passa de la dictadura a una democràcia incipient.

I l’inici d’un antifranquisme que va començar a sacsejar les consciències a partir del Procés de Burgos, el 1970. Estem parlant que encara li queden cinc anys de vida a Francisco Franco, però que seran molt durs i de gran regressió, precisament perquè comença a haver-hi una major organització obrera i estudiantil. Per això, el règim, que en aparença pretenia fer un esforç aperturista, es bunqueritza i es protegeix molt més. La qual cosa és realment cridaner, perquè si en els anys 60 hi havia hagut poques condemnes a mort, en canvi, en els últims anys de Franco hi ha un rebrot violent i comença a haver-hi moltes més i culminen el 1975 quan maten cinc activistes només uns mesos abans de la mort del dictador.

La novel·la acaba gairebé amb la legalització del Partit Comunista.

Una mica més tard, en l’època en què la ultradreta era molt fort a Barcelona, ​​quan van posar la bomba a ‘El Papus’ [setembre de 1977].

Els primers anys de la Transició…

Sí, una època, i sempre s’ha dit i crec que és veritat, en la qual des Govern Civil s’encoratjaven aquestes activitats. I una part d’aquest terrorisme i activisme de la ultradreta estava protegit o afavorit per la policia, com a forma de contraatacar i fer front a l’activisme revolucionari, d’esquerres. Aquest terrorisme ultra gaudia de certa protecció, com em va donar a entendre Xavier Vinader. No sé si saps que Vinader va arribar a tenir un carnet de Fuerza Nueva per colar-se a la reunions d’aquell grup, a les quals acudien policies. Al principi, quan encara no era molt conegut, es colava a tot arreu. Després va haver de marxar per evitar que li empresonessin per aquells reportatges de ‘Interviú’. Més endavant, a la Policia ja no li va interessar protegir aquesta gent, va tancar l’aixeta i aquí es van acabar els atemptats d’ultradreta.

De fet, el personatge de Mateo Bruno acaba sortint-se de la policia, muntant un bar i al PSOE…

És que pertany a aquest grup de policies que no tenen ideologia, que igual treballen per al Règim de Franco que per al partit que governi a la democràcia. Ells treballen per a l’Estat, amb submissió al poder, que en un moment donat és una dictadura i després una democràcia, amb Martín Villa i després amb Felipe González. No tenen ideologia, però tampoc escrúpols… En efecte: si han de estomacar en nom de la dictadura, ho fan, i si han de fer-ho en el de la democràcia, també.

Però això també passa amb els Mossos, que el 15-M van desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya…

Van fer el que els digués el conseller de torn. Si els ordena desallotjar la plaça de Catalunya, l’evacuen, és clar.

Veu vostè algun paral·lelisme entre la situació actual i la que esdevé en la novel·la i la sèrie?

Encara que ens sembli que aquests moments són molt convulsos, i la tardor passada ens semblés molt calent, cal tenir una mica de memòria per recordar com de convulsos eren els anys posteriors a la mort de Franco. Realment hi havia morts en les manifestacions, hi havia molta violència, hi havia la sensació que en qualsevol moment els militars podien, com de fet van intentar l’any 1981, tornar a prendre el timó de la situació. En aquells moments, el terrorisme, de diferents signes, matava centenars de persones cada any. Ens hem acomodat en una realitat tan confortable, com és la de la democràcia i la Unió Europea, que ja ens hem oblidat de com d’agitats i convulsos van ser els anys de la Transició. Moria molta gent i les manifestacions i la repressió eren molt dures, i la tortura seguia existint durant molt temps en els calabossos. I les condicions dels presos a les presons eren terrorífiques. Per això, qualsevol paral·lelisme és sempre forçat, perquè les circumstàncies són molt diferents.

Com viu un escriptor com vostè, que escriu en castellà, en aquesta societat que prima tant als autors en català?

La societat catalana sap que té un patrimoni bestial en la llengua i la literatura castellanes i crec ningú en el seu seny renunciarà a això. Caldria ser molt fanàtic per renunciar a aquesta altra part que és molt enriquidora. Seria absurd. És cert, d’altra banda, que hi ha una ultraprotecció del català que fa que els escriptors en castellà doncs estiguem una mica ‘marginats’… vaja, que no tinguem la protecció que tenen els altres. Tampoc és que em sembli malament: l’obligació de les autoritats d’aquí és protegir aquesta cultura, que és més feble.

Dóna suport vostè aquestes polítiques proteccionistes?

Des d’un punt de vista estrictament cultural, em sembla bé que es doni suport a la literatura i el cinema en català, perquè han d’existir i, a més, perquè s’estan fent coses molt bones. No hi ha hagut un moment tan bo del cinema en català com ara. I el mateix passa amb la literatura en català, on diverses generacions d’autors en català conviuen i escriuen bons llibres. I al final, en definitiva, aquest suport està molt bé. El que passa és que a vegades aquest suport s’ha polititzat i sembla com si, a canvi d’aquest suport, a aquests autors se’ls hagués demanat una lleialtat a una certa idea, al ‘Procés’ o al que sigui.

Sortirem del carreró polític actual?

Jo crec que sí. Hem tingut molta sort amb aquesta estranya jugada de Pedro Sánchez que, crec, va tranquil·litzar bastant les coses. Espero que ni Puigdemont ni Torra vagin a bunqueritzar. La societat està desitjant que les coses s’arreglin. Hem viscut amb gran tensió aquests últims mesos, però s’ha de recordar que no hi ha hagut cap mort, cap esclat de violència. No hi ha hagut grans ferides que no es puguin cicatritzar. La societat està desitjant tranquil·litat. Quan una revolució funciona, ho fa perquè les coses estan molt malament, perquè la gent de mor de fam, perquè hi ha una opressió molt seriosa. Les revolucions les protagonitzen gent desesperada i jo crec que ara no hi ha tanta gent desesperada a Catalunya. Vivim en un estat de dret i en un dels nuclis més pròspers de la Unió Europea.