Puedes compartir esta entrada en:
Rosa Ribas, al costat del cinema Aribau, l’abril de 2019 (foto d’en Txerra Cirbián).

S’acosta Sant Jordi, festa gran a Catalunya, dia dels enamorats en aquest petit pais on no cal Sant Valentí. Aquí tothom es regala llibres i roses, i especialment les parelles. I encara que també és el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor, el millor que podem fer és llegir-ne cada dia. Avui em ve de gust parlar-vos de Rosa Ribas, a qui segueixo puntualment i a qui vaig entrevistar el 2019.

Aquella vegada ho vaig fer per al Catalunya Plural, però podeu recuperar la trobada i la conversa íntegra aquí mateix, en aquest bloc. Nascuda al Prat de Llobregat el 1963, l’escriptora va viure a Alemanya durant gairebé 30 anys, fins a la seva tornada a Barcelona, el passat mes de juliol. I és a Frankfurt on es desenvolupen les quatre novel·les policíaques d’un dels seus personatges més coneguts, la comissària Cornelia Weber-Tejedor. El seu fort són les periodistes i les detectius, dones interessants amb potents històries familiars al darrere.

Des que vam estar xerrant, Ribas ha publicat tres novel·les més de les que vam parlar en aquell moment, publicades a Tusquets, la seva nova editorial: ‘Un asunto demasiado familiar‘ (2020) i ‘Los buenos hijos‘ (2021), sobre la peculiar agència de detectius de Mateo Hernández i família (quin gran i terrible personatge és el de Lola, la matriarca!) i la seva obra més recent, ‘Lejos‘ (2022).

Us he de dir que hi ha moltes coses que m’apassionen d’aquesta autora: els rerefons de drames familiars, els seus retrats de personatges, les senzilles (en aparença) trames policíaques amb què teixeix les narracions. A diferència d’altres autors de gènere, diguem-ne negre, que de vegades tens la temptació d’anar al final per veure com acaba la trama, amb Ribas gaudeixo del camí.

Trobar frases com aquesta, a ‘Un asunto demasiado familiar’, em fan salivar: «D’una pedrada es va deixar matar Garcilaso. Per voler ser el més valent, es va llençar a l’assalt d’una fortalesa i va pujar el primer per l’escala, el molt palet (…) Una pedrada al cap. ¡Cloc! I adéu sonets».

O aquesta altra: «Lola era al jardí. Asseguda en una cadira de boga sota l’emparrat que feia ombra a la façana posterior de la casa, contemplava Clàudia, que trenava canyes per ‘entutorar’ el gessamí». I zas, m’acaba de descobrir una paraula que desconeixia: ‘entutorar’ (enasprar, en català). O sigui, posar tutor, en aquest cas en l’última accepció de ‘tutor’: posar una canya per mantenir dreta una planta.

Hi ha altres motius pels quals Rosa Ribas m’encanta. Especialment una de les seves obres menys compreses, però que a mi em van enxampar des del primer moment. En concret, ‘La detective miope‘ (2010), que podria haver estat una estupenda pel·lícula o una minisèrie si haguessin existit prou diners per produir-la. De fet, hi va haver un projecte, el 2019, que no es va poder dur a terme.

“En realitat, jo seria més ‘La detectiu miop’ que qualsevol dels meus altres personatges”, em va confessar llavors la seva autora.

— Ho diu per la seva miopia?
— I per moltes coses més. De vegades em diuen que tinc coses de Cornelia, d’Ana, de Beatriz… En realitat, tots els personatges tenen alguna cosa de tu. Però, si em pregunten al que més vull, és a aquesta boja, a Irene Ricart, la protagonista de ‘La detective miope’: és la que més s’assembla a mi. Tinc 25 diòptries a cada ull. Em van operar i porto unes lents intraoculars. Però aquesta miopia no deixa de créixer, encara que sigui a poc a poc.

— Parli’m doncs d’aquesta novel·la
— És una novel·la que vaig escriure amb una alegria com mai no he escrit res abans. Va sortir dels meus quaderns, de coses que sempre apunto: un reportatge sobre una granja d’aranyes a Arizona; un altre sobre l’origen del vals vienès com a música nacional hawaiana… Vaig quedar fascinada, sobretot per unes velles fotos de prínceps i princeses maoris, amb la roba meravellosa, els vestits tipus Sissi, les bandes, els tirants, les faldilles. Tot això era a la meva llibreta. I no recordo el moment exacte, potser el dia que vaig anar a l’oculista i em va dir que tenia una altra diòptria més, quan se’m va acudir la història d’una detectiu privada el marit de la qual, mosso d’esquadra, i filla de 10 anys han estat assassinats .

— Una història de venjança, doncs…
— M’agraden molt les històries de venjança. Vaig trobar, a més, una veu en primera persona, que no havia utilitzat altres vegades, i la trama va sortir sola. Tenia la meva planificació, és clar, però tot va anar sortint de manera molt fluida. Tenia els casos i com els resol. I havia llegit alguna cosa sobre la hipòtesi dels sis graus de separació…

— Alguna anècdota especial?
— Una molt divertida. A la història, vaig posar un cas que es desenvolupa a El Prat de Llobregat i en el qual surt la meva germana com una dona que passeja el seu gos. Doncs quan es va publicar el llibre, la meva germana em va dir que no sabia l’embolic que havia provocat. Hi ha un personatge a la novel·la que pensa que és el fruit d’una suposada relació entre la seva mare i un home negre, i els veïns del poble li estaven donant voltes i buscant si em referia a un empleat del Banc de Sabadell o a un altre de La Caixa, quan tot era inventat.

— En tot cas, sembla una obra policiaca atípica.
— Tens tots els elements d’una novel·la negra, però l’important és ella, el procés, la bogeria, la miopia metafòrica. Jo diria que és una tragicomèdia malenconiosa, amb personatges molt esbojarrats i, alhora, molt humans i tristos. Són personatges que viuen les seves obsessions i que, si te’ls mires de prop, són molt rarets, uns friquis.

— Em recorda les històries dels germans Cohen.
— Sí, sí, és molt ‘Fargo’, una pel·lícula meravellosa, amb moments de gran brutalitat i sordidesa, però també és molt divertida. M’agraden aquest tipus d’històries. Per això et deia que aquesta és la meva novel·la preferida, amb tots els seus defectes.

Naturalment, ‘La detectiu miop’ no va ser el primer llibre publicat de Rosa Ribas. Va ser ‘El pintor de Flandes‘ (2006), una novel·la històrica que va néixer d’un quadre que està al Museu del Prado, a Madrid: ‘Degollación de San Juan Bautista y banquete de Herodes‘. L’obra “va tenir una recepció limitada, però em va obrir les portes” i, curiosament, “a posteriori, és la meva novel·la amb més edicions. És una campiona”, confessava divertida l’autora.

Més tard arribaria la seva segona novel·la policíaca, ‘Entre dos aguas‘ (2007), en que apareix Cornelia Weber-Tejedor ja com a protagonista i que era “una secundària” en una primera novel·la, inèdita. Una comissària de pare alemany i mare espanyola, com molts dels compatriotes que van emigrar a Alemanya. D’ella porta escrites tres històries més: ‘Con anuncio‘ (2009), ‘En caída libre‘ (2011) i ‘Si no, lo matamos‘ (2016). I de moment no n’hi haurà més, encara que mai se sap.

Després de la segona d’aquestes novel·les, Rosa Ribas va iniciar una curiosa col·laboració a quatre mans amb una amiga alemanya, Sabine Hoffman, una filòloga doctorada en francès i espanyol, de la qual sorgiria un altre personatge potent: Ana Martí, una jove periodista la peripècia de la qual inicia a l’Espanya del Congrés Eucarístic Internacional, que va tenir lloc a Barcelona el 1952. Una trilogia publicada a Siruela: ‘Don de lenguas‘ (2013), ‘El gran frío‘ (2014) i ‘Azul marino‘ (2016), on el segon cas és molt diferent dels altres dos.

Per desencant dels seus fans, Rosa Ribas em va confirmar que no hi hauria més aventures d’Ana Martí, malgrat que seria un altre personatge fantàstic per a una sèrie de televisió. En tot cas, l’escriptora va optar per canviar de dècada i va ambientar ‘Pensión Leonardo‘ (2015) als anys 60, amb trets autobiogràfics.

«La meva idea era reprendre històries familiars. Els meus avis van tenir una pensió a El Prat, encara que jo no la vaig arribar a veure. Era un punt de trobada per a molts emigrants que arribaven a treballar a La Seda, a la Paperera. Era només una pensió d’homes. I a sota hi havia la taverna. Sempre m’ha interessat el tema del desarrelat que es mou en una cultura aliena. És un continuum a totes les meves novel·les. I a través de la nena protagonista vam descobrir com era l’Espanya d’aquella època. És una de les meves novel·les favorites».

Aquell dia del mes d’abril del 2019, en què vam estar xerrant, Ribas em va comentar que acabava de lliurar una nova novel·la a l’editorial, l’esmentada ‘Un asunto demasiado familiar‘: “És una història familiar, de les que m’agraden, en què també he inclòs una trama policial, però aquesta vegada en segon pla. No hi haurà morts, però sí misteris i secrets”, em va dir. La seva continuació, ‘Los buenos hijos‘, és també estupenda. Encara no he llegit ‘Lejos‘, però aviat caurà.

Post scriptum
Podreu trobar l’autora, signant llibres el dia de Sant Jordi, a algunes de les parades situades al Passeig de Gràcia de Barcelona i algunes llibreries com la FNAC de l’Illa Diagonal, A Peu de Pàgina, Jaimes, Laie i Byron.