El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Etiqueta: El Periódico

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Continua llegint

Una entrevista amb Serrat, fa 40 anys

Fa uns dies, quan Joan Manuel Serrat (1943) va anunciar que aquest any 2022 es retiraria dels escenaris, vaig decidir buscar una vella entrevista que li vaig fer quan jo començava en això del periodisme. I en saber que avui havia rebut de mans del president del Govern, Pedro Sánchez, la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Sabi, “per la seva brillant carrera i la seva contribució a la cultura i l’art espanyols”, he recuperat la revista, l’he escanejat i aquí la comparteixo.

Va ser al Dominical d’El Periódico de Catalunya del 25 de juliol del 1982. I m’acompanyava l’enorme Joan Vilaprinyò, un fotògraf que se les sabia totes, especialment de futbol i esports. Vam anar a buscar el cantant local on assajava al seu barri, el Poble Sec, i després a prendre alguna cosa i xerrar de tot una mica a la desapareguda Casa Juanito, un bar on ell mateix, Jaume Sisa i altres amics s’anaven a prendre unes copes.

Per no cansar-vos, us diré que en aquell text, el cantant parlava de la seva família, la seva feina, el barri, els amics, el futbol, el seu amor pel Barça i la seva amistat amb César Luis Menotti, entre moltes altres coses. Parlem dels militars, que havien protagonitzat l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de l’any anterior, 1981, i també de Felipe González i de la possible elecció com a president d’un Govern socialista, cosa que passaria en realitat tres mesos més tard, a l’octubre d’aquell mateix any, 1982.

Però us vull destacar un parell de preguntes culturals que li vaig fer cap al final de l’entrevista.

— Acostumes anar al cinema o al teatre?
— Ja m’has enxampat! Fa un munt de temps que no vaig a cap dels dos llocs. Doncs si no hi vaig perquè no vull. No hi ha res que m?atregui especialment l?atenció. Segurament és que no sóc un fan del cinema. A mi m’agrada deixar la mala llet a la porta [de la sala de cinema] i lliurar-me al somni fílmic. Prefereixo una pel·lícula d’aventures a qualsevol altra… però sempre a les quatre de la tarda, que és quan es pot anar al cine per veure aquestes pel·lícules. I després, mentida podrida a tothom d’on he estat. M’he anat a veure els ‘Superman‘, ‘La Guerra de les Galàxies‘ i ‘A la recerca de l’arca perduda‘ a aquelles hores i després la gent pensa que he estat a un altre lloc. M’agrada escapar-me d’alguna cosa o algú quan vaig al cinema a divertir-me.

— Llavors t’agraden els còmics…
–¡Sempre! Per mi, ‘El Víbora‘ és el millor còmic que existeix. ‘Cairo‘ tampoc està malament. El còmic underground barceloní m’agrada molt, encara que cada dia és menys underground, per sort per a alguns i desgràcia de degenerats com jo, que els llegeixen.

Crec que aquesta resposta, que segurament Serrat mantindria encara actualment, pot servir d’homenatge indirecte a a Miguel Gallardo, dibuixant mort avui, que va ser un dels exponents d’aquelles historietes que tant agradaven al Noi del Poble Sec.

La humilitat de Pau Freixas

Pau Freixas, durant l’entrevista amb Txerra Cirbián, el 2017 (foto de Ricard Fadrique).

Aquest divendres, 28 de gener, Movistar+ estrena la nova sèrie d’en Pau Freixas (1973), ‘Todos mienten‘, de la qual donen informacions la meva antiga companya i amiga Inés Álvarez a El Periódico, i molts altres col·legues als seus respectius mitjans. Són uns dies de promoció sobre una producció actual, que jo no tocaré pas de moment.

Sí que em va bé per poder escriure aquesta entrada, que incideix en la carrera al cinema i a la televisió d’aquest cineasta. Un filó amb joies com ‘Herois‘, ‘Polseres vermelles‘, ‘Cites‘ i ‘Sé quién eres‘. Mirant enrere, hi reprodueixo part de l’entrevista que li vaig fer ara fa cinc anys, el 15 de febrer de 2017, a El Periódico (la podeu llegir sencera aquí). També parlava de ‘Los misterios de Laura’, sèrie que torna a ser d’actualitat gràcies a un recent telefilm emès per TVE.

Continua llegint

Col·laboradors necessaris

Els meus companys del Comitè d’Empresa de El Periodico acaben de recordar-nos un dels aspectes del quals més ens oblidem els que encara tenim la sort (i el privilegi, en aquests temps) de tenir una feina fixa: els col·laboradors.

No us explicaré batalletes, però quan vaig començar a treballar com a periodista, al segle passat, primer vaig fer suplències d’estiu mentre estudiava la carrera (un becari, però amb salari, que d’això es tractava).

Després, vaig escriure col·laboracions per a El Dominical del diari, gràcies a la meva estimada Margarita Rivière, i a la revista Fotogramas, gràcies al meu estimat Jorge de Cominges.

En aquella època, podia anar a entrevistar Juanmari Bandrés a Donosti prenent un tren de nit, xerrar amb ell pel matí i tornar a Barcelona en el tren de d’aquella mateixa jornada, per arribar a Barcelona l’endemà, transcriure la conversa i presentar-la, perquè es publiqués al cap d’una o dues setmanes. La peça es pagava llavors a 5.000 pessetes (30 euros actuals), dels quals calia descomptar el viatge i el menjar, que pujaven a més de la meitat.
Això ho avançava jo, i la resta es cobrava al cap d’un mes i mig o dos mesos.

Aquesta situació no ha variat, sinó que més aviat ha empitjorat per als col·laboradors del nostre diari, però també d’altres mitjans. Autònoms n’hi ha molts, però crec que aquests es porten el palmell. I tot, perquè els (ens) agrada la nostra feina fins al límit de, de vegades, passar (gairebé literalment) gana. Ja dic que no us vull explicar batalletes.

Un col·laborador pot anar tirant perquè li avança a l’empresa la seva propis viatges, àpats fora de casa i els seus treballs.
Gran part dels bons caps que hi ha al meu diari (sempre hi ha algun desgraciat que qüestiona el que guanya o deixa de guanyar un col·laborador) hem estat al seu costat quan havíem de gestionar el seu treball, però el problema s’ha aguditzat ara amb els responsables econòmics de l’empresa, que no només ens retallen el sou als treballadors fixos, sinó que retenen injustament més temps del que haurien de els pagaments als col·laboradors.

I ells no poden fer vaga, tot i que bona part dels continguts d’un diari com el nostre es deuen a l’esforç d’aquestes persones.

Amb això juguen aquests pocavergonyes que tenim a dalt.

Margarita Rivière

Quan es mor algú conegut, jo me’n recordo de detalls en la seva relació amb mi. Petites coses que em vénen a la memòria d’aquesta persona. No pot ser d’una altra manera. Panegírics ja els fan d’altres.
Vaig conèixer Margarita Rivière quan Carlos Pérez de Rozas, professor de Maquetació a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels 70 i primers 80, em va suggerir que anés a veure-la a El Periódico. Potser va ser a l’inici del meu últim curs de Periodisme, a l’octubre de 1981.
Jo ja havia trepitjat la redacció d’El Periódico a una ocasió, a la seu que tenien a l’edifici d’El Noticiero Universal, al carrer de Roger de Llúria amb Diputació. Però aquesta vegada vaig anar a la seva nova seu, al carrer del Comte d’Urgell, que també feia cantonada amb Diputació.
Recordo que ella era llavors la cap de Dominical i la seva taula estava a l’entrada de la redacció, just a la dreta, en un dels finestrals que donava a Urgell.
Li vaig pegar el rotllo, que Carlos m’havia enviat i que volia treballar en el que fos, reportatges, entrevistes, el que es terciara.
La seva primera pregunta, em va deixar gelat: has llegit el Dominical. Glups. No Però li vaig donar una explicació que no s’esperava: no tenia diners per comprar diaris; els solia llegir a la Facultat de dilluns a divendres, i quan comprava algun era El País, la nostra referència de llavors.
No em va enviar a la porra: em va renyar amb suau ironia i em va deixar anar un grapat de suplements. “Te’ls llegeixes, i si tens alguna idea de reportatge que no estigui aquí, em proposes un tema per fer i vam provar a veure què tal ho fas”.
Això potser era un divendres. Dilluns, a primera hora, li vaig presentar una llista amb unes 20 o 30 propostes. Va riure molt i va ser tan amable d’encarregar un primer reportatge: un retrat d’Andorra, sobre el terreny. Vaig ser en un Seat 850 que s’escalfava, vaig fer jo mateix les fotos, vaig dormir en un càmping i entrevistar a algunes persones, inclòs un ministre andorrà.
L’hi vaig entregar al cap d’uns dies i vaig veure com la brillaven els ulls amb tendresa. Ella no s’havia equivocat en encarregar el reportatge. Em va obrir la porta d’accés al diari en el que porto treballant des de llavors. Va ser la millor cap que he tingut mai.

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner